Diuen que una de les grans coses de Nova York és que et permet viatjar per tot el món sense sortir de la ciutat. I tot i que sovint les llargues hores al metro creuant Brooklyn et fan sentir que estàs viatjant molt lluny – per molt que segueixis a Nova York - , és cert que dins d’aquesta ciutat hi ha una diversitat eixordadora que jo no he vist enlloc més. Jo diria que aquesta és la característica que més em fascina d’aquesta bèstia rugent que és la ciutat on visc, i una de les meves activitats preferides del cap de setmana és agafar el metro amb algun llibre, preparat per estar’m-hi una hora i mitja o dues, i sortir a descobrir un nou barri inexplorat. Així doncs, dedicaré aquest article a una guia turística de la Nova York alternativa, portant-vos per un recorregut on teniu pràcticament garantit no veure cap altre turista i potser, fins i tot, cap altre persona del vostre color de pell. Ara bé, abans de començar, un avís: la ruta que esteu a punt de començar no inclou ni un sol gratacels, no passa per Central Park, i de fet ni toca Manhattan. Som-hi?
De fet acabo de mentir, ja que sens dubte el vostre hotel estarà a Manhattan, o sigui que haurem de començar per sortir del districte o “borough”. Tot i constituir la Nova York original i ser la part més famosa, Manhattan només te 1,6 dels 8,3 milions d’habitants de la ciutat, i 59 dels seus 786 quilòmetres quadrats totals. Així que creuem sense dubtar-ho el pont de Williamsburg, i fugim ràpidament d’aquesta trampa d’asfalt, yuppies i estrés que és Manhattan. El pont de Williamsburg ens deixarà òbviament al barri de Williamsburg, a Brooklyn. Refugi d’artistes i inconformistes diversos fugint en estampida dels desorbitats preus dels lloguers a Manhattan, Williamsburg és un lloc de contrastos. Originalment un barri obrer i humil, tots aquests artistes, irònicament, han portat amb ells els preus elevats i l’ambient “cool” de Manhattan, convertint el barri precisament en allò del que havien fugit. La zona manté però una personalitat tranquila i alternativa molt diferenciada de Manhattan, i és un lloc ideal per observar joves amb pentinats creatius i samarretes amb missatges irònics contra Bush, Coca Cola o la gent sense ànima que explota als insectes per treure’n mel. Proveu el Roebling tea room, el Dumont restaurant o el Royal Oak bar per veure a modernets o “Hipsters” lluint les seves millors gales.
Però ja prou d’hipocresia barata, Williamsburg no deixa d’estar a una parada de metro de Manhattan i s’ha convertit en un barri pijo més, en la terminologia preferida de la ciutat, s’ha “gentrificat”. Així que allunyem-nos caminant del riu per Bedford Avenue cap a l’interior de Brooklyn. I aquí és un ens trobem el primer xoc del dia. Sense pràcticament transició i abans de deixar Williamsburg, passarem sobtadament dels nostres jovenets amb pantalons apretats al segle XVII. D’un carrer per l’laltre, ens trobem al barri ultraortodox jueu de Nova York, on tothom vesteix de negre, els homes amb casulles, barrets d’ala, i tirabuixons penjant de les orelles, i les dones amb faldilles fins als turmells i mocadors al cap. Els cartells de les tendes estan escrits en caràcters hebreus, i la gent no parla anglès sino Yiddish, una barreja d’hebreu i alemany pròpia dels jueus emigrats de l’Europa de l’est. Si us passegeu un diumenge al migdia per aquest barri, probablement els amics que vagin amb vosaltres siguin les úniques persones que pogueu veure al vostre voltant que no vesteixin de negre. La gent us mirarà amb cara estranya, i les nenes murmuraran en Yiddish entre elles al veure-us passar com si fóssiu un exòtic objecte. Tot i ser un lloc fascinant, no crec que hi aguanteu molta estona, i no us hi puc recomanar restaurants perquè francament, mai m’he atrevit a entrar-hi. Així que acomiadeu-vos de les famílies amb 7 fills que us miren des de l’altre banda del carrer, i prepareu-vos per un llarg trajecte a la línia D.
De fet anirem fins a la última parada, on Brooklyn es troba amb l’oceà atlàntic a Coney island. Coney Island és (o era) un parc d’atraccions desenvolupat a principis del segle XX, probablement el lloc més decadent i estranyament melancòlic on hagi estat mai apart de Rubí. El parc està ple de tómboles, màquines de l’home més fort, muntanyes russes atrotinades, i la seu del concurs anual d’ingesta de hot dogs, el restaurant Nathan’s, on aquest estiu 68 gossets calents menjats en 10 minuts van donar la victòria a Joey Chestnut. Però tanta melancolia es pot fer insuportable, sobretot quan ens assabentem que el lloguer del terreny al parc d’atraccions acaba d’expirar i que una promotora pretén tirar-ho tot a terra i construir blocs d’apartaments. Una promotora, per cert, del barri del costat, Brigthon Beach, al qual hi podem arribar amb una curta caminada pel passeig de la platja.
Brigthon Beach és el barri rus de Nova York, però no cal pas gaire esforç per endivinar-ho un cop hi entrem. Passejant per la platja hi ha grups de senyores baixes, massisses i amb la cara pintada de forma ferotge parlant en el to trist i pensatiu dels eslaus, mentre els seus marits juguen a escacs al parc del costat. Els nois joves, mentrestant, es passegen amb els seus cotxes luxosos descapotables pels carrers del barri amb música rap a tot drap, mentre dones misterioses amb tacons impossibles fumen lànguidament al seient del darrera de berlines negres portades per xofers. No tothom és sospitosament ric aquí, però: al costat de tendes de comestibles amb cartells en ciríl•lic i cogombrets i peix escabetxat en oferta, tenim el petit restaurant uigur Kashkar, on una clientela de parla russa, trets asiàtics i religió musulmana es deleita amb especialitats senzilles de l’estepa més llunyana. Si teniu sort, podreu veure dinar en aquest restaurant a tres afables vells russos amb les seves cerveses i el seu vodka barat Smirnoff, portats de fora ja que l’amo musulmà no serveix alcohol. Quan acabin plorant un en braços de l’altre i sortint amb dificultats del local, sabreu que, per molt que tingueu l’oceà atlàntic davant vostre i el continent americà darrera, en realitat esteu a la Rússia més profunda.
Ara caldrà però tornar de Rússia, ja que el dia s’acaba i cal anar a dormir. Així que, després de passar per un dels locals de Brigthon Beach amb música tecno i damiseles eslaves ballant en una barra, tornarem a Manhattan, en espera de més viatges llunyans. Quan hi tornem, espero que la setmana que ve, us portaré a la Xina, Grècia, Egipte, Itàlia i la república dominicana. Ah, i si ens queda temps, potser podem donar una ullada i tot a l’amèrica profunda.
dimarts, 24 de març del 2009
La volta al món (1)
dijous, 12 de març del 2009
La rabieta perfecta
S’acosta la primavera a Nova York, i fins i tot abans que les fulles dels arbres comencin a sortir, les millors escoles de la ciutat ja comencen a sortir com a bolets a totes les pàgines web d’ofertes de feina, fent gran propaganda de com de magnífiques són, dels grans professors que hi treballen, i amb una gran llista de places disponibles per al millor candidat.
Les escoles que classificaria com les millors de la ciutat són: Les escoles públiques especialitzades que tenen prova d’accés (ja vaig parlar d’una en un article anterior). Les “charter schools”, que són escoles públiques sense prova d’accés que accepten a tot tipus d’alumnat, però amb classes de 10 alumnes, tots amb un nivell de la matèria semblant (és a dir, separen als alumnes per nivell de capacitat), amb uns ratis aproximats d’un professor per cada 7 alumnes, i amb plena capacitat d’expulsar un alumne que es comporti inadequadament o que mostri una clara manca total d’interès. I per acabar, les escoles privades (religioses i no religioses) que requereixen: exàmens d’accés, certificats acadèmics de les escoles anteriors (amb avaluacions i cartes de recomanació dels professors, sobretot per entrar a una high school), una redacció (o més) sobre temes proposats per l’escola, declaracions en forma de redacció per part de l’alumne, i dels pares, de per què es vol accedir a aquella escola i quins són els objectius i expectacions de l’alumne (de vegades també es demana el compromís per part dels pares per la seva participació en alguna activitat a l’escola), i per últim, entrevistes per part del director a l’alumne i als pares, de vegades fins i tot per separat.
En general, les pàgines web d’aquestes escoles expliquen com preparen als seus alumnes per ser uns bons líders en el futur. Que tenen unes tècniques d’ensenyament úniques que fan que els seus alumnes aprenguin des de l’observació, la indagació i l’experimentació, desenvolupant així extraordinàries tècniques d’aprenentatge que els permetrà triomfar en qualsevol estudi posterior. Que tenen uns professors increïbles que, no només tenen una base acadèmica formidable, sinó que són grans comunicadors, gent enèrgica i apassionada capaç de motivar, orientar i despertar les inquietuds dels alumnes; capaços de fer que l’alumne adquireixi el màxim nivell acadèmic a partir del repte i la motivació, i des d’una base de coneixement sòlida i ben consolidada.
Aquesta festa de la perfecció i impecables habilitats d’ensenyament no només queden ben exposades a la descripció de cada escola sinó que forma part de la descripció del perfil de professor que demanen adjuntada amb la corresponent oferta de feina. I per tant, ja us podeu fer una idea del perfil de la gent que arriba a ser entrevistada: professors perfectes. I com tenen professors perfectes, també tenen estudiants que aprenen de tot, motivats, amb uns nivells acadèmics fantàstics, amb una capacitat de pensar i aprendre insuperables, i amb un esperit crític formidable. En definitiva, els seus estudiants esdevenen perfectes.
I és clar, aquí comença el meu drama. Perquè tot i que considero que sóc força bona professora (i no entraré en els detalls de per què ho crec així), no sóc perfecta. M’han dit mil cops que quan escrigui cartes de presentació i vagi a les entrevistes apagui el botó que controla la modèstia, que aixequi ben alt el cap, que posi a totes les persones d’aquest món per sota de les meves sabates i em cregui que sóc la p. reòstia, la més millor, la més preparada, la més perfecta de les professores que hi ha en aquest món. He aconseguit reflectir una mica això en les cartes de presentació, però a les entrevistes encara em costa una mica. Serà per l’anglès, o per no-sé-què, però el cas és que no hi ha manera. I és clar, tots els professors perfectes d’aquest país em passen per davant.
Una de les maneres que tenen les escoles perfectes per donar-se a conèixer als professors perfectes per tal que es trobin els uns els altres per crear escoles perfectes i personetes perfectes és fent fires d’escoles. Això consisteix en que l’entitat organitzadora de l’esdeveniment recluta a les escoles per una banda, als professors per una altre, i els reuneix a tots en algun hotel luxós o universitat privada i prestigiosa de la ciutat. Els professors han d’anar vestits amb “business attire” (és a dir, els tios amb traje i corbata i les ties amb lo equivalent). Els representants de cada escola tenen una taula assignada a una sala molt gran i elegant, i els professors demanen entrevistes amb aquestes escoles mitjançant missatges en forma de paper o de correu electrònic (un dels requisits per ser apte per a la perfecció és portar sempre a sobre un portàtil de disseny, preferentment un apple). Aleshores les escoles consulten el currículum del candidat i li assignen una hora per trobar-se a la taula i fer un intercanvi de perfeccions.
Evidentment em vaig apuntar a un d’aquests esdeveniments. Estava una mica acollonida perquè era la primera vegada que trobaria a tanta gent perfecta junta. No sabia ben bé quina cara farien, com anirien vestits, com parlarien... També vaig portar el meu portàtil, encara que fos massa gran, negre, amb sistema operatiu Windows i amb un adaptador cutre per endolls europeus.
I sabeu què? Quina decepció. Allà hi havia gent normal. De tot (bueno, gran majoria de blancs), i de totes les edats. Gent que semblava que vinguessin directament de Wall Street i que et miraven com si dient “bitxo no te m’apropis que et trepitjo”; gent amb cara de bones persones que de tant en tant feien comentaris amables per trencar la tensió; algun que altre asiàtic; un o dos negres; jo; gent amb ordinadors no apple; gent sense ordinador!!!; gent no vestida amb business attire; fins i tot vaig sentir algun que deia que feia un any que havia vingut de Chicago de treballar de no-sé-què, i que per tant només feia un any que ensenyava.
Als suposats professors perfectes no els vaig sentir parlar gaire. Amb qui si que vaig parlar va ser amb els directors de dues escoles privades que em van fer un primer atac fort amb una mirada de circumstancia només sentir-me dir la primera frase, i em van acabar de rematar explicant-me la perfecció de l’escola mentre vocalitzaven exageradament i de tant en tant em preguntaven si els seguia.
Així que no sé, estic una mica desorientada. Potser les persones perfectes que esperava s’amaguen dins d’un aspecte de normalitat. O potser resulta que necessites ser perfecte per veure la perfecció. El cas és que ara encara més, m’encantaria treballar en una d’aquestes escoles perfectes per aprendre a ser la professora perfecta.
I que a ningú se li acudeixi pensar que tot estigui exagerat i hi hagi punts de mentida! Imagina’t, les escoles dient mentides sobre elles mateixes, els professors, i els alumnes; els professors dient mentides sobre ells mateixos, les escoles i els alumnes; els alumnes creient-se les mentides dels professors i de les escoles; els pares creient-se també totes les mentides i a més a més pagant una pasterada de diners per elles; i nosaltres creient-nos totes les mentides juntes... Seria massa pessimista creure que tota aquesta perfecció és una farsa descomunal. I és que els professors perfectes també són molt optimistes!