Je me souviens

Aquest cap de setmana, per celebrar l'entranyable diada d’acció de gràcies he anat amb uns amics a visitar Montréal, una bonica ciutat a la riba del riu sant Llorenç i capital cultural i econòmica de la província francòfona del Québec, a Canadà. Feia temps que tenia ganes de fer aquest viatge, en part perquè molta gent m’havia parlat molt bé de la ciutat, però sobretot per la curiositat morbosa que tot català amb tendències més o menys nacionalistes té amb tota regió que tingui una realitat sociolingüísitca mínimament semblant a la catalana. I efectivament, Québec s’assembla a Catalunya en el sentit que està format per una majoria que parla una llengua (el francès) diferent a la llengua principal del país (l’anglès). Tanmateix, als pocs minuts d’entrar al Canadà em vaig adonar que aquest aparent paral•lelisme amaga unes diferències bastant essencials...

El primer xoc va arribar just a la línia de la frontera, on una policia ens va rebre per demanar-nos els passaports – en francès. Això pot semblar natural, donat que estava en una regió majoritàriament francòfona, però no deixa de ser un contrast radical amb la realitat catalana. Almenys en la meva experiència, és absolutament impensable que un policia d’aduanes a l’aeroport de Barcelona o, en el seu temps, un agent a la frontera de Puigcerdà se’m dirigís directament i per elecció pròpia en català. En el meu cas, fins i tot, és probable que la vaga sensació de temor i d’estar fent alguna cosa malament que m’envaeix invariablement en creuar una frontera fes que jo mateix em dirigís al policia en castellà.

Només creuar la frontera, les diferències van continuar. Les senyalitzacions de les carreteres, panells d’anuncis, i cartells de comerços estaven tots en francès, i la immensa majoria només en francès. Els textos en anglès eren pràcticament inexistents, i en tot cas acompanyats sempre d’una versió en francès en lletres més grans. En arribar a casa d’uns amics i sortir a prendre alguna cosa, vaig acabar de comprovar sobre el terreny que el francès era la llengua imperant en tots els àmbits: les converses de la gent passejant pel carrer que vaig poder sentir eren pràcticament sempre en francès, i un cop dins del bar vaig comprovar esbalaït que fins i tot dos cambrers, un negre i l’altre asiàtic, es dirigien l’un a l’altre en francès amb accent estranger. És més: després de parlar amb alguns locals en anglès, em vaig adonar que molts tenien grans dificultats per comunicar-se, i que tenien un fortíssim accent francès. En definitiva: avui en dia, no crec que es pugui dir que Québec sigui una societat bilingüe. Québec és, a tots els efectes, una societat francòfona, on hi viu una minoria cada vegada més reduïda d’anglòfons.

Aquesta constatació em va fascinar, i em va portar immediatament a preguntar-me com el Québec ha arribat a aquest punt. Com pot ser que un territori que va passar de ser francès a anglès el 1759 (només 40 anys després del nostre 11 de setembre!) hagi aconseguit no només mantenir la llengua francesa, sinó pràcticament evitar la progressió de la llengua dels conqueridors fins a dia d’avui. La resposta és senzilla però, almenys per mi, bastant pertorbadora: la realitat actual de Québec s’explica no tant a partir de conquestes i lluites imperials que van tenir lloc fa 300 anys, sinó a partir de canvis profunds en polítiques i actituds en els últims 50 anys. Als anys 50, Québec era una societat eminentment rural on una majoria de francòfons pobres i profundament religiosos treballaven sense queixar-se per una minoria anglòfona que dominava l’economia i bàsicament dirigien la societat. A partir dels anys 60, però, el moviment que es va passar a conèixer com la “revolució silenciosa” va trencar amb la influència de l’església catòlica i va lluitar per defensar els drets de la majoria francòfona. Des d’aleshores, Québec ha sofert un canvi radical que ha portat als francòfons a recuperar la direcció política i el poder econòmic a la província, i a implementar un seguit de lleis dirigits a fortificar la identitat francesa. L’estatut actual del Québec afirma que el francès (i només el francès) és la llengua oficial, tot i que Québec té una població anglòfona important. Ningú té la obligació ni la necessitat de respondre en anglès en cap circumstància, i a les escoles l’ensenyament és en francès, amb una assignatura d’anglès com a segona llengua que moltes vegades amb prou feines fa que els adolescents quebequesos sàpiguen xapurrejar l’anglès. Els immigrants han d’escolaritzar als seus fills en francès obligatòriament, i els cartells de tot negoci han d’estar com a mínim en francès, portant a exemples curiosos com que “Kentucky Fried Chicken” al Québec es digui “Poulet Frit à la Kentucky”. Algú m’ha arribat a dir, tot i que no ho he pogut comprovar, que hi ha lleis per preservar els cognoms francesos, de forma que si en Jack O’hara es casa amb la Juliette Legault el cognom del fill ha de ser obligatòriament Legault.

En resum, a Québec, utilitzant mecanismes que poden semblar dubtosos i fins i tot faixistoides, s’ha creat un entorn que ha fet que parlar francès sigui absolutament necessari. Cada vegada és menys factible portar una vida completa en anglès, la qual cosa ha fet que la població angloparlant s’hagi reduït a la meitat en els últims 30 anys. Tanmateix aquesta política, que pot semblar que no respecti els drets de la població angloparlant, ha funcionat. Avui en dia, la llengua que fa 50 anys estava desprestigiada i amenaçada ha passat a ser la llengua majoritària i vehicular a tot el Québec, augmentant paral•lelament el nivell de vida d’una població que ha recuperat l’orgull en la seva identitat. El contrast amb la realitat a Catalunya, on el castellà és la única llengua parlada i entesa universalment, és dràstic. Així doncs, després d’aquest viatge se’m planteja un dubte angoixant. El nostre model català de bilingüisme i d’integració mútua de les dues comunitats, que jo considero francament ètica i socialment millor, porta irrevocablement a la desaparició del català? A mi m’agradaria pensar que no, però, la veritat és que no puc evitar pensar que, ara mateix, si jo fos un immigrant marroquí no crec que tingués cap interès en aprendre català. I si, aquest és el cas, és el model Québecois la única sortida? Es redueix tot a una elecció entre imposició o desaparició? La resposta, d’aquí 50 anys.