La ciutat dels àngels

Després d’un descans estiuenc més o menys merescut, torno avui a escriure en aquest blog per parlar d’un lloc llunyà, en molts aspectes, a la meva ciutat actual. I és que si Nova York, amb els seus gratacels, la seva aglomeració, i el seu famós metro és la cara dels Estats Units, Los Angeles n’és la creu.

Fundat el 1781 per colons espanyols sota el senzill i planer nom de “El Pueblo de Nuestra Señora la Reina de los Ángeles del Río de Porciúncula”, Los Angeles va mantenir-se com un poblet ignorat per la història fins a la dècada dels anys 90 del segle XIX quan, ja sota sobirania Americana, es va trobar petroli a la zona. A partir d’aquí, la ja ciutat va experimentar un creixement espectacular, atraient successivament les indústries de l’agricultura, l’aviació i finalment la cinematogràfica. Avui en dia, Los Angeles té una població de 3.8 milions d’habitants, amb una àrea metropolitana de pràcticament 18 milions. El que m’interessa, però, d’aquesta ciutat no és que sigui gran, ni que sigui la residència de Scarlett Johansson, Arnold Schwarzenegger o Paris Hilton: el que em fascina de Los Angeles és com s’ha construït i què ha arribat a ser.

El període d’expansió màxima de LA es va produir a les dues primeres dècades del segle 20, una època d’eufòria econòmica i nacional als Estats Units, en la qual es va definir el somni americà que tot és possible, que amb treball, esforç i fe cega en la tecnologia un pot arribar a on vulgui. És la època en la que Henry Ford va posar els cotxes a l’abast de les famílies de classe mitja, l’època en que es va fer l’Empire State, el Chrisler building, i en general tots els rascacels “Art Déco” que defineixen l’skyline de Nova York, l’època en que els Estats Units van presentar-se al món com a candidat a potència mundial humiliant a un paupèrrim imperi espanyol a Cuba i Filipines. Mentre a Nova York, però, els gratacels només van posar la guinda a una ciutat ja definida i bulliciosa molt abans, Los Angeles va ser creada en aquest moment.

Així, Los Angeles va créixer al voltant de la revolució del moment: el cotxe. La immensa llibertat que proporcionava el fet que cada família pogués desplaçar-se ne quatre rodes va alterar radicalment el disseny tradicional de ciutat. La gent ja no estava limitada a viure amuntegada en zones reduïdes a prop del transport públic: amb el seu cotxe, podien desplaçar-se grans distàncies, i per tant viure en casetes unifamiliars amb jardí allunyades del centre. De la mateixa manera, es redefinien els espais socials: els restaurants a peu de carrer ja no tenien sentit, ja que pels carrers no hi caminava ningú. Ara calia tenir restaurants a peu d’autopista, i a ser possible que et servissin sense sortir del vehicle: així va néixer el fast food. Els llocs de trobada deixaven de ser les places, reduïdes a rotondes inhòspites, i passaven a ser centres comercials amb pàrkings gegants habilitats. Aquest és un model en el qual, inicialment, ningú hi va veure res de dolent. Què hi ha de negatiu en tenir més espai, més llibertat? De fet, aquest concepte ha tingut tan èxit que s’ha expandit per la resta dels Estats Units com la pòlvora, creant clons de Los Angeles per tot el país.

Ara bé, només cal passejar-se en cotxe un dia per LA per veure l’infern en què pot desembocar aquesta idea. Los Angeles avui en dia és un scalextric d’autopistes permanentment col•lapsades, una amalgama barris impersonals que s’extenen kilòmetres i kilòmetres, una ciutat sense centre, sense gent al carrer, sense vida aparent. S’ha convertit en una trampa amb una contaminació desbocada i on la gent passa de mitjana més d’una hora per arribar a la feina. A més, la situació és de difícil, si no impossible, solució. Crear una xarxa de transport públic que abarqui els centenars de quilòmetres que ocupa la ciutat és inviable, i treure la gent de les cases i recolocar-la en pisos està mal vist, a menys que siguin gitanos de la mina. Així que us recomano que algun dia, com deia el loquillo, aneu a LA i ho veieu per vosaltres mateixos, encara que sigui per reconfortar-vos pensant quina sort que tenim de tenir un model de ciutat tan diferent. Tot i que, si heu estat mai a Sant Cugat, Arenys de Munt o Castelldefels potser tindreu una estranya sensació de dejà vu...