No city for loser men

Nova York és una ciutat d’oportunitats, on els decidits i els aventurers tenen via lliure per posar a prova les seves idees. Aquí es glorifica per sobre de tot la iniciativa, la individualitat, el risc. I si acceptes el repte, aquesta és una metròpoli que et sabrà premiar generosament, amb èxit, diners, fama, sexe, drogues, o un gos caniche gegant, si és el que vols. Ara bé, Nova York és també una dura mestressa: aquí no hi ha lloc per indecisos, pusilànimes, enyorats de caseta. Aquí, els pardalets que venen amb actitud perdedora són engolits ràpidament per la velocitat i l’agressivitat regnant, si tenen sort, o per un macarra del Bronx, si no en tenen tanta. Aquesta és una veritat, però, que el Luca desconeixia en agafar alegrement el seu vol d’un sol sentit entre els aeroports de Roma Fiumicino i JFK.


Per abreviar la història, us diré que en Luca acabava de completar un doctorat, i va venir a Nova York a aprendre anglès uns mesos i decidir el seu futur. El que va trobar aquí, però, no va ser cap revelació sobre la seva vida, sinó una comú i abrumadora nostàlgia cap a la seva terra. El nostre amic era incapaç de valorar en el més mínim cap aspecte d’aquesta ciutat, i es passava el dia comentant als seus companys de l’escola d’anglès fins a quin punt trobava a faltar els estrets carrers renaixentistes de Roma, la olor fragant de l’orenga sobre una pizza de fina massa, el cantar de les cigales mediterrànies a l’estiu. I per sobre de tot, trobava a faltar a la seva dolça nòvia, que l’esperava tendra i ansiosament mentre passava els dies en solitud angoixada sospirant d’amor, fins al punt que pràcticament no provava els deliciosos penne rigati que li preparava la mamma. Aquest amor llunyà feria especialment a la Dong-ae, una tendra noieta coreana companya de classe del Luca que, sense proposar’s-ho i per pura innocència, s’havia enamorat bojament del melancòlic italià.

Aquesta trista situació es va mantenir uns mesos, en una mena d’equilibri inestable que presagiava el pitjor. I, finalment, es va desencadenar la tragèdia: una trucada d’Itàlia a les 3 del matí va revelar a un sorprés Luca que no, ja no t’estimo, no, no aguanto ni un minut més que em ploriquegis per telèfon cada nit, i si, si que menjo penne, però no precisament de la mamma i amb una sola n. Aquest event, que es presagiava imparable com la migració anual dels nyus al serengeti, proporcionava però una oportunitat d’or al Luca: finalment es podia desempallegar de la seva morrinya, oblidar la nostàlgia paralitzant, gaudir plenament de Nova York i, sobretot, fornicar amb la coreana fins a clavar-li els ronyons contra les orelles. Així doncs, us preguntareu, té aquesta història un final feliç?

Com us podíeu suposar, no. Ara, en Luca ha caigut encara més profundament en la seva melancolia, farfullant constantment sobre els fettuccini que feia la mare, cantant àries del Pavarotti pel carrer, parlant pestes d’aquest país, i passant hores amb la coreana fent-la patir però sense tocar-la. Últimament ja ni quedo amb ell, m’he cansat d’intentar animar-lo i de rebre com a resposta o silencis, o monòlegs sobre les meravelles d’Itàlia, o atacs maníacs de riure. A la Dong-ae l’està allunyant cada vegada més, dient-li imbecilitats com que només accedirà a passar una nit amb ella la última nit que passi aquí abans de tornar a casa. I ja ni s’afaita, i temo que aviat comenci a deixar de dutxar-se. No ho sé, és una trista història, però serà potser quan hagi caigut al fons del pou, convertit en un homeless vagabond i zarrapastrós, que el Luca trobarà el seu lloca a Nova York, com a personatge d’un llibre de Paul Auster.