Una més de teachers

Enviat per Isobel

Després d'una etapa de barreja d'avorriment i desmotivació pel que fa a desenvolupar la meva carrera de professora a terres Novaiorqueses, ahir a la nit vaig sentir com un pic d'energia positiva engrescava la meva ànima de teacher després de rebre un mail inesperat del Principal (director) del departament de física i química de la prestigiosa escola de Manhattan “Stuyvesant High School”. Una escola pública on els alumnes han de passar per un estricte procés de selecció amb redaccions i exàmens de ciències i matemàtiques.

Tot va començar al mes de febrer, quan em vaig comprar el llibre “New York City’s Best Public High Schools”, un llibre que explica amb tot detall les característiques principals de les escoles de les quals surten els estudiants millor preparats de Nova York. Què vol dir això? Bé, donat que aquí l’ensenyament és obligatori fins als 17-18 anys, és a dir, el batxillerat (o equivalent) és obligatori, alguna cosa han de fer diferent si volen preparar als seus estudiants per anar a la universitat. Solució: Processos de selecció dels estudiants.
Doncs bé, com era el que tocava, vaig enviar currículums i cartes de presentació com una descosida a pràcticament totes les escoles del llibret, totalment confiada de que no em trucarien perquè, entre d’altres coses, creia que una pardilla espanyoleta acabada d’arribar del seu país poc tenia a oferir a aquestes fantàstiques escoles.
Doncs mira per on, resulta que començo a rebre trucades de tot cristo per ser entrevistada. I cada vegada que rebo una trucada d’un telèfon desconegut maleeixo els currículums, les escoles i l’anglès, que si ja és difícil entendre’l parlant amb algú en directe ni te cuento per telèfon.
Total, que una d’aquestes va resultar ser el Senyor Thomas, de l’Stuyvesant High School, una escola famosa per les poques hores que dormen els seus alumnes, la competitivitat entre ells, i un nivell de preparació científica de nivell de primer de carrera. Resulta que volien que els fes una demostració de com explico amb una lliçó de 10 minuts de qualsevol tema de física. Si ho arribo a saber no envio el currículum.
Bé, un altre cop, com era el que tocava, li vaig dir al senyor Thomas que evidentment estava encantadíssima de participar en l’event. 10 minuts tampoc és gaire, aniria allà, m’humiliaria explicant que és una ona mecànica amb la meva molla de joguina i el meu anglès patatero, veuria com els altres candidats explicaven els seus temes, coneixeria l’escola i al senyor Thomas, i hauria practicat l’anglès durant 10 minuts. Tampoc tenia res a perdre i, què nassos, aprendria força de tot plegat.
Arribat el moment, em trobo en una classe amb 30 cadires amb un braç gegant a mode de taula ple d’escrits de colors, però en aquest cas no en català o en castellà sinó en anglès, chino, japonès, espanyol i algun altre idioma que desconec. Al meu voltant, 3 candidats més per la plaça de profe de física, i 5 o 6 candidats per la plaça de profe de química, el director, el director del departament de física i química (el Sr. Thomas), i unes 5 o 6 persones més que desconec i tampoc em són presentades.
Surt el primer candidat. Reparteix unes fotocòpies amb uns gràfics químics i explica com farà la classe. Acaba al cap de 3 minuts i no té res més a dir. Es queda allà dret, sense dir res, dubtant si seure o no. I al cap d’uns moments seu. El públic assistent aplaudeix enèrgicament.
Ara és el meu torn. Surto a l’estrada amb la meva molla i faig la meva dissertació en anglès. Li demano a l’amic químic que no ha explicat cap tema que m’ajudi amb la molla. Em salto una quarta part del que havia de dir però ja està, ja he explicat què és una ona mecànica. I no puc evitar que se m’escapi un somriure de tonteta avergonyida quan el públic aplaudeix de nou energèticament. Sec totalment relaxada. Prova superada. Ara ja puc gaudir de l’espectacle.
El següent candidat, un senyor químic. No sé si és la química o el candidat, segurament la química, però m’avorreixo.
El següent: Un americà súper súper guai, vestit amb una esplendorosa camisa vermella i uns pantalons de vestir negres amb unes ratlles blanques finíssimes i que mostra una infinita confiança en si mateix. Si senyors, jo sóc el millor de tots vosaltres, a més a més porto uns clips per fer un experiment de ressonància i una canyeta per fer un experiment d’harmònics que flipareu. I si si, els experiments són interessants. Però va deixar els trossos retallats de la canyeta tirats pel terra...
I així successivament tots els candidats. Puc explicar d’un dels candidats físics que es va presentar a l’event amb el microones de casa seva. Si si, el microones. Per cert, guarríssim. És el segon microones que veig en aquest país i els dos estaven plens de taques marrons en el seu interior. Ecs. El microones i una taula de xocolata. Xocolata? Crec que tots sabem què passa si poses xocolata al microones, que passa a ser sopa de xocolata. En fi, resulta que vol mesurar la longitud d’ona de les microones amb la xocolata, així que posa la xocolata a sobre del mateix envoltori directament a dins del brut microones i esperem fins que comença a sortir fum de dins de l’aparell. I voilà, sopa de xocolata amb les dues marques que donen la informació que estava buscant. Encara em pregunto com ho va fer per que la xocolata no vessés pels límits del paper i per escriure amb els dits plens de xocolata sense embrutar el guix.
La mostra d’explicacions va acabar amb una intensa olor de xocolata que va persistir a la classe durant més de mitja hora. I tots cap a casa. Oh, que bé. Ja ho he fet. Ara millor em buscaré feina de cambrera.
Però no. Resulta que ahir a la nit rebo un mail del Sr. Thomas. Que ara, la classe serà directament als alumnes, i a poder ser d’un tema de física moderna. I que avaluaran el meu compromís amb els estudiants, l’estructuració de la classe i si els alumnes estan aprenent o no, i tot això en 45 minuts. Ala, a veure què ets capaç de fer, listilla.
El meu primer pensament va ser: Estaran mesurant als candidats la seva resistència al ridícul? No no, recorda que tu ets la única que no domina l’idioma. Només volen saber com et desenvolupes a una classe, si expliques bé, si els alumnes t’entenen... Ja, però és que no s’han adonat que sóc Spanish i que el meu anglès no és bo? Sort que el meu optimisme desbocat em recorda que potser és que els he agradat i volen veure’m en acció.
Passi el que passi, el que compta és que aquí a Nova York sempre s’aprèn de la fauna humana al món. I què nassos, qui vol treballar en una escola tant competitiva on els professors només s’han de preocupar d’ensenyar la matèria perquè els alumnes estudien mil hores al dia i es barallen per qui treu les millors notes i qui entra a la millor universitat? Ningú, oi? Què hi ha de les tendres lluites amb els alumnes perquè t’escoltin o per tal que estudiïn? Què hi ha de l’apropament alumne – professor que fa viure inoblidables moments amb ells? Estic segura de que les meravelloses personetes que ens han fet la vida impossible en algun moment ens recorden molt més i amb molt més carinyo que les que no donen mai problemes (i que no per això són menys meravelloses). Aix, no canviaria per res del món aquesta professió. Llàstima que aquests nanos parlin en anglès...