dijous, 24 d’abril del 2008

No city for loser men

Nova York és una ciutat d’oportunitats, on els decidits i els aventurers tenen via lliure per posar a prova les seves idees. Aquí es glorifica per sobre de tot la iniciativa, la individualitat, el risc. I si acceptes el repte, aquesta és una metròpoli que et sabrà premiar generosament, amb èxit, diners, fama, sexe, drogues, o un gos caniche gegant, si és el que vols. Ara bé, Nova York és també una dura mestressa: aquí no hi ha lloc per indecisos, pusilànimes, enyorats de caseta. Aquí, els pardalets que venen amb actitud perdedora són engolits ràpidament per la velocitat i l’agressivitat regnant, si tenen sort, o per un macarra del Bronx, si no en tenen tanta. Aquesta és una veritat, però, que el Luca desconeixia en agafar alegrement el seu vol d’un sol sentit entre els aeroports de Roma Fiumicino i JFK.


Per abreviar la història, us diré que en Luca acabava de completar un doctorat, i va venir a Nova York a aprendre anglès uns mesos i decidir el seu futur. El que va trobar aquí, però, no va ser cap revelació sobre la seva vida, sinó una comú i abrumadora nostàlgia cap a la seva terra. El nostre amic era incapaç de valorar en el més mínim cap aspecte d’aquesta ciutat, i es passava el dia comentant als seus companys de l’escola d’anglès fins a quin punt trobava a faltar els estrets carrers renaixentistes de Roma, la olor fragant de l’orenga sobre una pizza de fina massa, el cantar de les cigales mediterrànies a l’estiu. I per sobre de tot, trobava a faltar a la seva dolça nòvia, que l’esperava tendra i ansiosament mentre passava els dies en solitud angoixada sospirant d’amor, fins al punt que pràcticament no provava els deliciosos penne rigati que li preparava la mamma. Aquest amor llunyà feria especialment a la Dong-ae, una tendra noieta coreana companya de classe del Luca que, sense proposar’s-ho i per pura innocència, s’havia enamorat bojament del melancòlic italià.

Aquesta trista situació es va mantenir uns mesos, en una mena d’equilibri inestable que presagiava el pitjor. I, finalment, es va desencadenar la tragèdia: una trucada d’Itàlia a les 3 del matí va revelar a un sorprés Luca que no, ja no t’estimo, no, no aguanto ni un minut més que em ploriquegis per telèfon cada nit, i si, si que menjo penne, però no precisament de la mamma i amb una sola n. Aquest event, que es presagiava imparable com la migració anual dels nyus al serengeti, proporcionava però una oportunitat d’or al Luca: finalment es podia desempallegar de la seva morrinya, oblidar la nostàlgia paralitzant, gaudir plenament de Nova York i, sobretot, fornicar amb la coreana fins a clavar-li els ronyons contra les orelles. Així doncs, us preguntareu, té aquesta història un final feliç?

Com us podíeu suposar, no. Ara, en Luca ha caigut encara més profundament en la seva melancolia, farfullant constantment sobre els fettuccini que feia la mare, cantant àries del Pavarotti pel carrer, parlant pestes d’aquest país, i passant hores amb la coreana fent-la patir però sense tocar-la. Últimament ja ni quedo amb ell, m’he cansat d’intentar animar-lo i de rebre com a resposta o silencis, o monòlegs sobre les meravelles d’Itàlia, o atacs maníacs de riure. A la Dong-ae l’està allunyant cada vegada més, dient-li imbecilitats com que només accedirà a passar una nit amb ella la última nit que passi aquí abans de tornar a casa. I ja ni s’afaita, i temo que aviat comenci a deixar de dutxar-se. No ho sé, és una trista història, però serà potser quan hagi caigut al fons del pou, convertit en un homeless vagabond i zarrapastrós, que el Luca trobarà el seu lloca a Nova York, com a personatge d’un llibre de Paul Auster.

Text complet

dimarts, 22 d’abril del 2008

Mirada

Enviat per Blanca

Volia veure un punt de gratitud en la seva mirada, ho desitjava ferventment, no obstant això l'única cosa que realment podia veure en els seus ulls era una immensa tristesa. Em sentia molt malament amb el que estava a punt de fer i no obstant això sabia que no tenia un altra opció.



Ell sempre havia confiat en mi, sense reserves, jo sabia que podia confiar en ell fins a en situacions extremes, de fet en més d’alguna ocasió ja havia succeït. Algunes vegades la seva confiança em meravellava i m’omplia d’orgull. Mai ningú s’havia portat així amb mi. Volia creure que ell també estava orgullós de mi, en ocasions semblava innegable. Tot va començar amb aquella maleïda infecció que va ser acabant amb les seves defenses, ara els seus dolors havien de ser insofribles, solament atenuats pels calmants que enterbolien la lluentor habitual dels seus ulls quan em miraven. L’imaginar el que estava sofrint em resultava insuportable, especialment el seu silenci, un silenci que m’explotava en l’ànima quan les nostres mirades es creuaven.

En la seva mirada havia també incomprensió, jo almenys volia veure-la, com era possible que jo, el seu amic, deixés que allò estigués succeint. La meva impotència era tan inexplicable per a ell com per a mi. La ingratitud és la ceguesa de l’ànima i jo no volia estar cec davant una situació com aquella. Estava agraït amb ell i rabiós amb la vida.

El líquid de la injecció va penetrar lentament en el lloc que m’havien indicat amb precisió. Havia sol·licitat fer-lo jo mateix, ningú podia posar més amor i dolor en el mateix acte. La seva mirada sempre fixa en la meva es va anant diluint fins al no-res per a sempre. Seguia esperant alguna mostra de gratitud però solament em va quedar el seu cos inert, ja sense dolor, en una postura que se m’antulla plàcida. Almenys havia acabat amb el seu sofriment.

A pesar de no tenir ni un sol dubte sobre el que acabava de fer, em vaig sentir tan desconsolat que vaig decidir que mai més tindria un altre company com ell.

Va ser aleshores quant vaig pensar que en les mateixes circumstàncies amb un ésser estimat, familiar, amic o amiga, no hagués pogut fer el mateix i solament llavors em vaig alegrar de que el meu amic fora un gos.



Text complet

dimecres, 16 d’abril del 2008

L'imperi del sol decrèpit

Fa uns mesos parlava dels perills de la compassió, que et poden portar a passar una nit inoblidable al Marroc sent timat pel teu instructor de surf i els seus amics. Avui, en canvi, parlaré d’un cas en el que ni la compassió serveix, un cas en el que ni una injecció d’empatia de la mida de la que rep la Uma Thurman a “Pulp Fiction” em va poder motivar per ajudar a una persona en necessitat. I és que si la vida d’un científic pot ser solitària, dura i desagraïda, la vida d’un científic japonès de 300 anys pot ser inenarrable.

La història del professor Hagimashi és un pou de misteris, del qual se sap ben poca cosa. Només us puc dir que, segons rumors no confirmats, va participar als jocs olímpics portant l’estandard Nipó. Tanta és la boira que envolta a l’eminent personatge que la data concreta d’aquest event és desconeguda, tot i que jutjant per l’aspecte físic de l’individu estaríem parlant dels jocs del 776 a.c. a Olímpia, Grècia. Des d’aquest episodi fins a la data actual només podem especular sobre la atribulada vida del professor: les meves elucubracions sobre el tema em porten a suposar una vida apassionada dedicada al fascinant tema de la microscopia òptica, una existència frenètica saltant sense pausa de conferència en conferència, de publicació en publicació, d’èxit acadèmic en èxit acadèmic. En aquest camí de ruta cega cap a l’èxit i l’acceptació professional, tan propi de les cultures asiàtiques, no puc més que imaginar una pèrdua progressiva de tot contacte social: primer els amics, després els pares, després la dona, fent-se el suïcidi ritual del Seppuku en un moment de desesperació, finalment el gat.

I és en aquest moment, després d’una vida professional curulla d’èxits només visibles per la comunitat de microscopistes mundial, que el Prof. Hagimashi arriba, orgullós però secretament decebut d’una existència buida, al meu laboratori a Nova York. La resta de membres del laboratori el coneixem en una reunió, on el nostre jefe el presenta vagament, mantenint la permanent incògnita sobre la seva figura. A partir d’aquest moment el veiem exclusivament en les reunions de grup, ja que no sembla prendre part en cap aspecte de la feina real del laboratori. La seva evident i total decadència física i mental, desferra impúdica i esfereïdora dels estralls de l’edat, dóna un toc matusalènic i aberrant a les nostres reunions. En elles, l’eminent doctor alterna capcinades de mitja hora amb preguntes del tipus “aquesta imatge que mostres és d’una cèl·lula o d’una muntanya?”.

Va ser precisament després d’una d’aquestes reunions que, en un moment anímic mínim, l’amic Hagimashi va abraonar-se sobre mi, buscant desesperadament un toc de companyonia i amistat a l’erm infèrtil de la seva existència. Ai las, però, tants anys de solitud havien destruït sense compassió qualsevol dot social en el pobre home, i el seu intent de conversa es va convertir en un indescriptible monòleg sobre la seva vida com a microscopista. En la seva perorata em confessà entre riures (més val riure que plorar, digué algú) que tots els seus amics eren morts fa anys, que no tenia a ningú, i que era cec d’un ull degut a una traicionera mala aliniació d’un a font de llum làser. I aleshores, amb una brillantor expectant als ulls, em va dir que en teníem molts, de microscopis, al laboratori, i que li agradaria molt que li ensenyessin en algun moment. Durant uns instants inacabables, l’esperança desesperada d’aquell home es va projectar amb tota la seva brutalitat sobre mi. La visió depriment i acabada del que representava en Hagimashi, però, i el pànic d’estar-me veient a mi mateix d’aquí 50 (o potser 300?) anys van ser superiors a mi. Murmurant una excusa ininteligible sobre els meus experiments, vaig esmunyir-me del laboratori, deixant enrera la tristor, soledat i buidor d’una ànima esgotada.

Text complet

dilluns, 14 d’abril del 2008

Cròniques del bicing

Enviat per pitiminí

Oh quina dia més bonic que farà!! Encara tinc una estona per estar al llit veient el sol que no sap si decidir-se a sortir. Avui agafaré el bicing per primer cop i això promet un gran dia. Em llevo sense presses però pensant en la bici que m’espera. No tardo molt i surto només cinc minuts tard. Que bé això del bicing que tinc un aparcament just davant de casa...però merda. No hi ha bicis. Bé, és igual. Aniré al parquing de la platja que allà segur que n’hi ha. Camino rapidet que són tres minuts però el temps és or. Bé, hi ha bicis. Poso la targeta i em diu que agafi la 17 (una pena que la primera bici que agafo tingui un número tan lleig). Trec la bici, li pujo el seient i apali!!


Tinc tot el passeig marítim per a mi i quatre corredors convençuts. Pel camí em trobo algun que altre badoc fent-li fotos al sol com va sortint (que curiosa que és la nostra vida que ens sembla excepcional la sortida del sol). M’acosto a les rambles i amb això a la fi de la meva experiència bicing. Quina disfrutada!! Paro en el semàfor amb aquests pensaments rondant-me el cap, mentre a l’altra vora veig l’aparcament. El semàfor es posa verd i m’adono que acabo de caure en una novatada. Això no és un semàfor d’un carrer, es tracta del semàfor del circuit de Montmeló, jo sóc un Minardi i els Ferrari s’estan disputant les places lliures que quedaven a l’aparcament. Per sort hi havia places suficients per a tots, aparco la bici en un lloc però l’aparcament no l’agafa. Intento aparcar dos llocs més enllà però tampoc entra. Veig que una altra bici s’acosta disposada a aparcar però corro cap al tercer lloc disponible on segur que entra (no és possible que hi hagi tres places inservibles!) Doncs sí, és possible. Bé, és un fet, no puc aparcar la bici, hauré de tenir paciència i esperar a un salvador. Al costat del pal principal, instal·lat com puc sobre la meva bici aprofitant per fer-me el nus de la corbata veig com va arribant gent amb el seu bicing. Alguns segueixen el ritual d’intentar aparcar en els tres llocs disponibles per acabar mirant-me amb cara de, sí, em pensava que eres tonto. D’altres pregunten, No funcionen? No, no funcionen. Els més pacients esperen darrera meu fent cua. Fa gaire que esperes? Doncs ja farà deu minuts. Moltes més bicis de les que paren van passant mirant amb cara entre desesperada i coneixedora. Coneixeran ells algun lloc que jo no conec? Quan ja porto un quart d’hora, finalment s’acosta el meu salvador i posa la targeta per agafar la seva bici. Em salten llàgrimes de gratitud, de l’emoció continguda. Treu la seva bici, però es queda encallada. No la pot treure. No pot ser. Va a agafar-ne una altra però la màquina li diu que ja en té una, que no pot agafar. Ooooooh deu meu. Tan ateu sóc que no mereixo ni la teva compassió!!! El salvador, ara ja company de trinxera, truca al servei d’atenció. Ai senyor, potser m’hauria de fer creient i deu em donaria un cop de mà. Va passant el temps i el company va tenint diàlegs no gaire brillants amb el personatge de l’altre costat, Los Otros. Al cap de deu minuts més, per un descuit de la incompetència, les coses s’arreglen i pot agafar una altra bicicleta. Amb orgull i satisfacció deixo la meva bici, comprovo que tot ha funcionat correctament, no sense por, i finalment miro als companys de cua de qui m’acomiado amb la mirada, feliç. La seva mirada trista, envejosa i ja amb deixos de desesperació em recorda que jo era un d’ells però ja no en sóc. No sé si demà tindré ànims de tornar a lluitar amb el bicing, el que sí sé és que avui arribo tard a la feina.

Text complet

divendres, 11 d’abril del 2008

La CNN

Hi ha molts tòpics, sobre Estats Units, i la majoria són falsos. Alguns diran que és una nació d’incults ignorants, però és ben sabut que aquí hi ha les millors universitats del món, i que gran part de les noves tendències en art i ciència neixen aquest país. Una altra preconcepció habitual consisteix en pensar que el menjar americà és igual a McDonalds, tema que mereix un article a part. També s’acusa als EUA de ser un poder imperialista malvat i despòtic, i tot i que certament ha comès barbaritats diverses, només cal comparar amb anteriors poders hegemònics (Unió Soviètica, Alemanya, Japó, Anglaterra, França, Espanya...) per veure que no n’hi ha per tant, i que qui mana abusa, sigui d’on sigui. Ara bé, hi ha un tòpic que he d’admetre que s’ajusta fidelment a la realitat: l’americà mig, al menys jutjant pel que veu per la tele, no té la més remota idea ni el més mínim interès en el que passa més enllà de la frontera amb Mèxic i Canadà. I jo encara diria més: No té cap interès en res del que passa, punto pelota.

I és que poc després d’arribar a Nova York vaig contractar televisió per cable per la mòdica quantitat de 60 dòlars mensuals, ja que és la única manera de veure televisió (gairebé no hi ha canals públics, i els que hi ha casi ni es molesten a retransmetre per antena). A partir d’aquest moment, vaig guanyar accés a cadenes informatives que, des d’Europa, tenen una mena de ressò de prestigi i rigurositat: CNN, NBC, ABC, CBS... Així que al dia següent, mentre esmorzava amb delit uns cereals que m’havia costat una hora d’angoixes triar el dia anterior al súper entre les 500 opcions possibles, em vaig disposar a gaudir d’una sessió informativa seriosa, objectiva, clara, res a veure amb la infame propaganda esbiaixada de TVE, Tele5, o TV3. Vaig posar, doncs la CNN.

La primera notícia em va resultar una mica sorprenent. Bé, de fet és difícil qualificar-la de notícia, bàsicament es tractava d’un reportatge de 2 minuts sobre els serveis mèdics del president. Explicaven com allà on va té un helicòpter amb una sala d’operacions dintre i un equip dels millors metges, com li fan anàlisis constants, com qualsevol petit problema és tractat amb rapidesa i a l’instant. Això, en un país sense sanitat pública i on una assegurança mèdica mínimament digna et costa 1000 dòlars al mes, però això és un altre tema. En fi, passem a la següent notícia: la situació a la guerra d’Irak. Ara sí que va de bo, penso. Però no: la cobertura consisteix en una entrevista a una mare d’un soldat que ha muntat una web on els soldats intercanvien missatges amb els seus familiars i amb el públic en general. Sembla que s’està fent d’or, lo qual meravella i encanta als presentadors. Cap comentari de la situació política al país, dels moviments de tropes, de la situació dels insurgents, de les relacions amb l’Iran. I finalment, la “notícia” que completa el meu sa desdejuni és una disquisició d’un expert de la Universitat de Iowa explicant què cal fer perquè portar un estil de vida ecològic sigui compatible amb tenir un 4x4 amb el pes i el consum d’un Panzer.

Cap referència a cap event mínimament rellevant de l’actualitat, cap anàlisi amb la més mínima profunditat de cap tema, i a sobre una durada màxima per notícia, reportatge o entrevista d’un o dos minuts com a molt. Tot això adobat per uns presentadors que no paren de fer-se brometes preparadíssimes i totalment forçades, enclenxinats fins al límit amb uns pentinats que semblen fets en sèrie (sino mireu el estilo para ellos 1 2 3 i sobretodo para ellas 1 2 3). En fi, que els nostres telenotícies poden estar manipulats o amanyats, però donen mil voltes al que es troba per aquí. Tarribas, et trobo a faltar...



Text complet

dimecres, 2 d’abril del 2008

We're out

Tot i que en el seu moment no ho vaig fer expressament, el meu article de la setmana passada va resultar ser profètic: tot s’acaba, i és millor prendre-ho amb alegria i una frase lapidària més o menys divertida. Així que amics, lamento comunicar que aquí s’acaba Dies de Melody i Roses, almenys en el format que ha tingut en el seu primer any d’existència. La vida, que tot canvia i res perdona, ha fet que Dividé Descartes, Vladimir Bardamu i Arsad Bolnei continuïn explorant els límits de les seves capacitats creatives en altres entorns. Jo, com a exiliat, sento aquella inquietud vital tan pròpia del creador del meu pseudònim, Jack Kerouac, per la qual no et sents a casa allà on vius, però tampoc pertanys ja completament al lloc que has deixat. I així, aquest bloc ha seguit essent per mi potser la única constant imperturbable al meu canvi de continent, i un vehicle per connectar què faig ara i qui he estat sempre.

Per tant, us comunico que m’agradaria mantenir aquest bloc com a crònica de la meva estada a Nova York. Sempre he estat dolent escrivint emails, i per alguna raó escriure aquí em fa esforçar-me a anar una mica més enllà, a transmetre les meves experiències d’una forma una mica més interessant que un relat banal de les meves activitats de la última setmana. Intentaré escriure un cop per setmana, per donar regularitat al tema, i seguiré lluitant per donar el toc humorístic i potser una mica (o molt) cínic que crec que ha estat la marca de la casa de Dies de Melody i Roses. Evidentment, els articles convidats i les contribucions de tot tipus segueixen sent més que benvingudes (Pat Andrews proposava una contribució mensual dels antics membres de DdMiR), i agrairé tanta interacció com sigui possible.

I finalment, un altre detall: em sembla just que, en aquest canvi de mires, Pep Kerouac desaparegui com en Dividé, en Vladimir i n’Arsad. A partir d’ara, em puc deixar de tonteries i dir-me com em dic, Pere Roca-Cusachs.


Text complet

d