Mercenari de la ciència

El nostre personatge d’avui deu tenir uns 60 anys, tot i que n’aparenta, pel cap baix, uns 70. És alt i prim, amb un semicercle de cabells blancs brillants envoltant una prominent calva, que acostuma a amagar sota gorres de bèisbol. La seva edat i el seu aspecte li confereixen un to inconfusible d’autoritat, el qual ell reafirma sovint parlant poc a poc i fent moltes pauses. Una autoritat, però, que es veu en part disminuïda per la quantitat de sobrenoms que la vida li ha anat atorgant, noms com “el viejo”, “el moro mussa”, “matusalén”, o “Dr. Merdes”. Estem parlant, senyors, ni més ni menys que del meu jefe.

El meu jefe és una persona que em fascina i que a dia d’avui, si he de ser honest, em segueix fent una certa por. I quan hi penso no puc més que creure que això, en part, deu ser degut a l’enorme contrast entre ell i els caps que he tingut en les meves feines anteriors. I és que, suposo que degut a una immerescuda carambola de la fortuna, tots els meus jefes anteriors han estat persones que, tot i els seus defectes, he respectat sempre. De tots ells puc dir que eren professionals seriosos, i que, sense buscar una familiaritat o proximitat excessiva, es preocupaven genuïnament pel benestar i desenvolupament professional dels seus subordinats. Gent de qui podies tenir la seguretat que, sempre que treballessis amb responsabilitat i ganes, estarien al teu costat quan ho necessitessis. Gent, en definitiva, de qui m’he pogut fer la pregunta “què tal seria estar al seu lloc d’aquí 30 anys?” sense sentir un calfred glaçat remuntant l’espinada. Lamentablement, no puc dir el mateix del viejo.

No em malinterpreteu, però: m’hi porto bé, amb ell, i de moment no tinc cap queixa seriosa. Suposo que el problema deu ser en gran mesura que jo (igual que a tothom a qui he preguntat) no tinc cap mena de connexió personal amb ell. El pobre, tot s’ha de dir, té unes aptituds socials nul•les: el seu somriure és tan forçat i mecànic que fa empal•lidir el de José María Aznar donant la mà a seguidors a mítings. És capaç de dormir-se, no només quan s’asseu a primera fila d’una xerrada científica, sino quan parla amb tu d’un a un sense ningú més davant. I quan et fa l’ullet després d’una broma et venen ganes d’englopir d’una tongada el pot de dos litres de metanol absolut, per poder oblidar el que has vist i, al mateix temps, enceguir per no tornar-ho a veure mai més. Ara bé, tot això que estic descrivint no són més que símptomes: hi ha d’haver alguna raó més profunda per explicar perquè sóc incapaç de fiar-me d’ell, perquè quan hi parlo mai puc estar tranquil. I no és la edat, he conegut a gent (els meus antics jefes entre ells) d’edats similars amb qui he connectat molt bé. Tampoc pot ser el fet que sigui americà, crec que ja conec prou bé la cultura d’aquest país per entendre la seva gent. I, tot i que pugui ser irritant, tampoc és el fet que la meitat de vegades no sàpiga ni de què em parla: hi ha un munt de casos (em venen al cap ara Chiquito de la Calzada i la meitat dels meus companys de la carrera de física) en qui això és més aviat una virtut. No, després de donar-hi mil voltes, crec que el problema fonamental de l’amic Matusalén és que és un mercenari.

Com tanta gent en aquest país, el moro mussa ha organitzat la seva vida al voltant exclusivament de la seva professió, la ciència. En tot moment, qualsevol altra consideració ha estat secundària. Mai l’ha preocupat, per exemple, viure de port en port sense residència fixa: nascut al Midwest (la regió aproximadament al voltant de Chicago), la feina l’ha portat a viure a Carolina del Nord, Califòrnia, Nova York, i ara Singapur (on és de sabàtic, i no sabem si en tornarà). El nostre amic no ha tingut mai una residència estable real, i el seu pis a Nova York és menys personal i acollidor que el meu, on porto vivint amb prou feines un any. No ha tingut tampoc problemes en deixar de banda a la seva família: divorciat de la seva dona, cansada de no veure’l mai degut a estar sempre al laboratori o de viatge, ha perdut el contacte fins i tot amb els seus fills. Que sàpiga tampoc té amics, i la seva vida social la passa jugant a tennis amb els seus estudiants i psot-docs (jo m’he guardat prou bé de dir-li que sé jugar). I així, el nostre personatge ha anat trencant tota relació humana real, i ha perdut, crec, la capacitat d’entendre o sentir empatia per ningú. L’ànsia i la obsessió per tenir èxit, per dedicar-se a allò que li agrada, l’han portat a una situació en la qual, ara mateix, m’horroritzaria estar d’aquí 30 anys. Ell, però, sembla estar satisfet, i mentre pugui seguir treballant, anirà fent com sempre. Lo qual em fa pensar que més val no intentar jutjar a la gent des del punt de vista dels teus interessos i valors, i que mentre la nostra relació professional sigui profitosa pels dos, doncs la resta poc importa. Ara bé, si qualsevol de vosaltres em veu en una situació així d’aquí 30 anys, francament, agafeu una escopeta i acabeu amb la meva misèria.