Engega'm

Al principi de l’anunci es veu un quatre per quatre enorme, negre i lluent, que avança veloç a través de les llums borroses d’algun carrer glamurós. Conduint hi ha una atractiva noia vestida amb un elegant vestit també negre, que es dirigeix a l’espectador amb un accent pretesament francès, però que a mi més aviat em recorda la parla característica dels nadius del nord-est de Romania. I la pregunta d’avui –ens explica la mossa– no és si aquest cotxe té característiques de sèrie com sistema àudio Dolby Surround, navegador GPS, 3 milions de cavalls de potència o la capacitat provada d’aixafar un Seat Panda sense que els passatgers es despentinin. La pregunta d’avui no és si aquesta bestiassa de trasto té quatre teles de pantalla plana i una piscina incorporades, i un tapissat de cuir de nyu del Serengeti. No, la pregunta d’avui és (i aquí hi ha una pausa teatral).... When you turn your car on, does it return the favor?


O sigui, traduint-ho com puc ja que és un joc de paraules: quan engegues el cotxe, t’engega ell a tu (et posa catxondo, vaja)?

Doncs aquest és, ni més ni menys, l’anunci de l’Escalade, un “SUV” (o Sport Utility Vehicle, terme per designar els cotxes com el de la foto) de Cadillac, una de les marques de la companyia automobilística americana General Motors. Tot i que a mi em segueix semblant al•lucinant, però, i que crec sincerament que el client potencial que busca aquest anunci no pot ser més que el retardat mental, aquest no és ni molt menys l’únic anunci d’aquest tipus. Les altres dues grans marques de cotxes americans (Ford i Chrysler) tenen anuncis meravellosos on els principals arguments que et donen per comprar un cotxe són que és tan gran que no t’hi cabrà al garatge o que poden arrastrar sense problemes una barca enorme.

Suposo que es podrien buscar vàries explicacions per aquest fenomen, com ara que històricament la gasolina ha estat molt barata en aquest país i el consum mai ha estat una preocupació, que aquí les distàncies són enormes i val la pena tenir un cotxe gran i confortable, o que, fora d’excepcions com Nova York, als Estats Units no hi ha problemes d’espai i pots aparcar el teu cotxot enorme al teu jardí també enorme. Però no deixa de ser curiós pensar que els EUA, pàtria del capitalisme i pioner en la globalització dels seus productes (penseu només en Coca-Cola, McDonalds o Microsoft) ha estat sempre incapaç d’exportar un producte, el cotxe, absolutament cabdal i definitori de l’estil de vida americà. És més: mentre probablement us sigui difícil trobar a algun conegut vostre que tingui un Cadillac, un Chrysler o un Chevrolet, aquí ha passat exactament el contrari, i empreses sobretot japoneses com Toyota van provocar pràcticament el col•lapse de GM a finals dels anys 80. Com a raons per explicar aquesta incapacitat de competir per part dels fabricants de cotxes americans es mencionen normalment una cultura corporativa monolítica pròpia d’empreses enormes i un excessiu poder dels sindicats de la zona de Detroit, on es concentra la indústria automovilística. Així, els cotxes americans han passat a ser antiquats, ineficients, cars i simplement pitjors que els seus competidors.

Tot i que aquestes raons són certes i documentades, però, jo no puc evitar pensar que hi ha alguna altra explicació més general per entendre el que està passant a Detroit. El cotxe americà no deixa de ser el reflex de la cultura tradicional americana, una cultura basada en la llibertat individual i en la creença que els límits només els posa l’ambició de cadascú, i mai la natura. Aquesta percepció, que a un europeu li pot semblar aberrant, aquí ha estat fins fa molt poc molt vàlida: El país era tan gran i ric, i amb relativament tanta poca gent, que no calia estalviar en res: ni en gasolina, ni en la mida de casa teva, ni en el cotxe. Si tu triomfaves a la vida, s’esperava de tu que mostressis el teu estatus comprant cotxes i cases més grans, sense preocupar-te de les conseqüències. Si calia gastar molt per escalfar la casa a l’hivern o per conduir mig quilòmetre, era igual: hi havia diners i recursos per pagar. Desafortunadament, però, el preu del petroli, de l’educació, de la sanitat i de l’habitatge ha pujat i molt, i l’americà mig ja no pot anar pel món fent de nou ric. A la societat en la que s’està convertint Amèrica, un cotxe tipus Hummer ja no té sentit, i la gent es compra cada vegada més utilitaris de baix consum fets per marques asiàtiques o europees.

Aquest panorama, combinat amb la crisi financera i de consum, ha fet que GM, Chrysler i Ford estiguin a punt de fer fallida, i que hagin demanat al govern que, tal com va fer amb els bancs d’inversions, els hi apliqui un pla de rescat financer. El dilema, doncs, està servit: cal gastar milions i milions de dòlars dels contribuents per salvar unes empreses decimonòniques, profundament antiecològiques i incapaces d’adaptar-se al mercat, o deixem que s’enfonsin assumint que es poden perdre fins al 10% dels llocs de treball d’aquest país?