Ingenuity

Aquests dies de Nadal he tornat a Barcelona, seguint la migració massiva de moltíssims novayorquesos que, pràcticament per definició, no són originaris de la ciutat i passen les festes fora. El retorn a casa per vacances del que viu fora és una experiència estranya i agredolça, compartida pel que he pogut comprovar per tothom que la viu, però que al mateix temps m’hagués estat molt difícil d’entendre abans de viure-la personalment. És dolça evidentment perquè tornes a veure la gent que estimes, i et pots llançar amb frenesí a fer totes aquelles coses que no pots fer fora (unes tapes al sol, un tall de pernil ibèric a menys de 50 dòlars, unes bromes políticament incorrectes, entre moltes altres coses). Però és agre perquè, per molt que ho intentis, no podràs veure a tothom, no podràs fer tot el que volies, i encara que et juris que aquesta vegada t’ho prendràs amb calma, acabaràs passant el temps corrent amunt i avall perquè has quedat amb algú altre per sopar. I és que un torna a casa perseguint un record del passat en una carrera frenètica per reproduir memòries. Però, tal com va dir un savi, intentant recrear records només aconseguim destruir-los. Si intentes recuperar-la, la nostàlgia es fa cendra, i quan entens això assumeixes amb una certa por que, d’alguna manera, una part de tu ja no pertany a casa teva.

En fi, una parrafada que m’ha acabat sortint més aviat melodramàtica, amb la qual el que volia transmetre és que tornant a Barcelona després de viure fora tens una percepció diferent. I això també té el seu costat bo, ja que et permet adonar-te de trets de la teva pròpia cultura que des de dins són difícils de veure. I un d’aquests trets va sortir a relluir en diverses converses sobre el tema estrella relacionat amb Amèrica aquests dies: l’Obama. Com podreu haver copsat si vau llegir el meu article sobre les eleccions, aquí la victòria de l’Obama es va viure amb celebracions al carrer, eufòria i bàsicament alegria generalitzada. Dos mesos després de les eleccions, aquesta atmosfera encara es respira, i l’expectació generada per la cerimònia d’inauguració el 20 de gener és enorme. Evidentment, no esperava trobar-me el mateix ambient a Barcelona, entre moltes altres coses perquè es tracta del president d’un altre país. Però sí que em va sorprendre adonar-me que tots els comentaris que vaig rebre van ser negatius: la opinió generalitzada a Barcelona, i suposo que a tot Europa, és que és impossible que compleixi les seves promeses, que al final serà un bluff buit per dins com el Zapatero, i que a veure quan tarda a desinflar-se tota aquesta història.

Estic d’acord en que el fenomen Obama és probablement desproporcionat, i que és bastant impossible que compleixi amb totes les promeses electorals que va fer. Tanmateix, també és veritat que representa un canvi dràstic en el discurs i la imatge dels Estats Units, que per molt malament que ho faci serà infinitament millor que el Bush, i que només que compleixi amb un 10% del que va dir (cobertura sanitària per tothom, impuls dràstic a les energies alternatives al petroli, més ajudes per l’educació, entre molts altres) ja suposarà una gran millora. I aquí, crec, rau una gran diferència entre els Estats Units i Europa. A Amèrica, l’excés és sempre d’optimisme, encara que moltes vegades caigui en la ingenuitat: els polítics nous realment porten “canvi”, l’economia s’arreglarà aviat, Amèrica és el millor país del món, l’home pot arribar a la lluna. A Europa, tendim a caure en l’excés contrari: tots els nostres polítics són corruptes i ineficaços, la crisi durarà per sempre, Europa és un continent en decadència, “que inventen ellos”. I tot i que el nostre enfoc probablement ens eviti desenganys, a la llarga també ens paralitza i ens evita innovar, avançar. Potser per això en català la paraula ingenuïtat s’associa a credulitat i estupidesa, mentre en angles “ingenuity” vol dir enginy i capacitat d’innovació.