Fa un temps contraposava en aquest blog Nova York a Los Angeles, dues metròpolis que al meu entendre simbolitzen dues maneres molt diferents d’entendre el concepte de ciutat. Freda, compacta i vertical una, i semi tropical, playera i inacabable l’altre, Nova York i los Angeles no deixen però d’estar al mateix costat de la frontera principal que parteix aquest país en dos: la divisió blau-vermell.
Com gairebé tots els països que he conegut, a Estats Units hi ha una important divisió ideològica entre el que es podrien anomenar vagament “esquerres” (el partit demòcrata, representat sempre amb el color blau) i la dreta (el partit republicà, sempre identificat de forma incomprensible amb el vermell). Tanmateix, crec que la dinàmica i la evolució d’aquestes dues ideologies és cada vegada més diferent a Europa i als Estats Units. A Europa, diria jo, fa temps que s’aprecia un desdibuixament progressiu de les diferències de contingut real polític entre els partits. Potser des de la òptica catalana això no es veu tan clar, ja que les diferències entre, posem, PP i ERC o Iniciativa són òbvies per tothom. Cal tenir en compte, però, que aquí entra en joc el factor nacionalisme català/espanyol, que distorsiona molt la imatge. Així, si comparem els dos partits principals a Catalunya mateix (CiU i PSC), on el factor nacionalisme és molt menys important, cada vegada costa més trobar diversitat real d’opcions polítiques. Els dos partits estan a favor de l’estat de benestar i d’una política vagament socialdemòcrata, estan en contra de la pena de mort, i pretenen implantar ajustos mínims en una direcció o una altra. El mateix es podria dir dels partits principals de França, Alemanya, Anglaterra, Holanda, Bèlgica... Amb l’excepció potser d’Itàlia, segrestada de forma incomprensible per un mafiós de poca monta, tota Europa està sumida en un curiós i potser perillós procés d’anestèsia política.
Per bé o per mal, no es pot dir el mateix dels Estats Units. I les diferències no venen per part de l’esquerra, que amb molts matisos és més o menys assimilable a l’equivalent europeu. No, aquí els que són realment espectaculars són els conservadors. Entre la dreta americana, algunes de les opinions majoritàries, per posar un exemple, serien el suport a la pena de mort, al creacionisme, al dret a portar armes en qualsevol moment (i a disparar a qualsevol que entri a la teva propietat sense demanar permís), i la oposició total a l’abort, els drets dels homosexuals, i qualsevol intervenció de l’estat en la vida privada. Per molts republicans, l’estat s’hauria de limitar a mantenir els cossos de l’exèrcit i la policia, i no hauria sota cap concepte de finançar la sanitat, l’educació, cap tipus de programa social, i en casos extrems ni tan sols les carreteres. Per molts d’ells, el canvi climàtic no existeix, qualsevol religió que no sigui la evangèlica cristiana és una aberració, i la gent d’ascendència procedent de qualsevol lloc diferent al nord d’Europa és extremadament sospitosa.
El que em sembla més fascinant d’aquesta divisió és que, a més, té unes fronteres geogràfiques claríssimes. La zona del nord-est, des de Washington al Canadà, la zona dels grans llacs al voltant de Chicago, i la costa Oest són lliberals i de tendència demòcrata. Són zones bàsicament urbanes amb altes densitats de població, receptores d’immigració i en general riques. Tota la resta, absolutament tota la resta, cau de l’altre costat. Només cal mirar el mapa electoral de les eleccions del 2004 per veure la brutal divisió geogràfica d’aquest país. I així, cada elecció presidencial és una batalla ferotge entre les dues Amèriques per veure quina agafa el poder. Us podeu imaginar el pavor de tota la gent de Nova York, Boston o Califòrnia amb opinons semblants a les vostres quan veuen com els hi cauen a sobre governants imposats per l’altra facció com Bush, Cheney, Palin o McCain.
En fi, dimarts que ve presenciarem un altre d’aquests enfrontaments entre blau i vermell, i aquesta vegada tot sembla indicar que guanyaran els blaus. Jo, com a habitant d’aquest país i com a científic recipient directe de fons públics, espero ferventment que així sigui. I us deixo amb una interpretació personal d’una de les raons d’aquest canvi: Si us fixeu en el mapa previst per les enquestes de vots per cada estat, veureu que les zones prèviament vermelles que ara sembla que passen a blaves són estats com Colorado, Nou Mèxic, Virginia, Florida o Carolina del Nord. Tots són estats o bé recipients d’immigració per estar prop de fronteres (Colorado, Nou Mèxic, Florida) o prop de grans ciutats (Virginia està al costat de Washington DC), o amb poblacions cada vegada més grans de negres (Carolina del Nord). Així doncs, pot ser que l’increment d’Hispans i negres als Estats Units estigui trencant l’hegemonia històrica que ha tingut sempre aquest país de blancs protestants? Si és així, l’elecció del primer president negre als Estats Units podria ser més simbòlica encara del que ens pensem.
divendres, 31 d’octubre del 2008
Vermell contra blau
divendres, 24 d’octubre del 2008
Subwave rider
Després d’un cap de setmana intens a Barcelona per anar a una boda (o festa que no boda, tal com insistien en va els protagonistes) vaig decidir-me finalment a prendre el pas que havia secretament anhelat i temut des que em vaig mudar als estats units: portar-me la meva taula de surf a Nova York. Tal com ja vaig comentar en alguns articles a Dies de Melody i Roses publicats poc abans del col•lapse final del blog, tinc una espècie d’afició absurda per un esport, el surf, que m’atreu inexplicablement tot i regalar-me sovint amb episodis de quasi ofec sota la mar, fred intens, i remades interminables sense rastre d’ones a la vista. Així doncs, ni curt ni mandrós després d’un cap de setmana d’excessos i bodorrios, vaig empaquetar la meva taula, la vaig embarcar a l'avió, i la vaig carregar des de l'aeroport de Newark fins a casa meva amb tren, metro i a peu. Allà, la vaig guardar a l’únic espai mínimament lliure del meu minúscul apartament (entre la paret i la nevera) i vaig esperar pacient fins a la primera oportunitat d’utilitzar-la.
Aquesta oportunitat es va presentar el següent dissabte. Feia un dia preciós, fresc però no fred, amb aquell sol melancòlic de tardor que et fa pensar que una vida diferent es possible. Per gaudir-lo completament, vaig llevar-me a les 6 del mati, i vaig quedar amb el meu amic surfero japonès Hiro per agafar el tren de les 7 del mati cap a Long beach. Quan va pujar al tren em va saludar alegrement, tot comentant la bellesa fugissera d’aquell matí mentre creuàvem els suburbis exteriors del barri de Queens. I com no podia ser menys, la sessió de surf va ser també excelsa: la platja de long beach mostrava un sol naixent que il•luminava una mar refulgent amb onades petites però boniques, i una platja de sorra fina populada en aquell moment només per un petit grapat de surfistes i els jueus del poble caminant empolainats cap a la Sinagoga. Vam estar unes dues hores jugant amb el mar fins que ens varem veure forçats a admetre que fins i tot la bellesa té un final, moment en el qual ens vam tornar a vestir i vam agafar el tren de tornada a Nova York.
Fins aquí, això seria una descripció d’un bonic dissabte matí dedicat a l’esport. Però, evidentment, la història no acaba aquí. Perquè no vaig pensar en el fet que, tot i que l’anada cap a la platja l’havia fet en metros i trens lògicament buits de bon matí d’un dissabte, la tornada la vaig emprendre a les 12 del migdia, hora en la qual trens, metros i carrers ja estan a vessar de novayorquesos anant a fer un brunch, a treballar, al parc, o simplement a participar gratuïtament del brogit constant d’aquesta ciutat. I així, mentre la tornada en tren encara va ser prou tolerable, la connexió posterior amb el metro es va convertir en una (altra) de les meves experiències angoixants. Només entrar al vagó, una marabunta em va arraconar contra una cantonada, on em vaig quedar encaixat amb la meva taula. Taula que, a sobre i per la meva condició de principiant, mesura una mica més de 2 metres, i per tant no cap al metro posada vertical: l’havia d’arrastrar torçada, empitjorant encara més la meva precària situació. Per si això no fos prou, l’artefacte enorme que arrossegava va cridar l’atenció dels meus companys de vagó, els quals es van llançar immediatament com a bons novayorquesos a fer tota mena de comentaris i bromes. Per resumir, us puc dir que aproximadament uns 7 o 8 californians d’origen residents a Nova York em van explicar que a ells els hi encantava el surf i que l’havien practicat tota la vida a San Diego/Santa Mònica/San Francisco, dos vells em van preguntar si creia que encara estaven a temps d’iniciar-se en el surf, un dominicà em va titllar de pertorbat per ficar-me a l’aigua quan fa fred a fora, i un grupet de graciosos em va fer el símbol surfero (vegi’s Ronaldinho) tot vociferant-me “surf’s up!”. Ah! I m’oblidava del paio que em va fer una foto amb el mòbil amb l’excusa que en 20 anys d’agafar el metro mai havia vist a ningú amb una taula de surf (xutant-se heroïna o apallissant a algú suposo que si, però).
En fi, després de sortir amb prou feines del metro a la meva parada a base d’utilitzar la punta punxeguda de la meva taula com a ariet, vaig arribar a casa amb una sensació de ridícul absolutament descomunal. Quan em vaig haver dutxat, amagat el cony de taula un altre cop darrera la nevera, i calmat una mica, vaig pensar però que què dimonis, que això són els Estats Units d’Amèrica. I si algun avantatge té aquest país és que aquí no hi ha sentit del ridícul, és més: Hollywood t’ensenya que tot i que al principi de la película et pugui semblar que fas el préssec posant i treient cera dels cotxes o sent el nen marginat de la classe, després passes a ser Karate Kid o Spiderman. Així que Nova York, tremola: el primer científic cabalgador simultani de metros i ones es prepara per revolucionar i fer història a la ciutat que mai dorm.
divendres, 3 d’octubre del 2008
Mercenari de la ciència
El nostre personatge d’avui deu tenir uns 60 anys, tot i que n’aparenta, pel cap baix, uns 70. És alt i prim, amb un semicercle de cabells blancs brillants envoltant una prominent calva, que acostuma a amagar sota gorres de bèisbol. La seva edat i el seu aspecte li confereixen un to inconfusible d’autoritat, el qual ell reafirma sovint parlant poc a poc i fent moltes pauses. Una autoritat, però, que es veu en part disminuïda per la quantitat de sobrenoms que la vida li ha anat atorgant, noms com “el viejo”, “el moro mussa”, “matusalén”, o “Dr. Merdes”. Estem parlant, senyors, ni més ni menys que del meu jefe.
El meu jefe és una persona que em fascina i que a dia d’avui, si he de ser honest, em segueix fent una certa por. I quan hi penso no puc més que creure que això, en part, deu ser degut a l’enorme contrast entre ell i els caps que he tingut en les meves feines anteriors. I és que, suposo que degut a una immerescuda carambola de la fortuna, tots els meus jefes anteriors han estat persones que, tot i els seus defectes, he respectat sempre. De tots ells puc dir que eren professionals seriosos, i que, sense buscar una familiaritat o proximitat excessiva, es preocupaven genuïnament pel benestar i desenvolupament professional dels seus subordinats. Gent de qui podies tenir la seguretat que, sempre que treballessis amb responsabilitat i ganes, estarien al teu costat quan ho necessitessis. Gent, en definitiva, de qui m’he pogut fer la pregunta “què tal seria estar al seu lloc d’aquí 30 anys?” sense sentir un calfred glaçat remuntant l’espinada. Lamentablement, no puc dir el mateix del viejo.
No em malinterpreteu, però: m’hi porto bé, amb ell, i de moment no tinc cap queixa seriosa. Suposo que el problema deu ser en gran mesura que jo (igual que a tothom a qui he preguntat) no tinc cap mena de connexió personal amb ell. El pobre, tot s’ha de dir, té unes aptituds socials nul•les: el seu somriure és tan forçat i mecànic que fa empal•lidir el de José María Aznar donant la mà a seguidors a mítings. És capaç de dormir-se, no només quan s’asseu a primera fila d’una xerrada científica, sino quan parla amb tu d’un a un sense ningú més davant. I quan et fa l’ullet després d’una broma et venen ganes d’englopir d’una tongada el pot de dos litres de metanol absolut, per poder oblidar el que has vist i, al mateix temps, enceguir per no tornar-ho a veure mai més. Ara bé, tot això que estic descrivint no són més que símptomes: hi ha d’haver alguna raó més profunda per explicar perquè sóc incapaç de fiar-me d’ell, perquè quan hi parlo mai puc estar tranquil. I no és la edat, he conegut a gent (els meus antics jefes entre ells) d’edats similars amb qui he connectat molt bé. Tampoc pot ser el fet que sigui americà, crec que ja conec prou bé la cultura d’aquest país per entendre la seva gent. I, tot i que pugui ser irritant, tampoc és el fet que la meitat de vegades no sàpiga ni de què em parla: hi ha un munt de casos (em venen al cap ara Chiquito de la Calzada i la meitat dels meus companys de la carrera de física) en qui això és més aviat una virtut. No, després de donar-hi mil voltes, crec que el problema fonamental de l’amic Matusalén és que és un mercenari.
Com tanta gent en aquest país, el moro mussa ha organitzat la seva vida al voltant exclusivament de la seva professió, la ciència. En tot moment, qualsevol altra consideració ha estat secundària. Mai l’ha preocupat, per exemple, viure de port en port sense residència fixa: nascut al Midwest (la regió aproximadament al voltant de Chicago), la feina l’ha portat a viure a Carolina del Nord, Califòrnia, Nova York, i ara Singapur (on és de sabàtic, i no sabem si en tornarà). El nostre amic no ha tingut mai una residència estable real, i el seu pis a Nova York és menys personal i acollidor que el meu, on porto vivint amb prou feines un any. No ha tingut tampoc problemes en deixar de banda a la seva família: divorciat de la seva dona, cansada de no veure’l mai degut a estar sempre al laboratori o de viatge, ha perdut el contacte fins i tot amb els seus fills. Que sàpiga tampoc té amics, i la seva vida social la passa jugant a tennis amb els seus estudiants i psot-docs (jo m’he guardat prou bé de dir-li que sé jugar). I així, el nostre personatge ha anat trencant tota relació humana real, i ha perdut, crec, la capacitat d’entendre o sentir empatia per ningú. L’ànsia i la obsessió per tenir èxit, per dedicar-se a allò que li agrada, l’han portat a una situació en la qual, ara mateix, m’horroritzaria estar d’aquí 30 anys. Ell, però, sembla estar satisfet, i mentre pugui seguir treballant, anirà fent com sempre. Lo qual em fa pensar que més val no intentar jutjar a la gent des del punt de vista dels teus interessos i valors, i que mentre la nostra relació professional sigui profitosa pels dos, doncs la resta poc importa. Ara bé, si qualsevol de vosaltres em veu en una situació així d’aquí 30 anys, francament, agafeu una escopeta i acabeu amb la meva misèria.
dissabte, 20 de setembre del 2008
El món en un dia
La Nova York real és més lletja que la de les pel•lícules del Martin Scorsese, més bruta que el que et vol fer creure Woody Allen a “Annie Hall”, i menys glamurosa que el que es desprèn de les cançons del Frank Sinatra. És per això que molts turistes poden sortir-ne decebuts, perquè l’experiència Novayorquesa real els hi destrueix un paisatge mental treballosament construït a base d’anys d’anar al cinema. Ara bé, hi ha una cosa d’aquesta ciutat que mai et podrà decebre, i en canvi et sorprendrà, et meravellarà i t’aterroritzarà dia a dia: la seva gent. No és només que aquí hi hagi milers d’ètnies barrejades de qualsevol manera, sinó que els representants de cada una d’aquestes cultures acostumen a ser els personatges més inadaptats i pertorbats de les seves societats relatives. Valgui només un petit recorregut mundial pel meu dissabte passat per demostrar el meu argument.
2:00 PM: Connexió franco-midwest. Posa per una banda una parella de francesos modernets que estan a punt de tenir un fill, i per l’altra posa una amiga originària del Midwest (el centre pla, granger i gèlid dels Estats Units). Posa que aquesta noia, com a bona amiga que és, es llança sense dubtar-ho a organitzar un event típic en aquest país en honor dels futurs pares, la coneguda “baby shower” o “dutxa de bebés”. No, no us espanteu: no es tracta de llançar nadons des d’una terrassa estil Michael Jackson. Es tracta de reunir a les amigues de la futura mare i fer una festa on es fan regals com cotxets o babers, i jocs entranyables com que tothom que digui la paraula “bebé” s’ha de posar una piruleta al cap. Ara però considera que els pares són francesos del sud, i que els seus amics són una patuleia de pseudo-científics desarrapats de la procedència més diversa. Això, inevitablement, ens portarà a una festa de migdia on es barrejaran amb tota naturalitat els cotxets i el rom, els biberons i els habanos, les joguines i el gin-tònic. Vist el panorama, cap a les 6 de la tarda fujo, esperonat cap a la meva pròxima cita.
7: PM: Com molta gent d’aquesta ciutat, la meva amiga Nidhi, amb qui he quedat per fer una cervesa, té el problema de no pertànyer ja plenament a la seva pròpia cultura, la Índia, però tampoc sentir-se còmoda al món occidental. Així, després de sortir de la Índia per fer un Master a França (on la vaig conèixer) va decidir establir-se definitivament de forma il•legal a Nova York, on el pedigrí atorgat pel títol adquirit (el prestígiosissim “Master of Space Studies, de la famosa “International Space University”) li va permetre ni més ni menys que establir-se com a dependenta d’un bar d’entrepans. Atrapada entre dos móns, la Jessie va accedir sota pressió paterna poc després a casar-se amb un noi indi que no coneixia. Divorciada de mutu acord dos dies més tard, la Nidhi porta des d’aleshores més de 100 cites amb homes organitzades a través d’una pàgina web matrimonial per indis. Decidida per cultura i convicció a casar-se amb un desconegut però inconscientment incapaç d’assumir-ho, la Nidhi segueix venent entrepans, animant el seu esperit de tant en tant prenent uns mojitos amb els seus antics companys de Master.
11:00 PM: Pèrsia, cultura milenària, hereva d’un imperi de sofisticació sublim i creadora de vicis refinats, capaços de transformar a Alexandre el magne de conqueridor imbatible a desferra humana, o de generar els intricats i rics versos sobre els plaers del vi d’Omar Khayyam. Amb aquest rerafons, a mi des de sempre m’havia costat creure que Iran s’hagués convertit de sobte en un país d’Ayatolàs i radicals islàmics. Aixi que no em va sorprendre veure el percal quan vaig entrar a la festa de la meva amiga Noor: enmig d’un bullir d’homes en zel, una dotzena de noies iranianes filles de la haute societé de Teheran, i vestides amb la roba justa per tapar la carn del cul als mugrons, ballaven al ritme de l’aserejé, englopint sense descans vi de Bordeus. Enmig del frenesí, una d’elles va escenificar un rodó i meravellós espectacle lèsbic amb una altra noia, que no va acabar amb sexe públic, ai las, degut als efectes secundaris del per altra banda subtil vi de Burdeus. I així la noia es va veure forçada a abandonar la festa i a anar a vomitar a una paperera al carrer, ajudada per un gentil amic. I en aquest moment, mentre presenciava aquesta tendra escena tornant cap a casa, vaig tenir un instant d’epifania sobre la grandesa de la diversitat d’aquesta ciutat: el noi que l’acompanyava no era més que el seu marit israelí, el qual en nits anteriors havia estat detectat per coneguts meus en diversos bars gays. Ah, quanta bellesa: un Israelí gay ajudant a vomitar a la seva dona lesbiana després de sortir d’una festa iraniana plena d’alcohol. Only in New York...
divendres, 5 de setembre del 2008
La ciutat dels àngels
Després d’un descans estiuenc més o menys merescut, torno avui a escriure en aquest blog per parlar d’un lloc llunyà, en molts aspectes, a la meva ciutat actual. I és que si Nova York, amb els seus gratacels, la seva aglomeració, i el seu famós metro és la cara dels Estats Units, Los Angeles n’és la creu.
Fundat el 1781 per colons espanyols sota el senzill i planer nom de “El Pueblo de Nuestra Señora la Reina de los Ángeles del Río de Porciúncula”, Los Angeles va mantenir-se com un poblet ignorat per la història fins a la dècada dels anys 90 del segle XIX quan, ja sota sobirania Americana, es va trobar petroli a la zona. A partir d’aquí, la ja ciutat va experimentar un creixement espectacular, atraient successivament les indústries de l’agricultura, l’aviació i finalment la cinematogràfica. Avui en dia, Los Angeles té una població de 3.8 milions d’habitants, amb una àrea metropolitana de pràcticament 18 milions. El que m’interessa, però, d’aquesta ciutat no és que sigui gran, ni que sigui la residència de Scarlett Johansson, Arnold Schwarzenegger o Paris Hilton: el que em fascina de Los Angeles és com s’ha construït i què ha arribat a ser.
El període d’expansió màxima de LA es va produir a les dues primeres dècades del segle 20, una època d’eufòria econòmica i nacional als Estats Units, en la qual es va definir el somni americà que tot és possible, que amb treball, esforç i fe cega en la tecnologia un pot arribar a on vulgui. És la època en la que Henry Ford va posar els cotxes a l’abast de les famílies de classe mitja, l’època en que es va fer l’Empire State, el Chrisler building, i en general tots els rascacels “Art Déco” que defineixen l’skyline de Nova York, l’època en que els Estats Units van presentar-se al món com a candidat a potència mundial humiliant a un paupèrrim imperi espanyol a Cuba i Filipines. Mentre a Nova York, però, els gratacels només van posar la guinda a una ciutat ja definida i bulliciosa molt abans, Los Angeles va ser creada en aquest moment.
Així, Los Angeles va créixer al voltant de la revolució del moment: el cotxe. La immensa llibertat que proporcionava el fet que cada família pogués desplaçar-se ne quatre rodes va alterar radicalment el disseny tradicional de ciutat. La gent ja no estava limitada a viure amuntegada en zones reduïdes a prop del transport públic: amb el seu cotxe, podien desplaçar-se grans distàncies, i per tant viure en casetes unifamiliars amb jardí allunyades del centre. De la mateixa manera, es redefinien els espais socials: els restaurants a peu de carrer ja no tenien sentit, ja que pels carrers no hi caminava ningú. Ara calia tenir restaurants a peu d’autopista, i a ser possible que et servissin sense sortir del vehicle: així va néixer el fast food. Els llocs de trobada deixaven de ser les places, reduïdes a rotondes inhòspites, i passaven a ser centres comercials amb pàrkings gegants habilitats. Aquest és un model en el qual, inicialment, ningú hi va veure res de dolent. Què hi ha de negatiu en tenir més espai, més llibertat? De fet, aquest concepte ha tingut tan èxit que s’ha expandit per la resta dels Estats Units com la pòlvora, creant clons de Los Angeles per tot el país.
Ara bé, només cal passejar-se en cotxe un dia per LA per veure l’infern en què pot desembocar aquesta idea. Los Angeles avui en dia és un scalextric d’autopistes permanentment col•lapsades, una amalgama barris impersonals que s’extenen kilòmetres i kilòmetres, una ciutat sense centre, sense gent al carrer, sense vida aparent. S’ha convertit en una trampa amb una contaminació desbocada i on la gent passa de mitjana més d’una hora per arribar a la feina. A més, la situació és de difícil, si no impossible, solució. Crear una xarxa de transport públic que abarqui els centenars de quilòmetres que ocupa la ciutat és inviable, i treure la gent de les cases i recolocar-la en pisos està mal vist, a menys que siguin gitanos de la mina. Així que us recomano que algun dia, com deia el loquillo, aneu a LA i ho veieu per vosaltres mateixos, encara que sigui per reconfortar-vos pensant quina sort que tenim de tenir un model de ciutat tan diferent. Tot i que, si heu estat mai a Sant Cugat, Arenys de Munt o Castelldefels potser tindreu una estranya sensació de dejà vu...
divendres, 25 de juliol del 2008
M'ha tocat la xina
Aquesta setmana, la Isobel i jo marxem de merescudes vacances a la terra del bon gust i la conciència ecològica: Las Vegas! Mentrestant, us deixo amb aquesta contribució de l'articulista convidat "Paralímpic". Bones vacances a tots!
Per raons de feina vaig haver de quedar-me el divendres fins tard i la família va anar cap a la comarca de Tarragona amb el cotxe. Per solidaritat amb el medi ambient (i francament, per mandra d’haver de conduir tant a l’anada com a la tornada) vaig decidir anar-hi jo amb tren, aventura que sempre et posa en contacte amb la realitat del país i dels seus habitants, que normalment no et trobes en una vida “ordenada” dins del marc del centre de Barcelona
Com preparació de l’aventura, hem vaig proveir de uns quants diaris i d’un llibre addicional, amb la esperança que el trajecte em permetria una lectura tranquil·la amb uns certes mirades cap al mar.
El projecte ja es va esgarrar als dos minuts de seure a la estació del Passeig de Gràcia, esperant el tren a Reus. Se’m va dirigir una xina de mitja edat (uns 40 anys) amb el descaro i la manca de discreció que el meu prejudici dona com a senyal d’identitat dels xinesos. Em va tocar ben fort el braç per preguntar si passava per allà un tren cap a Reus. Al dir-li que jo hi anava, ja vaig guanyar una relació extramarital no fàcilment explicable a la meva dona ja que a partir d’aquest moment es va convertir en la meva ombra.
L’alegria de la xina de sentir-se acompanyada fins al seu destí de forma segura per un natiu que no semblava gaire perillós va obrir la porta a les intimitats: explicacions sobres les famílies, els fills, les feines, etc, tot amb un castellà realment dificultós malgrat que ja portava a Barcelona mes de dos anys. Així la conversa era telegràfica i amb les pertinents conversions de les erres en eles (ja es va poder apreciar quan Reus era Leus). Van sortir fotos i les clares afirmacions de que el seu marit era molt lleig (la veritat es que si ho era, encara que també semblava simpàtic, però aquesta part positiva no la va assenyalar la meva interlocutora).
La confiança anava guanyant terreny, i es va animar quan va pujar al tren dues xines mes (mare i filla) que van seure just davant nostre i em van descarregar de una conversa certament dificultosa ja que van monopolitzar-la entre elles, evidentment en xinès, jo no se si mandarí o el que sigui. S’ha de destacar que el to de veu va pujar immediatament.
Semblava que jo ja podria llegir els diaris però cada cinc minuts notava un fort cop al costat que em donava la meva amiga, amb la expressió realment gratificant de “cariño”, i amb alguna pregunta, afirmació, o expressió. S’ha de dir que jo contestava amb la alegria de ser tractat amb tanta confiança, encara que amb un fort ensurt cada vegada que rebia el cop introductori.
S’ha de dir també que cap de les xines no van tenir cap interès sobre el que es veia per la finestra. El seu únic interès era saber si ja havien arribat, o quan faltava, informació que havia de donar de forma reiterada sense treva ni descans.
I s’ha de dir a mes a mes que la meva interlocutora va mostrar una clara cara de fàstic quan van entrar un grup de negres que, efectivament, feien una bona catipén. Vaig rebre l’habitual cop de colze i em va expressar gràficament el seu disgust agafant ben fort el nas amb els seus dits. La senyal no era gaire discreta i encara que tenia raó sobre el flaire escampat, vaig començar a sentir-me molt poc solidari amb la xina en qüestió.
Va ajudar a reafirmar la meva total manca de solidaritat quan, ja baixades les altres xines a Tarragona (i aquestes semblaven molt agradables), va començar a parlar per telèfon amb uns crits que crec que a Reus ja els van sentir quan faltaven encara uns quants kilòmetres. Els seus crits es van sentir afectats quan quatre nois també natius van començar a cridar de forma desaforada i posar música sense control, tot acompanyat amb sangria i altres begudes ben apropiades per al matí. Els va mirar enfurismada malgrat que el seu volum hauria resultat guanyador en qualsevulla competició. A mi aquells nois la veritat es que si em van causar una certa incomoditat ja que no eren gaire presentables i semblaven amb ganes de gresca, però a la xina no li van molestar el seu aspecte sinó que el soroll d’ells competís amb el seu. En canvi si que li va molestar un senyor negre, de molt bon aspecte, que seia al costat d’aquells nois. Vaig rebre un altre cop de colze i la afirmació que els negres eren tots uns lladres.
La veritat es que poques vegades no m’he sentit tant content d’arribar a Reus i de poder-me treure la xina de la sabata. He de dir que els meus prejudicis contra els xinesos, que intento eliminar, van quedar una vegada mes ajudats per una trobada desafortunada, malgrat que durant el temps de una hora i mitja vaig ser “cariño” per algú. I el meu perjudici va ser ajudat per un article que vaig llegir al Periodico d’aquell mateix dia que assenyalava les diferències entre els xinesos i els japonesos: l’excés en front de la austeritat; el soroll en front del silenci; el menjar amb la boca plena o amb la boca tancada. Em vaig estalviar d’assistir a la forma de menjar de la meva interlocutora, gràcies a Zeus o a Confuci, encara que si ho vaig poder contemplar a la Xina directament, o a San Francisco, o a Nova York. Malgrat tot continuaré esforçant-me en intentar no generalitzar sobre els xinesos. Per això només he parlat de la meva xina a la sabata, i de ningú mes.
dimecres, 16 de juliol del 2008
La porta de l'Oest
Hi ha moments irrecuperables en que una bellesa fugaç et corprèn, omplint-te de pau i a la vegada de la suau melancolia de saber que aquest instant no tornarà. Avui, assegut a la gespa del Riverside Park, veient la posta de sol sobre el riu Hudson i la catifa centellejant de milers de cuques de llum, n’he experimentat un, d’aquests instants. Un instant que també m’ha fet meravellar de les paradoxes de Nova York, una ciutat que per una banda et fa viure en apartaments minúsculs a preu d’or, i per altra et regala kilòmetres i kilòmetres de parcs idíl•lics on descansar, reflexionar i jugar al frisbee. Tot aquest espai, a més, tot aquest dispendi d’hectàrees que als europeus ens semblen impensables, encara fa que m’irriti més, que em molesti més no saber el perquè.
I és que tot i que Nova York probablement sigui la zona dels Estats Units on l’espai va més restringit, on el metre (o peu) quadrat és més car, fins i tot aquí traspua clarament el diferent concepte de l’espai que tenen en aquest país. Els Estats Units, tots ho sabem, és un país enorme (18 vegades la mida d’Espanya), i amb poca densitat de població (3 vegades menys que Espanya), un continent que fou colonitzat amb el mite que l’espai i els recursos naturals eren il•limitats, i que per aprofitar-ne els fruits només calia empenta i treball dur. Un concepte que es reflecteix clarament en la vida diària: aquí tot és més gran, més desmesurat, més tot. Aquí ciutats a 5 hores en cotxe (com Nova York i Washington, per exemple) són considerades properes, cotxes tipus tanc com el Hummer o el Cadillac Escalade són habituals tot i l’augment del preu del petroli, i la família mitja no està contenta fins tenir una casa unifamiliar amb jardí en algun suburbi. La gent menja galledes de pollastre i costellams sencers de porc, i beu coca-cola en envasos d’un litre. Aquesta idea d’una natura inesgotable i d’una terra inacabable és també la raó principal per explicar que els EUA siguin el país que més contamina, i que s’hagin negat fins ara a signar cap tipus d’acord internacional sobre medi ambient. Així doncs i vist això, encara em costa més entendre perquè collons.
La conseqüència potser més curiosa d’aquest vincle dels americans amb el seu entorn, i potser la part que als mediterranis ens costa més entendre, és la que determina les relacions entre persones. A Europa, des de sempre, hem viscut amuntegats, i el contacte físic entre nosaltres ha estat habitual: ens fem petons quan coneixem algú, ens apilotonem al metro, a la platja i fins i tot a la muntanya, i veiem i interactuem constantment amb tota mena d’amics i família, tot i que no sigui sempre voluntàriament. Aquest, en canvi, tot i que costi recordar-ho en passejar per Times Square, és un país de gent individualista i més aviat solitària, acostumada a tenir molt d’espai personal i que prefereix tractar de lluny amb els altres, tant a nivell físic com emocional. Aquí només les parelles es donen petons, la gent es posa nerviosa si t’hi acostes a menys de dos metres, i les famílies viuen desperdigades de costa a costa, amb els avis tirats en un asil a florida, els pares treballant a Atlanta, i els fills anant a la Universitat a Los Angeles. En els moments d’emotivitat màxima, dos americans poden arribar a abraçar-se, però amb un estil propi (coll estirat al màxim i cul en pompa cap a fora) que busca minimitzar l’àrea de contacte. I ara si que ja no ho entenc gens: perquè, cony, perquè!
I és que vull, no, necessito, saber com pot ser que, amb tot el que us he explicat, els lavabos públics de la primera potència mundial, ja siguin al McDonalds o a un restaurant 3 estrelles Michelin, facin 70 centímetres d’ample i estiguin tapats per una porteta de fullola tipus bar de l’oeste que comença als genolls i acaba lleugerament per sobre dels ulls. Espero sincerament trobar algun tipus de resposta o, millor, solució aviat, ja que no sé si la meva fràgil ment serà capaç de suportar un altre cop la visió de les sabates negres i brillants, els pantalons de pana arremangats, el cinturó de platejada sivella, les cames de refulgent blancor, i els gemecs de costosa excreció del meu jefe, assegut a la tassa del costat.
