Aquesta setmana publico un article del Pat (la pared mágica). A part d'això, però, us invito a escoltar la fantàstica entrevista que em van fer els del programa científic de Sants 3 Radio "Pa Ciencia la nostra", quan vaig estar de visita a Barcelona fa dues setmanes. Pels veterans del bloc, us diré que els presentadors del programa no són més que els nostres vells amics Dividé Descartes i Arsad Bolnei...
El link del programa (20 minuts) el podeu trobar aquí.
dijous, 26 de juny del 2008
Ciència i ràdio
La pared mágica
Enviat per Pat Andrews
Inmediatamente después de habernos sentado abandonamos las copas a su suerte y nos decidimos a explorar el local. Nuestros ojos, debían adaptarse a las diferentes oscuridades de los distintos rincones en todos nuestros movimientos, se detuvieron en dos cuerpos desnudos, inicialmente apenas vislumbrados, pero que poco a poco se fueron mostrando en toda su desnudez y provocativa postura. Intentaré explicarlo fielmente, no sé si en un local como aquel el término fidelidad tiene cabida, pero por lo menos la explicación intentará ser fiel.
En una esquina de un cuarto diminuto en el que justo cabía una cama, la mujer estaba a cuatro patas, es decir apoyada sobre la cama con sus rodillas y sus manos, y con la cara muy próxima a la pared, más que próxima podría decirse que la estaba besando ¿Besando a una pared? Realmente los gustos sexuales nunca dejarán de sorprenderme. Sin duda era la mujer, la redondez de su culo y los atributos mamarios que le colgaban del pecho no admitían ninguna duda, además el hombre, colocado como un mecánico que esta examinando los bajos de un coche, tenía la cabeza a la altura de su bajo vientre y parecía manipular algún tipo de herramientas con las manos, probablemente no eran más que sus propios dedos, realizando alguna operación en el bajo vientre de la propietaria del orondo trasero. Cuando la adaptación a la oscuridad lo fue permitiendo entre las piernas apoyadas con las plantas de los pies sobre la cama y con las rodillas dobladas podía observarse el resurgir incuestionable de una polla o pene, que como es bien sabido ambos términos pueden utilizarse, en un estado de evidente excitación, fácilmente comprobable por su elevación hacia la búsqueda del techo, no sé si como búsqueda final o solo provisional y forzada por la posición momentánea del hombre propietario de la misma. Pues es bien sabido que por inclinación natural y genética las pollas nunca han sido amantes de buscar ni el techo ni el cielo, si no otros lugares más concretos, preferentemente húmedos y necesariamente oscuros, salvo en los casos en que en desigual lucha de una contra cinco se ven expuestas a las mismas condiciones exteriores que la mano que las menea, situación esta, que en las condiciones en las que se encontraba, y si dejaba de manipular la vagina de la mujer tampoco era tan descabellada.
Nos retiramos todo lo prudentemente posible del lugar donde nuestra imprudencia nos había llevado y volvimos a nuestras inocentes copas que nos esperaban con la misma actitud que podían tener unas copas situadas en una mesa del lugar más concurrido, público y decente del mundo. Me asombra la actitud impasible, uniforme y constante con la que las copas y bebidas del mundo entero están allí donde las dejas. Bebimos algo de ellas pues su comportamiento se lo merecía e intercambiamos nuestras apreciaciones sobre lo que acabamos de ver. Mi compañera no dudaba que aquella era la pared de los agujeros para penes (a partir de ahora intercalaré polla o pene en función del estado de ánimo con el que recuerde el momento, sin renunciar por supuesto si fuera menester, a utilizar otros términos igualmente válidos como pollón, cipote, manubrio, ciruelo u otros muchos que nuestro rico lenguaje coloquial incorpora para la denominación de nuestro nunca bien ponderado y alabado miembro viril), estaba seguro de ello y en su excitación solo justificable por lo excepcional del hallazgo no dudaba en afirmar que la mujer no solo no besaba la pared sino que se estaba comiendo un buen ciruelo. No veo denominación más adecuada para este momento, si se trata de comer que mejor que utilizar ciruelo. Nada más lejos de mi intención contradecirla, así que propuse posponer la confirmación definitiva para más tarde y le comunique mi intención de ir a buscar una llave para una taquilla donde dejar nuestra ropa a la vez que investigaría sobre la existencia o no de jacuzzi en aquel bendito antro. Así como supongo que quizás la palabra “bendito” no sea la más adecuada, sin duda la de “antro” sí que lo es. ( ¿continuará?)
dijous, 19 de juny del 2008
A sopar
Tot i que destaqui en alguns aspectes meravellosos, com els brunchs, els bagels o els muffins, s’ha de reconèixer que la cuina americana no és precisament de les més elaborades del món. La il·limitada disponibilitat de terres verdes i fèrtils d’aquest país (almenys en temps passats) ha propiciat una sobreabundància de bestiar, la qual es tradueix en una dieta totalment basada en la carn i els productes làctics. Tot s’ha de dir, també, que la carn que tenen és excepcional, però la utilitzen en un excés grotesc: aquí, per exemple, la lasanya és bàsicament una hamburguesa on s’ha substituït el pa per una fina capa de pasta, i la beixamel per una en absolut fina capa de formatjot fos de pèssima qualitat. Una amanida és probable que porti com a guarniment un pit de pollastre sencer tallat a tires (sec com una moixama i cremadot a línies negres de barbacoa com en un anunci del burger king), i un bistec de menys de 300 gr és per nenes. Ara bé: potser et serviran bazofia, però ho faran amb una professionalitat absolutament impecable. Aquí, el negoci de la restauració no es pren a la lleugera.
Els americans (i en especial els Nova Yorkesos) tendeixen a ser gent sense gaires vincles socials i que no donen gaire importància a la família. Així, els àpats a casa, familiars o en parella, són una raresa, fins al punt que la majoria de gent ni es molesta a tenir una taula a casa. L’espai aquí és limitat i , què cony, dinar amb un bol de macarrons amb formatge de pot al sofà davant de la tele és més fàcil i ràpid que cuinar. A moltes famílies, per molt que Hollywood ens hagi intentat vendre el contrari durant molts anys, no existeix el concepte de “hora de sopar”, i cada membre simplement agafa qualsevol guarrada de la nevera quan té gana. Amb aquest panorama, doncs, pràcticament els únics espais de reunió familiar i entre amics són els restaurants, i està clar que més val que els tinguin cuidadets...
I cuidadets, els tenen. Anar a un restaurant aquí és una experiència completament diferent a fer-ho a Europa. Per començar, amb el servei: aquí el cambrer indiferent i groller que et mira malament perquè demanes un got d’aigua no existeix. Aquí, el cambrer se’t presentarà quan et seguis a la taula, i et dirà el seu nom. Cal dir que a tot europeu, al principi, li semblarà excessivament simpàtic i fals, es sentirà com en una pel·lícula barata i pensarà que només li falta servir-li el cafè en una tassa enorme. Al final s’acostumarà, però, ja que és bastant difícil resistir-te a que et tractin bé... Seguidament, el cambrer et donarà la carta i farà que et portin aigua amb gel. No té la portarà ell mateix, però, ja que aquí hi ha diferents graus de cambrer. El que t’atén i parla amb tu és un americà jove que està estudiant per ser actor o metge, mentre que el que et serveix l’aigua (vigilant que mai baixi de mig got), et treu les molles de pa de la taula, o et porta els plats és un mexicà o equatorià que no parla una paraula d’anglès. També podràs escollir el que vulguis: si al menú hi ha una amanida de rúcula, nous i pera, i tu la vols d’enciam, avellanes i tonyina japonesa, doncs cap problema. No et passarà coma París, on una vegada vaig demanar si el gelat amb una bola de maduixa i una de vainilla en podia tenir dues de maduixa, i em van dir que cada plat corresponia a un botó a l’ordinador i que no hi podien fer res. També pagaràs com vols: si sou 14, i 7 volen pagar només els seus plats amb targeta de crèdit cada un, 5 volen pagar en efectiu (demanant canvi tots) i 2 amb un xec al portador, doncs cap problema. Finalment, que els lavabos estiguin bruts és impensable, i en general la presentació tant del restaurant com dels plats serà impecable. Ara bé, tot això es paga: la propina que es considera mínima si el servei ha estat mínimament digne és d’un 15%, xifra que pot pujar fins al 20% en restaurants cars o en grups de més de 6 persones.
Així doncs, tot i que el menjar pugui no ser excepcional, sopar a un restaurant a nova york és invariablement una experiència relaxada, agradable, on seràs tractat sempre amb respecte i deferència. Però com sempre, tot té el seu costat obscur. Segons explica el chef Anthony Bourdain al seu llibre “Kitchen Confidential” (“Confesiones de un chef” en castellà) darrera del menjador, a la cuina, hi ha un submón on cuiners i pinches beuen, es droguen i follen sense parar mentre preparen els plats, en una voràgine de perdició on els subproductes líquids de les orgies que s’hi fan acaben de vegades fent de guarnició als plats. Així, quan surto a sopar, em fascina pensar que, més enllà del cambrer respectuós, la taula impecablement parada, i l’elegància de la noia que rep els clients a l’entrada, hi ha un infern de fogons, ganivets i heroïna que posa el contrapunt de sordidesa i depravació imprescindible per fer la vida interessant i real.
dimecres, 4 de juny del 2008
La jefona
Un dels moments culturalment més bonics de la meva vida va ser probablement la cerimònia de graduació del Master en Tecnologia Aeroespacial que vaig fer a Estrasburg, França. En una sessió que es podria qualificar pràcticament d’epifania, vaig presenciar dos moments que em van obrir la porta a la enorme riquesa de la diversitat humana d’aquest planeta. El primer va ser un estudiant libi de 50 anys aixecant-se a crits en ple discurs del degà des de l’estrada i vociferant a una companya canadenca (membre de les forces armades) que si no fos una dona la degollaria com a un xai allà mateix. Algun dia parlaré més d’aquest personatge. El segon moment va ser el discurs de clausura del representant dels estudiants, un suec impecable que havia obtingut les millors qualificacions del curs. En el moment àlgid de la seva perorata, el meu company escandinau ens va mirar a tots des d’un pou de saviesa vikinga, i digué unes paraules que no oblidaré mai: “si alguna cosa he après en aquest curs – ens etzibà- és que absolutament tots els estereotips culturals de cada país són estrictament certs”. Encara que, com en tot en aquesta vida, aquesta afirmació tingui les seves excepcions, i potser sigui exagerada, en general no podria estar-hi més d’acord, i tinc a la meva amiga la jefona per demostrar-ho.
La jefona és la “lab manager” al meu laboratori, una persona que en principi s’encarrega d’assegurar que el laboratori funcioni adequadament a base de fer les comandes, mantenir els equips, vetllar per la seguretat laboral, i en general assistir als investigadors en el que necessitin per dur a terme la seva recerca. I és cert que la jefona porta a terme aquestes tasques amb admirable eficàcia, tot i que potser amb un excés de zel. Per exemple, és potser innecessari amenaçar amb acomiadar a mig laboratori per haver llençat uns productes químics al contenidor de residus erroni, o qualificar de “smartass” (listillo) a un dels postdocs en un email enviat a tot el laboratori (jefe inclòs). La jefona compleix doncs l’estereotip de l’eficàcia americana, la dedicació a la feina. Tanmateix, aquí entra ràpidament en joc una de les altres característiques psicològiques d’aquest país, que no és més que l’ambició desmesurada i les ganes de triomfar. Així, la nostra protagonista no en té prou, amb la seva feina, i es veu obligada a tenir un munt d’ocupacions diverses: a part de lab manager, pretén portar a terme el seu propi projecte de recerca, està estudiant un doctorat en educació, i dóna classes a nens. Com compagina totes aquestes activitats, us preguntareu? Doncs la resposta és senzilla: a base d’un altre element clau de la psique americana, una confiança cega i no fonamentada en la seva vàlua. La jefona està absolutament convençuda de la seva brillantor, i explica a qui la vulgui escoltar com es passa dies i nits treballant sense descans, produint per la ciència. La trista veritat és que du a terme les seves quatre feines més aviat a mitges, i que no tendeix a passar-se més de mitja jornada treballant al laboratori.
Així doncs, de moment tenim diversos elements de l’imaginari americà: la dedicació a la feina, l’ambició, i la confiança en un mateix. Estic segur, però, que en el vostre cervell us falta un element clau, un toc sense el qual un bon estereotip americà client de Costa Cruceros de passeig per les rambles no està complet. I és que amics, ens falta el punt definitori d’aquest país: el gust pel desmesurat, per l’exagerat, la incapacitat de sentir-se ridícul. Trets, en el fons, que no son més que conseqüència de l’ambició i la confiança que he mencionat abans. Així que la jefona ens regala cada dia amb minifaldilles, tops, pantalons-cinturó d’esport, vestits de gala amb tacons, semitransparències, vestits ajustats dissenyats per ressaltar tota corba femenina. Una selecció que ja de per si es podria qualificar com de gust dubtós, però que unida als seus 80-90 kg fan un efecte d’allò més interessant, que comporta una festa dels sentits cada dia.
I amb aquest espectacle davant meu, no puc evitar preguntar-me: serà també evident en mi la mateixa marca cultural? En veure’m, comentaran els meus companys com deixo una fortor d’oli d’oliva al meu pas, com crido massa, com sóc un vago que es passa el dia fent migdiades? No ho sé, però l’altre dia una nova dada em va proporcionar confusió i esperança al mateix temps: la jefona, sembla ser, també és la camell oficial del laboratori, proporcionant marihuana a tot post-doc i estudiant que li vulgui demanar. Aquest detall incongruent, que no sé com quadrar en el meu esquema perfecte d’estereotips, em fa somiar que potser la jefona i jo siguem en el fons irreproduïbles, únics, i tan absurds com les calces de ciclista que li vaig veure ahir mentre s’ajupia davant de la impresora.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)