You're out

Tot i que els principis poden ser lluminosos i plens d’esperança, és en la seva fi quan qualsevol persona, animal o concepte troba la seva definició màxima. Així, al principi de tota cosa hi ha sempre lloc per paraules com futur, il·lusió, plans, hipoteques. Paraules boniques, que ens fan volar la imaginació, però que inevitablement van associades a angoixes, incerteses i patiments. Sentiments tots dolorosos que, per desfer-nos-en, requereixen o bé l’acceptació total i absoluta del budisme, com Richard Gere, Steven Seagal o Jennifer López, o bé la fi definitiva de la tal cosa. I en aquesta fi, alliberats finalment de tota por, és on la bellesa del que sigui que s’acaba adquireix una plenitud màxima, sense inhibicions ni mesquindats.

El final, concretat en una última frase, ens pot revelar amb grandesa la natura d’una persona. Fins i tot característiques com l’estupidesa poden ser ennoblides en frases pòstumes com ara “Camarada Stalin, no estic d’acord amb el teu sistema de direcció del partit”, “No us preocupeu, tot i que els cocodrils puguin mossegar amb molta força, els músculs que obren la mandíbula són realment dèbils” o “Tranquils, Don Corleone no sospita res”. Una bona última sentència pot definir amb elegància una postura filosòfica i senyorial davant la vida, com la del pensador Bernard de Fontenelle (No sento res, a part d’una certa dificultat per seguir existint), o la de Voltaire, expressada quan un capellà li va suggerir que renunciés a Satanàs: “Ara, amic meu, no és el moment de fer-se enemics”. Sempre podem escollir una frase que immortalitzi el nostre interès incansable per entendre la natura, com el físic Heisenberg (Quan em trobi a Déu, li faré dues preguntes: Perquè la relativitat? I perquè la turbulència? Crec sincerament que tindrà una resposta per la primera pregunta). O el nostre interès incansable pel menjar, reflexat en els últims mots de Todd Poller abans d’intentar menjar-se una perca viva: “Ei tíos, mireu això!”. O per beure (“Disset Whiskies. Un rècord, crec”, va dir Dylan Thomas abans de morir). O un odi mai confessat, com el de Lope de Vega (D’acord, doncs, si m’he de morir: No suporto a Dante).

Però on vull anar a parar amb totes aquestes frases és que tot s’acaba, i no només les persones. S’acaben els països, s’acaben els estius, s’acaben les capibares, s’acaben fins i tot els programes de televisió. I en tots els casos, el que compta és saber què dir, en aquest temut final (aquest detall, fixeu-vos-hi, deixà en mal lloc a la pobra capibara. Al cel sigui). I això ho han entès perfectament els de la cadena de televisió Bravo, especialitzada en Reality Shows del tipus “Operación Triunfo”. La frase que fan servir per fer fora als concursants expulsats de les competicions diverses està finament ajustada al tipus de repte que posa el programa. Així, a “Project Runway”, on competeixen dissenyadors de roba, s’expulsa als participants mitjançant un lapidari “you’re out”, marcant clarament que el perdedor ja no està gens “in” en el món de la moda. A “Top Chef”, als desgraciats concursants incapaços d’aixecar amb propietat un souffé se’ls hi diu que “you can pack your knives and go” (podeu agafar els vostres ganivets i largar-vos). Al programa de formació d’ejecutivos portat per Donald Trump, et fan fora amb un directe “you’re fired” (estàs despedit). I així, jo proposo: no podríem trobar frases d’aquest tipus per tota la miríade de finals de tota mena que ens envolten cada dia? Fa uns mesos, en Dividé plasmava la seva frustració al bloc per la incapacitat de trobar una frase adequada quan l’has de dir. Doncs bé, siguem previsors, i tinguem una llista de frases a la recambra. Quan s’acabi la infantesa dels nostres fills, i aquests ens demanin permís per sortir de festa, els hi direm: “A mi el meu pare me’l va donar, vaig conèixer a ta mare i et vam acabar tenint a tu. Creu-me, queda’t a casa.” Quan s’acabin els diners, deixarem anar: “Em pensava que no ho diria mai, això, però quin era, el telèfon de Cofidis?”. Quan finalitzi el nostre matrimoni, podrem replicar amb un elegant “si, però jo no tinc la menopausa”. Suggerències?

Text complet

Summary only...

Melody

“Realmente, ¿me interesa algo de lo que este pobre desgraciado (y grandísimo hijo de puta) me está diciendo…?” Y sin embargo sus pensamientos no tienen ninguna correspondencia con la actitud profesional, pulcra y atenta, con la que el prestigioso abogado fijaba sus ojos en aquel hombre no excesivamente alto ni especialmente bajo, soportablemente agraciado y sobre todo extrañamente inexpresivo a pesar de la gran carga emocional y dramática que contenía su relato.

“Semi incorporado y sudoroso, mis ojos muy abiertos y fuera de sus órbitas casi tocando la familiar mancha del techo, que entre los muchos y variados parecidos que le he ido atribuyendo a su contorno a lo largo de estos años, hace mucho, mucho tiempo, que únicamente soy capaz de reconocer en ella la simple mancha que en realidad es. El sueño, por reciente en el tiempo y por repetido en mis años de prisión, se ha convertido, para mí, en una cinta de video que mi mente puede recrear y repetir a su antojo, aunque no siempre pueda detener sus imágenes una vez iniciadas.

El espacio que me rodea, es un espacio onírico, ligeramente irreal pero suave, agradable, placentero y acogedor.

La sensación es indescriptible. Ella me mira. La belleza, elegancia y serenidad de su rostro son maravillosas. Su cuerpo desnudo, de proporciones armoniosas y de contornos suaves pero definidos, se muestra ante mí ofreciéndome sin estridencias sus recovecos más íntimos, incluso los que ya se adivinan húmedos. La oferta es plena, sus ojos me hablan de una entrega sin límites, prometen una búsqueda conjunta del placer más absoluto y de una fusión que supere la de nuestros cuerpos y flujos.

Una fuerza a la que no puedo resistirme me acerca irremediablemente a ella, paralelamente, una progresiva rigidez invade todo mi cuerpo. Mi ropa desaparece y cambia vertiginosamente a medida que la distancia entre nosotros disminuye. Cuanto más cerca, menos piezas de ropa cubren mi cuerpo.

Yo desde fuera, junto a cientos de personas, observo la escena a la vez que la vivo, intensamente. Soy consciente de que la última prenda que esconde mi virilidad desaparecerá, en cuanto los escasos centímetros que nos separan, sean reducidos a la nada por mi imparable avance.

Mi terror es ya insostenible. Tengo plena conciencia de que en el mismo instante que nuestros cuerpos se toquen experimentaré, por un segundo, la entrega sin límites de lo que significa un amor pleno y recíprocamente compartido. Y así sucede.

Inmediatamente me veo a mí mismo desnudo y con la pelvis totalmente lisa, mi rigidez es absoluta. Soy un maniquí de escaparate sin ropa. El horror que siento es insufrible. La gente se aleja entre risas, gritos e insultos, dejándome totalmente solo, enfrentado a lo que ya se ha convertido en mi imagen sin sexo reflejada en un espejo. Únicamente un miedo infinito me acompaña.

En breves instantes la realidad de la vigilia me serena y relaja, permitiendo a mis pensamientos, nunca compartidos, que interpreten con claridad las sencillas claves que convierten a lo que nace con voluntad de bello sueño convertirse en la peor de mis pesadillas. Simultáneamente a la calma, mi más querido mecanismo interior, permite que mi boca inicie una breve sonrisa que es, a la vez, una apuesta por una normalidad inalcanzable”.

“¿Sí?, ¿no? No, realmente no me importa un carajo lo que este puto violador confeso y condenado, está intentando expulsar de mi mismo, en la seguridad de que su próxima libertad le devolverá a la eterna esclavitud de su instinto”.

Pacientemente, con una expresión fría pero cordial, el abogado escucha atentamente el sueño recurrente del famoso violador, apodado Melody por su extraña costumbre de realizar todas sus fechorías llevando siempre consigo una botella de tan exquisito licor, en las que, sin decirlo, está comunicando a gritos que volverá a delinquir, que necesita ayuda y sobre todo que sigue estando solo.

Pat Andrews

Text complet

Summary only...

Reflexions per Setmana Santa

Donat que al vell continent encara es porta la tradició de fer vacances per motius religiosos (aquí als Estats Units ens limitem a celebrar i exaltar events patriòtics diversos) suposo que la atenció a Dies de Melody i Roses es veurà, si cap, encara més disminuïda durant aquesta setmana. Per tant, avui em limitaré a deixar-vos amb dos exemples gràfics impagables de com el castellà i l’anglès s’uneixen en aquest gran país per produïr creacions d’enorme bellesa lingüística. Pel mateix motiu, esperarem a la setmana que ve per publicar els articles convidats que tenim en espera...


Crema contra el picor de pell “Sarna”. La més popular entre la comunitat hispana.














Sense paraules

Text complet

Summary only...

You're terrific

Són les nou del matí a la càlida aula de la Cambridge School, situada al carrer 43, entre la segona i la tercera avinguda, fregant la frontera del gegantí cor de Manhattan. A fora està nevant molt, moltíssim. Una de les meves vistes preferides d’aquesta ciutat és la que es veu des del carrer 43, just abans d’arribar a la “Central Station” durant una nevada intensa: Aixeques el cap i notes com unes volves gegants que cauen d’un cel baix i gris s’acumulen lentament a la galta sense desfer-se, sensació que em recorda a alguna nevada a Espot, als Pirineus. Però aquest cop no hi ha silenci, quietud i aire fresc i pur. Milers de persones atrafegades volten en totes direccions; la majoria són homes trajats i dones vestides amb faldilles i jaquetes elegantíssimes, que caminen sobre la neu amb les altíssimes botes de taló d’agulla, i amb els paraigües negres oberts i emblanquits per la neu. I tot això envoltat de desenes de rascacels, entre ells l’elegant Chrystler.


Entra en Michael, el professor de l’assignatura d’anglès avançat “Business English”: - Bon dia nois, com esteu avui? Heu descansat molt aquesta nit? Ufff, jo estic molt reventat perquè ahir vaig estar fins a les no-sé-quantes de la matinada preparant uns quants articles per vosaltres, nois. Ja ja ja ja! You know, és molt dur preparar el material d’una nova assignatura... Però vosaltres treballeu molt nois, you guys are terrífic! You are a great class! Ja ja ja ja!

I el mateix discurset, amb petites variacions, dia rere dia. La veritat és que m'ha costat tot un més deixar de pensar que aquest tio és un gilipolles. Però això no és tot. Cada dos dies hem de portar el resum d’un article d’economia o negocis en anglès. El llegim un per un davant de tothom, mentre ens gravem amb un d’aquests reproductors de cassets petits. Després, posa el casset en un reproductor més gran i ens escoltem. En Michael va comentant els resums un per un, i a mesura que els comenta, em vaig desconcertant cada vegada més.

A la gent que a mi em sembla que ha fet el que és un resum pròpiament dit, els diu que ben fet, que ho han fet molt bé. Per la gent a la qual no he entès de què estaven parlant, o a la que han fet un discurs que s’allunya bastant del que jo entenc com a resum d’un text, segueix unes pautes molt marcades:

- Primer riu llarga i falsament dient que "It's been terrífic" (terrífic ho fan servir moltíssim per dir que ha estat magnífic).
- Després els diu que molt bé, que han treballat molt i que està molt content de que s’hagin esforçat tant.
- A continuació, en comptes de dir què és el que han fet malament, remarca les poques coses que han fet bé, com per exemple que el seu accent ha millorat respecte la setmana anterior, o que el que han dit té molta gràcia, o que la gramàtica que fan servir és fantàstica.
- I per últim, com que el que han dit potser no tenia res a veure amb el que havien de dir (crec), els diu com podrien millorar el que han fet, tot i que el que han fet està prou bé i que cadascú té el seu estil.

El cas és que surto de la classe una mica confosa perquè tots els resums són molt diferents, i tots són terrífics... Total que no tinc ni idea de si resumeixo bé en anglès o no. Les primera setmana vaig pensar que aquest professor no tenia ni idea d’ensenyar i que era un papanates que l’única cosa que volia era caure bé als seus alumnes. Però després, m’he anat informant sobre el tema de l’ensenyament aquí i la veritat és que, sense ser tant exagerat, és una mica el rollo que es porta, aquesta teoria de que no s’han de desmoralitzar als alumnes i que sempre se’ls ha de remarcar les coses positives que han fet i no pas les negatives...

Tinc taaaantes coses per aprendre, i tantes idees al meu cap sobre com fer les coses que he de canviar, que els primers pensaments que vaig tenir quan vaig descobrir que el Michael potser no era un gilipolles van ser que no sé què nassos feia aquí, que aquí tot ho fan malament, que són massa diferents a mi i que volia tornar-me’n a Barcelona.

Afortunadament l’escola està plena d’asiàtics, turcs i sud-americans, amb la qual cosa cada dia aprenc coses diferents sobre les mil cultures del món. I la veritat és que els asiàtics i els turcs m’han ajudat a trobar que nosaltres i els nord-americans tampoc som tant diferents... M’han ajudat a trencar una mica amb la meva tossuderia i a acceptar que potser el problema és que jo sóc més tancada de mires del que em pensava i que la meva cultura no té per què ser la millor del món. Així que el toca ara és baixar del burro i començar a aprendre i veure les coses positives d’aquesta nova manera d’entendre l’ensenyament, ja que a partir d’ara: “el sistema de convivencia, y por consiguiente de disciplina (•••), demanda del profesor flexibilidad en el trato con sus discípulos, sabiendo que el clima de la clase no es una consecuencia natural de la “auctoritas” docente, sino del esfuerzo del preceptor por crear situaciones de trabajo atractivas e interesantes para sus discípulos”, i “Uno de los principios no escritos que regulan la vida escolar es el que postula que el alumno se sienta a gusto, feliz, es más importante que el aprendizaje en términos meramente académicos” (Gonzalo Gómez, Consejero de Educación y Ciencia. Washington D.C.).

Qui m’hagués dit que el Business English m’ensenyaria tanta cultura de l’ensenyament americà i tant poc a resumir textos en anglès.

Isobel

Text complet

Summary only...

Els gegants de gel

Quant en X -per a resguardar la intimitat del funcionari i no posar en perill la integritat de la seva persona- estava a punt d’esbotzar la porta d’aquell pis de Trinitat Vella li va sobrevenir, per un segon, una sensació intensa d’ofec, una pressió que l’hauria pogut fer replegar-se sobre si mateix, com si el cel es tornés tan espès com el plom fos i l’esclafés, rebregant-lo. Recuperat l’alè i mentre el seu company Y –per a fer un sistema d’equacions- li recriminava amb gestos aquella espera, va etzibar una patada a la portalada al pur estil Chuck Norris.

500 euros, balances de precisió, vàries papelas de coca i 300 grams en una bossa. La denúncia dels veïns els havia posat sobreavís. X es va dirigir a la nevera i el va tornar a pertorbar aquella sensació d’empetitiment, d’un sobrepès titànic que l’immobilitzava. Va estirar el braç, va obrir el congelador i, va observar amb sorpresa aquells tres pots de vidre. Tres pots de llegums buits, amb unes etiquetes enganxades amb cel·lo, en cadascuna de les quals resava: “mossos de escuadra", "antidisturbios de la policía" i "secretas de la policía”. El mosso, amb la seva ment de mosso, tan pertorbada per visionar diàriament “La Jungla de Cristal”, va anar cap els delinqüents, que esperaven esposats al sofà i els va increpar: “Què dimonis és això? Àntrax? Alguna substància que guardeu al congelador per atacar els agents de l’ordre?” La Dolores, la Felicidad i el Luís no entenien un borrall. Ja no perquè els parlés en català, ni perquè feia mitja hora havien estofat el seu nas en la bossa de farlopa, sinó perquè no tenien ni punyetera idea del què era l’àntrax ni els agents de l’ordre. Però van suposar que es referia als Gegants de gel.

La Dolores, que era la que anava més serena, li va explicar que no, que allò era només un encanteri de protecció. Li va explicar que si guardes al congelador el nom del teu enemic (“y disculpe que le trate así, pero tal cómo estan las cosas...”) o d’algú del qual et vols resguardar i, cada vegada que el tanques, dius la frase: “Gegants de gel, si us plau, seieu sobre [la policia, en aquest cas] per a que no torni a molestar-me més”, aconsegueixes protegir-te d’ell. X, en una clarividència impròpia d’un mosso, de la qual es va sorprendre, va dir: “doncs això us passa per no haver estudiat, que en català, mossos d’esquadra, s’escriu amb q”.

Avui, tan bon punt he sabut d’aquest fet, ocorregut fa una setmana, em costa tancar el congelador. “Gegants de gel, si us plau, seieu sobre Mariano Rajoy, José Luís Rodríguez Zapatero, Jiménez Losantos, Jordi González, Ángel Cristo, Norma Duval, Ángel Acebes, Marujita Díaz, Artur Mas, Juan Imedio, Marichalar (els dos), Juan Carles I, Ratzinger, Lala, Po, i Bertín Osborne per a que no tornin a molestar-me més.

Tots tenim els nostres dimonis.

Text complet

Summary only...

La igualtat

En món com el nostre, on els mitjans de comunicació són cada vegada més crucials i la capacitat d’atenció dels individus cada vegada més reduïda, l’habilitat de sintetitzar idees en missatges molt curts ha esdevingut essencial. Duta a l’extrem, aquesta idea porta a les paraules-emblema de la nostra societat, paraules com “democràcia”, “tolerància”, “multiculturalitat” o “solo la puntita”. Tot i que les idees originals que van portar a l’ús i abús d’aquestes paraules en general són altament lloables, però, la inevitable síntesi que impliquen genera que aquests mots siguin emprats de forma indiscriminada per emparar tota mena de conceptes menys defensables. Avui vull parlar d’una d’aquestes paraules-emblema o buzzwords, la paraula “igualtat”.

Sota una primera lectura, és evident que tots estem a favor de la igualtat. Està clar que tots hem de ser iguals davant la llei: si jo (per posar un exemple qualsevol) convenço a un grup de nens perquè vinguin al meu parc d’atraccions privat però després els porto a la meva habitació perquè vegin un altre tipus d’atraccions, doncs hauria de ser igual que jo fos el Michael Jackson, el duque de feria, la madre Teresa de Calcuta o el Sr. Jordi el porter. Tots haurien de patir les mateixes conseqüències, o sigui, tornar-se bojos, canviar-se de sexe i intentar llançar el seu fill per la finestra. També és evident que hauríem de tenir igualtat d’oportunitats, i de molts drets. Ara bé, hauríem de ser iguals en tot?

Evidentment suposo que tots estem d’acord en que no, però deixeu-me només posar alguns exemples. No totes les opinions són iguals, per exemple. Si ets un tertulià economista a la ràdio i no saps res de ciència, per favor, abstén-te de pontificar sobre el canvi climàtic. Si mai has entès res de tecnologia, no desenvolupis una teoria sobre com el teu lloro canvia de canal fent servir ultrassons. No, no són el mateix que els infrarrojos. No totes les persones són iguals, tampoc. Tot i que Pablo Pineda hagi arribat a treure’s una carrera amb síndrome de Down, lo qual és molt lloable (tot i que no vull ni saber com anaven els consells d’avaluació de la seva classe), no podem negar com fa ell en una entrevista que la gent amb aquesta síndrome sigui en general menys intel·ligent que la mitjana de la població. Això és així i prou, i negar-ho en ares d’una suposada i absurda “igualtat” només portarà al sofriment i l’angoixa dels downs del món. I, finalment, no tots els servidors de blocs són iguals. Així com blogger.com (abans blogspot.com) va ser un dels pioners en aquest camp, i és el servidor més conegut ara mateix, bloc.cat, tot i ser català i nostrat i el que vulguis, simplement, no funciona. Així doncs, que te vaya bonito, bloc.cat. ja t’hem donat massa oportunitats. Adéu a les teves constants penjades, i al teu interface lamentable. Estem tranquils, però, ja que et deixem amb el teu top-ten de blocs, que inclou primícies com “Club Ciclista Torregrossa” o “el serrillàs info, la informació que tu vols”. Potser serà massa tard per recuperar una comentarista que tant ha aportat a les nostres tertúlies com la Belinda, però com a mínim ho haurem intentat.

Text complet

Summary only...