Nova York, als anys 70 i 80, no era precisament una ciutat acollidora. Amb una taxa de criminalitat esparverant, en aquesta època la ciutat es va convertir ràpidament en un referent mundial de violència urbana i inseguretat, espantant turistes i locals per igual. Els preus de pisos de lloguer i compra es van desplomar, arribant a la situació impensable avui en dia de promocions que oferien 3 o 4 mesos de lloguer gratis si et comprometies a quedar-te al pis un any. Agafar el metro o caminar pel carrer a pràcticament qualsevol barri després de fer-se fosc era una imprudència temerària, i encara més quan va irrompre a la ciutat amb força a principis dels 80 una de les drogues més devastadores que han circulat per aquest país: el crack. Aquesta situació va portar al despoblament progressiu de la ciutat, la qual va estar a punt de declarar bancarrota l’any 75, i de fet va arribar a cancel•lar tots els serveis de neteja durant una setmana per manca de fons. Dins d’aquest panorama, però, hi havia un barri onel caos i la violència campaven més que enlloc, un barri que ha passat a ser sinònim de bandes de gàngsters i desolació urbana: el Bronx.
Efectivament, el Bronx dels 70 i dels 80 (i concretament el South Bronx, la zona més conflictiva) devia ser un lloc espantós. La raó per la qual aquest precisament va acabar essent el pitjor barri de Nova York són discutides, i hi ha vàries teories. Alguns citen la cross Bronx Expressway, una autopista enorme que va tallar el barri com mantega devaluant el valor dels pisos, però també es mencionen les polítiques de limitació dels preus del lloguer que van fer que els propietaris no tinguessin incentius per reformar, o la progressiva emigració cap a altres barris de la població de classe mitjana. Sigui per la raó que sigui, el fet és que als anys 70 la situació va arribar a tal punt que els propietaris d’edificis de la zona van popularitzar la pràctica de cremar edificis per cobrar l’assegurança com a única manera de treure’n algun benefici, portant a un paisatge de desolació urbana més propi d’una ciutat en guerra. D’acord amb aquesta imatge bèl•lica, en aquesta època el South Bronx va arribar a perdre dues terceres parts de la seva població. Posar doncs els peus al South Bronx als 70 si eres blanc i no anaves armat devia ser, probablement, un acte perticularment sucida.
És sens dubte degut a aquest passat terrible que el nom del Bronx ens segueix evocant imatges de ghetto i perill, i que molts pocs turistes s’atreveixen a aventurar’s-hi. El que es coneix menys, però, és que el Bronx, com la resta de Nova York, ha sofert un canvi espectacular en els últims 15 anys. Les raons per aquest canvi també són diverses i controvertides. La raó oficial és probablement el gir cap a una policia més dura i estricta (alguns dirien que fins i tot racista) fet per l’alcalde Rudolph Giuliani, però teories més atrevides suggereixen que la legalització de l’avort 20 anys abans va fer que un gran nombre de joves potencialment perillosos i agressius degut a entorns familiars desestructurats no arribessin ni a néixer. En resum doncs, i independentment de si cal agrair-ho a policies racistes o a adolescents embarassades avortistes, el fet és que a part de llocs molt puntuals el Bronx avui en dia és un barri segur i tranquil, amb zones ben interessants.
Una d’aquestes zones és el zoo del Bronx, al qual s’hi arriba fàcilment amb les línies 2 o 5 del metro des de Manhattan. Com a tants altres parcs a la ciutat, l’amplitud del recinte és una agradabel sorpresa dins de la densa ciutat de Nova York. Els animals tenen bastant espai, i la col•leció d’espècies estranyes és bastant curiosa. Apart dels animals més típics de qualsevol zoo (incloent un grup de tigres descomunals que et miren com un gat mira un ocellet) hi ha cangurs arborícoles de Papúa, el mític “ós gat” o manturó i, per la meva alegria extrema el dia que hi vaig anar, dues babirusses, una mena de porc d’enormes queixals al qual ja he dedicat un article d’aquest bloc. Per si no us interessen els zoos, però, el Bronx té altres coses a oferir. I una d’elles és sens dubte la “Little Italy” del Bronx. Així com la seva contrapartida a Manhattan s’ha convertit en una trampa on no queda ni un sol italià i els restaurants estan regentats per xinesos i freqüentats exclusivament per turistes, la Little Italy del Bronx segueix sent un autèntic barri d’italoamericans. Potser serà degut al seu aïllament (per arribar-hi s’ha d’agafar la línia D fins a Fordham Avenue i caminar ben bé un quart d’hora fins a Arthur Avenue), però aquí es respira un ambient gairebé com el de la película “Una Historia del Bronx”, amb Robert de Niro, ambientada aquí però filmada en gran part a Astoria. Pels carrers es poden sentir avis parlant en un italià que un amic meu de Roma va descriure com “un dialecte de poble incomprensible sortit directament de l’edat mitjana”, i les tendes de menjar recorden als colmados de la Barcelona de fa 20 anys. Com no podia ser menys, us hi recomanaré un restaurant aquí, en aquest cas el Dominick’s (2335 Arthur Avenue). A cal Dominick’s no hi ha menú ni carta que valgui, i la mamma us cuinarà el que li vingui de gust en aquell moment. Corre el rumor que us cobrarà més que a la taula del costat poblada per personatges sospitosament mafiosos, però no deixeu que això us espatlli el plaer gastronòmic d’una cuina senzilla, deliciosa i ,perquè enganyar-nos, extremadament calòrica.
I per acabar aquesta ruta per la Nova York alternativa, us proposaré una passejada d’unes dues hores que us treurà de Little Italy i us tornarà a Manhattan, experimentant en primera pell els contrastos salvatges d’aquesta ciutat. Tornant a la parada de metro de Fordham Avenue, agafeu precisament Fordham road cap a l’esquerra (oest). Veureu que el barri deixa ràpidament de ser italià per ser una combinació de negre i latino, la qual he arribat a la conclusió que és la combinació per defecte dels barris exteriors de Nova York. Aquest carrer us portarà fins a l’University Heights bridge un pont petit i lleig que creua l’estret riu que separa el Bronx de la punta nord de Manhattan. Tant a la part del Bronx com a la de Manhattan, aquesta passejada la fareu bàsicament per la República Dominicana. Aquí hi trobareu gent en botiguetes i parades al carrer venent-vos en castellà caribeny mangos, papaies, xurros, plàtans mascles, gorres i samarretes de baseball, i qualsevol cosa que trobaríeu en un mercadillo qualsevol. A l’estiu, la gent local s’instal•la a la vorera a xerrar amb els amics o a jugar a cartes, en una escena que recordaria l’Havana si no fos per les escales d’incendis “only in NY” dels edificis. També és un bon lloc per informar-se de quan i on serà el proper concert de Reggaeton o Cumbia, o de saber el programa electoral de Rodolfo Rodríguez, candidat pel districte.
La ruta acabarà al carrer 181, ja a Manahttan, on hi podeu arribar caminant o, si esteu cansats, fent 3 parades de metro amb la línia 1 des del costat de Manhattan del pont. Conegut com Washington Heights, aquest és el barri dominicà per excel•lència de Nova York. Tanmateix, no voldria tancar aquest recorregut sense donar una mica (més) de perspectiva multicultural. Aneu doncs fins al carrer 179 i entreu a la zona peatonal del pont de George Washington, que comunica Manahttan amb New Jersey. Camineu-hi una estona fins a parar-vos al mig del Hudson, i mireu al vostre voltant. Darrera teniu el barri dominicà i el Bronx que acabeu de deixar. Cap al sud, teniu una de les vistes més boniques del downtown de Manhattan, amb els seus rascacels i els seu brogit de grandesa, ambició, i neguit. I davant teniu New Jersey, la frontera amb l’Amèrica blanca i rica que viu en urbanitzacions i mira amb por i fascinació el monstre enorme, de mil cares i sempre canviant que és la ciutat de Nova York.
dimarts, 21 d’abril del 2009
La volta al món (3 - crema el Bronx)
divendres, 10 d’abril del 2009
La volta al món (2- terra de reines)
Nova York, desgraciadament, és una ciutat molt snob on la gent és propensa a fer judicis de valor sobre qualsevol basant-se solament en la zona on viu. Basant-nos en aquests judicis, podríem fins i tot fer una escala dels diferents barris segons com de “cool” o guai és viure-hi. A dalt de tot de la classificació hi hauria evidentment el Village, i en general tot el downtown de Manhattan, on la gent rica i moderna viu. Seguidament seguirien altres barris de Manhattan, com l’Upper East o West side, on també cal ser molt ric per viure però potser menys modern. Aquí és on visc jo (gràcies als lloguers assequibles de la meva universitat), i perquè veieu, us diré que una vegada una noia em va arribar a girar la cara i deixar de parlar quan va saber el barri tan poc autèntic on habitava. Per sota el nivell de Manhattan hi haurien barris de Brooklyn com Willamsburg o Park Slope, on joves professionals amb pretensions però no encara fortunes emigren. I al fons abissal de la classificació hi ha una zona teòricament tan avorrida, tan mediocre, tan trista, que la gent que hi viu només ho confessa amb certa vergonya i després d’intentar evadir la pregunta. Estem parlant, evidentment, de Queens.
Així docns, avui canviarem de barri, deixant Brooklyn i Brigthon Beach, on les onades de l’atlàntic intenten, amb èxit irregular, endolcir la melancolia de la comunitat russa, i entrarem a la terra de les reines, Queens. En la meva opinió, la reputació de Queens de barri avorrit i anodí és extremadament injusta. Queens és el comtat amb més diversitat ètnica dels Estats Units, i passejar pels seus barris és una festa del contrast i el caos ètnic. Començarem el nostre recorregut agafant la línia 7 del metro a Times Square i anant fins a l’última parada, Flushing. Aquest serà un recorregut d’una mica menys d’una hora, en gran part per una via no sota terra, sino elevada per sobre el carrer, cosa molt comú a les línies de metro de fora de Manhattan. El paisatge que veureu serà, de moment, depriment: cases i cases unifamiliars més aviat lletjes i monòtones, acompanyades, a l’hivern, d’arbres grisos i pelats desperdigats. Però l’atractiu de Queens no rau en la seva arquitectura, sino en la seva gent.
En arribar a Flushing, baixarem del metro per descobrir astorats que hem arribat a la Xina. I no parlo de Chinatown, que és un barri ple de xinesos a Manhattan. Parlo de la Xina. El barri de Flushing està habitat pràcticament en exclusiva per xinesos, que viuen amb total normalitat: compren els seus diaris xinesos, la seva roba en tendes de roba xinesa, i el menjar en supermercats xinesos. En aquests locals, es poden trobar especialitats com ara peixos assecats de tot tipus, gripaus vius de la mida d’un meló, o tortugues marines grans com un gat boquejant en cerca d’aire des dels seus cubells. Els restaurants també són com els que et podries trobar a Beijing: menjadors enormes decorats com una sala de conferències d’un hotel amb pretensions però poca categoria, amb taules rodones on comparteixes taula amb famílies locals. No hi ha carta que valgui (i potser si n’aconsegueixes una està en xinès), i el menjar s’obté a partir de cambreres que passen amb carrets, o en mostradors tipus bufet lliure. Les delícies que es poden degustar en aquests locals inclouen fumejants dim sums (també anomenats en una analogia denigrant “raviolis xinesos”) dins la seva caixa de bambú, potes d’ànec fregides amb la seva membrana, cargols de mar gegants escabetxats, i trossos de matèria fregida indeterminada que, en provar-la, resulta no ser res més que un troç de greix sol, pur i dur. Tot i els evidents riscos, però, anar a un d’aquests restaurants (com l’East Manor) és una experiència única.
Flushing, però, és potser fins i tot massa molocultural per les normes de Queens, així que acabarem d’escurar els ossos de la pota d’ànec que ens estàvem menjant i caminarem tranquil•lament fins al metro, on farem transbord de la línia 7 a la N fins a Astoria, potser el barri més definitori de Queens. Com tot barri de Nova York, Astoria va ser formada per una combinació d’individus emprenedors, immigrants de tot tipus, i desordre en general. Anomenada originalment “Hallet’s Cove” en honor de William Halet, la primera persona a colonitzar la zona l’any 1659, els habitants del barri van canviar el nom a Astoria per convèncer a John Jacob Astor per invertir-hi 2000 dòlars. Astor, que va acabar convertint-se en l’home més ric d’amèrica, finalment només va invertir 500 dòlars al barri, i mai va arribar a posar-hi peu. Des d’aleshores, Astoria ha estat habitada per holandesos i alemanys al segle XVII, italians més tard, i finalment grecs, àrabs i llatins. Actualment Astoria es ven com el barri grec de la ciutat, i és amb aquesta idea que el vaig visitar fa poc, buscant la remor del mediterrani, la fragància de la fulla de parra i el so d’un sirtaki. Lamentablement, el fred del desembre a Nova York i l’arquitectura immisericorde de Queens van impedir que em transportés mentalment a Atenes, però això no va evitar que trobés un fantàstic restaurant grec on vaig degustar un deliciós cap de xai al forn, amb les seves galtes i el seu cervell. I és cert que alguns altres elements grecs es poden veure: una tenda de dolços per aquí, dos avis parlant grec per allà, un centre cultural grec més enllà. Però més enllà d’això, hem d’admetre que a Astoria ara mateix hi ha més comunitats, que la grega, i la més prominent probablement sigui l’àrab.
La comuntiat àrab és potser una de les més úniques als Estats Units. Degut en part perquè és molt menys abundant que les seves comunitats germanes a Europa, té un nivell d’integració a la societat més alt. Tot i això, la realitat post- 11 de setembre aquí ha fet que els Estats Units no siguin el lloc més còmode per un musulmà, i pels carrers egipcis d’Astoria es veuen, entre les seves mesquites i tendes de música àrab, mirades receloses i una certa timidesa cap al món exterior. Això, és clar, fins que entrem al restaurant Kabab, on la timidesa queda immediatament anul•lada per la mida minúscula del local i per la veu de tro del seu propietari/cuiner Ali. L’Ali, que afirma fer gastronomia d’Alexandria, amb influències àrabs, franceses i del món sencer, desprecia amb indiferència les cartes, i prefereix vociferar abraonant-se sobre cada taula les seves propostes del dia. Invariablement, el resultat de la seva diatriba és que no entendrem res i li deixarem que ens porti el que li vingui en gana, la qual cosa serà deliciosa però, com descobrirem més tard, més cara del que pensàvem. Tot i així, n’estic segur, sortirem plenament satisfets del local. I així, passant per mesquites, restaurants grecs i supermercats dominicans de camí al nostre confortable i anodí hotel enterrat entre rascacels al midtown de Manhattan, ens meravellarem un cop més de la diversitat bruta i salvatge d’aquesta ciutat.
I sembla que l’article que vaig pensar que acabaria en una tirada ja porta dos capítols, i no sembla encara a prop d’acabar-se. Així que aquesta vegada no faré promeses d’on acabarem l’excursió la setmana que ve. Us puc dir, però, que la començarem per un dels barris on mite i realitat estan més lluny: el Bronx.