El nom de Colorado ressona de forma gairebé mítica en el submón dels esquiadors. Més enllà de les cues d’Andorra, la neu semiderretida de la Cerdanya, o el suposat glamour de la Vall d’Aran o fins i tot els Alps, els destins de les muntanyes rocalloses com Colorado o Canadà tenen un estatus especial. Llunyanes i cares, les rocalloses tenen fama de tenir la neu més pols i flonja, les pistes més interessants i boniques, i la natura més salvatge. Accessible només a uns pocs rics afortunats, doncs, un viatge d’esquí al Colorado és garantia d’una experiència de muntanya única. O potser no?
Fascinat per aquesta promesa de paradís de les neus, aquest cap de setmana vaig decidir anar a Colorado. Així doncs i sense dubtar-ho ni un segon, em vaig gastar un dineral horrorós en un bitllet d’anada i tornada des de Nova York. Un cop arribat, vaig llogar uns esquís d’aquests amplíssims per neus profundes, i em vaig embotir ràpidament dins d’un equipament d’esquí nou de trinca de 32 capes dissenyat per suportar les temperatures polars que fan que la neu sigui sempre tan bona. Després de pagar el caríssim accés a les pistes i de pujar a dalt de tot amb un remuntador vaig mirar el paisatge al meu voltant i vaig respirar, satisfet: finalment el meu somni estava a punt de complir-se, i anava a fer l’esquiada de la meva vida.
Just en aquell moment, però, em vaig adonar que al meu cos li passava alguna cosa, ja que estava suant com una font i passant una calor horrorosa. Però això era molt estrany, ja que, com he dit, a Colorado sempre fa molt de fred, mantenint una neu pols i profunda espectacular. Així que em vaig cordar encara més l’abric de gore-tex súper-gruixut d’última generació, fins que de sobte la visió d’un noi passant per davant meu sense samarreta em va fer caure la bena dels ulls. Éstàvem a 10 graus com a mínim, la neu era una pasterada mig fosa d’aiguabarreig, i d’aquelles imatges de joves baixant per pistes a tota velocitat amb neu fins a la cintura, doncs res de res. Bàsicament, en aquell moment se’m podia descriure com una ceba suada de roba polar amb dos esquís desproporcionats als peus que més aviat semblaven posts de planxar.
I així doncs, un cop més, els americans m’havien venut la moto, convencent-me que el que tenen ells és el millor del millor. Jo, francament, m’ho hagués pogut esperar, perquè no és la primera vegada que em passa. La gent d’aquest país és experta en marketing i sap vendre com ningú, amagant o decorant fins a l’extrem els seus productes. Així, potser us sorprendreu si us dic que la famosa pista de patinatge del Rockefeller Center, a Nova York, té la mida d’una sala d’estar gran, i que la decoració nadalenca de la ciutat és francament més pobre que la de Barcelona. Hollywood és un barri més aviat lleig de Los Angeles, i l’avinguda amb les estrelles al paviment amb els noms dels actors és completament anodina i no té el més mínim glamour. Nova Orleans és una trampa per turistes, els americans no treballen tant com diuen, i els investigadors d’universitats com Harvard o Columbia no són necessàriament més intel•ligents que els de la Universitat de Barcelona.
Evidentment però, no tot el que ens han dit d’aquest país és mentida. És cert que ciutats com Nova York o San Francisco són espectaculars, que el gran canyó del Colorado és incomparable, i que les muntanyes rocalloses (amb neu o sense) són d’una magnificència natural impossible de trobar a Europa. Tanmateix, el problema és que aquí la gent dedica tant d’esforç i ganes a vendre’t el seu producte (ja sigui la seva ciutat, les seves muntanyes o les seves capacitats personals), que és molt difícil destriar el gra de la palla. I no tenir això en compte pot ser perillós, per un europeu. En una carta de recomanació, per exemple, si no es menciona de forma inequívoca que ets extremadament intel•ligent i treballador, qui la llegeixi assumirà sense dubtar-ho que ets una sola de sabata i, a sobre, mandrós com un koala. En una entrevista de feina, si no comentes que tens coneixements avançats de matemàtiques, pensaran que sumes amb dificultats. En fi, que com a tot arreu peroò potser especialment aquí, s’ha de vigilar quina moto compres. Avui més que mai, però, esperem que la que ens ha venut l’Obama tingui, com a mínim, dues rodes, un manillar i un motor, encara que sigui de Vespino.
dijous, 22 de gener del 2009
La moto americana
dissabte, 10 de gener del 2009
Ingenuity
Aquests dies de Nadal he tornat a Barcelona, seguint la migració massiva de moltíssims novayorquesos que, pràcticament per definició, no són originaris de la ciutat i passen les festes fora. El retorn a casa per vacances del que viu fora és una experiència estranya i agredolça, compartida pel que he pogut comprovar per tothom que la viu, però que al mateix temps m’hagués estat molt difícil d’entendre abans de viure-la personalment. És dolça evidentment perquè tornes a veure la gent que estimes, i et pots llançar amb frenesí a fer totes aquelles coses que no pots fer fora (unes tapes al sol, un tall de pernil ibèric a menys de 50 dòlars, unes bromes políticament incorrectes, entre moltes altres coses). Però és agre perquè, per molt que ho intentis, no podràs veure a tothom, no podràs fer tot el que volies, i encara que et juris que aquesta vegada t’ho prendràs amb calma, acabaràs passant el temps corrent amunt i avall perquè has quedat amb algú altre per sopar. I és que un torna a casa perseguint un record del passat en una carrera frenètica per reproduir memòries. Però, tal com va dir un savi, intentant recrear records només aconseguim destruir-los. Si intentes recuperar-la, la nostàlgia es fa cendra, i quan entens això assumeixes amb una certa por que, d’alguna manera, una part de tu ja no pertany a casa teva.
En fi, una parrafada que m’ha acabat sortint més aviat melodramàtica, amb la qual el que volia transmetre és que tornant a Barcelona després de viure fora tens una percepció diferent. I això també té el seu costat bo, ja que et permet adonar-te de trets de la teva pròpia cultura que des de dins són difícils de veure. I un d’aquests trets va sortir a relluir en diverses converses sobre el tema estrella relacionat amb Amèrica aquests dies: l’Obama. Com podreu haver copsat si vau llegir el meu article sobre les eleccions, aquí la victòria de l’Obama es va viure amb celebracions al carrer, eufòria i bàsicament alegria generalitzada. Dos mesos després de les eleccions, aquesta atmosfera encara es respira, i l’expectació generada per la cerimònia d’inauguració el 20 de gener és enorme. Evidentment, no esperava trobar-me el mateix ambient a Barcelona, entre moltes altres coses perquè es tracta del president d’un altre país. Però sí que em va sorprendre adonar-me que tots els comentaris que vaig rebre van ser negatius: la opinió generalitzada a Barcelona, i suposo que a tot Europa, és que és impossible que compleixi les seves promeses, que al final serà un bluff buit per dins com el Zapatero, i que a veure quan tarda a desinflar-se tota aquesta història.
Estic d’acord en que el fenomen Obama és probablement desproporcionat, i que és bastant impossible que compleixi amb totes les promeses electorals que va fer. Tanmateix, també és veritat que representa un canvi dràstic en el discurs i la imatge dels Estats Units, que per molt malament que ho faci serà infinitament millor que el Bush, i que només que compleixi amb un 10% del que va dir (cobertura sanitària per tothom, impuls dràstic a les energies alternatives al petroli, més ajudes per l’educació, entre molts altres) ja suposarà una gran millora. I aquí, crec, rau una gran diferència entre els Estats Units i Europa. A Amèrica, l’excés és sempre d’optimisme, encara que moltes vegades caigui en la ingenuitat: els polítics nous realment porten “canvi”, l’economia s’arreglarà aviat, Amèrica és el millor país del món, l’home pot arribar a la lluna. A Europa, tendim a caure en l’excés contrari: tots els nostres polítics són corruptes i ineficaços, la crisi durarà per sempre, Europa és un continent en decadència, “que inventen ellos”. I tot i que el nostre enfoc probablement ens eviti desenganys, a la llarga també ens paralitza i ens evita innovar, avançar. Potser per això en català la paraula ingenuïtat s’associa a credulitat i estupidesa, mentre en angles “ingenuity” vol dir enginy i capacitat d’innovació.