Gaudeamus Igitur

Avui Dimecres és un gran dia a la Universitat de Columbia, ja que es celebra el “Commencement”, o fi oficial del curs. L’acte principal consisteix en la ceremònia de graduació dels estudiants d’últim any tant de llicenciatura com de master, i es porta a terme per todo lo alto i amb una parafernàlia impressionant. Al mig del campus fa dies que s’hi està preparant un escenari amb graderies de mida pràcticament futbolística, i amb un sistema de llum i so digne d’un concert del Michael Jackson en els seus millors temps (des d’aquí una abraçada, Michael). També fa dies que es veuen passejar nerviosos a estudiants i família, amb una mostra ètnica de vestits de gala que va des del pare ortodox jueu a la mare japonesa amb el seu millor kimono. En el dia de la cerimònia pròpiament dit, estudiants i professors es vesteixen amb túniques i birrets, on els complements de cada vestit concret estan pensats militarment per adequar-se al rang acadèmic corresponent. En el moment culminant, els estudiants llençaran els seus gorrets a l’aire, celebrant a crits la fi dels seus estudis.

Grandiós o ridícul?

Per respondre a aquesta pregunta, he recordat últimament la meva cerimònia de graduació. Era un dia de setembre de 1999, marcat pel gloriós fet que finalment em van arribar a casa els certificats que convalidaven els meus crèdits de lliure elecció obtinguts estudiant alemany al Goethe Institut. Amb aquest paper, vaig anar a la facultat, on vaig fer una hora i mitja de cua a la secretaria. Quan va ser el meu torn (després d’un estudiant de primer que volia saber on era el lavabo i un de segon que es volia informar de com es podia canviar de física a Belles Arts), vaig allargar tremolós els documents i vaig afirmar, amb veu trencada, que amb els crèdits de lliure elecció finalment superava el nombre màgic de 300 crèdits, necessaris per obtenir la llicenciatura, i que per tant volia el meu títol. La secretària em va mirar amb una apatia infinita des d’un pou d’indiferència funcionarial i em digué: -mira, per poder quedar-te a la facultat el segon any, has d’haver aprovat com a mínim 9 crèdits. Sí, ja ho sé – li vaig replicar - però és que això no té res a veure amb el que he preguntat, i jo –vaig afirmar amb orgull- fa temps que el vaig passar, el segon any de carrera. Mira, no sé com més dir-ho, això – insistí ella – però no hi ha excepcions: o aproves 9 crèdits o res, entens? Següent! ... En fi. La conversa es va allargar, però el fet és que al final vaig aconseguir que la secretària m’escoltés. Seguidament, vaig firmar uns documents, vaig pagar com 15000 pessetes en concepte de drets d’expedició del títol i vaig rebre un paper on posava que oficialment era llicenciat en física.

Clarament, una manera una mica trista de celebrar i culminar 4 anys d’estudis que, ja us ho dic ara, no van ser precisament fàcils. I tot i que em podreu dir que el que compta és la satisfacció interna, i que no cal disfressar-se en públic d’Isaac Newton i fer una americanada desproporcionada, jo crec que el simbolisme de l’acte de graduació és molt important. Fent una cerimònia amb tota la pompa, estàs remarcant la formació que has rebut, i estàs mostrant a família, amics i al món l’orgull de la fita assolida. Tenir una carrera no és cap tonteria, i implica un esforç, un treball i una capacitat important. Celebrant-ho amb un acte simbòlic, dones valor al teu esforç, al títol acadèmic aconseguit, i a la Universitat que te l’atorga. Al contrari del que tantes vegades passa a Europa, on intentem dissimular constantment els nostres mèrits en base a una enverinada falsa modèstia, aquí l’orgull pels títols i les institucions fan que les universitats estiguin ben valorades, tinguin prestigi, i en definitiva siguin les millors del món. Així que, companys de la UB, tot i que ens costi, pel nostre país, llencem-nos alegrement i sense vergonya a la glorificació de la nostra universitat!. Aprenem ràpidament el seu himne (el gran “Gaudeamus Igitur”), comprem-nos una sudadera on posi “Universitat de Barcelona” per anar a fer footing pels puestos, i fem-nos tot fans dels arreplegats de la zona universitària (l’equip de castellers de la UB)!