A sopar

Tot i que destaqui en alguns aspectes meravellosos, com els brunchs, els bagels o els muffins, s’ha de reconèixer que la cuina americana no és precisament de les més elaborades del món. La il·limitada disponibilitat de terres verdes i fèrtils d’aquest país (almenys en temps passats) ha propiciat una sobreabundància de bestiar, la qual es tradueix en una dieta totalment basada en la carn i els productes làctics. Tot s’ha de dir, també, que la carn que tenen és excepcional, però la utilitzen en un excés grotesc: aquí, per exemple, la lasanya és bàsicament una hamburguesa on s’ha substituït el pa per una fina capa de pasta, i la beixamel per una en absolut fina capa de formatjot fos de pèssima qualitat. Una amanida és probable que porti com a guarniment un pit de pollastre sencer tallat a tires (sec com una moixama i cremadot a línies negres de barbacoa com en un anunci del burger king), i un bistec de menys de 300 gr és per nenes. Ara bé: potser et serviran bazofia, però ho faran amb una professionalitat absolutament impecable. Aquí, el negoci de la restauració no es pren a la lleugera.

Els americans (i en especial els Nova Yorkesos) tendeixen a ser gent sense gaires vincles socials i que no donen gaire importància a la família. Així, els àpats a casa, familiars o en parella, són una raresa, fins al punt que la majoria de gent ni es molesta a tenir una taula a casa. L’espai aquí és limitat i , què cony, dinar amb un bol de macarrons amb formatge de pot al sofà davant de la tele és més fàcil i ràpid que cuinar. A moltes famílies, per molt que Hollywood ens hagi intentat vendre el contrari durant molts anys, no existeix el concepte de “hora de sopar”, i cada membre simplement agafa qualsevol guarrada de la nevera quan té gana. Amb aquest panorama, doncs, pràcticament els únics espais de reunió familiar i entre amics són els restaurants, i està clar que més val que els tinguin cuidadets...

I cuidadets, els tenen. Anar a un restaurant aquí és una experiència completament diferent a fer-ho a Europa. Per començar, amb el servei: aquí el cambrer indiferent i groller que et mira malament perquè demanes un got d’aigua no existeix. Aquí, el cambrer se’t presentarà quan et seguis a la taula, i et dirà el seu nom. Cal dir que a tot europeu, al principi, li semblarà excessivament simpàtic i fals, es sentirà com en una pel·lícula barata i pensarà que només li falta servir-li el cafè en una tassa enorme. Al final s’acostumarà, però, ja que és bastant difícil resistir-te a que et tractin bé... Seguidament, el cambrer et donarà la carta i farà que et portin aigua amb gel. No té la portarà ell mateix, però, ja que aquí hi ha diferents graus de cambrer. El que t’atén i parla amb tu és un americà jove que està estudiant per ser actor o metge, mentre que el que et serveix l’aigua (vigilant que mai baixi de mig got), et treu les molles de pa de la taula, o et porta els plats és un mexicà o equatorià que no parla una paraula d’anglès. També podràs escollir el que vulguis: si al menú hi ha una amanida de rúcula, nous i pera, i tu la vols d’enciam, avellanes i tonyina japonesa, doncs cap problema. No et passarà coma París, on una vegada vaig demanar si el gelat amb una bola de maduixa i una de vainilla en podia tenir dues de maduixa, i em van dir que cada plat corresponia a un botó a l’ordinador i que no hi podien fer res. També pagaràs com vols: si sou 14, i 7 volen pagar només els seus plats amb targeta de crèdit cada un, 5 volen pagar en efectiu (demanant canvi tots) i 2 amb un xec al portador, doncs cap problema. Finalment, que els lavabos estiguin bruts és impensable, i en general la presentació tant del restaurant com dels plats serà impecable. Ara bé, tot això es paga: la propina que es considera mínima si el servei ha estat mínimament digne és d’un 15%, xifra que pot pujar fins al 20% en restaurants cars o en grups de més de 6 persones.

Així doncs, tot i que el menjar pugui no ser excepcional, sopar a un restaurant a nova york és invariablement una experiència relaxada, agradable, on seràs tractat sempre amb respecte i deferència. Però com sempre, tot té el seu costat obscur. Segons explica el chef Anthony Bourdain al seu llibre “Kitchen Confidential” (“Confesiones de un chef” en castellà) darrera del menjador, a la cuina, hi ha un submón on cuiners i pinches beuen, es droguen i follen sense parar mentre preparen els plats, en una voràgine de perdició on els subproductes líquids de les orgies que s’hi fan acaben de vegades fent de guarnició als plats. Així, quan surto a sopar, em fascina pensar que, més enllà del cambrer respectuós, la taula impecablement parada, i l’elegància de la noia que rep els clients a l’entrada, hi ha un infern de fogons, ganivets i heroïna que posa el contrapunt de sordidesa i depravació imprescindible per fer la vida interessant i real.