M'ha tocat la xina

Aquesta setmana, la Isobel i jo marxem de merescudes vacances a la terra del bon gust i la conciència ecològica: Las Vegas! Mentrestant, us deixo amb aquesta contribució de l'articulista convidat "Paralímpic". Bones vacances a tots!

Per raons de feina vaig haver de quedar-me el divendres fins tard i la família va anar cap a la comarca de Tarragona amb el cotxe. Per solidaritat amb el medi ambient (i francament, per mandra d’haver de conduir tant a l’anada com a la tornada) vaig decidir anar-hi jo amb tren, aventura que sempre et posa en contacte amb la realitat del país i dels seus habitants, que normalment no et trobes en una vida “ordenada” dins del marc del centre de Barcelona


Com preparació de l’aventura, hem vaig proveir de uns quants diaris i d’un llibre addicional, amb la esperança que el trajecte em permetria una lectura tranquil·la amb uns certes mirades cap al mar.

El projecte ja es va esgarrar als dos minuts de seure a la estació del Passeig de Gràcia, esperant el tren a Reus. Se’m va dirigir una xina de mitja edat (uns 40 anys) amb el descaro i la manca de discreció que el meu prejudici dona com a senyal d’identitat dels xinesos. Em va tocar ben fort el braç per preguntar si passava per allà un tren cap a Reus. Al dir-li que jo hi anava, ja vaig guanyar una relació extramarital no fàcilment explicable a la meva dona ja que a partir d’aquest moment es va convertir en la meva ombra.

L’alegria de la xina de sentir-se acompanyada fins al seu destí de forma segura per un natiu que no semblava gaire perillós va obrir la porta a les intimitats: explicacions sobres les famílies, els fills, les feines, etc, tot amb un castellà realment dificultós malgrat que ja portava a Barcelona mes de dos anys. Així la conversa era telegràfica i amb les pertinents conversions de les erres en eles (ja es va poder apreciar quan Reus era Leus). Van sortir fotos i les clares afirmacions de que el seu marit era molt lleig (la veritat es que si ho era, encara que també semblava simpàtic, però aquesta part positiva no la va assenyalar la meva interlocutora).

La confiança anava guanyant terreny, i es va animar quan va pujar al tren dues xines mes (mare i filla) que van seure just davant nostre i em van descarregar de una conversa certament dificultosa ja que van monopolitzar-la entre elles, evidentment en xinès, jo no se si mandarí o el que sigui. S’ha de destacar que el to de veu va pujar immediatament.

Semblava que jo ja podria llegir els diaris però cada cinc minuts notava un fort cop al costat que em donava la meva amiga, amb la expressió realment gratificant de “cariño”, i amb alguna pregunta, afirmació, o expressió. S’ha de dir que jo contestava amb la alegria de ser tractat amb tanta confiança, encara que amb un fort ensurt cada vegada que rebia el cop introductori.

S’ha de dir també que cap de les xines no van tenir cap interès sobre el que es veia per la finestra. El seu únic interès era saber si ja havien arribat, o quan faltava, informació que havia de donar de forma reiterada sense treva ni descans.

I s’ha de dir a mes a mes que la meva interlocutora va mostrar una clara cara de fàstic quan van entrar un grup de negres que, efectivament, feien una bona catipén. Vaig rebre l’habitual cop de colze i em va expressar gràficament el seu disgust agafant ben fort el nas amb els seus dits. La senyal no era gaire discreta i encara que tenia raó sobre el flaire escampat, vaig començar a sentir-me molt poc solidari amb la xina en qüestió.



Va ajudar a reafirmar la meva total manca de solidaritat quan, ja baixades les altres xines a Tarragona (i aquestes semblaven molt agradables), va començar a parlar per telèfon amb uns crits que crec que a Reus ja els van sentir quan faltaven encara uns quants kilòmetres. Els seus crits es van sentir afectats quan quatre nois també natius van començar a cridar de forma desaforada i posar música sense control, tot acompanyat amb sangria i altres begudes ben apropiades per al matí. Els va mirar enfurismada malgrat que el seu volum hauria resultat guanyador en qualsevulla competició. A mi aquells nois la veritat es que si em van causar una certa incomoditat ja que no eren gaire presentables i semblaven amb ganes de gresca, però a la xina no li van molestar el seu aspecte sinó que el soroll d’ells competís amb el seu. En canvi si que li va molestar un senyor negre, de molt bon aspecte, que seia al costat d’aquells nois. Vaig rebre un altre cop de colze i la afirmació que els negres eren tots uns lladres.

La veritat es que poques vegades no m’he sentit tant content d’arribar a Reus i de poder-me treure la xina de la sabata. He de dir que els meus prejudicis contra els xinesos, que intento eliminar, van quedar una vegada mes ajudats per una trobada desafortunada, malgrat que durant el temps de una hora i mitja vaig ser “cariño” per algú. I el meu perjudici va ser ajudat per un article que vaig llegir al Periodico d’aquell mateix dia que assenyalava les diferències entre els xinesos i els japonesos: l’excés en front de la austeritat; el soroll en front del silenci; el menjar amb la boca plena o amb la boca tancada. Em vaig estalviar d’assistir a la forma de menjar de la meva interlocutora, gràcies a Zeus o a Confuci, encara que si ho vaig poder contemplar a la Xina directament, o a San Francisco, o a Nova York. Malgrat tot continuaré esforçant-me en intentar no generalitzar sobre els xinesos. Per això només he parlat de la meva xina a la sabata, i de ningú mes.