La Nova York real és més lletja que la de les pel•lícules del Martin Scorsese, més bruta que el que et vol fer creure Woody Allen a “Annie Hall”, i menys glamurosa que el que es desprèn de les cançons del Frank Sinatra. És per això que molts turistes poden sortir-ne decebuts, perquè l’experiència Novayorquesa real els hi destrueix un paisatge mental treballosament construït a base d’anys d’anar al cinema. Ara bé, hi ha una cosa d’aquesta ciutat que mai et podrà decebre, i en canvi et sorprendrà, et meravellarà i t’aterroritzarà dia a dia: la seva gent. No és només que aquí hi hagi milers d’ètnies barrejades de qualsevol manera, sinó que els representants de cada una d’aquestes cultures acostumen a ser els personatges més inadaptats i pertorbats de les seves societats relatives. Valgui només un petit recorregut mundial pel meu dissabte passat per demostrar el meu argument.
2:00 PM: Connexió franco-midwest. Posa per una banda una parella de francesos modernets que estan a punt de tenir un fill, i per l’altra posa una amiga originària del Midwest (el centre pla, granger i gèlid dels Estats Units). Posa que aquesta noia, com a bona amiga que és, es llança sense dubtar-ho a organitzar un event típic en aquest país en honor dels futurs pares, la coneguda “baby shower” o “dutxa de bebés”. No, no us espanteu: no es tracta de llançar nadons des d’una terrassa estil Michael Jackson. Es tracta de reunir a les amigues de la futura mare i fer una festa on es fan regals com cotxets o babers, i jocs entranyables com que tothom que digui la paraula “bebé” s’ha de posar una piruleta al cap. Ara però considera que els pares són francesos del sud, i que els seus amics són una patuleia de pseudo-científics desarrapats de la procedència més diversa. Això, inevitablement, ens portarà a una festa de migdia on es barrejaran amb tota naturalitat els cotxets i el rom, els biberons i els habanos, les joguines i el gin-tònic. Vist el panorama, cap a les 6 de la tarda fujo, esperonat cap a la meva pròxima cita.
7: PM: Com molta gent d’aquesta ciutat, la meva amiga Nidhi, amb qui he quedat per fer una cervesa, té el problema de no pertànyer ja plenament a la seva pròpia cultura, la Índia, però tampoc sentir-se còmoda al món occidental. Així, després de sortir de la Índia per fer un Master a França (on la vaig conèixer) va decidir establir-se definitivament de forma il•legal a Nova York, on el pedigrí atorgat pel títol adquirit (el prestígiosissim “Master of Space Studies, de la famosa “International Space University”) li va permetre ni més ni menys que establir-se com a dependenta d’un bar d’entrepans. Atrapada entre dos móns, la Jessie va accedir sota pressió paterna poc després a casar-se amb un noi indi que no coneixia. Divorciada de mutu acord dos dies més tard, la Nidhi porta des d’aleshores més de 100 cites amb homes organitzades a través d’una pàgina web matrimonial per indis. Decidida per cultura i convicció a casar-se amb un desconegut però inconscientment incapaç d’assumir-ho, la Nidhi segueix venent entrepans, animant el seu esperit de tant en tant prenent uns mojitos amb els seus antics companys de Master.
11:00 PM: Pèrsia, cultura milenària, hereva d’un imperi de sofisticació sublim i creadora de vicis refinats, capaços de transformar a Alexandre el magne de conqueridor imbatible a desferra humana, o de generar els intricats i rics versos sobre els plaers del vi d’Omar Khayyam. Amb aquest rerafons, a mi des de sempre m’havia costat creure que Iran s’hagués convertit de sobte en un país d’Ayatolàs i radicals islàmics. Aixi que no em va sorprendre veure el percal quan vaig entrar a la festa de la meva amiga Noor: enmig d’un bullir d’homes en zel, una dotzena de noies iranianes filles de la haute societé de Teheran, i vestides amb la roba justa per tapar la carn del cul als mugrons, ballaven al ritme de l’aserejé, englopint sense descans vi de Bordeus. Enmig del frenesí, una d’elles va escenificar un rodó i meravellós espectacle lèsbic amb una altra noia, que no va acabar amb sexe públic, ai las, degut als efectes secundaris del per altra banda subtil vi de Burdeus. I així la noia es va veure forçada a abandonar la festa i a anar a vomitar a una paperera al carrer, ajudada per un gentil amic. I en aquest moment, mentre presenciava aquesta tendra escena tornant cap a casa, vaig tenir un instant d’epifania sobre la grandesa de la diversitat d’aquesta ciutat: el noi que l’acompanyava no era més que el seu marit israelí, el qual en nits anteriors havia estat detectat per coneguts meus en diversos bars gays. Ah, quanta bellesa: un Israelí gay ajudant a vomitar a la seva dona lesbiana després de sortir d’una festa iraniana plena d’alcohol. Only in New York...
dissabte, 20 de setembre del 2008
El món en un dia
divendres, 5 de setembre del 2008
La ciutat dels àngels
Després d’un descans estiuenc més o menys merescut, torno avui a escriure en aquest blog per parlar d’un lloc llunyà, en molts aspectes, a la meva ciutat actual. I és que si Nova York, amb els seus gratacels, la seva aglomeració, i el seu famós metro és la cara dels Estats Units, Los Angeles n’és la creu.
Fundat el 1781 per colons espanyols sota el senzill i planer nom de “El Pueblo de Nuestra Señora la Reina de los Ángeles del Río de Porciúncula”, Los Angeles va mantenir-se com un poblet ignorat per la història fins a la dècada dels anys 90 del segle XIX quan, ja sota sobirania Americana, es va trobar petroli a la zona. A partir d’aquí, la ja ciutat va experimentar un creixement espectacular, atraient successivament les indústries de l’agricultura, l’aviació i finalment la cinematogràfica. Avui en dia, Los Angeles té una població de 3.8 milions d’habitants, amb una àrea metropolitana de pràcticament 18 milions. El que m’interessa, però, d’aquesta ciutat no és que sigui gran, ni que sigui la residència de Scarlett Johansson, Arnold Schwarzenegger o Paris Hilton: el que em fascina de Los Angeles és com s’ha construït i què ha arribat a ser.
El període d’expansió màxima de LA es va produir a les dues primeres dècades del segle 20, una època d’eufòria econòmica i nacional als Estats Units, en la qual es va definir el somni americà que tot és possible, que amb treball, esforç i fe cega en la tecnologia un pot arribar a on vulgui. És la època en la que Henry Ford va posar els cotxes a l’abast de les famílies de classe mitja, l’època en que es va fer l’Empire State, el Chrisler building, i en general tots els rascacels “Art Déco” que defineixen l’skyline de Nova York, l’època en que els Estats Units van presentar-se al món com a candidat a potència mundial humiliant a un paupèrrim imperi espanyol a Cuba i Filipines. Mentre a Nova York, però, els gratacels només van posar la guinda a una ciutat ja definida i bulliciosa molt abans, Los Angeles va ser creada en aquest moment.
Així, Los Angeles va créixer al voltant de la revolució del moment: el cotxe. La immensa llibertat que proporcionava el fet que cada família pogués desplaçar-se ne quatre rodes va alterar radicalment el disseny tradicional de ciutat. La gent ja no estava limitada a viure amuntegada en zones reduïdes a prop del transport públic: amb el seu cotxe, podien desplaçar-se grans distàncies, i per tant viure en casetes unifamiliars amb jardí allunyades del centre. De la mateixa manera, es redefinien els espais socials: els restaurants a peu de carrer ja no tenien sentit, ja que pels carrers no hi caminava ningú. Ara calia tenir restaurants a peu d’autopista, i a ser possible que et servissin sense sortir del vehicle: així va néixer el fast food. Els llocs de trobada deixaven de ser les places, reduïdes a rotondes inhòspites, i passaven a ser centres comercials amb pàrkings gegants habilitats. Aquest és un model en el qual, inicialment, ningú hi va veure res de dolent. Què hi ha de negatiu en tenir més espai, més llibertat? De fet, aquest concepte ha tingut tan èxit que s’ha expandit per la resta dels Estats Units com la pòlvora, creant clons de Los Angeles per tot el país.
Ara bé, només cal passejar-se en cotxe un dia per LA per veure l’infern en què pot desembocar aquesta idea. Los Angeles avui en dia és un scalextric d’autopistes permanentment col•lapsades, una amalgama barris impersonals que s’extenen kilòmetres i kilòmetres, una ciutat sense centre, sense gent al carrer, sense vida aparent. S’ha convertit en una trampa amb una contaminació desbocada i on la gent passa de mitjana més d’una hora per arribar a la feina. A més, la situació és de difícil, si no impossible, solució. Crear una xarxa de transport públic que abarqui els centenars de quilòmetres que ocupa la ciutat és inviable, i treure la gent de les cases i recolocar-la en pisos està mal vist, a menys que siguin gitanos de la mina. Així que us recomano que algun dia, com deia el loquillo, aneu a LA i ho veieu per vosaltres mateixos, encara que sigui per reconfortar-vos pensant quina sort que tenim de tenir un model de ciutat tan diferent. Tot i que, si heu estat mai a Sant Cugat, Arenys de Munt o Castelldefels potser tindreu una estranya sensació de dejà vu...