La jefona

Un dels moments culturalment més bonics de la meva vida va ser probablement la cerimònia de graduació del Master en Tecnologia Aeroespacial que vaig fer a Estrasburg, França. En una sessió que es podria qualificar pràcticament d’epifania, vaig presenciar dos moments que em van obrir la porta a la enorme riquesa de la diversitat humana d’aquest planeta. El primer va ser un estudiant libi de 50 anys aixecant-se a crits en ple discurs del degà des de l’estrada i vociferant a una companya canadenca (membre de les forces armades) que si no fos una dona la degollaria com a un xai allà mateix. Algun dia parlaré més d’aquest personatge. El segon moment va ser el discurs de clausura del representant dels estudiants, un suec impecable que havia obtingut les millors qualificacions del curs. En el moment àlgid de la seva perorata, el meu company escandinau ens va mirar a tots des d’un pou de saviesa vikinga, i digué unes paraules que no oblidaré mai: “si alguna cosa he après en aquest curs – ens etzibà- és que absolutament tots els estereotips culturals de cada país són estrictament certs”. Encara que, com en tot en aquesta vida, aquesta afirmació tingui les seves excepcions, i potser sigui exagerada, en general no podria estar-hi més d’acord, i tinc a la meva amiga la jefona per demostrar-ho.

La jefona és la “lab manager” al meu laboratori, una persona que en principi s’encarrega d’assegurar que el laboratori funcioni adequadament a base de fer les comandes, mantenir els equips, vetllar per la seguretat laboral, i en general assistir als investigadors en el que necessitin per dur a terme la seva recerca. I és cert que la jefona porta a terme aquestes tasques amb admirable eficàcia, tot i que potser amb un excés de zel. Per exemple, és potser innecessari amenaçar amb acomiadar a mig laboratori per haver llençat uns productes químics al contenidor de residus erroni, o qualificar de “smartass” (listillo) a un dels postdocs en un email enviat a tot el laboratori (jefe inclòs). La jefona compleix doncs l’estereotip de l’eficàcia americana, la dedicació a la feina. Tanmateix, aquí entra ràpidament en joc una de les altres característiques psicològiques d’aquest país, que no és més que l’ambició desmesurada i les ganes de triomfar. Així, la nostra protagonista no en té prou, amb la seva feina, i es veu obligada a tenir un munt d’ocupacions diverses: a part de lab manager, pretén portar a terme el seu propi projecte de recerca, està estudiant un doctorat en educació, i dóna classes a nens. Com compagina totes aquestes activitats, us preguntareu? Doncs la resposta és senzilla: a base d’un altre element clau de la psique americana, una confiança cega i no fonamentada en la seva vàlua. La jefona està absolutament convençuda de la seva brillantor, i explica a qui la vulgui escoltar com es passa dies i nits treballant sense descans, produint per la ciència. La trista veritat és que du a terme les seves quatre feines més aviat a mitges, i que no tendeix a passar-se més de mitja jornada treballant al laboratori.

Així doncs, de moment tenim diversos elements de l’imaginari americà: la dedicació a la feina, l’ambició, i la confiança en un mateix. Estic segur, però, que en el vostre cervell us falta un element clau, un toc sense el qual un bon estereotip americà client de Costa Cruceros de passeig per les rambles no està complet. I és que amics, ens falta el punt definitori d’aquest país: el gust pel desmesurat, per l’exagerat, la incapacitat de sentir-se ridícul. Trets, en el fons, que no son més que conseqüència de l’ambició i la confiança que he mencionat abans. Així que la jefona ens regala cada dia amb minifaldilles, tops, pantalons-cinturó d’esport, vestits de gala amb tacons, semitransparències, vestits ajustats dissenyats per ressaltar tota corba femenina. Una selecció que ja de per si es podria qualificar com de gust dubtós, però que unida als seus 80-90 kg fan un efecte d’allò més interessant, que comporta una festa dels sentits cada dia.

I amb aquest espectacle davant meu, no puc evitar preguntar-me: serà també evident en mi la mateixa marca cultural? En veure’m, comentaran els meus companys com deixo una fortor d’oli d’oliva al meu pas, com crido massa, com sóc un vago que es passa el dia fent migdiades? No ho sé, però l’altre dia una nova dada em va proporcionar confusió i esperança al mateix temps: la jefona, sembla ser, també és la camell oficial del laboratori, proporcionant marihuana a tot post-doc i estudiant que li vulgui demanar. Aquest detall incongruent, que no sé com quadrar en el meu esquema perfecte d’estereotips, em fa somiar que potser la jefona i jo siguem en el fons irreproduïbles, únics, i tan absurds com les calces de ciclista que li vaig veure ahir mentre s’ajupia davant de la impresora.