Fa un temps contraposava en aquest blog Nova York a Los Angeles, dues metròpolis que al meu entendre simbolitzen dues maneres molt diferents d’entendre el concepte de ciutat. Freda, compacta i vertical una, i semi tropical, playera i inacabable l’altre, Nova York i los Angeles no deixen però d’estar al mateix costat de la frontera principal que parteix aquest país en dos: la divisió blau-vermell.
Com gairebé tots els països que he conegut, a Estats Units hi ha una important divisió ideològica entre el que es podrien anomenar vagament “esquerres” (el partit demòcrata, representat sempre amb el color blau) i la dreta (el partit republicà, sempre identificat de forma incomprensible amb el vermell). Tanmateix, crec que la dinàmica i la evolució d’aquestes dues ideologies és cada vegada més diferent a Europa i als Estats Units. A Europa, diria jo, fa temps que s’aprecia un desdibuixament progressiu de les diferències de contingut real polític entre els partits. Potser des de la òptica catalana això no es veu tan clar, ja que les diferències entre, posem, PP i ERC o Iniciativa són òbvies per tothom. Cal tenir en compte, però, que aquí entra en joc el factor nacionalisme català/espanyol, que distorsiona molt la imatge. Així, si comparem els dos partits principals a Catalunya mateix (CiU i PSC), on el factor nacionalisme és molt menys important, cada vegada costa més trobar diversitat real d’opcions polítiques. Els dos partits estan a favor de l’estat de benestar i d’una política vagament socialdemòcrata, estan en contra de la pena de mort, i pretenen implantar ajustos mínims en una direcció o una altra. El mateix es podria dir dels partits principals de França, Alemanya, Anglaterra, Holanda, Bèlgica... Amb l’excepció potser d’Itàlia, segrestada de forma incomprensible per un mafiós de poca monta, tota Europa està sumida en un curiós i potser perillós procés d’anestèsia política.
Per bé o per mal, no es pot dir el mateix dels Estats Units. I les diferències no venen per part de l’esquerra, que amb molts matisos és més o menys assimilable a l’equivalent europeu. No, aquí els que són realment espectaculars són els conservadors. Entre la dreta americana, algunes de les opinions majoritàries, per posar un exemple, serien el suport a la pena de mort, al creacionisme, al dret a portar armes en qualsevol moment (i a disparar a qualsevol que entri a la teva propietat sense demanar permís), i la oposició total a l’abort, els drets dels homosexuals, i qualsevol intervenció de l’estat en la vida privada. Per molts republicans, l’estat s’hauria de limitar a mantenir els cossos de l’exèrcit i la policia, i no hauria sota cap concepte de finançar la sanitat, l’educació, cap tipus de programa social, i en casos extrems ni tan sols les carreteres. Per molts d’ells, el canvi climàtic no existeix, qualsevol religió que no sigui la evangèlica cristiana és una aberració, i la gent d’ascendència procedent de qualsevol lloc diferent al nord d’Europa és extremadament sospitosa.
El que em sembla més fascinant d’aquesta divisió és que, a més, té unes fronteres geogràfiques claríssimes. La zona del nord-est, des de Washington al Canadà, la zona dels grans llacs al voltant de Chicago, i la costa Oest són lliberals i de tendència demòcrata. Són zones bàsicament urbanes amb altes densitats de població, receptores d’immigració i en general riques. Tota la resta, absolutament tota la resta, cau de l’altre costat. Només cal mirar el mapa electoral de les eleccions del 2004 per veure la brutal divisió geogràfica d’aquest país. I així, cada elecció presidencial és una batalla ferotge entre les dues Amèriques per veure quina agafa el poder. Us podeu imaginar el pavor de tota la gent de Nova York, Boston o Califòrnia amb opinons semblants a les vostres quan veuen com els hi cauen a sobre governants imposats per l’altra facció com Bush, Cheney, Palin o McCain.
En fi, dimarts que ve presenciarem un altre d’aquests enfrontaments entre blau i vermell, i aquesta vegada tot sembla indicar que guanyaran els blaus. Jo, com a habitant d’aquest país i com a científic recipient directe de fons públics, espero ferventment que així sigui. I us deixo amb una interpretació personal d’una de les raons d’aquest canvi: Si us fixeu en el mapa previst per les enquestes de vots per cada estat, veureu que les zones prèviament vermelles que ara sembla que passen a blaves són estats com Colorado, Nou Mèxic, Virginia, Florida o Carolina del Nord. Tots són estats o bé recipients d’immigració per estar prop de fronteres (Colorado, Nou Mèxic, Florida) o prop de grans ciutats (Virginia està al costat de Washington DC), o amb poblacions cada vegada més grans de negres (Carolina del Nord). Així doncs, pot ser que l’increment d’Hispans i negres als Estats Units estigui trencant l’hegemonia històrica que ha tingut sempre aquest país de blancs protestants? Si és així, l’elecció del primer president negre als Estats Units podria ser més simbòlica encara del que ens pensem.
divendres, 31 d’octubre del 2008
Vermell contra blau
divendres, 24 d’octubre del 2008
Subwave rider
Després d’un cap de setmana intens a Barcelona per anar a una boda (o festa que no boda, tal com insistien en va els protagonistes) vaig decidir-me finalment a prendre el pas que havia secretament anhelat i temut des que em vaig mudar als estats units: portar-me la meva taula de surf a Nova York. Tal com ja vaig comentar en alguns articles a Dies de Melody i Roses publicats poc abans del col•lapse final del blog, tinc una espècie d’afició absurda per un esport, el surf, que m’atreu inexplicablement tot i regalar-me sovint amb episodis de quasi ofec sota la mar, fred intens, i remades interminables sense rastre d’ones a la vista. Així doncs, ni curt ni mandrós després d’un cap de setmana d’excessos i bodorrios, vaig empaquetar la meva taula, la vaig embarcar a l'avió, i la vaig carregar des de l'aeroport de Newark fins a casa meva amb tren, metro i a peu. Allà, la vaig guardar a l’únic espai mínimament lliure del meu minúscul apartament (entre la paret i la nevera) i vaig esperar pacient fins a la primera oportunitat d’utilitzar-la.
Aquesta oportunitat es va presentar el següent dissabte. Feia un dia preciós, fresc però no fred, amb aquell sol melancòlic de tardor que et fa pensar que una vida diferent es possible. Per gaudir-lo completament, vaig llevar-me a les 6 del mati, i vaig quedar amb el meu amic surfero japonès Hiro per agafar el tren de les 7 del mati cap a Long beach. Quan va pujar al tren em va saludar alegrement, tot comentant la bellesa fugissera d’aquell matí mentre creuàvem els suburbis exteriors del barri de Queens. I com no podia ser menys, la sessió de surf va ser també excelsa: la platja de long beach mostrava un sol naixent que il•luminava una mar refulgent amb onades petites però boniques, i una platja de sorra fina populada en aquell moment només per un petit grapat de surfistes i els jueus del poble caminant empolainats cap a la Sinagoga. Vam estar unes dues hores jugant amb el mar fins que ens varem veure forçats a admetre que fins i tot la bellesa té un final, moment en el qual ens vam tornar a vestir i vam agafar el tren de tornada a Nova York.
Fins aquí, això seria una descripció d’un bonic dissabte matí dedicat a l’esport. Però, evidentment, la història no acaba aquí. Perquè no vaig pensar en el fet que, tot i que l’anada cap a la platja l’havia fet en metros i trens lògicament buits de bon matí d’un dissabte, la tornada la vaig emprendre a les 12 del migdia, hora en la qual trens, metros i carrers ja estan a vessar de novayorquesos anant a fer un brunch, a treballar, al parc, o simplement a participar gratuïtament del brogit constant d’aquesta ciutat. I així, mentre la tornada en tren encara va ser prou tolerable, la connexió posterior amb el metro es va convertir en una (altra) de les meves experiències angoixants. Només entrar al vagó, una marabunta em va arraconar contra una cantonada, on em vaig quedar encaixat amb la meva taula. Taula que, a sobre i per la meva condició de principiant, mesura una mica més de 2 metres, i per tant no cap al metro posada vertical: l’havia d’arrastrar torçada, empitjorant encara més la meva precària situació. Per si això no fos prou, l’artefacte enorme que arrossegava va cridar l’atenció dels meus companys de vagó, els quals es van llançar immediatament com a bons novayorquesos a fer tota mena de comentaris i bromes. Per resumir, us puc dir que aproximadament uns 7 o 8 californians d’origen residents a Nova York em van explicar que a ells els hi encantava el surf i que l’havien practicat tota la vida a San Diego/Santa Mònica/San Francisco, dos vells em van preguntar si creia que encara estaven a temps d’iniciar-se en el surf, un dominicà em va titllar de pertorbat per ficar-me a l’aigua quan fa fred a fora, i un grupet de graciosos em va fer el símbol surfero (vegi’s Ronaldinho) tot vociferant-me “surf’s up!”. Ah! I m’oblidava del paio que em va fer una foto amb el mòbil amb l’excusa que en 20 anys d’agafar el metro mai havia vist a ningú amb una taula de surf (xutant-se heroïna o apallissant a algú suposo que si, però).
En fi, després de sortir amb prou feines del metro a la meva parada a base d’utilitzar la punta punxeguda de la meva taula com a ariet, vaig arribar a casa amb una sensació de ridícul absolutament descomunal. Quan em vaig haver dutxat, amagat el cony de taula un altre cop darrera la nevera, i calmat una mica, vaig pensar però que què dimonis, que això són els Estats Units d’Amèrica. I si algun avantatge té aquest país és que aquí no hi ha sentit del ridícul, és més: Hollywood t’ensenya que tot i que al principi de la película et pugui semblar que fas el préssec posant i treient cera dels cotxes o sent el nen marginat de la classe, després passes a ser Karate Kid o Spiderman. Així que Nova York, tremola: el primer científic cabalgador simultani de metros i ones es prepara per revolucionar i fer història a la ciutat que mai dorm.
divendres, 3 d’octubre del 2008
Mercenari de la ciència
El nostre personatge d’avui deu tenir uns 60 anys, tot i que n’aparenta, pel cap baix, uns 70. És alt i prim, amb un semicercle de cabells blancs brillants envoltant una prominent calva, que acostuma a amagar sota gorres de bèisbol. La seva edat i el seu aspecte li confereixen un to inconfusible d’autoritat, el qual ell reafirma sovint parlant poc a poc i fent moltes pauses. Una autoritat, però, que es veu en part disminuïda per la quantitat de sobrenoms que la vida li ha anat atorgant, noms com “el viejo”, “el moro mussa”, “matusalén”, o “Dr. Merdes”. Estem parlant, senyors, ni més ni menys que del meu jefe.
El meu jefe és una persona que em fascina i que a dia d’avui, si he de ser honest, em segueix fent una certa por. I quan hi penso no puc més que creure que això, en part, deu ser degut a l’enorme contrast entre ell i els caps que he tingut en les meves feines anteriors. I és que, suposo que degut a una immerescuda carambola de la fortuna, tots els meus jefes anteriors han estat persones que, tot i els seus defectes, he respectat sempre. De tots ells puc dir que eren professionals seriosos, i que, sense buscar una familiaritat o proximitat excessiva, es preocupaven genuïnament pel benestar i desenvolupament professional dels seus subordinats. Gent de qui podies tenir la seguretat que, sempre que treballessis amb responsabilitat i ganes, estarien al teu costat quan ho necessitessis. Gent, en definitiva, de qui m’he pogut fer la pregunta “què tal seria estar al seu lloc d’aquí 30 anys?” sense sentir un calfred glaçat remuntant l’espinada. Lamentablement, no puc dir el mateix del viejo.
No em malinterpreteu, però: m’hi porto bé, amb ell, i de moment no tinc cap queixa seriosa. Suposo que el problema deu ser en gran mesura que jo (igual que a tothom a qui he preguntat) no tinc cap mena de connexió personal amb ell. El pobre, tot s’ha de dir, té unes aptituds socials nul•les: el seu somriure és tan forçat i mecànic que fa empal•lidir el de José María Aznar donant la mà a seguidors a mítings. És capaç de dormir-se, no només quan s’asseu a primera fila d’una xerrada científica, sino quan parla amb tu d’un a un sense ningú més davant. I quan et fa l’ullet després d’una broma et venen ganes d’englopir d’una tongada el pot de dos litres de metanol absolut, per poder oblidar el que has vist i, al mateix temps, enceguir per no tornar-ho a veure mai més. Ara bé, tot això que estic descrivint no són més que símptomes: hi ha d’haver alguna raó més profunda per explicar perquè sóc incapaç de fiar-me d’ell, perquè quan hi parlo mai puc estar tranquil. I no és la edat, he conegut a gent (els meus antics jefes entre ells) d’edats similars amb qui he connectat molt bé. Tampoc pot ser el fet que sigui americà, crec que ja conec prou bé la cultura d’aquest país per entendre la seva gent. I, tot i que pugui ser irritant, tampoc és el fet que la meitat de vegades no sàpiga ni de què em parla: hi ha un munt de casos (em venen al cap ara Chiquito de la Calzada i la meitat dels meus companys de la carrera de física) en qui això és més aviat una virtut. No, després de donar-hi mil voltes, crec que el problema fonamental de l’amic Matusalén és que és un mercenari.
Com tanta gent en aquest país, el moro mussa ha organitzat la seva vida al voltant exclusivament de la seva professió, la ciència. En tot moment, qualsevol altra consideració ha estat secundària. Mai l’ha preocupat, per exemple, viure de port en port sense residència fixa: nascut al Midwest (la regió aproximadament al voltant de Chicago), la feina l’ha portat a viure a Carolina del Nord, Califòrnia, Nova York, i ara Singapur (on és de sabàtic, i no sabem si en tornarà). El nostre amic no ha tingut mai una residència estable real, i el seu pis a Nova York és menys personal i acollidor que el meu, on porto vivint amb prou feines un any. No ha tingut tampoc problemes en deixar de banda a la seva família: divorciat de la seva dona, cansada de no veure’l mai degut a estar sempre al laboratori o de viatge, ha perdut el contacte fins i tot amb els seus fills. Que sàpiga tampoc té amics, i la seva vida social la passa jugant a tennis amb els seus estudiants i psot-docs (jo m’he guardat prou bé de dir-li que sé jugar). I així, el nostre personatge ha anat trencant tota relació humana real, i ha perdut, crec, la capacitat d’entendre o sentir empatia per ningú. L’ànsia i la obsessió per tenir èxit, per dedicar-se a allò que li agrada, l’han portat a una situació en la qual, ara mateix, m’horroritzaria estar d’aquí 30 anys. Ell, però, sembla estar satisfet, i mentre pugui seguir treballant, anirà fent com sempre. Lo qual em fa pensar que més val no intentar jutjar a la gent des del punt de vista dels teus interessos i valors, i que mentre la nostra relació professional sigui profitosa pels dos, doncs la resta poc importa. Ara bé, si qualsevol de vosaltres em veu en una situació així d’aquí 30 anys, francament, agafeu una escopeta i acabeu amb la meva misèria.