Enviat per pitiminí
Fa poc que les coses han començat a evolucionar i és que cap a algun lloc s’ha de tendir. Un cop tens una parella amb qui et sents a gust i ja has descobert tots els seus defectes i has acceptat conviure amb ells com una part del total quasiperfecte; un cop ja tens una feina estable, un sou decent, un piset raonablement comfortable i ja t’has pegat els viatges que tenies pensats fer. Podries sortir amb els amics in eternum però aquests ja tenen les seves històries, tots treballen molt i alguns se’n van de la ciutat a descobrir món. Així que arriba un punt en què dius perquè no tenim un nen? No és que sigui una decisió fruit de l’avorriment perquè sempre he tingut ganes de tenir-ne però una cosa són les ganes i l’altra és trobar el moment i quin moment millor que ara que no tenim necessitats properes i disposem de tot el que es pot demanar (no em plantejo demanar un Cayenne).
Així que hem decidit casar-nos. No va ser una petició de genolls en un restaurant de luxe davant de la Tour Eiffele sinó que més aviat va ser tipus
- Escolta’m, per què no ens casem i tenim nens?
- Ja?? Però vols dir que no som massa joves?
- Bueno, sí i no. Què importa l’edat? Tenim alguna cosa pendent? Tenim alguna mancança que ens pugui limitar? Ens falta alguna cosa?
- De fet... no.
- Doncs per què no ens casem i tenim xurumbeles?
Clar que la resposta no va ser SÍIIIIIIIIII SOM-HI!!!!!!!!!! Va ser una resposta perllongada en el temps estudiant la situació i finalment dient som-hi doncs!!
Un moment. No us penseu que ens hem posat a follar a saco sense condó sense més sinó que primer ens hem de casar. (Que clàssics!!!) Bé, no exactament. Més que res la societat està dissenyada per estar casat i si no ho estàs surts perjudicat. I a més, les dues setmanetes són la millor raó per casar-se. Després ja ens hi posarem con la calma a buscar el nen o la nena (ja se sap que aquestes coses triguen el seu temps).
Així que primer el que és preceptiu: buscar al google Como casarse?? Hi ha una explicació força raonable de com fer-ho, encara que sigui en versió conya (i també hi ha una versió de casament que encaixa com anell al dit a la del Pere & Co.). Després passar pel registre civil a fer paperassa. Tot això fàcil. El problema, és clar, és quin tipus de cel·lebració fem?? Fem una cosa petita i convidem als pares i testimonis. Molt bé, però clar si convides a dos testimonis convides també a les seves parelles i si convides a aquests dos amics amb les seves parelles no s’hauria de convidar també als altres amics que són del mateix grup. Total, que hem acabat dividint a la gent i fent un mínim de 4 sopars amb aproximadament 70 convidats, això sí, són dinars d’amics que aprofitem per cel·lebrar la nostra unió, però no són dinars de boda.
Bé de moment ja tenim els plans. Ara només falta realitzar-los (i el temps se’ns tira a sobre).
dimarts, 27 de maig del 2008
Xurumbeles, boda i el que faci falta
dimecres, 21 de maig del 2008
Gaudeamus Igitur
Grandiós o ridícul?
Per respondre a aquesta pregunta, he recordat últimament la meva cerimònia de graduació. Era un dia de setembre de 1999, marcat pel gloriós fet que finalment em van arribar a casa els certificats que convalidaven els meus crèdits de lliure elecció obtinguts estudiant alemany al Goethe Institut. Amb aquest paper, vaig anar a la facultat, on vaig fer una hora i mitja de cua a la secretaria. Quan va ser el meu torn (després d’un estudiant de primer que volia saber on era el lavabo i un de segon que es volia informar de com es podia canviar de física a Belles Arts), vaig allargar tremolós els documents i vaig afirmar, amb veu trencada, que amb els crèdits de lliure elecció finalment superava el nombre màgic de 300 crèdits, necessaris per obtenir la llicenciatura, i que per tant volia el meu títol. La secretària em va mirar amb una apatia infinita des d’un pou d’indiferència funcionarial i em digué: -mira, per poder quedar-te a la facultat el segon any, has d’haver aprovat com a mínim 9 crèdits. Sí, ja ho sé – li vaig replicar - però és que això no té res a veure amb el que he preguntat, i jo –vaig afirmar amb orgull- fa temps que el vaig passar, el segon any de carrera. Mira, no sé com més dir-ho, això – insistí ella – però no hi ha excepcions: o aproves 9 crèdits o res, entens? Següent! ... En fi. La conversa es va allargar, però el fet és que al final vaig aconseguir que la secretària m’escoltés. Seguidament, vaig firmar uns documents, vaig pagar com 15000 pessetes en concepte de drets d’expedició del títol i vaig rebre un paper on posava que oficialment era llicenciat en física.
Clarament, una manera una mica trista de celebrar i culminar 4 anys d’estudis que, ja us ho dic ara, no van ser precisament fàcils. I tot i que em podreu dir que el que compta és la satisfacció interna, i que no cal disfressar-se en públic d’Isaac Newton i fer una americanada desproporcionada, jo crec que el simbolisme de l’acte de graduació és molt important. Fent una cerimònia amb tota la pompa, estàs remarcant la formació que has rebut, i estàs mostrant a família, amics i al món l’orgull de la fita assolida. Tenir una carrera no és cap tonteria, i implica un esforç, un treball i una capacitat important. Celebrant-ho amb un acte simbòlic, dones valor al teu esforç, al títol acadèmic aconseguit, i a la Universitat que te l’atorga. Al contrari del que tantes vegades passa a Europa, on intentem dissimular constantment els nostres mèrits en base a una enverinada falsa modèstia, aquí l’orgull pels títols i les institucions fan que les universitats estiguin ben valorades, tinguin prestigi, i en definitiva siguin les millors del món. Així que, companys de la UB, tot i que ens costi, pel nostre país, llencem-nos alegrement i sense vergonya a la glorificació de la nostra universitat!. Aprenem ràpidament el seu himne (el gran “Gaudeamus Igitur”), comprem-nos una sudadera on posi “Universitat de Barcelona” per anar a fer footing pels puestos, i fem-nos tot fans dels arreplegats de la zona universitària (l’equip de castellers de la UB)!
dijous, 15 de maig del 2008
Una més de teachers
Enviat per Isobel
Després d'una etapa de barreja d'avorriment i desmotivació pel que fa a desenvolupar la meva carrera de professora a terres Novaiorqueses, ahir a la nit vaig sentir com un pic d'energia positiva engrescava la meva ànima de teacher després de rebre un mail inesperat del Principal (director) del departament de física i química de la prestigiosa escola de Manhattan “Stuyvesant High School”. Una escola pública on els alumnes han de passar per un estricte procés de selecció amb redaccions i exàmens de ciències i matemàtiques.
Tot va començar al mes de febrer, quan em vaig comprar el llibre “New York City’s Best Public High Schools”, un llibre que explica amb tot detall les característiques principals de les escoles de les quals surten els estudiants millor preparats de Nova York. Què vol dir això? Bé, donat que aquí l’ensenyament és obligatori fins als 17-18 anys, és a dir, el batxillerat (o equivalent) és obligatori, alguna cosa han de fer diferent si volen preparar als seus estudiants per anar a la universitat. Solució: Processos de selecció dels estudiants.
Doncs bé, com era el que tocava, vaig enviar currículums i cartes de presentació com una descosida a pràcticament totes les escoles del llibret, totalment confiada de que no em trucarien perquè, entre d’altres coses, creia que una pardilla espanyoleta acabada d’arribar del seu país poc tenia a oferir a aquestes fantàstiques escoles.
Doncs mira per on, resulta que començo a rebre trucades de tot cristo per ser entrevistada. I cada vegada que rebo una trucada d’un telèfon desconegut maleeixo els currículums, les escoles i l’anglès, que si ja és difícil entendre’l parlant amb algú en directe ni te cuento per telèfon.
Total, que una d’aquestes va resultar ser el Senyor Thomas, de l’Stuyvesant High School, una escola famosa per les poques hores que dormen els seus alumnes, la competitivitat entre ells, i un nivell de preparació científica de nivell de primer de carrera. Resulta que volien que els fes una demostració de com explico amb una lliçó de 10 minuts de qualsevol tema de física. Si ho arribo a saber no envio el currículum.
Bé, un altre cop, com era el que tocava, li vaig dir al senyor Thomas que evidentment estava encantadíssima de participar en l’event. 10 minuts tampoc és gaire, aniria allà, m’humiliaria explicant que és una ona mecànica amb la meva molla de joguina i el meu anglès patatero, veuria com els altres candidats explicaven els seus temes, coneixeria l’escola i al senyor Thomas, i hauria practicat l’anglès durant 10 minuts. Tampoc tenia res a perdre i, què nassos, aprendria força de tot plegat.
Arribat el moment, em trobo en una classe amb 30 cadires amb un braç gegant a mode de taula ple d’escrits de colors, però en aquest cas no en català o en castellà sinó en anglès, chino, japonès, espanyol i algun altre idioma que desconec. Al meu voltant, 3 candidats més per la plaça de profe de física, i 5 o 6 candidats per la plaça de profe de química, el director, el director del departament de física i química (el Sr. Thomas), i unes 5 o 6 persones més que desconec i tampoc em són presentades.
Surt el primer candidat. Reparteix unes fotocòpies amb uns gràfics químics i explica com farà la classe. Acaba al cap de 3 minuts i no té res més a dir. Es queda allà dret, sense dir res, dubtant si seure o no. I al cap d’uns moments seu. El públic assistent aplaudeix enèrgicament.
Ara és el meu torn. Surto a l’estrada amb la meva molla i faig la meva dissertació en anglès. Li demano a l’amic químic que no ha explicat cap tema que m’ajudi amb la molla. Em salto una quarta part del que havia de dir però ja està, ja he explicat què és una ona mecànica. I no puc evitar que se m’escapi un somriure de tonteta avergonyida quan el públic aplaudeix de nou energèticament. Sec totalment relaxada. Prova superada. Ara ja puc gaudir de l’espectacle.
El següent candidat, un senyor químic. No sé si és la química o el candidat, segurament la química, però m’avorreixo.
El següent: Un americà súper súper guai, vestit amb una esplendorosa camisa vermella i uns pantalons de vestir negres amb unes ratlles blanques finíssimes i que mostra una infinita confiança en si mateix. Si senyors, jo sóc el millor de tots vosaltres, a més a més porto uns clips per fer un experiment de ressonància i una canyeta per fer un experiment d’harmònics que flipareu. I si si, els experiments són interessants. Però va deixar els trossos retallats de la canyeta tirats pel terra...
I així successivament tots els candidats. Puc explicar d’un dels candidats físics que es va presentar a l’event amb el microones de casa seva. Si si, el microones. Per cert, guarríssim. És el segon microones que veig en aquest país i els dos estaven plens de taques marrons en el seu interior. Ecs. El microones i una taula de xocolata. Xocolata? Crec que tots sabem què passa si poses xocolata al microones, que passa a ser sopa de xocolata. En fi, resulta que vol mesurar la longitud d’ona de les microones amb la xocolata, així que posa la xocolata a sobre del mateix envoltori directament a dins del brut microones i esperem fins que comença a sortir fum de dins de l’aparell. I voilà, sopa de xocolata amb les dues marques que donen la informació que estava buscant. Encara em pregunto com ho va fer per que la xocolata no vessés pels límits del paper i per escriure amb els dits plens de xocolata sense embrutar el guix.
La mostra d’explicacions va acabar amb una intensa olor de xocolata que va persistir a la classe durant més de mitja hora. I tots cap a casa. Oh, que bé. Ja ho he fet. Ara millor em buscaré feina de cambrera.
Però no. Resulta que ahir a la nit rebo un mail del Sr. Thomas. Que ara, la classe serà directament als alumnes, i a poder ser d’un tema de física moderna. I que avaluaran el meu compromís amb els estudiants, l’estructuració de la classe i si els alumnes estan aprenent o no, i tot això en 45 minuts. Ala, a veure què ets capaç de fer, listilla.
El meu primer pensament va ser: Estaran mesurant als candidats la seva resistència al ridícul? No no, recorda que tu ets la única que no domina l’idioma. Només volen saber com et desenvolupes a una classe, si expliques bé, si els alumnes t’entenen... Ja, però és que no s’han adonat que sóc Spanish i que el meu anglès no és bo? Sort que el meu optimisme desbocat em recorda que potser és que els he agradat i volen veure’m en acció.
Passi el que passi, el que compta és que aquí a Nova York sempre s’aprèn de la fauna humana al món. I què nassos, qui vol treballar en una escola tant competitiva on els professors només s’han de preocupar d’ensenyar la matèria perquè els alumnes estudien mil hores al dia i es barallen per qui treu les millors notes i qui entra a la millor universitat? Ningú, oi? Què hi ha de les tendres lluites amb els alumnes perquè t’escoltin o per tal que estudiïn? Què hi ha de l’apropament alumne – professor que fa viure inoblidables moments amb ells? Estic segura de que les meravelloses personetes que ens han fet la vida impossible en algun moment ens recorden molt més i amb molt més carinyo que les que no donen mai problemes (i que no per això són menys meravelloses). Aix, no canviaria per res del món aquesta professió. Llàstima que aquests nanos parlin en anglès...
dijous, 8 de maig del 2008
Rencor: ¿Y tu me lo preguntas?
Enviat per Pat Andrews
La idea de una especie de concurso literario de escritos cortos comentados en la radio no es mala del todo. Digo concurso por decir algo porque el premio es únicamente que te lean públicamente lo que has escrito.
Hoy toca escribir sobre el rencor.
Nunca había sentido rencor, al menos un rencor lo suficientemente grande como para recordarlo y poder escribir sobre él.
Sin embargo, algo que podría definirse ya como rencor empieza a anidar en mi.
No me importa que él sea un escritor de éxito, probablemente se lo merece, yo mismo hasta hace poco admitía que sus novelas no estaban del todo mal. Ahora, francamente, les encuentro muchos defectos incluso suponiendo que están bien escritas, ¡faltaría más! Sus intervenciones en los medios resultan interesantes. Su verbo es fácil, permitirme que me ría de la ironía, porque pronuncia la r como para haber tenido complejos en su adolescencia. Eso si, sus aportaciones son “graciosillas” y siempre con mucha mala leche, supongo que eso debe ser un valor añadido. Encima presume de progresista, ¡genial!
¿Pero como se atreve a juzgar con tanta ligereza, como si lo bueno y lo malo solo dependiesen de su criterio? ¿Basta con escribir, supuestamente bien, para decidir desde la verdad absoluta sobre la bondad literaria? Aceptaría su criterio sobre la calidad de la escritura, su estructura, su construcción gramatical, ¡Pero también opina sobre lo que son buenas y malas ideas!
Sé que mi rencor no es objetivo, aunque supongo que esas dos palabras, objetivo y rencor, no nacieron para convivir juntas. Pero es el único que tengo, mi rencor, el mió.
Supongo que debería agradecer que además de permitirme escribir, y saber que escribo mal, me haya enseñado a descubrir en mí un sentimiento que promete ser tan intenso. Mis más rencorosas gracias.
Envió también mis más rencorosas felicitaciones al concurso que ha conseguido hacer invisible lo que escribo y que este sea mi último y más rencoroso escrito.
dijous, 1 de maig del 2008
El Brunch perfecte
La paraula brunch deriva de la contracció dels mots “breakfast” (esmorzar) i “lunch” (dinar), i la seva creació data dels anys 70, en els quals estrelles diverses de Rock van iniciar la moda de combinar en un àpat esmorzar i dinar després de llevar-se tard en un dissabte o diumenge de ressaca. La tendència de seguida va fer-se popular fins a convertir-se en una tradició primer a ciutats com Nova York, Los Angeles, Miami o San Francisco, i després a la resta del país. Tanmateix, és important clarificar que aquesta explicació històrica pot portar a confusió: el brunch no és, almenys en el sentit temporal, cap combinació de dinar i esmorzar, ja que es serveix típicament a hores (de 11 del matí a 4 de la tarda) que aquí corresponen més aviat al dinar, o fins i tot al berenar. Jo, per, tant, tinc una definició alternativa per la paraula “brunch”: un brunch és aquell concepte que et permet, en aixecar-te pel matí en un cap de setmana, anar a un restaurant i atracar-te a ous i greix sense el més mínim remordiment.
I és que un bon brunch és una festa de l’ou. A la carta de tot bon restaurant de brunch hi trobaràs sempre ous remenats, ferrats, rancheros, o pochés, els quals arriben a la seva màxima expressió en els inigualables eggs benedict. Aquests aniran acompanyats de les delicioses patates hash browns, de bacon, o de salsitxes (o tots tres!). També es podrà optar per truites de tota mena, i pels que busquin un toc més clàssic d’esmorzar, per french toasts (conegudes a casa nostra com torrades de Santa Caterina), waffles (gofres), o pancakes (versió americana de les crepes). Pels més atrevits, hi ha fins i tot combinacions dels dos tipus de brunch, com el famós “chicken and waffles”, típic del sud dels Estats Units, el qual es pren amb xarop d’arç i tabasco. Com que és un esmorzar, cal acompanyar-lo d’un bon cafè, però atenció! Com que també probablement sigui un àpat que es pren en plena ressaca, cal aplicar el conegut remei de prendre més alcohol, ingerint sense contemplacions un còctel tipus Bloody Mary o Mimosa.