Aquest cap de setmana, per celebrar l'entranyable diada d’acció de gràcies he anat amb uns amics a visitar Montréal, una bonica ciutat a la riba del riu sant Llorenç i capital cultural i econòmica de la província francòfona del Québec, a Canadà. Feia temps que tenia ganes de fer aquest viatge, en part perquè molta gent m’havia parlat molt bé de la ciutat, però sobretot per la curiositat morbosa que tot català amb tendències més o menys nacionalistes té amb tota regió que tingui una realitat sociolingüísitca mínimament semblant a la catalana. I efectivament, Québec s’assembla a Catalunya en el sentit que està format per una majoria que parla una llengua (el francès) diferent a la llengua principal del país (l’anglès). Tanmateix, als pocs minuts d’entrar al Canadà em vaig adonar que aquest aparent paral•lelisme amaga unes diferències bastant essencials...
El primer xoc va arribar just a la línia de la frontera, on una policia ens va rebre per demanar-nos els passaports – en francès. Això pot semblar natural, donat que estava en una regió majoritàriament francòfona, però no deixa de ser un contrast radical amb la realitat catalana. Almenys en la meva experiència, és absolutament impensable que un policia d’aduanes a l’aeroport de Barcelona o, en el seu temps, un agent a la frontera de Puigcerdà se’m dirigís directament i per elecció pròpia en català. En el meu cas, fins i tot, és probable que la vaga sensació de temor i d’estar fent alguna cosa malament que m’envaeix invariablement en creuar una frontera fes que jo mateix em dirigís al policia en castellà.
Només creuar la frontera, les diferències van continuar. Les senyalitzacions de les carreteres, panells d’anuncis, i cartells de comerços estaven tots en francès, i la immensa majoria només en francès. Els textos en anglès eren pràcticament inexistents, i en tot cas acompanyats sempre d’una versió en francès en lletres més grans. En arribar a casa d’uns amics i sortir a prendre alguna cosa, vaig acabar de comprovar sobre el terreny que el francès era la llengua imperant en tots els àmbits: les converses de la gent passejant pel carrer que vaig poder sentir eren pràcticament sempre en francès, i un cop dins del bar vaig comprovar esbalaït que fins i tot dos cambrers, un negre i l’altre asiàtic, es dirigien l’un a l’altre en francès amb accent estranger. És més: després de parlar amb alguns locals en anglès, em vaig adonar que molts tenien grans dificultats per comunicar-se, i que tenien un fortíssim accent francès. En definitiva: avui en dia, no crec que es pugui dir que Québec sigui una societat bilingüe. Québec és, a tots els efectes, una societat francòfona, on hi viu una minoria cada vegada més reduïda d’anglòfons.
Aquesta constatació em va fascinar, i em va portar immediatament a preguntar-me com el Québec ha arribat a aquest punt. Com pot ser que un territori que va passar de ser francès a anglès el 1759 (només 40 anys després del nostre 11 de setembre!) hagi aconseguit no només mantenir la llengua francesa, sinó pràcticament evitar la progressió de la llengua dels conqueridors fins a dia d’avui. La resposta és senzilla però, almenys per mi, bastant pertorbadora: la realitat actual de Québec s’explica no tant a partir de conquestes i lluites imperials que van tenir lloc fa 300 anys, sinó a partir de canvis profunds en polítiques i actituds en els últims 50 anys. Als anys 50, Québec era una societat eminentment rural on una majoria de francòfons pobres i profundament religiosos treballaven sense queixar-se per una minoria anglòfona que dominava l’economia i bàsicament dirigien la societat. A partir dels anys 60, però, el moviment que es va passar a conèixer com la “revolució silenciosa” va trencar amb la influència de l’església catòlica i va lluitar per defensar els drets de la majoria francòfona. Des d’aleshores, Québec ha sofert un canvi radical que ha portat als francòfons a recuperar la direcció política i el poder econòmic a la província, i a implementar un seguit de lleis dirigits a fortificar la identitat francesa. L’estatut actual del Québec afirma que el francès (i només el francès) és la llengua oficial, tot i que Québec té una població anglòfona important. Ningú té la obligació ni la necessitat de respondre en anglès en cap circumstància, i a les escoles l’ensenyament és en francès, amb una assignatura d’anglès com a segona llengua que moltes vegades amb prou feines fa que els adolescents quebequesos sàpiguen xapurrejar l’anglès. Els immigrants han d’escolaritzar als seus fills en francès obligatòriament, i els cartells de tot negoci han d’estar com a mínim en francès, portant a exemples curiosos com que “Kentucky Fried Chicken” al Québec es digui “Poulet Frit à la Kentucky”. Algú m’ha arribat a dir, tot i que no ho he pogut comprovar, que hi ha lleis per preservar els cognoms francesos, de forma que si en Jack O’hara es casa amb la Juliette Legault el cognom del fill ha de ser obligatòriament Legault.
En resum, a Québec, utilitzant mecanismes que poden semblar dubtosos i fins i tot faixistoides, s’ha creat un entorn que ha fet que parlar francès sigui absolutament necessari. Cada vegada és menys factible portar una vida completa en anglès, la qual cosa ha fet que la població angloparlant s’hagi reduït a la meitat en els últims 30 anys. Tanmateix aquesta política, que pot semblar que no respecti els drets de la població angloparlant, ha funcionat. Avui en dia, la llengua que fa 50 anys estava desprestigiada i amenaçada ha passat a ser la llengua majoritària i vehicular a tot el Québec, augmentant paral•lelament el nivell de vida d’una població que ha recuperat l’orgull en la seva identitat. El contrast amb la realitat a Catalunya, on el castellà és la única llengua parlada i entesa universalment, és dràstic. Així doncs, després d’aquest viatge se’m planteja un dubte angoixant. El nostre model català de bilingüisme i d’integració mútua de les dues comunitats, que jo considero francament ètica i socialment millor, porta irrevocablement a la desaparició del català? A mi m’agradaria pensar que no, però, la veritat és que no puc evitar pensar que, ara mateix, si jo fos un immigrant marroquí no crec que tingués cap interès en aprendre català. I si, aquest és el cas, és el model Québecois la única sortida? Es redueix tot a una elecció entre imposició o desaparició? La resposta, d’aquí 50 anys.
dimarts, 2 de desembre del 2008
Je me souviens
dimarts, 18 de novembre del 2008
Engega'm
Al principi de l’anunci es veu un quatre per quatre enorme, negre i lluent, que avança veloç a través de les llums borroses d’algun carrer glamurós. Conduint hi ha una atractiva noia vestida amb un elegant vestit també negre, que es dirigeix a l’espectador amb un accent pretesament francès, però que a mi més aviat em recorda la parla característica dels nadius del nord-est de Romania. I la pregunta d’avui –ens explica la mossa– no és si aquest cotxe té característiques de sèrie com sistema àudio Dolby Surround, navegador GPS, 3 milions de cavalls de potència o la capacitat provada d’aixafar un Seat Panda sense que els passatgers es despentinin. La pregunta d’avui no és si aquesta bestiassa de trasto té quatre teles de pantalla plana i una piscina incorporades, i un tapissat de cuir de nyu del Serengeti. No, la pregunta d’avui és (i aquí hi ha una pausa teatral).... When you turn your car on, does it return the favor?
O sigui, traduint-ho com puc ja que és un joc de paraules: quan engegues el cotxe, t’engega ell a tu (et posa catxondo, vaja)?
Doncs aquest és, ni més ni menys, l’anunci de l’Escalade, un “SUV” (o Sport Utility Vehicle, terme per designar els cotxes com el de la foto) de Cadillac, una de les marques de la companyia automobilística americana General Motors. Tot i que a mi em segueix semblant al•lucinant, però, i que crec sincerament que el client potencial que busca aquest anunci no pot ser més que el retardat mental, aquest no és ni molt menys l’únic anunci d’aquest tipus. Les altres dues grans marques de cotxes americans (Ford i Chrysler) tenen anuncis meravellosos on els principals arguments que et donen per comprar un cotxe són que és tan gran que no t’hi cabrà al garatge o que poden arrastrar sense problemes una barca enorme.
Suposo que es podrien buscar vàries explicacions per aquest fenomen, com ara que històricament la gasolina ha estat molt barata en aquest país i el consum mai ha estat una preocupació, que aquí les distàncies són enormes i val la pena tenir un cotxe gran i confortable, o que, fora d’excepcions com Nova York, als Estats Units no hi ha problemes d’espai i pots aparcar el teu cotxot enorme al teu jardí també enorme. Però no deixa de ser curiós pensar que els EUA, pàtria del capitalisme i pioner en la globalització dels seus productes (penseu només en Coca-Cola, McDonalds o Microsoft) ha estat sempre incapaç d’exportar un producte, el cotxe, absolutament cabdal i definitori de l’estil de vida americà. És més: mentre probablement us sigui difícil trobar a algun conegut vostre que tingui un Cadillac, un Chrysler o un Chevrolet, aquí ha passat exactament el contrari, i empreses sobretot japoneses com Toyota van provocar pràcticament el col•lapse de GM a finals dels anys 80. Com a raons per explicar aquesta incapacitat de competir per part dels fabricants de cotxes americans es mencionen normalment una cultura corporativa monolítica pròpia d’empreses enormes i un excessiu poder dels sindicats de la zona de Detroit, on es concentra la indústria automovilística. Així, els cotxes americans han passat a ser antiquats, ineficients, cars i simplement pitjors que els seus competidors.
Tot i que aquestes raons són certes i documentades, però, jo no puc evitar pensar que hi ha alguna altra explicació més general per entendre el que està passant a Detroit. El cotxe americà no deixa de ser el reflex de la cultura tradicional americana, una cultura basada en la llibertat individual i en la creença que els límits només els posa l’ambició de cadascú, i mai la natura. Aquesta percepció, que a un europeu li pot semblar aberrant, aquí ha estat fins fa molt poc molt vàlida: El país era tan gran i ric, i amb relativament tanta poca gent, que no calia estalviar en res: ni en gasolina, ni en la mida de casa teva, ni en el cotxe. Si tu triomfaves a la vida, s’esperava de tu que mostressis el teu estatus comprant cotxes i cases més grans, sense preocupar-te de les conseqüències. Si calia gastar molt per escalfar la casa a l’hivern o per conduir mig quilòmetre, era igual: hi havia diners i recursos per pagar. Desafortunadament, però, el preu del petroli, de l’educació, de la sanitat i de l’habitatge ha pujat i molt, i l’americà mig ja no pot anar pel món fent de nou ric. A la societat en la que s’està convertint Amèrica, un cotxe tipus Hummer ja no té sentit, i la gent es compra cada vegada més utilitaris de baix consum fets per marques asiàtiques o europees.
Aquest panorama, combinat amb la crisi financera i de consum, ha fet que GM, Chrysler i Ford estiguin a punt de fer fallida, i que hagin demanat al govern que, tal com va fer amb els bancs d’inversions, els hi apliqui un pla de rescat financer. El dilema, doncs, està servit: cal gastar milions i milions de dòlars dels contribuents per salvar unes empreses decimonòniques, profundament antiecològiques i incapaces d’adaptar-se al mercat, o deixem que s’enfonsin assumint que es poden perdre fins al 10% dels llocs de treball d’aquest país?
divendres, 7 de novembre del 2008
Yes we cancan
El meu recorregut per Nova York dimarts per la nit crec que pot il•lustrar molt bé l’atmosfera d’expectació vibrant que vam viure. La Isabel, jo i uns amics italians vam decidir que, vist el moment històric, no ens podíem limitar a mirar els resultats per la tele com si tal cosa. Així que ens vam dirigir a Brooklyn, on un centre d’art organitzava una mena de festa electoral. Després de passar el control d’un porter òbviament sota l’efecte d’algun opiaci, ens vam trobar en un local ple de joves amb pretensions intel•lectualoides com nosaltres. O sigui, primera parada: Obama modernito. Modernito locaza, però, ja que la festa estava amenitzada per un paio vestit amb unes mitges arrapades, samarreta de tirants i un pin de l’Obama a cada mugró. Cada 15 minuts aproximadament, a més, sortien a escena les “Yes we can-can”, 5 ballarines de can-can que, quan s’aixecaven les faldilles, mostraven la paraula “Obama” escrita amb una lletra cosida a cada un dels seus 5 arrodonits culs. No només els culs arrodonien l’espectacle, però: cada vegada que a la pantalla gegant amb la CNN s’anunciava que l’Obama guanyava un estat (Vermont! Connecticut! New Jersey!) els brams omplien el local, i quan era el McCain qui s’emportava Indiana o Kentucky, el pseudo-travelo dels pins agafava una foto del republicà, la tirava al terra i la trepitjava ostentosament. Una mica excessiu, pel meu gust, així que després d’aguantar de peu una hora i pico vam decidir anar a menjar alguna cosa.
El restaurant que vam trobar a Brooklyn mateix estava a rebentar, ple de clients que amb prou feines prestaven atenció als seus plats gairebé plens mentre miraven una altra pantalla gegant amb la CNN. Les converses d’amics i parelles eren ansioses, amb llambregades furtives i constants a la pantalla. Cada estat que anava afegint-se a la llista demòcrata era rebut amb un bramul d’aplaudiments i crits, mentre ningú – absolutament ningú – celebrava els estats republicans. Cal dir a més que la dinàmica de les eleccions augmentava el dramatisme de la nit: A mesura que tanquen els col•legis electorals a cada estat, les televisions poden donar resultats d’enquestes a peu d’urna i de recompte de vots. Així, primer es coneixen els resultats de la costa est (pro-obama), després els del centre, que van una o dues hores més tard per la diferència horària (pro-McCain) i finalment els de la costa Oest (pro-Obama). Per realçar la tensió, a més, els pillastres de la CNN et van avisant de quan falta perquè tanquin els col•legis de cada estat: 5 minuts per saber els resultats de Tennessee! 3 minuts per per conèixer els vots a Arkansas! 1 minut per Ohio, estat clau! Al voltant de les 11, la cosa ja es decantava clarament per l’Obama, però encara faltaven saber els resultats de la costa Oest (Califòrnia, Oregon i Washington), i per tant la victòria encara no era clara. A les 10:56, la nostra amiga Campbell Brown (aspirant local a Mònica Tarribas) ens va anunciar que en quatre minuts ho tindríem. 3 .... 2 ..... 1 .... I finalment, a les 11, CNN calls the election for senator Obama: tots els estats de l’oest són per ell, i en Barack ja té els vots suficients per proclamar-se vencedor. El restaurant trontolla del brogir salvatge que surt de les goles dels comensals, incloent la meva. És l’hora d’anar a celebrar, i quin millor lloc que Harlem.
Així que aproximadament a les 12 de la nit arribem amb metro al centre de Harlem, que per altra banda està al costat de casa nostra. L’ambient, no ho puc dir d’altra manera, era absolutament increïble. Gent omplint els carrers per tot arreu, bandes improvisades de trompetes i tambors, gent cridant “Ooooobaaamaaaaaa!” i abraçant-se pel carrer. Els policies intentaven posar ordre però s’acabaven unint a la festa, fent fotos i mirant embadalits. La cara d’esperança i alegria que vaig veure en els negres de Harlem aquella nit no té preu, i em va fer tornar a creure en la democràcia i la política: gent vestida de raperos o “gangstas”, que no devien haver tingut mai cap interès en la política, estaven celebrant a tot pulmó, abraçant-se entre ells i amb qualsevol que passés per davant, blanc o negre. Una raça sencera, víctima fins fa molt poc d’un dels grans horrors de la humanitat, l’esclavisme, i sotmesos a racisme des d’aleshores, creu per primera vegada que el somni americà també es pot aplicar a ells, que no per ser negre estàs condemnat a la marginalitat permanent. Yes we can.
Per quan això a Europa?
divendres, 31 d’octubre del 2008
Vermell contra blau
Fa un temps contraposava en aquest blog Nova York a Los Angeles, dues metròpolis que al meu entendre simbolitzen dues maneres molt diferents d’entendre el concepte de ciutat. Freda, compacta i vertical una, i semi tropical, playera i inacabable l’altre, Nova York i los Angeles no deixen però d’estar al mateix costat de la frontera principal que parteix aquest país en dos: la divisió blau-vermell.
Com gairebé tots els països que he conegut, a Estats Units hi ha una important divisió ideològica entre el que es podrien anomenar vagament “esquerres” (el partit demòcrata, representat sempre amb el color blau) i la dreta (el partit republicà, sempre identificat de forma incomprensible amb el vermell). Tanmateix, crec que la dinàmica i la evolució d’aquestes dues ideologies és cada vegada més diferent a Europa i als Estats Units. A Europa, diria jo, fa temps que s’aprecia un desdibuixament progressiu de les diferències de contingut real polític entre els partits. Potser des de la òptica catalana això no es veu tan clar, ja que les diferències entre, posem, PP i ERC o Iniciativa són òbvies per tothom. Cal tenir en compte, però, que aquí entra en joc el factor nacionalisme català/espanyol, que distorsiona molt la imatge. Així, si comparem els dos partits principals a Catalunya mateix (CiU i PSC), on el factor nacionalisme és molt menys important, cada vegada costa més trobar diversitat real d’opcions polítiques. Els dos partits estan a favor de l’estat de benestar i d’una política vagament socialdemòcrata, estan en contra de la pena de mort, i pretenen implantar ajustos mínims en una direcció o una altra. El mateix es podria dir dels partits principals de França, Alemanya, Anglaterra, Holanda, Bèlgica... Amb l’excepció potser d’Itàlia, segrestada de forma incomprensible per un mafiós de poca monta, tota Europa està sumida en un curiós i potser perillós procés d’anestèsia política.
Per bé o per mal, no es pot dir el mateix dels Estats Units. I les diferències no venen per part de l’esquerra, que amb molts matisos és més o menys assimilable a l’equivalent europeu. No, aquí els que són realment espectaculars són els conservadors. Entre la dreta americana, algunes de les opinions majoritàries, per posar un exemple, serien el suport a la pena de mort, al creacionisme, al dret a portar armes en qualsevol moment (i a disparar a qualsevol que entri a la teva propietat sense demanar permís), i la oposició total a l’abort, els drets dels homosexuals, i qualsevol intervenció de l’estat en la vida privada. Per molts republicans, l’estat s’hauria de limitar a mantenir els cossos de l’exèrcit i la policia, i no hauria sota cap concepte de finançar la sanitat, l’educació, cap tipus de programa social, i en casos extrems ni tan sols les carreteres. Per molts d’ells, el canvi climàtic no existeix, qualsevol religió que no sigui la evangèlica cristiana és una aberració, i la gent d’ascendència procedent de qualsevol lloc diferent al nord d’Europa és extremadament sospitosa.
El que em sembla més fascinant d’aquesta divisió és que, a més, té unes fronteres geogràfiques claríssimes. La zona del nord-est, des de Washington al Canadà, la zona dels grans llacs al voltant de Chicago, i la costa Oest són lliberals i de tendència demòcrata. Són zones bàsicament urbanes amb altes densitats de població, receptores d’immigració i en general riques. Tota la resta, absolutament tota la resta, cau de l’altre costat. Només cal mirar el mapa electoral de les eleccions del 2004 per veure la brutal divisió geogràfica d’aquest país. I així, cada elecció presidencial és una batalla ferotge entre les dues Amèriques per veure quina agafa el poder. Us podeu imaginar el pavor de tota la gent de Nova York, Boston o Califòrnia amb opinons semblants a les vostres quan veuen com els hi cauen a sobre governants imposats per l’altra facció com Bush, Cheney, Palin o McCain.
En fi, dimarts que ve presenciarem un altre d’aquests enfrontaments entre blau i vermell, i aquesta vegada tot sembla indicar que guanyaran els blaus. Jo, com a habitant d’aquest país i com a científic recipient directe de fons públics, espero ferventment que així sigui. I us deixo amb una interpretació personal d’una de les raons d’aquest canvi: Si us fixeu en el mapa previst per les enquestes de vots per cada estat, veureu que les zones prèviament vermelles que ara sembla que passen a blaves són estats com Colorado, Nou Mèxic, Virginia, Florida o Carolina del Nord. Tots són estats o bé recipients d’immigració per estar prop de fronteres (Colorado, Nou Mèxic, Florida) o prop de grans ciutats (Virginia està al costat de Washington DC), o amb poblacions cada vegada més grans de negres (Carolina del Nord). Així doncs, pot ser que l’increment d’Hispans i negres als Estats Units estigui trencant l’hegemonia històrica que ha tingut sempre aquest país de blancs protestants? Si és així, l’elecció del primer president negre als Estats Units podria ser més simbòlica encara del que ens pensem.
divendres, 24 d’octubre del 2008
Subwave rider
Després d’un cap de setmana intens a Barcelona per anar a una boda (o festa que no boda, tal com insistien en va els protagonistes) vaig decidir-me finalment a prendre el pas que havia secretament anhelat i temut des que em vaig mudar als estats units: portar-me la meva taula de surf a Nova York. Tal com ja vaig comentar en alguns articles a Dies de Melody i Roses publicats poc abans del col•lapse final del blog, tinc una espècie d’afició absurda per un esport, el surf, que m’atreu inexplicablement tot i regalar-me sovint amb episodis de quasi ofec sota la mar, fred intens, i remades interminables sense rastre d’ones a la vista. Així doncs, ni curt ni mandrós després d’un cap de setmana d’excessos i bodorrios, vaig empaquetar la meva taula, la vaig embarcar a l'avió, i la vaig carregar des de l'aeroport de Newark fins a casa meva amb tren, metro i a peu. Allà, la vaig guardar a l’únic espai mínimament lliure del meu minúscul apartament (entre la paret i la nevera) i vaig esperar pacient fins a la primera oportunitat d’utilitzar-la.
Aquesta oportunitat es va presentar el següent dissabte. Feia un dia preciós, fresc però no fred, amb aquell sol melancòlic de tardor que et fa pensar que una vida diferent es possible. Per gaudir-lo completament, vaig llevar-me a les 6 del mati, i vaig quedar amb el meu amic surfero japonès Hiro per agafar el tren de les 7 del mati cap a Long beach. Quan va pujar al tren em va saludar alegrement, tot comentant la bellesa fugissera d’aquell matí mentre creuàvem els suburbis exteriors del barri de Queens. I com no podia ser menys, la sessió de surf va ser també excelsa: la platja de long beach mostrava un sol naixent que il•luminava una mar refulgent amb onades petites però boniques, i una platja de sorra fina populada en aquell moment només per un petit grapat de surfistes i els jueus del poble caminant empolainats cap a la Sinagoga. Vam estar unes dues hores jugant amb el mar fins que ens varem veure forçats a admetre que fins i tot la bellesa té un final, moment en el qual ens vam tornar a vestir i vam agafar el tren de tornada a Nova York.
Fins aquí, això seria una descripció d’un bonic dissabte matí dedicat a l’esport. Però, evidentment, la història no acaba aquí. Perquè no vaig pensar en el fet que, tot i que l’anada cap a la platja l’havia fet en metros i trens lògicament buits de bon matí d’un dissabte, la tornada la vaig emprendre a les 12 del migdia, hora en la qual trens, metros i carrers ja estan a vessar de novayorquesos anant a fer un brunch, a treballar, al parc, o simplement a participar gratuïtament del brogit constant d’aquesta ciutat. I així, mentre la tornada en tren encara va ser prou tolerable, la connexió posterior amb el metro es va convertir en una (altra) de les meves experiències angoixants. Només entrar al vagó, una marabunta em va arraconar contra una cantonada, on em vaig quedar encaixat amb la meva taula. Taula que, a sobre i per la meva condició de principiant, mesura una mica més de 2 metres, i per tant no cap al metro posada vertical: l’havia d’arrastrar torçada, empitjorant encara més la meva precària situació. Per si això no fos prou, l’artefacte enorme que arrossegava va cridar l’atenció dels meus companys de vagó, els quals es van llançar immediatament com a bons novayorquesos a fer tota mena de comentaris i bromes. Per resumir, us puc dir que aproximadament uns 7 o 8 californians d’origen residents a Nova York em van explicar que a ells els hi encantava el surf i que l’havien practicat tota la vida a San Diego/Santa Mònica/San Francisco, dos vells em van preguntar si creia que encara estaven a temps d’iniciar-se en el surf, un dominicà em va titllar de pertorbat per ficar-me a l’aigua quan fa fred a fora, i un grupet de graciosos em va fer el símbol surfero (vegi’s Ronaldinho) tot vociferant-me “surf’s up!”. Ah! I m’oblidava del paio que em va fer una foto amb el mòbil amb l’excusa que en 20 anys d’agafar el metro mai havia vist a ningú amb una taula de surf (xutant-se heroïna o apallissant a algú suposo que si, però).
En fi, després de sortir amb prou feines del metro a la meva parada a base d’utilitzar la punta punxeguda de la meva taula com a ariet, vaig arribar a casa amb una sensació de ridícul absolutament descomunal. Quan em vaig haver dutxat, amagat el cony de taula un altre cop darrera la nevera, i calmat una mica, vaig pensar però que què dimonis, que això són els Estats Units d’Amèrica. I si algun avantatge té aquest país és que aquí no hi ha sentit del ridícul, és més: Hollywood t’ensenya que tot i que al principi de la película et pugui semblar que fas el préssec posant i treient cera dels cotxes o sent el nen marginat de la classe, després passes a ser Karate Kid o Spiderman. Així que Nova York, tremola: el primer científic cabalgador simultani de metros i ones es prepara per revolucionar i fer història a la ciutat que mai dorm.
divendres, 3 d’octubre del 2008
Mercenari de la ciència
El nostre personatge d’avui deu tenir uns 60 anys, tot i que n’aparenta, pel cap baix, uns 70. És alt i prim, amb un semicercle de cabells blancs brillants envoltant una prominent calva, que acostuma a amagar sota gorres de bèisbol. La seva edat i el seu aspecte li confereixen un to inconfusible d’autoritat, el qual ell reafirma sovint parlant poc a poc i fent moltes pauses. Una autoritat, però, que es veu en part disminuïda per la quantitat de sobrenoms que la vida li ha anat atorgant, noms com “el viejo”, “el moro mussa”, “matusalén”, o “Dr. Merdes”. Estem parlant, senyors, ni més ni menys que del meu jefe.
El meu jefe és una persona que em fascina i que a dia d’avui, si he de ser honest, em segueix fent una certa por. I quan hi penso no puc més que creure que això, en part, deu ser degut a l’enorme contrast entre ell i els caps que he tingut en les meves feines anteriors. I és que, suposo que degut a una immerescuda carambola de la fortuna, tots els meus jefes anteriors han estat persones que, tot i els seus defectes, he respectat sempre. De tots ells puc dir que eren professionals seriosos, i que, sense buscar una familiaritat o proximitat excessiva, es preocupaven genuïnament pel benestar i desenvolupament professional dels seus subordinats. Gent de qui podies tenir la seguretat que, sempre que treballessis amb responsabilitat i ganes, estarien al teu costat quan ho necessitessis. Gent, en definitiva, de qui m’he pogut fer la pregunta “què tal seria estar al seu lloc d’aquí 30 anys?” sense sentir un calfred glaçat remuntant l’espinada. Lamentablement, no puc dir el mateix del viejo.
No em malinterpreteu, però: m’hi porto bé, amb ell, i de moment no tinc cap queixa seriosa. Suposo que el problema deu ser en gran mesura que jo (igual que a tothom a qui he preguntat) no tinc cap mena de connexió personal amb ell. El pobre, tot s’ha de dir, té unes aptituds socials nul•les: el seu somriure és tan forçat i mecànic que fa empal•lidir el de José María Aznar donant la mà a seguidors a mítings. És capaç de dormir-se, no només quan s’asseu a primera fila d’una xerrada científica, sino quan parla amb tu d’un a un sense ningú més davant. I quan et fa l’ullet després d’una broma et venen ganes d’englopir d’una tongada el pot de dos litres de metanol absolut, per poder oblidar el que has vist i, al mateix temps, enceguir per no tornar-ho a veure mai més. Ara bé, tot això que estic descrivint no són més que símptomes: hi ha d’haver alguna raó més profunda per explicar perquè sóc incapaç de fiar-me d’ell, perquè quan hi parlo mai puc estar tranquil. I no és la edat, he conegut a gent (els meus antics jefes entre ells) d’edats similars amb qui he connectat molt bé. Tampoc pot ser el fet que sigui americà, crec que ja conec prou bé la cultura d’aquest país per entendre la seva gent. I, tot i que pugui ser irritant, tampoc és el fet que la meitat de vegades no sàpiga ni de què em parla: hi ha un munt de casos (em venen al cap ara Chiquito de la Calzada i la meitat dels meus companys de la carrera de física) en qui això és més aviat una virtut. No, després de donar-hi mil voltes, crec que el problema fonamental de l’amic Matusalén és que és un mercenari.
Com tanta gent en aquest país, el moro mussa ha organitzat la seva vida al voltant exclusivament de la seva professió, la ciència. En tot moment, qualsevol altra consideració ha estat secundària. Mai l’ha preocupat, per exemple, viure de port en port sense residència fixa: nascut al Midwest (la regió aproximadament al voltant de Chicago), la feina l’ha portat a viure a Carolina del Nord, Califòrnia, Nova York, i ara Singapur (on és de sabàtic, i no sabem si en tornarà). El nostre amic no ha tingut mai una residència estable real, i el seu pis a Nova York és menys personal i acollidor que el meu, on porto vivint amb prou feines un any. No ha tingut tampoc problemes en deixar de banda a la seva família: divorciat de la seva dona, cansada de no veure’l mai degut a estar sempre al laboratori o de viatge, ha perdut el contacte fins i tot amb els seus fills. Que sàpiga tampoc té amics, i la seva vida social la passa jugant a tennis amb els seus estudiants i psot-docs (jo m’he guardat prou bé de dir-li que sé jugar). I així, el nostre personatge ha anat trencant tota relació humana real, i ha perdut, crec, la capacitat d’entendre o sentir empatia per ningú. L’ànsia i la obsessió per tenir èxit, per dedicar-se a allò que li agrada, l’han portat a una situació en la qual, ara mateix, m’horroritzaria estar d’aquí 30 anys. Ell, però, sembla estar satisfet, i mentre pugui seguir treballant, anirà fent com sempre. Lo qual em fa pensar que més val no intentar jutjar a la gent des del punt de vista dels teus interessos i valors, i que mentre la nostra relació professional sigui profitosa pels dos, doncs la resta poc importa. Ara bé, si qualsevol de vosaltres em veu en una situació així d’aquí 30 anys, francament, agafeu una escopeta i acabeu amb la meva misèria.
dissabte, 20 de setembre del 2008
El món en un dia
La Nova York real és més lletja que la de les pel•lícules del Martin Scorsese, més bruta que el que et vol fer creure Woody Allen a “Annie Hall”, i menys glamurosa que el que es desprèn de les cançons del Frank Sinatra. És per això que molts turistes poden sortir-ne decebuts, perquè l’experiència Novayorquesa real els hi destrueix un paisatge mental treballosament construït a base d’anys d’anar al cinema. Ara bé, hi ha una cosa d’aquesta ciutat que mai et podrà decebre, i en canvi et sorprendrà, et meravellarà i t’aterroritzarà dia a dia: la seva gent. No és només que aquí hi hagi milers d’ètnies barrejades de qualsevol manera, sinó que els representants de cada una d’aquestes cultures acostumen a ser els personatges més inadaptats i pertorbats de les seves societats relatives. Valgui només un petit recorregut mundial pel meu dissabte passat per demostrar el meu argument.
2:00 PM: Connexió franco-midwest. Posa per una banda una parella de francesos modernets que estan a punt de tenir un fill, i per l’altra posa una amiga originària del Midwest (el centre pla, granger i gèlid dels Estats Units). Posa que aquesta noia, com a bona amiga que és, es llança sense dubtar-ho a organitzar un event típic en aquest país en honor dels futurs pares, la coneguda “baby shower” o “dutxa de bebés”. No, no us espanteu: no es tracta de llançar nadons des d’una terrassa estil Michael Jackson. Es tracta de reunir a les amigues de la futura mare i fer una festa on es fan regals com cotxets o babers, i jocs entranyables com que tothom que digui la paraula “bebé” s’ha de posar una piruleta al cap. Ara però considera que els pares són francesos del sud, i que els seus amics són una patuleia de pseudo-científics desarrapats de la procedència més diversa. Això, inevitablement, ens portarà a una festa de migdia on es barrejaran amb tota naturalitat els cotxets i el rom, els biberons i els habanos, les joguines i el gin-tònic. Vist el panorama, cap a les 6 de la tarda fujo, esperonat cap a la meva pròxima cita.
7: PM: Com molta gent d’aquesta ciutat, la meva amiga Nidhi, amb qui he quedat per fer una cervesa, té el problema de no pertànyer ja plenament a la seva pròpia cultura, la Índia, però tampoc sentir-se còmoda al món occidental. Així, després de sortir de la Índia per fer un Master a França (on la vaig conèixer) va decidir establir-se definitivament de forma il•legal a Nova York, on el pedigrí atorgat pel títol adquirit (el prestígiosissim “Master of Space Studies, de la famosa “International Space University”) li va permetre ni més ni menys que establir-se com a dependenta d’un bar d’entrepans. Atrapada entre dos móns, la Jessie va accedir sota pressió paterna poc després a casar-se amb un noi indi que no coneixia. Divorciada de mutu acord dos dies més tard, la Nidhi porta des d’aleshores més de 100 cites amb homes organitzades a través d’una pàgina web matrimonial per indis. Decidida per cultura i convicció a casar-se amb un desconegut però inconscientment incapaç d’assumir-ho, la Nidhi segueix venent entrepans, animant el seu esperit de tant en tant prenent uns mojitos amb els seus antics companys de Master.
11:00 PM: Pèrsia, cultura milenària, hereva d’un imperi de sofisticació sublim i creadora de vicis refinats, capaços de transformar a Alexandre el magne de conqueridor imbatible a desferra humana, o de generar els intricats i rics versos sobre els plaers del vi d’Omar Khayyam. Amb aquest rerafons, a mi des de sempre m’havia costat creure que Iran s’hagués convertit de sobte en un país d’Ayatolàs i radicals islàmics. Aixi que no em va sorprendre veure el percal quan vaig entrar a la festa de la meva amiga Noor: enmig d’un bullir d’homes en zel, una dotzena de noies iranianes filles de la haute societé de Teheran, i vestides amb la roba justa per tapar la carn del cul als mugrons, ballaven al ritme de l’aserejé, englopint sense descans vi de Bordeus. Enmig del frenesí, una d’elles va escenificar un rodó i meravellós espectacle lèsbic amb una altra noia, que no va acabar amb sexe públic, ai las, degut als efectes secundaris del per altra banda subtil vi de Burdeus. I així la noia es va veure forçada a abandonar la festa i a anar a vomitar a una paperera al carrer, ajudada per un gentil amic. I en aquest moment, mentre presenciava aquesta tendra escena tornant cap a casa, vaig tenir un instant d’epifania sobre la grandesa de la diversitat d’aquesta ciutat: el noi que l’acompanyava no era més que el seu marit israelí, el qual en nits anteriors havia estat detectat per coneguts meus en diversos bars gays. Ah, quanta bellesa: un Israelí gay ajudant a vomitar a la seva dona lesbiana després de sortir d’una festa iraniana plena d’alcohol. Only in New York...
divendres, 5 de setembre del 2008
La ciutat dels àngels
Després d’un descans estiuenc més o menys merescut, torno avui a escriure en aquest blog per parlar d’un lloc llunyà, en molts aspectes, a la meva ciutat actual. I és que si Nova York, amb els seus gratacels, la seva aglomeració, i el seu famós metro és la cara dels Estats Units, Los Angeles n’és la creu.
Fundat el 1781 per colons espanyols sota el senzill i planer nom de “El Pueblo de Nuestra Señora la Reina de los Ángeles del Río de Porciúncula”, Los Angeles va mantenir-se com un poblet ignorat per la història fins a la dècada dels anys 90 del segle XIX quan, ja sota sobirania Americana, es va trobar petroli a la zona. A partir d’aquí, la ja ciutat va experimentar un creixement espectacular, atraient successivament les indústries de l’agricultura, l’aviació i finalment la cinematogràfica. Avui en dia, Los Angeles té una població de 3.8 milions d’habitants, amb una àrea metropolitana de pràcticament 18 milions. El que m’interessa, però, d’aquesta ciutat no és que sigui gran, ni que sigui la residència de Scarlett Johansson, Arnold Schwarzenegger o Paris Hilton: el que em fascina de Los Angeles és com s’ha construït i què ha arribat a ser.
El període d’expansió màxima de LA es va produir a les dues primeres dècades del segle 20, una època d’eufòria econòmica i nacional als Estats Units, en la qual es va definir el somni americà que tot és possible, que amb treball, esforç i fe cega en la tecnologia un pot arribar a on vulgui. És la època en la que Henry Ford va posar els cotxes a l’abast de les famílies de classe mitja, l’època en que es va fer l’Empire State, el Chrisler building, i en general tots els rascacels “Art Déco” que defineixen l’skyline de Nova York, l’època en que els Estats Units van presentar-se al món com a candidat a potència mundial humiliant a un paupèrrim imperi espanyol a Cuba i Filipines. Mentre a Nova York, però, els gratacels només van posar la guinda a una ciutat ja definida i bulliciosa molt abans, Los Angeles va ser creada en aquest moment.
Així, Los Angeles va créixer al voltant de la revolució del moment: el cotxe. La immensa llibertat que proporcionava el fet que cada família pogués desplaçar-se ne quatre rodes va alterar radicalment el disseny tradicional de ciutat. La gent ja no estava limitada a viure amuntegada en zones reduïdes a prop del transport públic: amb el seu cotxe, podien desplaçar-se grans distàncies, i per tant viure en casetes unifamiliars amb jardí allunyades del centre. De la mateixa manera, es redefinien els espais socials: els restaurants a peu de carrer ja no tenien sentit, ja que pels carrers no hi caminava ningú. Ara calia tenir restaurants a peu d’autopista, i a ser possible que et servissin sense sortir del vehicle: així va néixer el fast food. Els llocs de trobada deixaven de ser les places, reduïdes a rotondes inhòspites, i passaven a ser centres comercials amb pàrkings gegants habilitats. Aquest és un model en el qual, inicialment, ningú hi va veure res de dolent. Què hi ha de negatiu en tenir més espai, més llibertat? De fet, aquest concepte ha tingut tan èxit que s’ha expandit per la resta dels Estats Units com la pòlvora, creant clons de Los Angeles per tot el país.
Ara bé, només cal passejar-se en cotxe un dia per LA per veure l’infern en què pot desembocar aquesta idea. Los Angeles avui en dia és un scalextric d’autopistes permanentment col•lapsades, una amalgama barris impersonals que s’extenen kilòmetres i kilòmetres, una ciutat sense centre, sense gent al carrer, sense vida aparent. S’ha convertit en una trampa amb una contaminació desbocada i on la gent passa de mitjana més d’una hora per arribar a la feina. A més, la situació és de difícil, si no impossible, solució. Crear una xarxa de transport públic que abarqui els centenars de quilòmetres que ocupa la ciutat és inviable, i treure la gent de les cases i recolocar-la en pisos està mal vist, a menys que siguin gitanos de la mina. Així que us recomano que algun dia, com deia el loquillo, aneu a LA i ho veieu per vosaltres mateixos, encara que sigui per reconfortar-vos pensant quina sort que tenim de tenir un model de ciutat tan diferent. Tot i que, si heu estat mai a Sant Cugat, Arenys de Munt o Castelldefels potser tindreu una estranya sensació de dejà vu...
divendres, 25 de juliol del 2008
M'ha tocat la xina
Aquesta setmana, la Isobel i jo marxem de merescudes vacances a la terra del bon gust i la conciència ecològica: Las Vegas! Mentrestant, us deixo amb aquesta contribució de l'articulista convidat "Paralímpic". Bones vacances a tots!
Per raons de feina vaig haver de quedar-me el divendres fins tard i la família va anar cap a la comarca de Tarragona amb el cotxe. Per solidaritat amb el medi ambient (i francament, per mandra d’haver de conduir tant a l’anada com a la tornada) vaig decidir anar-hi jo amb tren, aventura que sempre et posa en contacte amb la realitat del país i dels seus habitants, que normalment no et trobes en una vida “ordenada” dins del marc del centre de Barcelona
Com preparació de l’aventura, hem vaig proveir de uns quants diaris i d’un llibre addicional, amb la esperança que el trajecte em permetria una lectura tranquil·la amb uns certes mirades cap al mar.
El projecte ja es va esgarrar als dos minuts de seure a la estació del Passeig de Gràcia, esperant el tren a Reus. Se’m va dirigir una xina de mitja edat (uns 40 anys) amb el descaro i la manca de discreció que el meu prejudici dona com a senyal d’identitat dels xinesos. Em va tocar ben fort el braç per preguntar si passava per allà un tren cap a Reus. Al dir-li que jo hi anava, ja vaig guanyar una relació extramarital no fàcilment explicable a la meva dona ja que a partir d’aquest moment es va convertir en la meva ombra.
L’alegria de la xina de sentir-se acompanyada fins al seu destí de forma segura per un natiu que no semblava gaire perillós va obrir la porta a les intimitats: explicacions sobres les famílies, els fills, les feines, etc, tot amb un castellà realment dificultós malgrat que ja portava a Barcelona mes de dos anys. Així la conversa era telegràfica i amb les pertinents conversions de les erres en eles (ja es va poder apreciar quan Reus era Leus). Van sortir fotos i les clares afirmacions de que el seu marit era molt lleig (la veritat es que si ho era, encara que també semblava simpàtic, però aquesta part positiva no la va assenyalar la meva interlocutora).
La confiança anava guanyant terreny, i es va animar quan va pujar al tren dues xines mes (mare i filla) que van seure just davant nostre i em van descarregar de una conversa certament dificultosa ja que van monopolitzar-la entre elles, evidentment en xinès, jo no se si mandarí o el que sigui. S’ha de destacar que el to de veu va pujar immediatament.
Semblava que jo ja podria llegir els diaris però cada cinc minuts notava un fort cop al costat que em donava la meva amiga, amb la expressió realment gratificant de “cariño”, i amb alguna pregunta, afirmació, o expressió. S’ha de dir que jo contestava amb la alegria de ser tractat amb tanta confiança, encara que amb un fort ensurt cada vegada que rebia el cop introductori.
S’ha de dir també que cap de les xines no van tenir cap interès sobre el que es veia per la finestra. El seu únic interès era saber si ja havien arribat, o quan faltava, informació que havia de donar de forma reiterada sense treva ni descans.
I s’ha de dir a mes a mes que la meva interlocutora va mostrar una clara cara de fàstic quan van entrar un grup de negres que, efectivament, feien una bona catipén. Vaig rebre l’habitual cop de colze i em va expressar gràficament el seu disgust agafant ben fort el nas amb els seus dits. La senyal no era gaire discreta i encara que tenia raó sobre el flaire escampat, vaig començar a sentir-me molt poc solidari amb la xina en qüestió.
Va ajudar a reafirmar la meva total manca de solidaritat quan, ja baixades les altres xines a Tarragona (i aquestes semblaven molt agradables), va començar a parlar per telèfon amb uns crits que crec que a Reus ja els van sentir quan faltaven encara uns quants kilòmetres. Els seus crits es van sentir afectats quan quatre nois també natius van començar a cridar de forma desaforada i posar música sense control, tot acompanyat amb sangria i altres begudes ben apropiades per al matí. Els va mirar enfurismada malgrat que el seu volum hauria resultat guanyador en qualsevulla competició. A mi aquells nois la veritat es que si em van causar una certa incomoditat ja que no eren gaire presentables i semblaven amb ganes de gresca, però a la xina no li van molestar el seu aspecte sinó que el soroll d’ells competís amb el seu. En canvi si que li va molestar un senyor negre, de molt bon aspecte, que seia al costat d’aquells nois. Vaig rebre un altre cop de colze i la afirmació que els negres eren tots uns lladres.
La veritat es que poques vegades no m’he sentit tant content d’arribar a Reus i de poder-me treure la xina de la sabata. He de dir que els meus prejudicis contra els xinesos, que intento eliminar, van quedar una vegada mes ajudats per una trobada desafortunada, malgrat que durant el temps de una hora i mitja vaig ser “cariño” per algú. I el meu perjudici va ser ajudat per un article que vaig llegir al Periodico d’aquell mateix dia que assenyalava les diferències entre els xinesos i els japonesos: l’excés en front de la austeritat; el soroll en front del silenci; el menjar amb la boca plena o amb la boca tancada. Em vaig estalviar d’assistir a la forma de menjar de la meva interlocutora, gràcies a Zeus o a Confuci, encara que si ho vaig poder contemplar a la Xina directament, o a San Francisco, o a Nova York. Malgrat tot continuaré esforçant-me en intentar no generalitzar sobre els xinesos. Per això només he parlat de la meva xina a la sabata, i de ningú mes.
dimecres, 16 de juliol del 2008
La porta de l'Oest
Hi ha moments irrecuperables en que una bellesa fugaç et corprèn, omplint-te de pau i a la vegada de la suau melancolia de saber que aquest instant no tornarà. Avui, assegut a la gespa del Riverside Park, veient la posta de sol sobre el riu Hudson i la catifa centellejant de milers de cuques de llum, n’he experimentat un, d’aquests instants. Un instant que també m’ha fet meravellar de les paradoxes de Nova York, una ciutat que per una banda et fa viure en apartaments minúsculs a preu d’or, i per altra et regala kilòmetres i kilòmetres de parcs idíl•lics on descansar, reflexionar i jugar al frisbee. Tot aquest espai, a més, tot aquest dispendi d’hectàrees que als europeus ens semblen impensables, encara fa que m’irriti més, que em molesti més no saber el perquè.
I és que tot i que Nova York probablement sigui la zona dels Estats Units on l’espai va més restringit, on el metre (o peu) quadrat és més car, fins i tot aquí traspua clarament el diferent concepte de l’espai que tenen en aquest país. Els Estats Units, tots ho sabem, és un país enorme (18 vegades la mida d’Espanya), i amb poca densitat de població (3 vegades menys que Espanya), un continent que fou colonitzat amb el mite que l’espai i els recursos naturals eren il•limitats, i que per aprofitar-ne els fruits només calia empenta i treball dur. Un concepte que es reflecteix clarament en la vida diària: aquí tot és més gran, més desmesurat, més tot. Aquí ciutats a 5 hores en cotxe (com Nova York i Washington, per exemple) són considerades properes, cotxes tipus tanc com el Hummer o el Cadillac Escalade són habituals tot i l’augment del preu del petroli, i la família mitja no està contenta fins tenir una casa unifamiliar amb jardí en algun suburbi. La gent menja galledes de pollastre i costellams sencers de porc, i beu coca-cola en envasos d’un litre. Aquesta idea d’una natura inesgotable i d’una terra inacabable és també la raó principal per explicar que els EUA siguin el país que més contamina, i que s’hagin negat fins ara a signar cap tipus d’acord internacional sobre medi ambient. Així doncs i vist això, encara em costa més entendre perquè collons.
La conseqüència potser més curiosa d’aquest vincle dels americans amb el seu entorn, i potser la part que als mediterranis ens costa més entendre, és la que determina les relacions entre persones. A Europa, des de sempre, hem viscut amuntegats, i el contacte físic entre nosaltres ha estat habitual: ens fem petons quan coneixem algú, ens apilotonem al metro, a la platja i fins i tot a la muntanya, i veiem i interactuem constantment amb tota mena d’amics i família, tot i que no sigui sempre voluntàriament. Aquest, en canvi, tot i que costi recordar-ho en passejar per Times Square, és un país de gent individualista i més aviat solitària, acostumada a tenir molt d’espai personal i que prefereix tractar de lluny amb els altres, tant a nivell físic com emocional. Aquí només les parelles es donen petons, la gent es posa nerviosa si t’hi acostes a menys de dos metres, i les famílies viuen desperdigades de costa a costa, amb els avis tirats en un asil a florida, els pares treballant a Atlanta, i els fills anant a la Universitat a Los Angeles. En els moments d’emotivitat màxima, dos americans poden arribar a abraçar-se, però amb un estil propi (coll estirat al màxim i cul en pompa cap a fora) que busca minimitzar l’àrea de contacte. I ara si que ja no ho entenc gens: perquè, cony, perquè!
I és que vull, no, necessito, saber com pot ser que, amb tot el que us he explicat, els lavabos públics de la primera potència mundial, ja siguin al McDonalds o a un restaurant 3 estrelles Michelin, facin 70 centímetres d’ample i estiguin tapats per una porteta de fullola tipus bar de l’oeste que comença als genolls i acaba lleugerament per sobre dels ulls. Espero sincerament trobar algun tipus de resposta o, millor, solució aviat, ja que no sé si la meva fràgil ment serà capaç de suportar un altre cop la visió de les sabates negres i brillants, els pantalons de pana arremangats, el cinturó de platejada sivella, les cames de refulgent blancor, i els gemecs de costosa excreció del meu jefe, assegut a la tassa del costat.
dimarts, 15 de juliol del 2008
(sense títol ni paraules)
Enviat per Pitiminí
Dia 1
- Quan fa que t'hauria d'haver vingut?
- Ja quasi farà una setmana.
- Així que potser estàs embarassada?
- Bueno, espera. Això encara no vol dir res. I a part, em fan mal els pits que pot ser que la regla m'estigui a punt de venir.
- Sí, però potser estàs embarassada.
- Potser sí.
Dia 2
- Com et trobes?
- Bé, cap canvi.
- Potser hauries de no menjar llangonissa per si un cas estàs embarassada i no has passat la toxoplasmosis.
- Home tampoc serà tant. De moment no estic embarassada i a més si ho estigués potser ja hauria passat igualment la toxoplasmosis.
Dia 3
- Res?
- No, res.
- Així que avui estàs una mica més embarassada que ahir?
- Home, no és descartable. Potser sí que ho estic.
- Tindrem un xurumbele?
- Potser sí. Va, deixaré de menjar llangonissa, amb lo bona que està!
Dia 4
- Què?
- Tot igual.
- O sigui. Estàs embarassada.
- La veritat, ja s'està retardant molt i no és normal.
- Els ho diem a tots?
- Però si encara no ho sabem ni nosaltres, què hem de dir?
- Vale, vale. Baixem al poble a comprar un test d'embaràs?
- No, quan tornem a Barcelona ja ho farem.
- Vols que tornem a Barcelona ara mateix?
- Noooo, paciència.
- T'estimo.
- Jo també.
Dia 5
- Que falta molt per arribar a Barcelona?
- Són les set i mitja del matí i no hi anirem fins a la tarda.
- Buffff
(...)
- Vaig a comprar la prova!!!! Pobra de tu que pixis abans de que arribi!
- Vale però no triguis!
(...)
- Guapa, ja tinc la prova! Anem a veure com funciona!
- A veure.
(...)
- O sigui, aquesta primera ratlleta vol dir que el test funciona. I aquesta segona, bàsicament i sense molts circumloquis, podríem arribar a afirmar sense molts dubtes que estàs embarassada.
- Home, la veritat és que la ratlleta hi és.
- Estàs embarassada.
- Estic embarassada.
dimecres, 9 de juliol del 2008
Els coreans.
Com ja he dit vàries vegades, una de les coses que més estic aprenent en aquesta gran ciutat és sobre la fauna humana al món, en particular l’americana, la francesa (n’hi ha molts, s’ajunten entre ells i parlen en francès, però aquí, afortunadament, no pretenen que els entenguis...), i la coreana.
Avui volia parlar una mica sobre els coreans. A l’escola d’anglès en vaig conèixer moltíssims. La primera impressió, la dels primers mesos, va ser que, deixant de banda les faccions de la cara i el físic de les noies, tampoc érem tant diferents. Però vaig acabar fent dos molt bons amics coreans que em van ensenyar que les nostres cultures són realment diferents.
El primer xoc cultural va tenir lloc un dia a l’escola, quan discutíem sobre el funcionament de les escoles i l’ensenyament als diferents països dels assistents. Resulta que a corea, els alumnes als cursos que equivalen al nostre 3r i 4rt d’ESO entren a l’escola a les 8 del matí i en surten a les 9 de la nit. La meitat de les hores del dia les passen fent classe, les altres se les passen a les aules estudiant. Els cursos equivalents al batxillerat és una mica més dur: entren a les 7 del matí i surten a les 11 de la nit. Jo, incrèdula de mi, ho vaig trobar una mica exagerat, així que vaig començar a preguntar-li a tots els meus amics coreans quins havien estat els seus horaris a l’institut. Tots, absolutament tots em van dir que a totes les escoles coreanes els horaris són aquests. No només això sinó que tenen un vigilant que controla que no s’adormin ni perdin el temps. I evidentment, si el perden, ostiot al canto. I això no s’acaba aquí. A final de curs tenen un examen que podria ser l’equivalent al de la selectivitat aquí. Doncs bé, el que tota la societat coreana espera dels estudiants durant la setmana anterior a l’examen és que estudiïn les 24 hores del dia. Pares, mares, professors, i els mateixos estudiants esperen que no dormin en tota la setmana. És l’examen més important de les seves vides i per tant s’ho mereix. Però és clar, és evident que aquest comportament és insostenible, així que els pobres jovenets estudiants desenvolupen tècniques increïbles per dormir a qualsevol lloc durant poca estona (a l’autobús, al lavabo...), i per adoptar postures d’estudi que permetin dissimular que estan dormint en comptes d’estudiar. Ara, si els enganxen, ostiot al canto. El més curiós és que els mateixos estudiants s’enganyen entre ells presumint de les hores que es passen sense dormir estudiant.
El segon xoc va ser una mica més endavant. Ja feia temps que dinava o sopava amb la Mina (la meva amiga coreana) de tant en tant. Recordo com em molestava una mica que mengés amb la boca ben oberta i fent uns sorolls desagradables com si es tractés d’una nena de 5 anys que no pot deixar de cridar l’atenció. Un bon dia, la Mina va venir cap a mi, tota avergonyida i em va dir: Acabo de saber que aquí és molt groller fer soroll mentre es menja... És que a Corea és un costum molt comú. Hem de fer soroll sempre que ens agrada el que estem menjant. En principi és com a mostra de respecte per la persona que ha fet el menjar, però es fa encara que estiguis en un restaurant i el cuiner/a no hi sigui present.
Una altra sobre sopars i convidats: Típicament, quan algú convida als amics a sopar, s’espera que aquests, els convidats, es dediquin a netejar la cuina i els estris fets servir per cuinar i sopar. Aquesta està molt bé pels amfitrions, però crec que la quantitat de gent que aniria a sopar a casa dels col•legues disminuiria dràsticament.
Un altre dia que la Mina ja havia marxat, l’altre coreà (el Jeon) i jo estàvem acomiadant a l’italià, que marxava al seu país al dia següent. Li vaig comprar un petit present de despedida, del qual el Jeon en volia pagar-ne la meitat. Total que com bon coreà, just després de que l’italià ens donés mil gràcies pel regal, el Jeon va procedir a la manera coreana tot preguntant-me obertament davant de tothom i en veu ben clara i alta que quant m’havia costat i quant li havia de pagar. Els altres ens vam mirar una mica estranyats i jo li vaig dir tranquil•lament que ja li ho diria en un altre moment, que no es preocupés pels diners. Aquell mateix dia, unes hores després, em va explicar que és que a corea sempre es fa així. Així, el que rep el regal ja sap quant s’ha de gastar quan li toqui a ell. I pobre d’ell que rebaixi la quantitat.
Per acabar, només explicar que des de joves s’entrenen a beure el màxim d’alcohol possible sense perdre el control de si mateixos perquè quan entren a treballar a una empresa tenen com a norma estricta sortir amb el jefe a beure alcohol com a descosits un cop acabada la feina, pràcticament tots els dies de la setmana. Això fa que hi hagi molta gent alcohòlica i amb problemes de fetge, però la tradició és la tradició.
A part d’això, la majoria estan enamorats del seu país. Els que vaig conèixer a l’escola diuen que la gent és molt amable i oberta, i estan molt orgullosos del progrés que han fet durant els últims anys treballant com xinos. El Jeon, en canvi, l’altre dia em va dir que si algun dia vaig a corea i necessito preguntar alguna cosa a algú, que ho faci a la gent més jove, que són els que parlaran l’anglès perfectament amb més probabilitat. Qualsevol persona que no el parli perfectament no s’atrevirà a parlar-lo en públic i fugirà de mi perquè la gent el podria mirar amb mala cara tot pensant que què fa aquest idiota intentant parlar l’anglès si no en té ni idea? De fet, alguna vegada que hem trucat a la Mina, ens ha penjat perquè estava a l’autobús...
dijous, 26 de juny del 2008
Ciència i ràdio
Aquesta setmana publico un article del Pat (la pared mágica). A part d'això, però, us invito a escoltar la fantàstica entrevista que em van fer els del programa científic de Sants 3 Radio "Pa Ciencia la nostra", quan vaig estar de visita a Barcelona fa dues setmanes. Pels veterans del bloc, us diré que els presentadors del programa no són més que els nostres vells amics Dividé Descartes i Arsad Bolnei...
El link del programa (20 minuts) el podeu trobar aquí.
La pared mágica
Enviat per Pat Andrews
Inmediatamente después de habernos sentado abandonamos las copas a su suerte y nos decidimos a explorar el local. Nuestros ojos, debían adaptarse a las diferentes oscuridades de los distintos rincones en todos nuestros movimientos, se detuvieron en dos cuerpos desnudos, inicialmente apenas vislumbrados, pero que poco a poco se fueron mostrando en toda su desnudez y provocativa postura. Intentaré explicarlo fielmente, no sé si en un local como aquel el término fidelidad tiene cabida, pero por lo menos la explicación intentará ser fiel.
En una esquina de un cuarto diminuto en el que justo cabía una cama, la mujer estaba a cuatro patas, es decir apoyada sobre la cama con sus rodillas y sus manos, y con la cara muy próxima a la pared, más que próxima podría decirse que la estaba besando ¿Besando a una pared? Realmente los gustos sexuales nunca dejarán de sorprenderme. Sin duda era la mujer, la redondez de su culo y los atributos mamarios que le colgaban del pecho no admitían ninguna duda, además el hombre, colocado como un mecánico que esta examinando los bajos de un coche, tenía la cabeza a la altura de su bajo vientre y parecía manipular algún tipo de herramientas con las manos, probablemente no eran más que sus propios dedos, realizando alguna operación en el bajo vientre de la propietaria del orondo trasero. Cuando la adaptación a la oscuridad lo fue permitiendo entre las piernas apoyadas con las plantas de los pies sobre la cama y con las rodillas dobladas podía observarse el resurgir incuestionable de una polla o pene, que como es bien sabido ambos términos pueden utilizarse, en un estado de evidente excitación, fácilmente comprobable por su elevación hacia la búsqueda del techo, no sé si como búsqueda final o solo provisional y forzada por la posición momentánea del hombre propietario de la misma. Pues es bien sabido que por inclinación natural y genética las pollas nunca han sido amantes de buscar ni el techo ni el cielo, si no otros lugares más concretos, preferentemente húmedos y necesariamente oscuros, salvo en los casos en que en desigual lucha de una contra cinco se ven expuestas a las mismas condiciones exteriores que la mano que las menea, situación esta, que en las condiciones en las que se encontraba, y si dejaba de manipular la vagina de la mujer tampoco era tan descabellada.
Nos retiramos todo lo prudentemente posible del lugar donde nuestra imprudencia nos había llevado y volvimos a nuestras inocentes copas que nos esperaban con la misma actitud que podían tener unas copas situadas en una mesa del lugar más concurrido, público y decente del mundo. Me asombra la actitud impasible, uniforme y constante con la que las copas y bebidas del mundo entero están allí donde las dejas. Bebimos algo de ellas pues su comportamiento se lo merecía e intercambiamos nuestras apreciaciones sobre lo que acabamos de ver. Mi compañera no dudaba que aquella era la pared de los agujeros para penes (a partir de ahora intercalaré polla o pene en función del estado de ánimo con el que recuerde el momento, sin renunciar por supuesto si fuera menester, a utilizar otros términos igualmente válidos como pollón, cipote, manubrio, ciruelo u otros muchos que nuestro rico lenguaje coloquial incorpora para la denominación de nuestro nunca bien ponderado y alabado miembro viril), estaba seguro de ello y en su excitación solo justificable por lo excepcional del hallazgo no dudaba en afirmar que la mujer no solo no besaba la pared sino que se estaba comiendo un buen ciruelo. No veo denominación más adecuada para este momento, si se trata de comer que mejor que utilizar ciruelo. Nada más lejos de mi intención contradecirla, así que propuse posponer la confirmación definitiva para más tarde y le comunique mi intención de ir a buscar una llave para una taquilla donde dejar nuestra ropa a la vez que investigaría sobre la existencia o no de jacuzzi en aquel bendito antro. Así como supongo que quizás la palabra “bendito” no sea la más adecuada, sin duda la de “antro” sí que lo es. ( ¿continuará?)
dijous, 19 de juny del 2008
A sopar
Tot i que destaqui en alguns aspectes meravellosos, com els brunchs, els bagels o els muffins, s’ha de reconèixer que la cuina americana no és precisament de les més elaborades del món. La il·limitada disponibilitat de terres verdes i fèrtils d’aquest país (almenys en temps passats) ha propiciat una sobreabundància de bestiar, la qual es tradueix en una dieta totalment basada en la carn i els productes làctics. Tot s’ha de dir, també, que la carn que tenen és excepcional, però la utilitzen en un excés grotesc: aquí, per exemple, la lasanya és bàsicament una hamburguesa on s’ha substituït el pa per una fina capa de pasta, i la beixamel per una en absolut fina capa de formatjot fos de pèssima qualitat. Una amanida és probable que porti com a guarniment un pit de pollastre sencer tallat a tires (sec com una moixama i cremadot a línies negres de barbacoa com en un anunci del burger king), i un bistec de menys de 300 gr és per nenes. Ara bé: potser et serviran bazofia, però ho faran amb una professionalitat absolutament impecable. Aquí, el negoci de la restauració no es pren a la lleugera.
Els americans (i en especial els Nova Yorkesos) tendeixen a ser gent sense gaires vincles socials i que no donen gaire importància a la família. Així, els àpats a casa, familiars o en parella, són una raresa, fins al punt que la majoria de gent ni es molesta a tenir una taula a casa. L’espai aquí és limitat i , què cony, dinar amb un bol de macarrons amb formatge de pot al sofà davant de la tele és més fàcil i ràpid que cuinar. A moltes famílies, per molt que Hollywood ens hagi intentat vendre el contrari durant molts anys, no existeix el concepte de “hora de sopar”, i cada membre simplement agafa qualsevol guarrada de la nevera quan té gana. Amb aquest panorama, doncs, pràcticament els únics espais de reunió familiar i entre amics són els restaurants, i està clar que més val que els tinguin cuidadets...
I cuidadets, els tenen. Anar a un restaurant aquí és una experiència completament diferent a fer-ho a Europa. Per començar, amb el servei: aquí el cambrer indiferent i groller que et mira malament perquè demanes un got d’aigua no existeix. Aquí, el cambrer se’t presentarà quan et seguis a la taula, i et dirà el seu nom. Cal dir que a tot europeu, al principi, li semblarà excessivament simpàtic i fals, es sentirà com en una pel·lícula barata i pensarà que només li falta servir-li el cafè en una tassa enorme. Al final s’acostumarà, però, ja que és bastant difícil resistir-te a que et tractin bé... Seguidament, el cambrer et donarà la carta i farà que et portin aigua amb gel. No té la portarà ell mateix, però, ja que aquí hi ha diferents graus de cambrer. El que t’atén i parla amb tu és un americà jove que està estudiant per ser actor o metge, mentre que el que et serveix l’aigua (vigilant que mai baixi de mig got), et treu les molles de pa de la taula, o et porta els plats és un mexicà o equatorià que no parla una paraula d’anglès. També podràs escollir el que vulguis: si al menú hi ha una amanida de rúcula, nous i pera, i tu la vols d’enciam, avellanes i tonyina japonesa, doncs cap problema. No et passarà coma París, on una vegada vaig demanar si el gelat amb una bola de maduixa i una de vainilla en podia tenir dues de maduixa, i em van dir que cada plat corresponia a un botó a l’ordinador i que no hi podien fer res. També pagaràs com vols: si sou 14, i 7 volen pagar només els seus plats amb targeta de crèdit cada un, 5 volen pagar en efectiu (demanant canvi tots) i 2 amb un xec al portador, doncs cap problema. Finalment, que els lavabos estiguin bruts és impensable, i en general la presentació tant del restaurant com dels plats serà impecable. Ara bé, tot això es paga: la propina que es considera mínima si el servei ha estat mínimament digne és d’un 15%, xifra que pot pujar fins al 20% en restaurants cars o en grups de més de 6 persones.
Així doncs, tot i que el menjar pugui no ser excepcional, sopar a un restaurant a nova york és invariablement una experiència relaxada, agradable, on seràs tractat sempre amb respecte i deferència. Però com sempre, tot té el seu costat obscur. Segons explica el chef Anthony Bourdain al seu llibre “Kitchen Confidential” (“Confesiones de un chef” en castellà) darrera del menjador, a la cuina, hi ha un submón on cuiners i pinches beuen, es droguen i follen sense parar mentre preparen els plats, en una voràgine de perdició on els subproductes líquids de les orgies que s’hi fan acaben de vegades fent de guarnició als plats. Així, quan surto a sopar, em fascina pensar que, més enllà del cambrer respectuós, la taula impecablement parada, i l’elegància de la noia que rep els clients a l’entrada, hi ha un infern de fogons, ganivets i heroïna que posa el contrapunt de sordidesa i depravació imprescindible per fer la vida interessant i real.
dimecres, 4 de juny del 2008
La jefona
Un dels moments culturalment més bonics de la meva vida va ser probablement la cerimònia de graduació del Master en Tecnologia Aeroespacial que vaig fer a Estrasburg, França. En una sessió que es podria qualificar pràcticament d’epifania, vaig presenciar dos moments que em van obrir la porta a la enorme riquesa de la diversitat humana d’aquest planeta. El primer va ser un estudiant libi de 50 anys aixecant-se a crits en ple discurs del degà des de l’estrada i vociferant a una companya canadenca (membre de les forces armades) que si no fos una dona la degollaria com a un xai allà mateix. Algun dia parlaré més d’aquest personatge. El segon moment va ser el discurs de clausura del representant dels estudiants, un suec impecable que havia obtingut les millors qualificacions del curs. En el moment àlgid de la seva perorata, el meu company escandinau ens va mirar a tots des d’un pou de saviesa vikinga, i digué unes paraules que no oblidaré mai: “si alguna cosa he après en aquest curs – ens etzibà- és que absolutament tots els estereotips culturals de cada país són estrictament certs”. Encara que, com en tot en aquesta vida, aquesta afirmació tingui les seves excepcions, i potser sigui exagerada, en general no podria estar-hi més d’acord, i tinc a la meva amiga la jefona per demostrar-ho.
La jefona és la “lab manager” al meu laboratori, una persona que en principi s’encarrega d’assegurar que el laboratori funcioni adequadament a base de fer les comandes, mantenir els equips, vetllar per la seguretat laboral, i en general assistir als investigadors en el que necessitin per dur a terme la seva recerca. I és cert que la jefona porta a terme aquestes tasques amb admirable eficàcia, tot i que potser amb un excés de zel. Per exemple, és potser innecessari amenaçar amb acomiadar a mig laboratori per haver llençat uns productes químics al contenidor de residus erroni, o qualificar de “smartass” (listillo) a un dels postdocs en un email enviat a tot el laboratori (jefe inclòs). La jefona compleix doncs l’estereotip de l’eficàcia americana, la dedicació a la feina. Tanmateix, aquí entra ràpidament en joc una de les altres característiques psicològiques d’aquest país, que no és més que l’ambició desmesurada i les ganes de triomfar. Així, la nostra protagonista no en té prou, amb la seva feina, i es veu obligada a tenir un munt d’ocupacions diverses: a part de lab manager, pretén portar a terme el seu propi projecte de recerca, està estudiant un doctorat en educació, i dóna classes a nens. Com compagina totes aquestes activitats, us preguntareu? Doncs la resposta és senzilla: a base d’un altre element clau de la psique americana, una confiança cega i no fonamentada en la seva vàlua. La jefona està absolutament convençuda de la seva brillantor, i explica a qui la vulgui escoltar com es passa dies i nits treballant sense descans, produint per la ciència. La trista veritat és que du a terme les seves quatre feines més aviat a mitges, i que no tendeix a passar-se més de mitja jornada treballant al laboratori.
Així doncs, de moment tenim diversos elements de l’imaginari americà: la dedicació a la feina, l’ambició, i la confiança en un mateix. Estic segur, però, que en el vostre cervell us falta un element clau, un toc sense el qual un bon estereotip americà client de Costa Cruceros de passeig per les rambles no està complet. I és que amics, ens falta el punt definitori d’aquest país: el gust pel desmesurat, per l’exagerat, la incapacitat de sentir-se ridícul. Trets, en el fons, que no son més que conseqüència de l’ambició i la confiança que he mencionat abans. Així que la jefona ens regala cada dia amb minifaldilles, tops, pantalons-cinturó d’esport, vestits de gala amb tacons, semitransparències, vestits ajustats dissenyats per ressaltar tota corba femenina. Una selecció que ja de per si es podria qualificar com de gust dubtós, però que unida als seus 80-90 kg fan un efecte d’allò més interessant, que comporta una festa dels sentits cada dia.
I amb aquest espectacle davant meu, no puc evitar preguntar-me: serà també evident en mi la mateixa marca cultural? En veure’m, comentaran els meus companys com deixo una fortor d’oli d’oliva al meu pas, com crido massa, com sóc un vago que es passa el dia fent migdiades? No ho sé, però l’altre dia una nova dada em va proporcionar confusió i esperança al mateix temps: la jefona, sembla ser, també és la camell oficial del laboratori, proporcionant marihuana a tot post-doc i estudiant que li vulgui demanar. Aquest detall incongruent, que no sé com quadrar en el meu esquema perfecte d’estereotips, em fa somiar que potser la jefona i jo siguem en el fons irreproduïbles, únics, i tan absurds com les calces de ciclista que li vaig veure ahir mentre s’ajupia davant de la impresora.
dimarts, 27 de maig del 2008
Xurumbeles, boda i el que faci falta
Enviat per pitiminí
Fa poc que les coses han començat a evolucionar i és que cap a algun lloc s’ha de tendir. Un cop tens una parella amb qui et sents a gust i ja has descobert tots els seus defectes i has acceptat conviure amb ells com una part del total quasiperfecte; un cop ja tens una feina estable, un sou decent, un piset raonablement comfortable i ja t’has pegat els viatges que tenies pensats fer. Podries sortir amb els amics in eternum però aquests ja tenen les seves històries, tots treballen molt i alguns se’n van de la ciutat a descobrir món. Així que arriba un punt en què dius perquè no tenim un nen? No és que sigui una decisió fruit de l’avorriment perquè sempre he tingut ganes de tenir-ne però una cosa són les ganes i l’altra és trobar el moment i quin moment millor que ara que no tenim necessitats properes i disposem de tot el que es pot demanar (no em plantejo demanar un Cayenne).
Així que hem decidit casar-nos. No va ser una petició de genolls en un restaurant de luxe davant de la Tour Eiffele sinó que més aviat va ser tipus
- Escolta’m, per què no ens casem i tenim nens?
- Ja?? Però vols dir que no som massa joves?
- Bueno, sí i no. Què importa l’edat? Tenim alguna cosa pendent? Tenim alguna mancança que ens pugui limitar? Ens falta alguna cosa?
- De fet... no.
- Doncs per què no ens casem i tenim xurumbeles?
Clar que la resposta no va ser SÍIIIIIIIIII SOM-HI!!!!!!!!!! Va ser una resposta perllongada en el temps estudiant la situació i finalment dient som-hi doncs!!
Un moment. No us penseu que ens hem posat a follar a saco sense condó sense més sinó que primer ens hem de casar. (Que clàssics!!!) Bé, no exactament. Més que res la societat està dissenyada per estar casat i si no ho estàs surts perjudicat. I a més, les dues setmanetes són la millor raó per casar-se. Després ja ens hi posarem con la calma a buscar el nen o la nena (ja se sap que aquestes coses triguen el seu temps).
Així que primer el que és preceptiu: buscar al google Como casarse?? Hi ha una explicació força raonable de com fer-ho, encara que sigui en versió conya (i també hi ha una versió de casament que encaixa com anell al dit a la del Pere & Co.). Després passar pel registre civil a fer paperassa. Tot això fàcil. El problema, és clar, és quin tipus de cel·lebració fem?? Fem una cosa petita i convidem als pares i testimonis. Molt bé, però clar si convides a dos testimonis convides també a les seves parelles i si convides a aquests dos amics amb les seves parelles no s’hauria de convidar també als altres amics que són del mateix grup. Total, que hem acabat dividint a la gent i fent un mínim de 4 sopars amb aproximadament 70 convidats, això sí, són dinars d’amics que aprofitem per cel·lebrar la nostra unió, però no són dinars de boda.
Bé de moment ja tenim els plans. Ara només falta realitzar-los (i el temps se’ns tira a sobre).
dimecres, 21 de maig del 2008
Gaudeamus Igitur
Grandiós o ridícul?
Per respondre a aquesta pregunta, he recordat últimament la meva cerimònia de graduació. Era un dia de setembre de 1999, marcat pel gloriós fet que finalment em van arribar a casa els certificats que convalidaven els meus crèdits de lliure elecció obtinguts estudiant alemany al Goethe Institut. Amb aquest paper, vaig anar a la facultat, on vaig fer una hora i mitja de cua a la secretaria. Quan va ser el meu torn (després d’un estudiant de primer que volia saber on era el lavabo i un de segon que es volia informar de com es podia canviar de física a Belles Arts), vaig allargar tremolós els documents i vaig afirmar, amb veu trencada, que amb els crèdits de lliure elecció finalment superava el nombre màgic de 300 crèdits, necessaris per obtenir la llicenciatura, i que per tant volia el meu títol. La secretària em va mirar amb una apatia infinita des d’un pou d’indiferència funcionarial i em digué: -mira, per poder quedar-te a la facultat el segon any, has d’haver aprovat com a mínim 9 crèdits. Sí, ja ho sé – li vaig replicar - però és que això no té res a veure amb el que he preguntat, i jo –vaig afirmar amb orgull- fa temps que el vaig passar, el segon any de carrera. Mira, no sé com més dir-ho, això – insistí ella – però no hi ha excepcions: o aproves 9 crèdits o res, entens? Següent! ... En fi. La conversa es va allargar, però el fet és que al final vaig aconseguir que la secretària m’escoltés. Seguidament, vaig firmar uns documents, vaig pagar com 15000 pessetes en concepte de drets d’expedició del títol i vaig rebre un paper on posava que oficialment era llicenciat en física.
Clarament, una manera una mica trista de celebrar i culminar 4 anys d’estudis que, ja us ho dic ara, no van ser precisament fàcils. I tot i que em podreu dir que el que compta és la satisfacció interna, i que no cal disfressar-se en públic d’Isaac Newton i fer una americanada desproporcionada, jo crec que el simbolisme de l’acte de graduació és molt important. Fent una cerimònia amb tota la pompa, estàs remarcant la formació que has rebut, i estàs mostrant a família, amics i al món l’orgull de la fita assolida. Tenir una carrera no és cap tonteria, i implica un esforç, un treball i una capacitat important. Celebrant-ho amb un acte simbòlic, dones valor al teu esforç, al títol acadèmic aconseguit, i a la Universitat que te l’atorga. Al contrari del que tantes vegades passa a Europa, on intentem dissimular constantment els nostres mèrits en base a una enverinada falsa modèstia, aquí l’orgull pels títols i les institucions fan que les universitats estiguin ben valorades, tinguin prestigi, i en definitiva siguin les millors del món. Així que, companys de la UB, tot i que ens costi, pel nostre país, llencem-nos alegrement i sense vergonya a la glorificació de la nostra universitat!. Aprenem ràpidament el seu himne (el gran “Gaudeamus Igitur”), comprem-nos una sudadera on posi “Universitat de Barcelona” per anar a fer footing pels puestos, i fem-nos tot fans dels arreplegats de la zona universitària (l’equip de castellers de la UB)!
dijous, 15 de maig del 2008
Una més de teachers
Enviat per Isobel
Després d'una etapa de barreja d'avorriment i desmotivació pel que fa a desenvolupar la meva carrera de professora a terres Novaiorqueses, ahir a la nit vaig sentir com un pic d'energia positiva engrescava la meva ànima de teacher després de rebre un mail inesperat del Principal (director) del departament de física i química de la prestigiosa escola de Manhattan “Stuyvesant High School”. Una escola pública on els alumnes han de passar per un estricte procés de selecció amb redaccions i exàmens de ciències i matemàtiques.
Tot va començar al mes de febrer, quan em vaig comprar el llibre “New York City’s Best Public High Schools”, un llibre que explica amb tot detall les característiques principals de les escoles de les quals surten els estudiants millor preparats de Nova York. Què vol dir això? Bé, donat que aquí l’ensenyament és obligatori fins als 17-18 anys, és a dir, el batxillerat (o equivalent) és obligatori, alguna cosa han de fer diferent si volen preparar als seus estudiants per anar a la universitat. Solució: Processos de selecció dels estudiants.
Doncs bé, com era el que tocava, vaig enviar currículums i cartes de presentació com una descosida a pràcticament totes les escoles del llibret, totalment confiada de que no em trucarien perquè, entre d’altres coses, creia que una pardilla espanyoleta acabada d’arribar del seu país poc tenia a oferir a aquestes fantàstiques escoles.
Doncs mira per on, resulta que començo a rebre trucades de tot cristo per ser entrevistada. I cada vegada que rebo una trucada d’un telèfon desconegut maleeixo els currículums, les escoles i l’anglès, que si ja és difícil entendre’l parlant amb algú en directe ni te cuento per telèfon.
Total, que una d’aquestes va resultar ser el Senyor Thomas, de l’Stuyvesant High School, una escola famosa per les poques hores que dormen els seus alumnes, la competitivitat entre ells, i un nivell de preparació científica de nivell de primer de carrera. Resulta que volien que els fes una demostració de com explico amb una lliçó de 10 minuts de qualsevol tema de física. Si ho arribo a saber no envio el currículum.
Bé, un altre cop, com era el que tocava, li vaig dir al senyor Thomas que evidentment estava encantadíssima de participar en l’event. 10 minuts tampoc és gaire, aniria allà, m’humiliaria explicant que és una ona mecànica amb la meva molla de joguina i el meu anglès patatero, veuria com els altres candidats explicaven els seus temes, coneixeria l’escola i al senyor Thomas, i hauria practicat l’anglès durant 10 minuts. Tampoc tenia res a perdre i, què nassos, aprendria força de tot plegat.
Arribat el moment, em trobo en una classe amb 30 cadires amb un braç gegant a mode de taula ple d’escrits de colors, però en aquest cas no en català o en castellà sinó en anglès, chino, japonès, espanyol i algun altre idioma que desconec. Al meu voltant, 3 candidats més per la plaça de profe de física, i 5 o 6 candidats per la plaça de profe de química, el director, el director del departament de física i química (el Sr. Thomas), i unes 5 o 6 persones més que desconec i tampoc em són presentades.
Surt el primer candidat. Reparteix unes fotocòpies amb uns gràfics químics i explica com farà la classe. Acaba al cap de 3 minuts i no té res més a dir. Es queda allà dret, sense dir res, dubtant si seure o no. I al cap d’uns moments seu. El públic assistent aplaudeix enèrgicament.
Ara és el meu torn. Surto a l’estrada amb la meva molla i faig la meva dissertació en anglès. Li demano a l’amic químic que no ha explicat cap tema que m’ajudi amb la molla. Em salto una quarta part del que havia de dir però ja està, ja he explicat què és una ona mecànica. I no puc evitar que se m’escapi un somriure de tonteta avergonyida quan el públic aplaudeix de nou energèticament. Sec totalment relaxada. Prova superada. Ara ja puc gaudir de l’espectacle.
El següent candidat, un senyor químic. No sé si és la química o el candidat, segurament la química, però m’avorreixo.
El següent: Un americà súper súper guai, vestit amb una esplendorosa camisa vermella i uns pantalons de vestir negres amb unes ratlles blanques finíssimes i que mostra una infinita confiança en si mateix. Si senyors, jo sóc el millor de tots vosaltres, a més a més porto uns clips per fer un experiment de ressonància i una canyeta per fer un experiment d’harmònics que flipareu. I si si, els experiments són interessants. Però va deixar els trossos retallats de la canyeta tirats pel terra...
I així successivament tots els candidats. Puc explicar d’un dels candidats físics que es va presentar a l’event amb el microones de casa seva. Si si, el microones. Per cert, guarríssim. És el segon microones que veig en aquest país i els dos estaven plens de taques marrons en el seu interior. Ecs. El microones i una taula de xocolata. Xocolata? Crec que tots sabem què passa si poses xocolata al microones, que passa a ser sopa de xocolata. En fi, resulta que vol mesurar la longitud d’ona de les microones amb la xocolata, així que posa la xocolata a sobre del mateix envoltori directament a dins del brut microones i esperem fins que comença a sortir fum de dins de l’aparell. I voilà, sopa de xocolata amb les dues marques que donen la informació que estava buscant. Encara em pregunto com ho va fer per que la xocolata no vessés pels límits del paper i per escriure amb els dits plens de xocolata sense embrutar el guix.
La mostra d’explicacions va acabar amb una intensa olor de xocolata que va persistir a la classe durant més de mitja hora. I tots cap a casa. Oh, que bé. Ja ho he fet. Ara millor em buscaré feina de cambrera.
Però no. Resulta que ahir a la nit rebo un mail del Sr. Thomas. Que ara, la classe serà directament als alumnes, i a poder ser d’un tema de física moderna. I que avaluaran el meu compromís amb els estudiants, l’estructuració de la classe i si els alumnes estan aprenent o no, i tot això en 45 minuts. Ala, a veure què ets capaç de fer, listilla.
El meu primer pensament va ser: Estaran mesurant als candidats la seva resistència al ridícul? No no, recorda que tu ets la única que no domina l’idioma. Només volen saber com et desenvolupes a una classe, si expliques bé, si els alumnes t’entenen... Ja, però és que no s’han adonat que sóc Spanish i que el meu anglès no és bo? Sort que el meu optimisme desbocat em recorda que potser és que els he agradat i volen veure’m en acció.
Passi el que passi, el que compta és que aquí a Nova York sempre s’aprèn de la fauna humana al món. I què nassos, qui vol treballar en una escola tant competitiva on els professors només s’han de preocupar d’ensenyar la matèria perquè els alumnes estudien mil hores al dia i es barallen per qui treu les millors notes i qui entra a la millor universitat? Ningú, oi? Què hi ha de les tendres lluites amb els alumnes perquè t’escoltin o per tal que estudiïn? Què hi ha de l’apropament alumne – professor que fa viure inoblidables moments amb ells? Estic segura de que les meravelloses personetes que ens han fet la vida impossible en algun moment ens recorden molt més i amb molt més carinyo que les que no donen mai problemes (i que no per això són menys meravelloses). Aix, no canviaria per res del món aquesta professió. Llàstima que aquests nanos parlin en anglès...
dijous, 8 de maig del 2008
Rencor: ¿Y tu me lo preguntas?
Enviat per Pat Andrews
La idea de una especie de concurso literario de escritos cortos comentados en la radio no es mala del todo. Digo concurso por decir algo porque el premio es únicamente que te lean públicamente lo que has escrito.
Hoy toca escribir sobre el rencor.
Nunca había sentido rencor, al menos un rencor lo suficientemente grande como para recordarlo y poder escribir sobre él.
Sin embargo, algo que podría definirse ya como rencor empieza a anidar en mi.
No me importa que él sea un escritor de éxito, probablemente se lo merece, yo mismo hasta hace poco admitía que sus novelas no estaban del todo mal. Ahora, francamente, les encuentro muchos defectos incluso suponiendo que están bien escritas, ¡faltaría más! Sus intervenciones en los medios resultan interesantes. Su verbo es fácil, permitirme que me ría de la ironía, porque pronuncia la r como para haber tenido complejos en su adolescencia. Eso si, sus aportaciones son “graciosillas” y siempre con mucha mala leche, supongo que eso debe ser un valor añadido. Encima presume de progresista, ¡genial!
¿Pero como se atreve a juzgar con tanta ligereza, como si lo bueno y lo malo solo dependiesen de su criterio? ¿Basta con escribir, supuestamente bien, para decidir desde la verdad absoluta sobre la bondad literaria? Aceptaría su criterio sobre la calidad de la escritura, su estructura, su construcción gramatical, ¡Pero también opina sobre lo que son buenas y malas ideas!
Sé que mi rencor no es objetivo, aunque supongo que esas dos palabras, objetivo y rencor, no nacieron para convivir juntas. Pero es el único que tengo, mi rencor, el mió.
Supongo que debería agradecer que además de permitirme escribir, y saber que escribo mal, me haya enseñado a descubrir en mí un sentimiento que promete ser tan intenso. Mis más rencorosas gracias.
Envió también mis más rencorosas felicitaciones al concurso que ha conseguido hacer invisible lo que escribo y que este sea mi último y más rencoroso escrito.
dijous, 1 de maig del 2008
El Brunch perfecte
La paraula brunch deriva de la contracció dels mots “breakfast” (esmorzar) i “lunch” (dinar), i la seva creació data dels anys 70, en els quals estrelles diverses de Rock van iniciar la moda de combinar en un àpat esmorzar i dinar després de llevar-se tard en un dissabte o diumenge de ressaca. La tendència de seguida va fer-se popular fins a convertir-se en una tradició primer a ciutats com Nova York, Los Angeles, Miami o San Francisco, i després a la resta del país. Tanmateix, és important clarificar que aquesta explicació històrica pot portar a confusió: el brunch no és, almenys en el sentit temporal, cap combinació de dinar i esmorzar, ja que es serveix típicament a hores (de 11 del matí a 4 de la tarda) que aquí corresponen més aviat al dinar, o fins i tot al berenar. Jo, per, tant, tinc una definició alternativa per la paraula “brunch”: un brunch és aquell concepte que et permet, en aixecar-te pel matí en un cap de setmana, anar a un restaurant i atracar-te a ous i greix sense el més mínim remordiment.
I és que un bon brunch és una festa de l’ou. A la carta de tot bon restaurant de brunch hi trobaràs sempre ous remenats, ferrats, rancheros, o pochés, els quals arriben a la seva màxima expressió en els inigualables eggs benedict. Aquests aniran acompanyats de les delicioses patates hash browns, de bacon, o de salsitxes (o tots tres!). També es podrà optar per truites de tota mena, i pels que busquin un toc més clàssic d’esmorzar, per french toasts (conegudes a casa nostra com torrades de Santa Caterina), waffles (gofres), o pancakes (versió americana de les crepes). Pels més atrevits, hi ha fins i tot combinacions dels dos tipus de brunch, com el famós “chicken and waffles”, típic del sud dels Estats Units, el qual es pren amb xarop d’arç i tabasco. Com que és un esmorzar, cal acompanyar-lo d’un bon cafè, però atenció! Com que també probablement sigui un àpat que es pren en plena ressaca, cal aplicar el conegut remei de prendre més alcohol, ingerint sense contemplacions un còctel tipus Bloody Mary o Mimosa.