La porta de l'Oest

Hi ha moments irrecuperables en que una bellesa fugaç et corprèn, omplint-te de pau i a la vegada de la suau melancolia de saber que aquest instant no tornarà. Avui, assegut a la gespa del Riverside Park, veient la posta de sol sobre el riu Hudson i la catifa centellejant de milers de cuques de llum, n’he experimentat un, d’aquests instants. Un instant que també m’ha fet meravellar de les paradoxes de Nova York, una ciutat que per una banda et fa viure en apartaments minúsculs a preu d’or, i per altra et regala kilòmetres i kilòmetres de parcs idíl•lics on descansar, reflexionar i jugar al frisbee. Tot aquest espai, a més, tot aquest dispendi d’hectàrees que als europeus ens semblen impensables, encara fa que m’irriti més, que em molesti més no saber el perquè.

I és que tot i que Nova York probablement sigui la zona dels Estats Units on l’espai va més restringit, on el metre (o peu) quadrat és més car, fins i tot aquí traspua clarament el diferent concepte de l’espai que tenen en aquest país. Els Estats Units, tots ho sabem, és un país enorme (18 vegades la mida d’Espanya), i amb poca densitat de població (3 vegades menys que Espanya), un continent que fou colonitzat amb el mite que l’espai i els recursos naturals eren il•limitats, i que per aprofitar-ne els fruits només calia empenta i treball dur. Un concepte que es reflecteix clarament en la vida diària: aquí tot és més gran, més desmesurat, més tot. Aquí ciutats a 5 hores en cotxe (com Nova York i Washington, per exemple) són considerades properes, cotxes tipus tanc com el Hummer o el Cadillac Escalade són habituals tot i l’augment del preu del petroli, i la família mitja no està contenta fins tenir una casa unifamiliar amb jardí en algun suburbi. La gent menja galledes de pollastre i costellams sencers de porc, i beu coca-cola en envasos d’un litre. Aquesta idea d’una natura inesgotable i d’una terra inacabable és també la raó principal per explicar que els EUA siguin el país que més contamina, i que s’hagin negat fins ara a signar cap tipus d’acord internacional sobre medi ambient. Així doncs i vist això, encara em costa més entendre perquè collons.

La conseqüència potser més curiosa d’aquest vincle dels americans amb el seu entorn, i potser la part que als mediterranis ens costa més entendre, és la que determina les relacions entre persones. A Europa, des de sempre, hem viscut amuntegats, i el contacte físic entre nosaltres ha estat habitual: ens fem petons quan coneixem algú, ens apilotonem al metro, a la platja i fins i tot a la muntanya, i veiem i interactuem constantment amb tota mena d’amics i família, tot i que no sigui sempre voluntàriament. Aquest, en canvi, tot i que costi recordar-ho en passejar per Times Square, és un país de gent individualista i més aviat solitària, acostumada a tenir molt d’espai personal i que prefereix tractar de lluny amb els altres, tant a nivell físic com emocional. Aquí només les parelles es donen petons, la gent es posa nerviosa si t’hi acostes a menys de dos metres, i les famílies viuen desperdigades de costa a costa, amb els avis tirats en un asil a florida, els pares treballant a Atlanta, i els fills anant a la Universitat a Los Angeles. En els moments d’emotivitat màxima, dos americans poden arribar a abraçar-se, però amb un estil propi (coll estirat al màxim i cul en pompa cap a fora) que busca minimitzar l’àrea de contacte. I ara si que ja no ho entenc gens: perquè, cony, perquè!

I és que vull, no, necessito, saber com pot ser que, amb tot el que us he explicat, els lavabos públics de la primera potència mundial, ja siguin al McDonalds o a un restaurant 3 estrelles Michelin, facin 70 centímetres d’ample i estiguin tapats per una porteta de fullola tipus bar de l’oeste que comença als genolls i acaba lleugerament per sobre dels ulls. Espero sincerament trobar algun tipus de resposta o, millor, solució aviat, ja que no sé si la meva fràgil ment serà capaç de suportar un altre cop la visió de les sabates negres i brillants, els pantalons de pana arremangats, el cinturó de platejada sivella, les cames de refulgent blancor, i els gemecs de costosa excreció del meu jefe, assegut a la tassa del costat.