Al principi de l’anunci es veu un quatre per quatre enorme, negre i lluent, que avança veloç a través de les llums borroses d’algun carrer glamurós. Conduint hi ha una atractiva noia vestida amb un elegant vestit també negre, que es dirigeix a l’espectador amb un accent pretesament francès, però que a mi més aviat em recorda la parla característica dels nadius del nord-est de Romania. I la pregunta d’avui –ens explica la mossa– no és si aquest cotxe té característiques de sèrie com sistema àudio Dolby Surround, navegador GPS, 3 milions de cavalls de potència o la capacitat provada d’aixafar un Seat Panda sense que els passatgers es despentinin. La pregunta d’avui no és si aquesta bestiassa de trasto té quatre teles de pantalla plana i una piscina incorporades, i un tapissat de cuir de nyu del Serengeti. No, la pregunta d’avui és (i aquí hi ha una pausa teatral).... When you turn your car on, does it return the favor?
O sigui, traduint-ho com puc ja que és un joc de paraules: quan engegues el cotxe, t’engega ell a tu (et posa catxondo, vaja)?
Doncs aquest és, ni més ni menys, l’anunci de l’Escalade, un “SUV” (o Sport Utility Vehicle, terme per designar els cotxes com el de la foto) de Cadillac, una de les marques de la companyia automobilística americana General Motors. Tot i que a mi em segueix semblant al•lucinant, però, i que crec sincerament que el client potencial que busca aquest anunci no pot ser més que el retardat mental, aquest no és ni molt menys l’únic anunci d’aquest tipus. Les altres dues grans marques de cotxes americans (Ford i Chrysler) tenen anuncis meravellosos on els principals arguments que et donen per comprar un cotxe són que és tan gran que no t’hi cabrà al garatge o que poden arrastrar sense problemes una barca enorme.
Suposo que es podrien buscar vàries explicacions per aquest fenomen, com ara que històricament la gasolina ha estat molt barata en aquest país i el consum mai ha estat una preocupació, que aquí les distàncies són enormes i val la pena tenir un cotxe gran i confortable, o que, fora d’excepcions com Nova York, als Estats Units no hi ha problemes d’espai i pots aparcar el teu cotxot enorme al teu jardí també enorme. Però no deixa de ser curiós pensar que els EUA, pàtria del capitalisme i pioner en la globalització dels seus productes (penseu només en Coca-Cola, McDonalds o Microsoft) ha estat sempre incapaç d’exportar un producte, el cotxe, absolutament cabdal i definitori de l’estil de vida americà. És més: mentre probablement us sigui difícil trobar a algun conegut vostre que tingui un Cadillac, un Chrysler o un Chevrolet, aquí ha passat exactament el contrari, i empreses sobretot japoneses com Toyota van provocar pràcticament el col•lapse de GM a finals dels anys 80. Com a raons per explicar aquesta incapacitat de competir per part dels fabricants de cotxes americans es mencionen normalment una cultura corporativa monolítica pròpia d’empreses enormes i un excessiu poder dels sindicats de la zona de Detroit, on es concentra la indústria automovilística. Així, els cotxes americans han passat a ser antiquats, ineficients, cars i simplement pitjors que els seus competidors.
Tot i que aquestes raons són certes i documentades, però, jo no puc evitar pensar que hi ha alguna altra explicació més general per entendre el que està passant a Detroit. El cotxe americà no deixa de ser el reflex de la cultura tradicional americana, una cultura basada en la llibertat individual i en la creença que els límits només els posa l’ambició de cadascú, i mai la natura. Aquesta percepció, que a un europeu li pot semblar aberrant, aquí ha estat fins fa molt poc molt vàlida: El país era tan gran i ric, i amb relativament tanta poca gent, que no calia estalviar en res: ni en gasolina, ni en la mida de casa teva, ni en el cotxe. Si tu triomfaves a la vida, s’esperava de tu que mostressis el teu estatus comprant cotxes i cases més grans, sense preocupar-te de les conseqüències. Si calia gastar molt per escalfar la casa a l’hivern o per conduir mig quilòmetre, era igual: hi havia diners i recursos per pagar. Desafortunadament, però, el preu del petroli, de l’educació, de la sanitat i de l’habitatge ha pujat i molt, i l’americà mig ja no pot anar pel món fent de nou ric. A la societat en la que s’està convertint Amèrica, un cotxe tipus Hummer ja no té sentit, i la gent es compra cada vegada més utilitaris de baix consum fets per marques asiàtiques o europees.
Aquest panorama, combinat amb la crisi financera i de consum, ha fet que GM, Chrysler i Ford estiguin a punt de fer fallida, i que hagin demanat al govern que, tal com va fer amb els bancs d’inversions, els hi apliqui un pla de rescat financer. El dilema, doncs, està servit: cal gastar milions i milions de dòlars dels contribuents per salvar unes empreses decimonòniques, profundament antiecològiques i incapaces d’adaptar-se al mercat, o deixem que s’enfonsin assumint que es poden perdre fins al 10% dels llocs de treball d’aquest país?
dimarts, 18 de novembre del 2008
Engega'm
divendres, 7 de novembre del 2008
Yes we cancan
Puc afirmar sense gaire por a equivocar-me que mai en la meva vida havia presenciat un allau d’eufòria col•lectiva de la magnitud del d’aquest dimarts. Potser el que més s’hi assembla són algunes de les celebracions de l’adquisició per part de l’equip de futbol local de Barcelona de diversos trofeus en forma de copa gegant. En aquestes ocasions, però, la meva participació s’havia limitat a la d’espectador al•lucinat que observa com milers de persones criden, beuen i destrossen mobiliari urbà per commemorar com un conjunt d’onze persones ha aconseguit posar una pilota entre dos pals més vegades que un altre grup de persones provinent d’una altra ciutat. Aquesta vegada, però, jo compartia plenament l’alegria i excitació, i és que no és per menys: finalment s’han acabat 8 anys en els que una minoria de radicals religiosos ultralliberals i messiànics han segrestat els Estats Units i el món, i comença una nova època d’esperança i optimisme. Ooooobaaamaaa!
El meu recorregut per Nova York dimarts per la nit crec que pot il•lustrar molt bé l’atmosfera d’expectació vibrant que vam viure. La Isabel, jo i uns amics italians vam decidir que, vist el moment històric, no ens podíem limitar a mirar els resultats per la tele com si tal cosa. Així que ens vam dirigir a Brooklyn, on un centre d’art organitzava una mena de festa electoral. Després de passar el control d’un porter òbviament sota l’efecte d’algun opiaci, ens vam trobar en un local ple de joves amb pretensions intel•lectualoides com nosaltres. O sigui, primera parada: Obama modernito. Modernito locaza, però, ja que la festa estava amenitzada per un paio vestit amb unes mitges arrapades, samarreta de tirants i un pin de l’Obama a cada mugró. Cada 15 minuts aproximadament, a més, sortien a escena les “Yes we can-can”, 5 ballarines de can-can que, quan s’aixecaven les faldilles, mostraven la paraula “Obama” escrita amb una lletra cosida a cada un dels seus 5 arrodonits culs. No només els culs arrodonien l’espectacle, però: cada vegada que a la pantalla gegant amb la CNN s’anunciava que l’Obama guanyava un estat (Vermont! Connecticut! New Jersey!) els brams omplien el local, i quan era el McCain qui s’emportava Indiana o Kentucky, el pseudo-travelo dels pins agafava una foto del republicà, la tirava al terra i la trepitjava ostentosament. Una mica excessiu, pel meu gust, així que després d’aguantar de peu una hora i pico vam decidir anar a menjar alguna cosa.
El restaurant que vam trobar a Brooklyn mateix estava a rebentar, ple de clients que amb prou feines prestaven atenció als seus plats gairebé plens mentre miraven una altra pantalla gegant amb la CNN. Les converses d’amics i parelles eren ansioses, amb llambregades furtives i constants a la pantalla. Cada estat que anava afegint-se a la llista demòcrata era rebut amb un bramul d’aplaudiments i crits, mentre ningú – absolutament ningú – celebrava els estats republicans. Cal dir a més que la dinàmica de les eleccions augmentava el dramatisme de la nit: A mesura que tanquen els col•legis electorals a cada estat, les televisions poden donar resultats d’enquestes a peu d’urna i de recompte de vots. Així, primer es coneixen els resultats de la costa est (pro-obama), després els del centre, que van una o dues hores més tard per la diferència horària (pro-McCain) i finalment els de la costa Oest (pro-Obama). Per realçar la tensió, a més, els pillastres de la CNN et van avisant de quan falta perquè tanquin els col•legis de cada estat: 5 minuts per saber els resultats de Tennessee! 3 minuts per per conèixer els vots a Arkansas! 1 minut per Ohio, estat clau! Al voltant de les 11, la cosa ja es decantava clarament per l’Obama, però encara faltaven saber els resultats de la costa Oest (Califòrnia, Oregon i Washington), i per tant la victòria encara no era clara. A les 10:56, la nostra amiga Campbell Brown (aspirant local a Mònica Tarribas) ens va anunciar que en quatre minuts ho tindríem. 3 .... 2 ..... 1 .... I finalment, a les 11, CNN calls the election for senator Obama: tots els estats de l’oest són per ell, i en Barack ja té els vots suficients per proclamar-se vencedor. El restaurant trontolla del brogir salvatge que surt de les goles dels comensals, incloent la meva. És l’hora d’anar a celebrar, i quin millor lloc que Harlem.
Així que aproximadament a les 12 de la nit arribem amb metro al centre de Harlem, que per altra banda està al costat de casa nostra. L’ambient, no ho puc dir d’altra manera, era absolutament increïble. Gent omplint els carrers per tot arreu, bandes improvisades de trompetes i tambors, gent cridant “Ooooobaaamaaaaaa!” i abraçant-se pel carrer. Els policies intentaven posar ordre però s’acabaven unint a la festa, fent fotos i mirant embadalits. La cara d’esperança i alegria que vaig veure en els negres de Harlem aquella nit no té preu, i em va fer tornar a creure en la democràcia i la política: gent vestida de raperos o “gangstas”, que no devien haver tingut mai cap interès en la política, estaven celebrant a tot pulmó, abraçant-se entre ells i amb qualsevol que passés per davant, blanc o negre. Una raça sencera, víctima fins fa molt poc d’un dels grans horrors de la humanitat, l’esclavisme, i sotmesos a racisme des d’aleshores, creu per primera vegada que el somni americà també es pot aplicar a ells, que no per ser negre estàs condemnat a la marginalitat permanent. Yes we can.
Per quan això a Europa?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)