Els coreans.

Com ja he dit vàries vegades, una de les coses que més estic aprenent en aquesta gran ciutat és sobre la fauna humana al món, en particular l’americana, la francesa (n’hi ha molts, s’ajunten entre ells i parlen en francès, però aquí, afortunadament, no pretenen que els entenguis...), i la coreana.
Avui volia parlar una mica sobre els coreans. A l’escola d’anglès en vaig conèixer moltíssims. La primera impressió, la dels primers mesos, va ser que, deixant de banda les faccions de la cara i el físic de les noies, tampoc érem tant diferents. Però vaig acabar fent dos molt bons amics coreans que em van ensenyar que les nostres cultures són realment diferents.


El primer xoc cultural va tenir lloc un dia a l’escola, quan discutíem sobre el funcionament de les escoles i l’ensenyament als diferents països dels assistents. Resulta que a corea, els alumnes als cursos que equivalen al nostre 3r i 4rt d’ESO entren a l’escola a les 8 del matí i en surten a les 9 de la nit. La meitat de les hores del dia les passen fent classe, les altres se les passen a les aules estudiant. Els cursos equivalents al batxillerat és una mica més dur: entren a les 7 del matí i surten a les 11 de la nit. Jo, incrèdula de mi, ho vaig trobar una mica exagerat, així que vaig començar a preguntar-li a tots els meus amics coreans quins havien estat els seus horaris a l’institut. Tots, absolutament tots em van dir que a totes les escoles coreanes els horaris són aquests. No només això sinó que tenen un vigilant que controla que no s’adormin ni perdin el temps. I evidentment, si el perden, ostiot al canto. I això no s’acaba aquí. A final de curs tenen un examen que podria ser l’equivalent al de la selectivitat aquí. Doncs bé, el que tota la societat coreana espera dels estudiants durant la setmana anterior a l’examen és que estudiïn les 24 hores del dia. Pares, mares, professors, i els mateixos estudiants esperen que no dormin en tota la setmana. És l’examen més important de les seves vides i per tant s’ho mereix. Però és clar, és evident que aquest comportament és insostenible, així que els pobres jovenets estudiants desenvolupen tècniques increïbles per dormir a qualsevol lloc durant poca estona (a l’autobús, al lavabo...), i per adoptar postures d’estudi que permetin dissimular que estan dormint en comptes d’estudiar. Ara, si els enganxen, ostiot al canto. El més curiós és que els mateixos estudiants s’enganyen entre ells presumint de les hores que es passen sense dormir estudiant.

El segon xoc va ser una mica més endavant. Ja feia temps que dinava o sopava amb la Mina (la meva amiga coreana) de tant en tant. Recordo com em molestava una mica que mengés amb la boca ben oberta i fent uns sorolls desagradables com si es tractés d’una nena de 5 anys que no pot deixar de cridar l’atenció. Un bon dia, la Mina va venir cap a mi, tota avergonyida i em va dir: Acabo de saber que aquí és molt groller fer soroll mentre es menja... És que a Corea és un costum molt comú. Hem de fer soroll sempre que ens agrada el que estem menjant. En principi és com a mostra de respecte per la persona que ha fet el menjar, però es fa encara que estiguis en un restaurant i el cuiner/a no hi sigui present.

Una altra sobre sopars i convidats: Típicament, quan algú convida als amics a sopar, s’espera que aquests, els convidats, es dediquin a netejar la cuina i els estris fets servir per cuinar i sopar. Aquesta està molt bé pels amfitrions, però crec que la quantitat de gent que aniria a sopar a casa dels col•legues disminuiria dràsticament.

Un altre dia que la Mina ja havia marxat, l’altre coreà (el Jeon) i jo estàvem acomiadant a l’italià, que marxava al seu país al dia següent. Li vaig comprar un petit present de despedida, del qual el Jeon en volia pagar-ne la meitat. Total que com bon coreà, just després de que l’italià ens donés mil gràcies pel regal, el Jeon va procedir a la manera coreana tot preguntant-me obertament davant de tothom i en veu ben clara i alta que quant m’havia costat i quant li havia de pagar. Els altres ens vam mirar una mica estranyats i jo li vaig dir tranquil•lament que ja li ho diria en un altre moment, que no es preocupés pels diners. Aquell mateix dia, unes hores després, em va explicar que és que a corea sempre es fa així. Així, el que rep el regal ja sap quant s’ha de gastar quan li toqui a ell. I pobre d’ell que rebaixi la quantitat.

Per acabar, només explicar que des de joves s’entrenen a beure el màxim d’alcohol possible sense perdre el control de si mateixos perquè quan entren a treballar a una empresa tenen com a norma estricta sortir amb el jefe a beure alcohol com a descosits un cop acabada la feina, pràcticament tots els dies de la setmana. Això fa que hi hagi molta gent alcohòlica i amb problemes de fetge, però la tradició és la tradició.

A part d’això, la majoria estan enamorats del seu país. Els que vaig conèixer a l’escola diuen que la gent és molt amable i oberta, i estan molt orgullosos del progrés que han fet durant els últims anys treballant com xinos. El Jeon, en canvi, l’altre dia em va dir que si algun dia vaig a corea i necessito preguntar alguna cosa a algú, que ho faci a la gent més jove, que són els que parlaran l’anglès perfectament amb més probabilitat. Qualsevol persona que no el parli perfectament no s’atrevirà a parlar-lo en públic i fugirà de mi perquè la gent el podria mirar amb mala cara tot pensant que què fa aquest idiota intentant parlar l’anglès si no en té ni idea? De fet, alguna vegada que hem trucat a la Mina, ens ha penjat perquè estava a l’autobús...