Subwave rider

Després d’un cap de setmana intens a Barcelona per anar a una boda (o festa que no boda, tal com insistien en va els protagonistes) vaig decidir-me finalment a prendre el pas que havia secretament anhelat i temut des que em vaig mudar als estats units: portar-me la meva taula de surf a Nova York. Tal com ja vaig comentar en alguns articles a Dies de Melody i Roses publicats poc abans del col•lapse final del blog, tinc una espècie d’afició absurda per un esport, el surf, que m’atreu inexplicablement tot i regalar-me sovint amb episodis de quasi ofec sota la mar, fred intens, i remades interminables sense rastre d’ones a la vista. Així doncs, ni curt ni mandrós després d’un cap de setmana d’excessos i bodorrios, vaig empaquetar la meva taula, la vaig embarcar a l'avió, i la vaig carregar des de l'aeroport de Newark fins a casa meva amb tren, metro i a peu. Allà, la vaig guardar a l’únic espai mínimament lliure del meu minúscul apartament (entre la paret i la nevera) i vaig esperar pacient fins a la primera oportunitat d’utilitzar-la.


Aquesta oportunitat es va presentar el següent dissabte. Feia un dia preciós, fresc però no fred, amb aquell sol melancòlic de tardor que et fa pensar que una vida diferent es possible. Per gaudir-lo completament, vaig llevar-me a les 6 del mati, i vaig quedar amb el meu amic surfero japonès Hiro per agafar el tren de les 7 del mati cap a Long beach. Quan va pujar al tren em va saludar alegrement, tot comentant la bellesa fugissera d’aquell matí mentre creuàvem els suburbis exteriors del barri de Queens. I com no podia ser menys, la sessió de surf va ser també excelsa: la platja de long beach mostrava un sol naixent que il•luminava una mar refulgent amb onades petites però boniques, i una platja de sorra fina populada en aquell moment només per un petit grapat de surfistes i els jueus del poble caminant empolainats cap a la Sinagoga. Vam estar unes dues hores jugant amb el mar fins que ens varem veure forçats a admetre que fins i tot la bellesa té un final, moment en el qual ens vam tornar a vestir i vam agafar el tren de tornada a Nova York.

Fins aquí, això seria una descripció d’un bonic dissabte matí dedicat a l’esport. Però, evidentment, la història no acaba aquí. Perquè no vaig pensar en el fet que, tot i que l’anada cap a la platja l’havia fet en metros i trens lògicament buits de bon matí d’un dissabte, la tornada la vaig emprendre a les 12 del migdia, hora en la qual trens, metros i carrers ja estan a vessar de novayorquesos anant a fer un brunch, a treballar, al parc, o simplement a participar gratuïtament del brogit constant d’aquesta ciutat. I així, mentre la tornada en tren encara va ser prou tolerable, la connexió posterior amb el metro es va convertir en una (altra) de les meves experiències angoixants. Només entrar al vagó, una marabunta em va arraconar contra una cantonada, on em vaig quedar encaixat amb la meva taula. Taula que, a sobre i per la meva condició de principiant, mesura una mica més de 2 metres, i per tant no cap al metro posada vertical: l’havia d’arrastrar torçada, empitjorant encara més la meva precària situació. Per si això no fos prou, l’artefacte enorme que arrossegava va cridar l’atenció dels meus companys de vagó, els quals es van llançar immediatament com a bons novayorquesos a fer tota mena de comentaris i bromes. Per resumir, us puc dir que aproximadament uns 7 o 8 californians d’origen residents a Nova York em van explicar que a ells els hi encantava el surf i que l’havien practicat tota la vida a San Diego/Santa Mònica/San Francisco, dos vells em van preguntar si creia que encara estaven a temps d’iniciar-se en el surf, un dominicà em va titllar de pertorbat per ficar-me a l’aigua quan fa fred a fora, i un grupet de graciosos em va fer el símbol surfero (vegi’s Ronaldinho) tot vociferant-me “surf’s up!”. Ah! I m’oblidava del paio que em va fer una foto amb el mòbil amb l’excusa que en 20 anys d’agafar el metro mai havia vist a ningú amb una taula de surf (xutant-se heroïna o apallissant a algú suposo que si, però).

En fi, després de sortir amb prou feines del metro a la meva parada a base d’utilitzar la punta punxeguda de la meva taula com a ariet, vaig arribar a casa amb una sensació de ridícul absolutament descomunal. Quan em vaig haver dutxat, amagat el cony de taula un altre cop darrera la nevera, i calmat una mica, vaig pensar però que què dimonis, que això són els Estats Units d’Amèrica. I si algun avantatge té aquest país és que aquí no hi ha sentit del ridícul, és més: Hollywood t’ensenya que tot i que al principi de la película et pugui semblar que fas el préssec posant i treient cera dels cotxes o sent el nen marginat de la classe, després passes a ser Karate Kid o Spiderman. Així que Nova York, tremola: el primer científic cabalgador simultani de metros i ones es prepara per revolucionar i fer història a la ciutat que mai dorm.