Vermell contra blau

Fa un temps contraposava en aquest blog Nova York a Los Angeles, dues metròpolis que al meu entendre simbolitzen dues maneres molt diferents d’entendre el concepte de ciutat. Freda, compacta i vertical una, i semi tropical, playera i inacabable l’altre, Nova York i los Angeles no deixen però d’estar al mateix costat de la frontera principal que parteix aquest país en dos: la divisió blau-vermell.

Com gairebé tots els països que he conegut, a Estats Units hi ha una important divisió ideològica entre el que es podrien anomenar vagament “esquerres” (el partit demòcrata, representat sempre amb el color blau) i la dreta (el partit republicà, sempre identificat de forma incomprensible amb el vermell). Tanmateix, crec que la dinàmica i la evolució d’aquestes dues ideologies és cada vegada més diferent a Europa i als Estats Units. A Europa, diria jo, fa temps que s’aprecia un desdibuixament progressiu de les diferències de contingut real polític entre els partits. Potser des de la òptica catalana això no es veu tan clar, ja que les diferències entre, posem, PP i ERC o Iniciativa són òbvies per tothom. Cal tenir en compte, però, que aquí entra en joc el factor nacionalisme català/espanyol, que distorsiona molt la imatge. Així, si comparem els dos partits principals a Catalunya mateix (CiU i PSC), on el factor nacionalisme és molt menys important, cada vegada costa més trobar diversitat real d’opcions polítiques. Els dos partits estan a favor de l’estat de benestar i d’una política vagament socialdemòcrata, estan en contra de la pena de mort, i pretenen implantar ajustos mínims en una direcció o una altra. El mateix es podria dir dels partits principals de França, Alemanya, Anglaterra, Holanda, Bèlgica... Amb l’excepció potser d’Itàlia, segrestada de forma incomprensible per un mafiós de poca monta, tota Europa està sumida en un curiós i potser perillós procés d’anestèsia política.

Per bé o per mal, no es pot dir el mateix dels Estats Units. I les diferències no venen per part de l’esquerra, que amb molts matisos és més o menys assimilable a l’equivalent europeu. No, aquí els que són realment espectaculars són els conservadors. Entre la dreta americana, algunes de les opinions majoritàries, per posar un exemple, serien el suport a la pena de mort, al creacionisme, al dret a portar armes en qualsevol moment (i a disparar a qualsevol que entri a la teva propietat sense demanar permís), i la oposició total a l’abort, els drets dels homosexuals, i qualsevol intervenció de l’estat en la vida privada. Per molts republicans, l’estat s’hauria de limitar a mantenir els cossos de l’exèrcit i la policia, i no hauria sota cap concepte de finançar la sanitat, l’educació, cap tipus de programa social, i en casos extrems ni tan sols les carreteres. Per molts d’ells, el canvi climàtic no existeix, qualsevol religió que no sigui la evangèlica cristiana és una aberració, i la gent d’ascendència procedent de qualsevol lloc diferent al nord d’Europa és extremadament sospitosa.

El que em sembla més fascinant d’aquesta divisió és que, a més, té unes fronteres geogràfiques claríssimes. La zona del nord-est, des de Washington al Canadà, la zona dels grans llacs al voltant de Chicago, i la costa Oest són lliberals i de tendència demòcrata. Són zones bàsicament urbanes amb altes densitats de població, receptores d’immigració i en general riques. Tota la resta, absolutament tota la resta, cau de l’altre costat. Només cal mirar el mapa electoral de les eleccions del 2004 per veure la brutal divisió geogràfica d’aquest país. I així, cada elecció presidencial és una batalla ferotge entre les dues Amèriques per veure quina agafa el poder. Us podeu imaginar el pavor de tota la gent de Nova York, Boston o Califòrnia amb opinons semblants a les vostres quan veuen com els hi cauen a sobre governants imposats per l’altra facció com Bush, Cheney, Palin o McCain.

En fi, dimarts que ve presenciarem un altre d’aquests enfrontaments entre blau i vermell, i aquesta vegada tot sembla indicar que guanyaran els blaus. Jo, com a habitant d’aquest país i com a científic recipient directe de fons públics, espero ferventment que així sigui. I us deixo amb una interpretació personal d’una de les raons d’aquest canvi: Si us fixeu en el mapa previst per les enquestes de vots per cada estat, veureu que les zones prèviament vermelles que ara sembla que passen a blaves són estats com Colorado, Nou Mèxic, Virginia, Florida o Carolina del Nord. Tots són estats o bé recipients d’immigració per estar prop de fronteres (Colorado, Nou Mèxic, Florida) o prop de grans ciutats (Virginia està al costat de Washington DC), o amb poblacions cada vegada més grans de negres (Carolina del Nord). Així doncs, pot ser que l’increment d’Hispans i negres als Estats Units estigui trencant l’hegemonia històrica que ha tingut sempre aquest país de blancs protestants? Si és així, l’elecció del primer president negre als Estats Units podria ser més simbòlica encara del que ens pensem.