Yes we cancan

Puc afirmar sense gaire por a equivocar-me que mai en la meva vida havia presenciat un allau d’eufòria col•lectiva de la magnitud del d’aquest dimarts. Potser el que més s’hi assembla són algunes de les celebracions de l’adquisició per part de l’equip de futbol local de Barcelona de diversos trofeus en forma de copa gegant. En aquestes ocasions, però, la meva participació s’havia limitat a la d’espectador al•lucinat que observa com milers de persones criden, beuen i destrossen mobiliari urbà per commemorar com un conjunt d’onze persones ha aconseguit posar una pilota entre dos pals més vegades que un altre grup de persones provinent d’una altra ciutat. Aquesta vegada, però, jo compartia plenament l’alegria i excitació, i és que no és per menys: finalment s’han acabat 8 anys en els que una minoria de radicals religiosos ultralliberals i messiànics han segrestat els Estats Units i el món, i comença una nova època d’esperança i optimisme. Ooooobaaamaaa!

El meu recorregut per Nova York dimarts per la nit crec que pot il•lustrar molt bé l’atmosfera d’expectació vibrant que vam viure. La Isabel, jo i uns amics italians vam decidir que, vist el moment històric, no ens podíem limitar a mirar els resultats per la tele com si tal cosa. Així que ens vam dirigir a Brooklyn, on un centre d’art organitzava una mena de festa electoral. Després de passar el control d’un porter òbviament sota l’efecte d’algun opiaci, ens vam trobar en un local ple de joves amb pretensions intel•lectualoides com nosaltres. O sigui, primera parada: Obama modernito. Modernito locaza, però, ja que la festa estava amenitzada per un paio vestit amb unes mitges arrapades, samarreta de tirants i un pin de l’Obama a cada mugró. Cada 15 minuts aproximadament, a més, sortien a escena les “Yes we can-can”, 5 ballarines de can-can que, quan s’aixecaven les faldilles, mostraven la paraula “Obama” escrita amb una lletra cosida a cada un dels seus 5 arrodonits culs. No només els culs arrodonien l’espectacle, però: cada vegada que a la pantalla gegant amb la CNN s’anunciava que l’Obama guanyava un estat (Vermont! Connecticut! New Jersey!) els brams omplien el local, i quan era el McCain qui s’emportava Indiana o Kentucky, el pseudo-travelo dels pins agafava una foto del republicà, la tirava al terra i la trepitjava ostentosament. Una mica excessiu, pel meu gust, així que després d’aguantar de peu una hora i pico vam decidir anar a menjar alguna cosa.

El restaurant que vam trobar a Brooklyn mateix estava a rebentar, ple de clients que amb prou feines prestaven atenció als seus plats gairebé plens mentre miraven una altra pantalla gegant amb la CNN. Les converses d’amics i parelles eren ansioses, amb llambregades furtives i constants a la pantalla. Cada estat que anava afegint-se a la llista demòcrata era rebut amb un bramul d’aplaudiments i crits, mentre ningú – absolutament ningú – celebrava els estats republicans. Cal dir a més que la dinàmica de les eleccions augmentava el dramatisme de la nit: A mesura que tanquen els col•legis electorals a cada estat, les televisions poden donar resultats d’enquestes a peu d’urna i de recompte de vots. Així, primer es coneixen els resultats de la costa est (pro-obama), després els del centre, que van una o dues hores més tard per la diferència horària (pro-McCain) i finalment els de la costa Oest (pro-Obama). Per realçar la tensió, a més, els pillastres de la CNN et van avisant de quan falta perquè tanquin els col•legis de cada estat: 5 minuts per saber els resultats de Tennessee! 3 minuts per per conèixer els vots a Arkansas! 1 minut per Ohio, estat clau! Al voltant de les 11, la cosa ja es decantava clarament per l’Obama, però encara faltaven saber els resultats de la costa Oest (Califòrnia, Oregon i Washington), i per tant la victòria encara no era clara. A les 10:56, la nostra amiga Campbell Brown (aspirant local a Mònica Tarribas) ens va anunciar que en quatre minuts ho tindríem. 3 .... 2 ..... 1 .... I finalment, a les 11, CNN calls the election for senator Obama: tots els estats de l’oest són per ell, i en Barack ja té els vots suficients per proclamar-se vencedor. El restaurant trontolla del brogir salvatge que surt de les goles dels comensals, incloent la meva. És l’hora d’anar a celebrar, i quin millor lloc que Harlem.

Així que aproximadament a les 12 de la nit arribem amb metro al centre de Harlem, que per altra banda està al costat de casa nostra. L’ambient, no ho puc dir d’altra manera, era absolutament increïble. Gent omplint els carrers per tot arreu, bandes improvisades de trompetes i tambors, gent cridant “Ooooobaaamaaaaaa!” i abraçant-se pel carrer. Els policies intentaven posar ordre però s’acabaven unint a la festa, fent fotos i mirant embadalits. La cara d’esperança i alegria que vaig veure en els negres de Harlem aquella nit no té preu, i em va fer tornar a creure en la democràcia i la política: gent vestida de raperos o “gangstas”, que no devien haver tingut mai cap interès en la política, estaven celebrant a tot pulmó, abraçant-se entre ells i amb qualsevol que passés per davant, blanc o negre. Una raça sencera, víctima fins fa molt poc d’un dels grans horrors de la humanitat, l’esclavisme, i sotmesos a racisme des d’aleshores, creu per primera vegada que el somni americà també es pot aplicar a ells, que no per ser negre estàs condemnat a la marginalitat permanent. Yes we can.

Per quan això a Europa?