Enviat per pitiminí
Fa poc que les coses han començat a evolucionar i és que cap a algun lloc s’ha de tendir. Un cop tens una parella amb qui et sents a gust i ja has descobert tots els seus defectes i has acceptat conviure amb ells com una part del total quasiperfecte; un cop ja tens una feina estable, un sou decent, un piset raonablement comfortable i ja t’has pegat els viatges que tenies pensats fer. Podries sortir amb els amics in eternum però aquests ja tenen les seves històries, tots treballen molt i alguns se’n van de la ciutat a descobrir món. Així que arriba un punt en què dius perquè no tenim un nen? No és que sigui una decisió fruit de l’avorriment perquè sempre he tingut ganes de tenir-ne però una cosa són les ganes i l’altra és trobar el moment i quin moment millor que ara que no tenim necessitats properes i disposem de tot el que es pot demanar (no em plantejo demanar un Cayenne).
Així que hem decidit casar-nos. No va ser una petició de genolls en un restaurant de luxe davant de la Tour Eiffele sinó que més aviat va ser tipus
- Escolta’m, per què no ens casem i tenim nens?
- Ja?? Però vols dir que no som massa joves?
- Bueno, sí i no. Què importa l’edat? Tenim alguna cosa pendent? Tenim alguna mancança que ens pugui limitar? Ens falta alguna cosa?
- De fet... no.
- Doncs per què no ens casem i tenim xurumbeles?
Clar que la resposta no va ser SÍIIIIIIIIII SOM-HI!!!!!!!!!! Va ser una resposta perllongada en el temps estudiant la situació i finalment dient som-hi doncs!!
Un moment. No us penseu que ens hem posat a follar a saco sense condó sense més sinó que primer ens hem de casar. (Que clàssics!!!) Bé, no exactament. Més que res la societat està dissenyada per estar casat i si no ho estàs surts perjudicat. I a més, les dues setmanetes són la millor raó per casar-se. Després ja ens hi posarem con la calma a buscar el nen o la nena (ja se sap que aquestes coses triguen el seu temps).
Així que primer el que és preceptiu: buscar al google Como casarse?? Hi ha una explicació força raonable de com fer-ho, encara que sigui en versió conya (i també hi ha una versió de casament que encaixa com anell al dit a la del Pere & Co.). Després passar pel registre civil a fer paperassa. Tot això fàcil. El problema, és clar, és quin tipus de cel·lebració fem?? Fem una cosa petita i convidem als pares i testimonis. Molt bé, però clar si convides a dos testimonis convides també a les seves parelles i si convides a aquests dos amics amb les seves parelles no s’hauria de convidar també als altres amics que són del mateix grup. Total, que hem acabat dividint a la gent i fent un mínim de 4 sopars amb aproximadament 70 convidats, això sí, són dinars d’amics que aprofitem per cel·lebrar la nostra unió, però no són dinars de boda.
Bé de moment ja tenim els plans. Ara només falta realitzar-los (i el temps se’ns tira a sobre).
dimarts, 27 de maig del 2008
Xurumbeles, boda i el que faci falta
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
8 comments:
Home, si com a dinar de boda entenem "dinar organitzat per celebrar la unió matrimonial de dos persones", doncs sí que fas dinar de boda, no??? De fet en fas 4! Ole i felicitats!
Hola Pitimini, no em coneixeu però jo ja fa temps que us segueixo en el blog, encara que fins ara no he caigut en la temptació de dir el meu.
En primer lloc felicitats per la decisió, ja que es suposa que aquestes coses es fan per bé, però això del tipus d'àpat que penseu organitzar per celebrar l'esdeveniment en fa pensar que potser us compliqueu una mica la vida, no?.
No aclares si son quatre dinars de 70 persones, o si les 70 persones son el total dels quatre dinars, al que si la calculadora no em falla, sortirien a 17-18 persones per dinar. En qualsevol cas, no trobeu que potser un pal?, per vosaltres clar.
¡Animo Pitimini!
Todo lo que funciona vale.
¡Que funcione! y mis mejores deseos
Primer de tot enhorabona.
M'encantaria que expliquessis per què el fet de no estar casat pot perjudicar.
M'haig de preocupar d'alguna cosa?
Una altra cosa: pel que dius ("un cop ja tens una feina estable, un sou decent, un piset raonablement comfortable i ja t’has pegat els viatges que tenies pensats fer") dona com la impressió que hagis arribat com al final d'alguna cosa, que ara s'ha acabat la tonteria i que toca tenir fills. Jo, fills o no, no me'ls hauré pegat mai, tots els viatges que vull fer! No creus que lo dels fills és només un pas més, i que la estabilitat real només arriba amb la mort? (que també és una opció, però potser més extrema...)
jajajajaja
Potser si que porta l'estabilitat real, però paga la pena buscar qualsevol altre opció abans, totes les que doni temps com a mínim.
Vaya, a mí esto me sobrepasa. En este caso no tengo nada que decir. Bueno, sí, felicidades, pensadas, meditadas, y en el momento oportuno.
@Pere i Llum
Bé, potser sí que ens compliquem la vida fent 4 dinars.
Us explico el raonament.
La meva futura senyora no tenia ganes de fer cap cel·lebració. Jo tenia ganes de fer un bodorrio. Ella és més tossuda i per tant va dir que ni parlar-ne. Però clar, si no fem un dinar amb els amics cada cop que fem un dinar amb ells serà una cel·lebració a posteriori i per tant millor fem una cel·lebració a priori però només com a dinar (sense formalismes).
És molt complicat i seria molt més fàcil d'alguna altra manera. Potser sí, però el consens requereix anar per camins desconeguts.
De moment no ha estat un pal. Cada dinar és una disfrutada i podem dedicar més atenció al convidat concret sense que ella se senti la protagonista absoluta, la reina de la nit perquè no hi ha parafernàlia ni màscares (que és el que ella volia evitar).
@Hades
Estar casat té diversos avantatges:
1- si mor un dels dos l'altre rep pensió de viudetat. Les parelles de fet tenen molts més problemes per aconseguir-ho i només a partir de 5 anys de convivència aprox (i potser ho aconsegueixen després d'un judici)
2- Quan neix un nen la mare ha d'anar al registre civil recent parida a firmar la partida de naixement (com a mínim en el primer)
3- Tota millora que s'apliqui al "contracte" de matrimoni potser s'aplica amb posterioritat a parella de fet.
4- Per separar-se és més fàcil si estàs casat que ajuntat (estan molt més clars els drets i obligacions). No que hi pensi!!! :-)
Estar casat és una unió de primera categoria, legalment parlant. Parella de fet segueix sent de segona categoria (amb tot el meu respecte i carinyo cap a aquesta versió)
Gràcies a tots per les felicitacions i sí, serem molt feliços (o així ho lluitarem).
Publica un comentari a l'entrada