Dos anys, dues visions

Fa aproximadament un any vaig escriure un article en aquest blog sobre el “commencement”, la cerimònia de graduació que Columbia (com totes les universitats americanes) celebra cada final de curs pels alumnes que acaben els seus estudis. En aquella ocasió el meu text bàsicament aplaudia la importància i la distinció que es dona aquí a aquesta ocasió. Opinava, i segueixo opinant, que és cabdal donar valor a l’educació, a l’esforç que comporta, i a l’excel•lència en general. I això, lamentablement, s’entén molt millor aquí que a casa nostra. Després d’un any i mig aquí, però, he anat descobrint aspectes de la universitat i l’educació americana que no són tan positius.


El luxe i la grandiositat de la cerimònia de graduació reflexen, apart del valor de l’educació, la riquesa de la Universitat de Columbia. I és que Columbia, com altres institicions famoses com Yale, Harvard o Princeton, pertany a la “Ivy League”, una lliga d’universitats d’elit de la costa est. A l’imaginari americà, aquesta elit s’entén sobretot a nivell intelectual, en el sentit que aquestes universitats només accepten a la gent més brillant del país. I de fet és cert que hi ha beques que fan que gent d’entorns humils però excepcionalment intel•ligent puguin accedir a aquests centres. Tanmateix, la resta de la població ha de pagar matrícules excepcionalment elevades (entre 30000 i 40000 dòlars l’any, sense contar allotjament ni manteniment) per accedir-hi. D’aquesta manera, si ets una persona raonablement intel•ligent de classe alta amb contactes als cercles de poder (posem, per exemple i per ser generosos, George Bush) podràs accedir a Yale, però si no et pots permetre gastar-te una fortuna, no. Així, els estudiants de les Universitats de l’Ivy League estan composats bàsicament per joves de famílies adinerades.

Tot i així, però i vist el renom mundial de llocs com Harvard, es podria pensar que per molt que hi accedeixis, obtenir després la llicenciatura és una altra història, i que probablement passar les assignatures sigui una dura tasca que impliqui estudi, intel•ligència i treball dur. Lamentablement, aquest no és en absolut el cas. Per mantenir la seva pròpia fama de bressols de genis i triomfadors, les universitats més bones dels Estats Units tenen la política de donar sistemàticament les millors notes a tots els seus alumnes. Així, la profecia de la genialitat dels seus estudiants es compleix automàticament: professors de Columbia m’han confessat que reben instruccions clares que la nota mitjana en una classe sigui la màxima. En algun cas, no seguir aquesta directiva ha resultat en la ira de pares (indignats de no rebre el servei adequat després d’haver’se hipotecat fins a les celles pel nen) i de la direcció de la universitat. Com a dada reveladora, el percentatge d’estudiants que acaben la carrera havent tret excel·lents en totes les assignatures està al voltant del 70%. Paradoxalment, aquesta situació és pitjor com més prestigiosa és la universitat, arribant a extrems en el cas de Harvard.

El pitjor de la situació potser és que els estudiants, lluny de ser conscients de la seva posició de membres d’una elit privilegiada que s’autoperpetua, s’han cregut la seva pròpia història, i estan convençuts de ser Einsteins en potència. D’alguna manera, hi ha la consciència que ser un estudiant d’una institució de l’Ivy League és de per si un mèrit i una prova de brillantor, i dóna dret a privilegis com ara salaris per sobre de cent mil dòlars l’any. Fa un temps, poc després de la recent crisi financera, vaig quedar fascinat en sentir una entrevista per la ràdio amb treballadors del sector bancari. Quan se’ls hi comentava la idea de reduir els desorbitats salaris i privilegis dels directius que havien contribuit a la debacle econòmica, ells responien indignats. Segons ells, el fet d’haver estudiat a l’escola de negocis d’universitats com Columbia, per si mateix, provava la seva extraordinària capacitat. Si es reduien els salaris, el sector financer perdria talents brillants com els seus. El que em va semblar extraordinari és que el seu èxit es definís per la seva educació i no pels seus actes. Se’m fa difícil entendre com algú que ha contribuit a generar la pitjor crisi des de la gran depressió es pot autoqualificar de brillant, per molt Princeton que aparegui al seu currículum.

Així que aquest any, en contrast a l’any passat, no vaig poder evitar sentir una certa sensació de ràbia en veure els engalanats estudiants. Raó de més, però, per donar prestigi a les nostres unviersitats on, tots sabem, treure’s un títol pot no ser precisament fàcil.