Aquests dies de Nadal he tornat a Barcelona, seguint la migració massiva de moltíssims novayorquesos que, pràcticament per definició, no són originaris de la ciutat i passen les festes fora. El retorn a casa per vacances del que viu fora és una experiència estranya i agredolça, compartida pel que he pogut comprovar per tothom que la viu, però que al mateix temps m’hagués estat molt difícil d’entendre abans de viure-la personalment. És dolça evidentment perquè tornes a veure la gent que estimes, i et pots llançar amb frenesí a fer totes aquelles coses que no pots fer fora (unes tapes al sol, un tall de pernil ibèric a menys de 50 dòlars, unes bromes políticament incorrectes, entre moltes altres coses). Però és agre perquè, per molt que ho intentis, no podràs veure a tothom, no podràs fer tot el que volies, i encara que et juris que aquesta vegada t’ho prendràs amb calma, acabaràs passant el temps corrent amunt i avall perquè has quedat amb algú altre per sopar. I és que un torna a casa perseguint un record del passat en una carrera frenètica per reproduir memòries. Però, tal com va dir un savi, intentant recrear records només aconseguim destruir-los. Si intentes recuperar-la, la nostàlgia es fa cendra, i quan entens això assumeixes amb una certa por que, d’alguna manera, una part de tu ja no pertany a casa teva.
En fi, una parrafada que m’ha acabat sortint més aviat melodramàtica, amb la qual el que volia transmetre és que tornant a Barcelona després de viure fora tens una percepció diferent. I això també té el seu costat bo, ja que et permet adonar-te de trets de la teva pròpia cultura que des de dins són difícils de veure. I un d’aquests trets va sortir a relluir en diverses converses sobre el tema estrella relacionat amb Amèrica aquests dies: l’Obama. Com podreu haver copsat si vau llegir el meu article sobre les eleccions, aquí la victòria de l’Obama es va viure amb celebracions al carrer, eufòria i bàsicament alegria generalitzada. Dos mesos després de les eleccions, aquesta atmosfera encara es respira, i l’expectació generada per la cerimònia d’inauguració el 20 de gener és enorme. Evidentment, no esperava trobar-me el mateix ambient a Barcelona, entre moltes altres coses perquè es tracta del president d’un altre país. Però sí que em va sorprendre adonar-me que tots els comentaris que vaig rebre van ser negatius: la opinió generalitzada a Barcelona, i suposo que a tot Europa, és que és impossible que compleixi les seves promeses, que al final serà un bluff buit per dins com el Zapatero, i que a veure quan tarda a desinflar-se tota aquesta història.
Estic d’acord en que el fenomen Obama és probablement desproporcionat, i que és bastant impossible que compleixi amb totes les promeses electorals que va fer. Tanmateix, també és veritat que representa un canvi dràstic en el discurs i la imatge dels Estats Units, que per molt malament que ho faci serà infinitament millor que el Bush, i que només que compleixi amb un 10% del que va dir (cobertura sanitària per tothom, impuls dràstic a les energies alternatives al petroli, més ajudes per l’educació, entre molts altres) ja suposarà una gran millora. I aquí, crec, rau una gran diferència entre els Estats Units i Europa. A Amèrica, l’excés és sempre d’optimisme, encara que moltes vegades caigui en la ingenuitat: els polítics nous realment porten “canvi”, l’economia s’arreglarà aviat, Amèrica és el millor país del món, l’home pot arribar a la lluna. A Europa, tendim a caure en l’excés contrari: tots els nostres polítics són corruptes i ineficaços, la crisi durarà per sempre, Europa és un continent en decadència, “que inventen ellos”. I tot i que el nostre enfoc probablement ens eviti desenganys, a la llarga també ens paralitza i ens evita innovar, avançar. Potser per això en català la paraula ingenuïtat s’associa a credulitat i estupidesa, mentre en angles “ingenuity” vol dir enginy i capacitat d’innovació.
dissabte, 10 de gener del 2009
Ingenuity
dimarts, 2 de desembre del 2008
Je me souviens
Aquest cap de setmana, per celebrar l'entranyable diada d’acció de gràcies he anat amb uns amics a visitar Montréal, una bonica ciutat a la riba del riu sant Llorenç i capital cultural i econòmica de la província francòfona del Québec, a Canadà. Feia temps que tenia ganes de fer aquest viatge, en part perquè molta gent m’havia parlat molt bé de la ciutat, però sobretot per la curiositat morbosa que tot català amb tendències més o menys nacionalistes té amb tota regió que tingui una realitat sociolingüísitca mínimament semblant a la catalana. I efectivament, Québec s’assembla a Catalunya en el sentit que està format per una majoria que parla una llengua (el francès) diferent a la llengua principal del país (l’anglès). Tanmateix, als pocs minuts d’entrar al Canadà em vaig adonar que aquest aparent paral•lelisme amaga unes diferències bastant essencials...
El primer xoc va arribar just a la línia de la frontera, on una policia ens va rebre per demanar-nos els passaports – en francès. Això pot semblar natural, donat que estava en una regió majoritàriament francòfona, però no deixa de ser un contrast radical amb la realitat catalana. Almenys en la meva experiència, és absolutament impensable que un policia d’aduanes a l’aeroport de Barcelona o, en el seu temps, un agent a la frontera de Puigcerdà se’m dirigís directament i per elecció pròpia en català. En el meu cas, fins i tot, és probable que la vaga sensació de temor i d’estar fent alguna cosa malament que m’envaeix invariablement en creuar una frontera fes que jo mateix em dirigís al policia en castellà.
Només creuar la frontera, les diferències van continuar. Les senyalitzacions de les carreteres, panells d’anuncis, i cartells de comerços estaven tots en francès, i la immensa majoria només en francès. Els textos en anglès eren pràcticament inexistents, i en tot cas acompanyats sempre d’una versió en francès en lletres més grans. En arribar a casa d’uns amics i sortir a prendre alguna cosa, vaig acabar de comprovar sobre el terreny que el francès era la llengua imperant en tots els àmbits: les converses de la gent passejant pel carrer que vaig poder sentir eren pràcticament sempre en francès, i un cop dins del bar vaig comprovar esbalaït que fins i tot dos cambrers, un negre i l’altre asiàtic, es dirigien l’un a l’altre en francès amb accent estranger. És més: després de parlar amb alguns locals en anglès, em vaig adonar que molts tenien grans dificultats per comunicar-se, i que tenien un fortíssim accent francès. En definitiva: avui en dia, no crec que es pugui dir que Québec sigui una societat bilingüe. Québec és, a tots els efectes, una societat francòfona, on hi viu una minoria cada vegada més reduïda d’anglòfons.
Aquesta constatació em va fascinar, i em va portar immediatament a preguntar-me com el Québec ha arribat a aquest punt. Com pot ser que un territori que va passar de ser francès a anglès el 1759 (només 40 anys després del nostre 11 de setembre!) hagi aconseguit no només mantenir la llengua francesa, sinó pràcticament evitar la progressió de la llengua dels conqueridors fins a dia d’avui. La resposta és senzilla però, almenys per mi, bastant pertorbadora: la realitat actual de Québec s’explica no tant a partir de conquestes i lluites imperials que van tenir lloc fa 300 anys, sinó a partir de canvis profunds en polítiques i actituds en els últims 50 anys. Als anys 50, Québec era una societat eminentment rural on una majoria de francòfons pobres i profundament religiosos treballaven sense queixar-se per una minoria anglòfona que dominava l’economia i bàsicament dirigien la societat. A partir dels anys 60, però, el moviment que es va passar a conèixer com la “revolució silenciosa” va trencar amb la influència de l’església catòlica i va lluitar per defensar els drets de la majoria francòfona. Des d’aleshores, Québec ha sofert un canvi radical que ha portat als francòfons a recuperar la direcció política i el poder econòmic a la província, i a implementar un seguit de lleis dirigits a fortificar la identitat francesa. L’estatut actual del Québec afirma que el francès (i només el francès) és la llengua oficial, tot i que Québec té una població anglòfona important. Ningú té la obligació ni la necessitat de respondre en anglès en cap circumstància, i a les escoles l’ensenyament és en francès, amb una assignatura d’anglès com a segona llengua que moltes vegades amb prou feines fa que els adolescents quebequesos sàpiguen xapurrejar l’anglès. Els immigrants han d’escolaritzar als seus fills en francès obligatòriament, i els cartells de tot negoci han d’estar com a mínim en francès, portant a exemples curiosos com que “Kentucky Fried Chicken” al Québec es digui “Poulet Frit à la Kentucky”. Algú m’ha arribat a dir, tot i que no ho he pogut comprovar, que hi ha lleis per preservar els cognoms francesos, de forma que si en Jack O’hara es casa amb la Juliette Legault el cognom del fill ha de ser obligatòriament Legault.
En resum, a Québec, utilitzant mecanismes que poden semblar dubtosos i fins i tot faixistoides, s’ha creat un entorn que ha fet que parlar francès sigui absolutament necessari. Cada vegada és menys factible portar una vida completa en anglès, la qual cosa ha fet que la població angloparlant s’hagi reduït a la meitat en els últims 30 anys. Tanmateix aquesta política, que pot semblar que no respecti els drets de la població angloparlant, ha funcionat. Avui en dia, la llengua que fa 50 anys estava desprestigiada i amenaçada ha passat a ser la llengua majoritària i vehicular a tot el Québec, augmentant paral•lelament el nivell de vida d’una població que ha recuperat l’orgull en la seva identitat. El contrast amb la realitat a Catalunya, on el castellà és la única llengua parlada i entesa universalment, és dràstic. Així doncs, després d’aquest viatge se’m planteja un dubte angoixant. El nostre model català de bilingüisme i d’integració mútua de les dues comunitats, que jo considero francament ètica i socialment millor, porta irrevocablement a la desaparició del català? A mi m’agradaria pensar que no, però, la veritat és que no puc evitar pensar que, ara mateix, si jo fos un immigrant marroquí no crec que tingués cap interès en aprendre català. I si, aquest és el cas, és el model Québecois la única sortida? Es redueix tot a una elecció entre imposició o desaparició? La resposta, d’aquí 50 anys.
dimarts, 18 de novembre del 2008
Engega'm
Al principi de l’anunci es veu un quatre per quatre enorme, negre i lluent, que avança veloç a través de les llums borroses d’algun carrer glamurós. Conduint hi ha una atractiva noia vestida amb un elegant vestit també negre, que es dirigeix a l’espectador amb un accent pretesament francès, però que a mi més aviat em recorda la parla característica dels nadius del nord-est de Romania. I la pregunta d’avui –ens explica la mossa– no és si aquest cotxe té característiques de sèrie com sistema àudio Dolby Surround, navegador GPS, 3 milions de cavalls de potència o la capacitat provada d’aixafar un Seat Panda sense que els passatgers es despentinin. La pregunta d’avui no és si aquesta bestiassa de trasto té quatre teles de pantalla plana i una piscina incorporades, i un tapissat de cuir de nyu del Serengeti. No, la pregunta d’avui és (i aquí hi ha una pausa teatral).... When you turn your car on, does it return the favor?
O sigui, traduint-ho com puc ja que és un joc de paraules: quan engegues el cotxe, t’engega ell a tu (et posa catxondo, vaja)?
Doncs aquest és, ni més ni menys, l’anunci de l’Escalade, un “SUV” (o Sport Utility Vehicle, terme per designar els cotxes com el de la foto) de Cadillac, una de les marques de la companyia automobilística americana General Motors. Tot i que a mi em segueix semblant al•lucinant, però, i que crec sincerament que el client potencial que busca aquest anunci no pot ser més que el retardat mental, aquest no és ni molt menys l’únic anunci d’aquest tipus. Les altres dues grans marques de cotxes americans (Ford i Chrysler) tenen anuncis meravellosos on els principals arguments que et donen per comprar un cotxe són que és tan gran que no t’hi cabrà al garatge o que poden arrastrar sense problemes una barca enorme.
Suposo que es podrien buscar vàries explicacions per aquest fenomen, com ara que històricament la gasolina ha estat molt barata en aquest país i el consum mai ha estat una preocupació, que aquí les distàncies són enormes i val la pena tenir un cotxe gran i confortable, o que, fora d’excepcions com Nova York, als Estats Units no hi ha problemes d’espai i pots aparcar el teu cotxot enorme al teu jardí també enorme. Però no deixa de ser curiós pensar que els EUA, pàtria del capitalisme i pioner en la globalització dels seus productes (penseu només en Coca-Cola, McDonalds o Microsoft) ha estat sempre incapaç d’exportar un producte, el cotxe, absolutament cabdal i definitori de l’estil de vida americà. És més: mentre probablement us sigui difícil trobar a algun conegut vostre que tingui un Cadillac, un Chrysler o un Chevrolet, aquí ha passat exactament el contrari, i empreses sobretot japoneses com Toyota van provocar pràcticament el col•lapse de GM a finals dels anys 80. Com a raons per explicar aquesta incapacitat de competir per part dels fabricants de cotxes americans es mencionen normalment una cultura corporativa monolítica pròpia d’empreses enormes i un excessiu poder dels sindicats de la zona de Detroit, on es concentra la indústria automovilística. Així, els cotxes americans han passat a ser antiquats, ineficients, cars i simplement pitjors que els seus competidors.
Tot i que aquestes raons són certes i documentades, però, jo no puc evitar pensar que hi ha alguna altra explicació més general per entendre el que està passant a Detroit. El cotxe americà no deixa de ser el reflex de la cultura tradicional americana, una cultura basada en la llibertat individual i en la creença que els límits només els posa l’ambició de cadascú, i mai la natura. Aquesta percepció, que a un europeu li pot semblar aberrant, aquí ha estat fins fa molt poc molt vàlida: El país era tan gran i ric, i amb relativament tanta poca gent, que no calia estalviar en res: ni en gasolina, ni en la mida de casa teva, ni en el cotxe. Si tu triomfaves a la vida, s’esperava de tu que mostressis el teu estatus comprant cotxes i cases més grans, sense preocupar-te de les conseqüències. Si calia gastar molt per escalfar la casa a l’hivern o per conduir mig quilòmetre, era igual: hi havia diners i recursos per pagar. Desafortunadament, però, el preu del petroli, de l’educació, de la sanitat i de l’habitatge ha pujat i molt, i l’americà mig ja no pot anar pel món fent de nou ric. A la societat en la que s’està convertint Amèrica, un cotxe tipus Hummer ja no té sentit, i la gent es compra cada vegada més utilitaris de baix consum fets per marques asiàtiques o europees.
Aquest panorama, combinat amb la crisi financera i de consum, ha fet que GM, Chrysler i Ford estiguin a punt de fer fallida, i que hagin demanat al govern que, tal com va fer amb els bancs d’inversions, els hi apliqui un pla de rescat financer. El dilema, doncs, està servit: cal gastar milions i milions de dòlars dels contribuents per salvar unes empreses decimonòniques, profundament antiecològiques i incapaces d’adaptar-se al mercat, o deixem que s’enfonsin assumint que es poden perdre fins al 10% dels llocs de treball d’aquest país?
divendres, 7 de novembre del 2008
Yes we cancan
El meu recorregut per Nova York dimarts per la nit crec que pot il•lustrar molt bé l’atmosfera d’expectació vibrant que vam viure. La Isabel, jo i uns amics italians vam decidir que, vist el moment històric, no ens podíem limitar a mirar els resultats per la tele com si tal cosa. Així que ens vam dirigir a Brooklyn, on un centre d’art organitzava una mena de festa electoral. Després de passar el control d’un porter òbviament sota l’efecte d’algun opiaci, ens vam trobar en un local ple de joves amb pretensions intel•lectualoides com nosaltres. O sigui, primera parada: Obama modernito. Modernito locaza, però, ja que la festa estava amenitzada per un paio vestit amb unes mitges arrapades, samarreta de tirants i un pin de l’Obama a cada mugró. Cada 15 minuts aproximadament, a més, sortien a escena les “Yes we can-can”, 5 ballarines de can-can que, quan s’aixecaven les faldilles, mostraven la paraula “Obama” escrita amb una lletra cosida a cada un dels seus 5 arrodonits culs. No només els culs arrodonien l’espectacle, però: cada vegada que a la pantalla gegant amb la CNN s’anunciava que l’Obama guanyava un estat (Vermont! Connecticut! New Jersey!) els brams omplien el local, i quan era el McCain qui s’emportava Indiana o Kentucky, el pseudo-travelo dels pins agafava una foto del republicà, la tirava al terra i la trepitjava ostentosament. Una mica excessiu, pel meu gust, així que després d’aguantar de peu una hora i pico vam decidir anar a menjar alguna cosa.
El restaurant que vam trobar a Brooklyn mateix estava a rebentar, ple de clients que amb prou feines prestaven atenció als seus plats gairebé plens mentre miraven una altra pantalla gegant amb la CNN. Les converses d’amics i parelles eren ansioses, amb llambregades furtives i constants a la pantalla. Cada estat que anava afegint-se a la llista demòcrata era rebut amb un bramul d’aplaudiments i crits, mentre ningú – absolutament ningú – celebrava els estats republicans. Cal dir a més que la dinàmica de les eleccions augmentava el dramatisme de la nit: A mesura que tanquen els col•legis electorals a cada estat, les televisions poden donar resultats d’enquestes a peu d’urna i de recompte de vots. Així, primer es coneixen els resultats de la costa est (pro-obama), després els del centre, que van una o dues hores més tard per la diferència horària (pro-McCain) i finalment els de la costa Oest (pro-Obama). Per realçar la tensió, a més, els pillastres de la CNN et van avisant de quan falta perquè tanquin els col•legis de cada estat: 5 minuts per saber els resultats de Tennessee! 3 minuts per per conèixer els vots a Arkansas! 1 minut per Ohio, estat clau! Al voltant de les 11, la cosa ja es decantava clarament per l’Obama, però encara faltaven saber els resultats de la costa Oest (Califòrnia, Oregon i Washington), i per tant la victòria encara no era clara. A les 10:56, la nostra amiga Campbell Brown (aspirant local a Mònica Tarribas) ens va anunciar que en quatre minuts ho tindríem. 3 .... 2 ..... 1 .... I finalment, a les 11, CNN calls the election for senator Obama: tots els estats de l’oest són per ell, i en Barack ja té els vots suficients per proclamar-se vencedor. El restaurant trontolla del brogir salvatge que surt de les goles dels comensals, incloent la meva. És l’hora d’anar a celebrar, i quin millor lloc que Harlem.
Així que aproximadament a les 12 de la nit arribem amb metro al centre de Harlem, que per altra banda està al costat de casa nostra. L’ambient, no ho puc dir d’altra manera, era absolutament increïble. Gent omplint els carrers per tot arreu, bandes improvisades de trompetes i tambors, gent cridant “Ooooobaaamaaaaaa!” i abraçant-se pel carrer. Els policies intentaven posar ordre però s’acabaven unint a la festa, fent fotos i mirant embadalits. La cara d’esperança i alegria que vaig veure en els negres de Harlem aquella nit no té preu, i em va fer tornar a creure en la democràcia i la política: gent vestida de raperos o “gangstas”, que no devien haver tingut mai cap interès en la política, estaven celebrant a tot pulmó, abraçant-se entre ells i amb qualsevol que passés per davant, blanc o negre. Una raça sencera, víctima fins fa molt poc d’un dels grans horrors de la humanitat, l’esclavisme, i sotmesos a racisme des d’aleshores, creu per primera vegada que el somni americà també es pot aplicar a ells, que no per ser negre estàs condemnat a la marginalitat permanent. Yes we can.
Per quan això a Europa?
divendres, 31 d’octubre del 2008
Vermell contra blau
Fa un temps contraposava en aquest blog Nova York a Los Angeles, dues metròpolis que al meu entendre simbolitzen dues maneres molt diferents d’entendre el concepte de ciutat. Freda, compacta i vertical una, i semi tropical, playera i inacabable l’altre, Nova York i los Angeles no deixen però d’estar al mateix costat de la frontera principal que parteix aquest país en dos: la divisió blau-vermell.
Com gairebé tots els països que he conegut, a Estats Units hi ha una important divisió ideològica entre el que es podrien anomenar vagament “esquerres” (el partit demòcrata, representat sempre amb el color blau) i la dreta (el partit republicà, sempre identificat de forma incomprensible amb el vermell). Tanmateix, crec que la dinàmica i la evolució d’aquestes dues ideologies és cada vegada més diferent a Europa i als Estats Units. A Europa, diria jo, fa temps que s’aprecia un desdibuixament progressiu de les diferències de contingut real polític entre els partits. Potser des de la òptica catalana això no es veu tan clar, ja que les diferències entre, posem, PP i ERC o Iniciativa són òbvies per tothom. Cal tenir en compte, però, que aquí entra en joc el factor nacionalisme català/espanyol, que distorsiona molt la imatge. Així, si comparem els dos partits principals a Catalunya mateix (CiU i PSC), on el factor nacionalisme és molt menys important, cada vegada costa més trobar diversitat real d’opcions polítiques. Els dos partits estan a favor de l’estat de benestar i d’una política vagament socialdemòcrata, estan en contra de la pena de mort, i pretenen implantar ajustos mínims en una direcció o una altra. El mateix es podria dir dels partits principals de França, Alemanya, Anglaterra, Holanda, Bèlgica... Amb l’excepció potser d’Itàlia, segrestada de forma incomprensible per un mafiós de poca monta, tota Europa està sumida en un curiós i potser perillós procés d’anestèsia política.
Per bé o per mal, no es pot dir el mateix dels Estats Units. I les diferències no venen per part de l’esquerra, que amb molts matisos és més o menys assimilable a l’equivalent europeu. No, aquí els que són realment espectaculars són els conservadors. Entre la dreta americana, algunes de les opinions majoritàries, per posar un exemple, serien el suport a la pena de mort, al creacionisme, al dret a portar armes en qualsevol moment (i a disparar a qualsevol que entri a la teva propietat sense demanar permís), i la oposició total a l’abort, els drets dels homosexuals, i qualsevol intervenció de l’estat en la vida privada. Per molts republicans, l’estat s’hauria de limitar a mantenir els cossos de l’exèrcit i la policia, i no hauria sota cap concepte de finançar la sanitat, l’educació, cap tipus de programa social, i en casos extrems ni tan sols les carreteres. Per molts d’ells, el canvi climàtic no existeix, qualsevol religió que no sigui la evangèlica cristiana és una aberració, i la gent d’ascendència procedent de qualsevol lloc diferent al nord d’Europa és extremadament sospitosa.
El que em sembla més fascinant d’aquesta divisió és que, a més, té unes fronteres geogràfiques claríssimes. La zona del nord-est, des de Washington al Canadà, la zona dels grans llacs al voltant de Chicago, i la costa Oest són lliberals i de tendència demòcrata. Són zones bàsicament urbanes amb altes densitats de població, receptores d’immigració i en general riques. Tota la resta, absolutament tota la resta, cau de l’altre costat. Només cal mirar el mapa electoral de les eleccions del 2004 per veure la brutal divisió geogràfica d’aquest país. I així, cada elecció presidencial és una batalla ferotge entre les dues Amèriques per veure quina agafa el poder. Us podeu imaginar el pavor de tota la gent de Nova York, Boston o Califòrnia amb opinons semblants a les vostres quan veuen com els hi cauen a sobre governants imposats per l’altra facció com Bush, Cheney, Palin o McCain.
En fi, dimarts que ve presenciarem un altre d’aquests enfrontaments entre blau i vermell, i aquesta vegada tot sembla indicar que guanyaran els blaus. Jo, com a habitant d’aquest país i com a científic recipient directe de fons públics, espero ferventment que així sigui. I us deixo amb una interpretació personal d’una de les raons d’aquest canvi: Si us fixeu en el mapa previst per les enquestes de vots per cada estat, veureu que les zones prèviament vermelles que ara sembla que passen a blaves són estats com Colorado, Nou Mèxic, Virginia, Florida o Carolina del Nord. Tots són estats o bé recipients d’immigració per estar prop de fronteres (Colorado, Nou Mèxic, Florida) o prop de grans ciutats (Virginia està al costat de Washington DC), o amb poblacions cada vegada més grans de negres (Carolina del Nord). Així doncs, pot ser que l’increment d’Hispans i negres als Estats Units estigui trencant l’hegemonia històrica que ha tingut sempre aquest país de blancs protestants? Si és així, l’elecció del primer president negre als Estats Units podria ser més simbòlica encara del que ens pensem.
divendres, 24 d’octubre del 2008
Subwave rider
Després d’un cap de setmana intens a Barcelona per anar a una boda (o festa que no boda, tal com insistien en va els protagonistes) vaig decidir-me finalment a prendre el pas que havia secretament anhelat i temut des que em vaig mudar als estats units: portar-me la meva taula de surf a Nova York. Tal com ja vaig comentar en alguns articles a Dies de Melody i Roses publicats poc abans del col•lapse final del blog, tinc una espècie d’afició absurda per un esport, el surf, que m’atreu inexplicablement tot i regalar-me sovint amb episodis de quasi ofec sota la mar, fred intens, i remades interminables sense rastre d’ones a la vista. Així doncs, ni curt ni mandrós després d’un cap de setmana d’excessos i bodorrios, vaig empaquetar la meva taula, la vaig embarcar a l'avió, i la vaig carregar des de l'aeroport de Newark fins a casa meva amb tren, metro i a peu. Allà, la vaig guardar a l’únic espai mínimament lliure del meu minúscul apartament (entre la paret i la nevera) i vaig esperar pacient fins a la primera oportunitat d’utilitzar-la.
Aquesta oportunitat es va presentar el següent dissabte. Feia un dia preciós, fresc però no fred, amb aquell sol melancòlic de tardor que et fa pensar que una vida diferent es possible. Per gaudir-lo completament, vaig llevar-me a les 6 del mati, i vaig quedar amb el meu amic surfero japonès Hiro per agafar el tren de les 7 del mati cap a Long beach. Quan va pujar al tren em va saludar alegrement, tot comentant la bellesa fugissera d’aquell matí mentre creuàvem els suburbis exteriors del barri de Queens. I com no podia ser menys, la sessió de surf va ser també excelsa: la platja de long beach mostrava un sol naixent que il•luminava una mar refulgent amb onades petites però boniques, i una platja de sorra fina populada en aquell moment només per un petit grapat de surfistes i els jueus del poble caminant empolainats cap a la Sinagoga. Vam estar unes dues hores jugant amb el mar fins que ens varem veure forçats a admetre que fins i tot la bellesa té un final, moment en el qual ens vam tornar a vestir i vam agafar el tren de tornada a Nova York.
Fins aquí, això seria una descripció d’un bonic dissabte matí dedicat a l’esport. Però, evidentment, la història no acaba aquí. Perquè no vaig pensar en el fet que, tot i que l’anada cap a la platja l’havia fet en metros i trens lògicament buits de bon matí d’un dissabte, la tornada la vaig emprendre a les 12 del migdia, hora en la qual trens, metros i carrers ja estan a vessar de novayorquesos anant a fer un brunch, a treballar, al parc, o simplement a participar gratuïtament del brogit constant d’aquesta ciutat. I així, mentre la tornada en tren encara va ser prou tolerable, la connexió posterior amb el metro es va convertir en una (altra) de les meves experiències angoixants. Només entrar al vagó, una marabunta em va arraconar contra una cantonada, on em vaig quedar encaixat amb la meva taula. Taula que, a sobre i per la meva condició de principiant, mesura una mica més de 2 metres, i per tant no cap al metro posada vertical: l’havia d’arrastrar torçada, empitjorant encara més la meva precària situació. Per si això no fos prou, l’artefacte enorme que arrossegava va cridar l’atenció dels meus companys de vagó, els quals es van llançar immediatament com a bons novayorquesos a fer tota mena de comentaris i bromes. Per resumir, us puc dir que aproximadament uns 7 o 8 californians d’origen residents a Nova York em van explicar que a ells els hi encantava el surf i que l’havien practicat tota la vida a San Diego/Santa Mònica/San Francisco, dos vells em van preguntar si creia que encara estaven a temps d’iniciar-se en el surf, un dominicà em va titllar de pertorbat per ficar-me a l’aigua quan fa fred a fora, i un grupet de graciosos em va fer el símbol surfero (vegi’s Ronaldinho) tot vociferant-me “surf’s up!”. Ah! I m’oblidava del paio que em va fer una foto amb el mòbil amb l’excusa que en 20 anys d’agafar el metro mai havia vist a ningú amb una taula de surf (xutant-se heroïna o apallissant a algú suposo que si, però).
En fi, després de sortir amb prou feines del metro a la meva parada a base d’utilitzar la punta punxeguda de la meva taula com a ariet, vaig arribar a casa amb una sensació de ridícul absolutament descomunal. Quan em vaig haver dutxat, amagat el cony de taula un altre cop darrera la nevera, i calmat una mica, vaig pensar però que què dimonis, que això són els Estats Units d’Amèrica. I si algun avantatge té aquest país és que aquí no hi ha sentit del ridícul, és més: Hollywood t’ensenya que tot i que al principi de la película et pugui semblar que fas el préssec posant i treient cera dels cotxes o sent el nen marginat de la classe, després passes a ser Karate Kid o Spiderman. Així que Nova York, tremola: el primer científic cabalgador simultani de metros i ones es prepara per revolucionar i fer història a la ciutat que mai dorm.
divendres, 3 d’octubre del 2008
Mercenari de la ciència
El nostre personatge d’avui deu tenir uns 60 anys, tot i que n’aparenta, pel cap baix, uns 70. És alt i prim, amb un semicercle de cabells blancs brillants envoltant una prominent calva, que acostuma a amagar sota gorres de bèisbol. La seva edat i el seu aspecte li confereixen un to inconfusible d’autoritat, el qual ell reafirma sovint parlant poc a poc i fent moltes pauses. Una autoritat, però, que es veu en part disminuïda per la quantitat de sobrenoms que la vida li ha anat atorgant, noms com “el viejo”, “el moro mussa”, “matusalén”, o “Dr. Merdes”. Estem parlant, senyors, ni més ni menys que del meu jefe.
El meu jefe és una persona que em fascina i que a dia d’avui, si he de ser honest, em segueix fent una certa por. I quan hi penso no puc més que creure que això, en part, deu ser degut a l’enorme contrast entre ell i els caps que he tingut en les meves feines anteriors. I és que, suposo que degut a una immerescuda carambola de la fortuna, tots els meus jefes anteriors han estat persones que, tot i els seus defectes, he respectat sempre. De tots ells puc dir que eren professionals seriosos, i que, sense buscar una familiaritat o proximitat excessiva, es preocupaven genuïnament pel benestar i desenvolupament professional dels seus subordinats. Gent de qui podies tenir la seguretat que, sempre que treballessis amb responsabilitat i ganes, estarien al teu costat quan ho necessitessis. Gent, en definitiva, de qui m’he pogut fer la pregunta “què tal seria estar al seu lloc d’aquí 30 anys?” sense sentir un calfred glaçat remuntant l’espinada. Lamentablement, no puc dir el mateix del viejo.
No em malinterpreteu, però: m’hi porto bé, amb ell, i de moment no tinc cap queixa seriosa. Suposo que el problema deu ser en gran mesura que jo (igual que a tothom a qui he preguntat) no tinc cap mena de connexió personal amb ell. El pobre, tot s’ha de dir, té unes aptituds socials nul•les: el seu somriure és tan forçat i mecànic que fa empal•lidir el de José María Aznar donant la mà a seguidors a mítings. És capaç de dormir-se, no només quan s’asseu a primera fila d’una xerrada científica, sino quan parla amb tu d’un a un sense ningú més davant. I quan et fa l’ullet després d’una broma et venen ganes d’englopir d’una tongada el pot de dos litres de metanol absolut, per poder oblidar el que has vist i, al mateix temps, enceguir per no tornar-ho a veure mai més. Ara bé, tot això que estic descrivint no són més que símptomes: hi ha d’haver alguna raó més profunda per explicar perquè sóc incapaç de fiar-me d’ell, perquè quan hi parlo mai puc estar tranquil. I no és la edat, he conegut a gent (els meus antics jefes entre ells) d’edats similars amb qui he connectat molt bé. Tampoc pot ser el fet que sigui americà, crec que ja conec prou bé la cultura d’aquest país per entendre la seva gent. I, tot i que pugui ser irritant, tampoc és el fet que la meitat de vegades no sàpiga ni de què em parla: hi ha un munt de casos (em venen al cap ara Chiquito de la Calzada i la meitat dels meus companys de la carrera de física) en qui això és més aviat una virtut. No, després de donar-hi mil voltes, crec que el problema fonamental de l’amic Matusalén és que és un mercenari.
Com tanta gent en aquest país, el moro mussa ha organitzat la seva vida al voltant exclusivament de la seva professió, la ciència. En tot moment, qualsevol altra consideració ha estat secundària. Mai l’ha preocupat, per exemple, viure de port en port sense residència fixa: nascut al Midwest (la regió aproximadament al voltant de Chicago), la feina l’ha portat a viure a Carolina del Nord, Califòrnia, Nova York, i ara Singapur (on és de sabàtic, i no sabem si en tornarà). El nostre amic no ha tingut mai una residència estable real, i el seu pis a Nova York és menys personal i acollidor que el meu, on porto vivint amb prou feines un any. No ha tingut tampoc problemes en deixar de banda a la seva família: divorciat de la seva dona, cansada de no veure’l mai degut a estar sempre al laboratori o de viatge, ha perdut el contacte fins i tot amb els seus fills. Que sàpiga tampoc té amics, i la seva vida social la passa jugant a tennis amb els seus estudiants i psot-docs (jo m’he guardat prou bé de dir-li que sé jugar). I així, el nostre personatge ha anat trencant tota relació humana real, i ha perdut, crec, la capacitat d’entendre o sentir empatia per ningú. L’ànsia i la obsessió per tenir èxit, per dedicar-se a allò que li agrada, l’han portat a una situació en la qual, ara mateix, m’horroritzaria estar d’aquí 30 anys. Ell, però, sembla estar satisfet, i mentre pugui seguir treballant, anirà fent com sempre. Lo qual em fa pensar que més val no intentar jutjar a la gent des del punt de vista dels teus interessos i valors, i que mentre la nostra relació professional sigui profitosa pels dos, doncs la resta poc importa. Ara bé, si qualsevol de vosaltres em veu en una situació així d’aquí 30 anys, francament, agafeu una escopeta i acabeu amb la meva misèria.