Cròniques del bicing

Enviat per pitiminí

Oh quina dia més bonic que farà!! Encara tinc una estona per estar al llit veient el sol que no sap si decidir-se a sortir. Avui agafaré el bicing per primer cop i això promet un gran dia. Em llevo sense presses però pensant en la bici que m’espera. No tardo molt i surto només cinc minuts tard. Que bé això del bicing que tinc un aparcament just davant de casa...però merda. No hi ha bicis. Bé, és igual. Aniré al parquing de la platja que allà segur que n’hi ha. Camino rapidet que són tres minuts però el temps és or. Bé, hi ha bicis. Poso la targeta i em diu que agafi la 17 (una pena que la primera bici que agafo tingui un número tan lleig). Trec la bici, li pujo el seient i apali!!


Tinc tot el passeig marítim per a mi i quatre corredors convençuts. Pel camí em trobo algun que altre badoc fent-li fotos al sol com va sortint (que curiosa que és la nostra vida que ens sembla excepcional la sortida del sol). M’acosto a les rambles i amb això a la fi de la meva experiència bicing. Quina disfrutada!! Paro en el semàfor amb aquests pensaments rondant-me el cap, mentre a l’altra vora veig l’aparcament. El semàfor es posa verd i m’adono que acabo de caure en una novatada. Això no és un semàfor d’un carrer, es tracta del semàfor del circuit de Montmeló, jo sóc un Minardi i els Ferrari s’estan disputant les places lliures que quedaven a l’aparcament. Per sort hi havia places suficients per a tots, aparco la bici en un lloc però l’aparcament no l’agafa. Intento aparcar dos llocs més enllà però tampoc entra. Veig que una altra bici s’acosta disposada a aparcar però corro cap al tercer lloc disponible on segur que entra (no és possible que hi hagi tres places inservibles!) Doncs sí, és possible. Bé, és un fet, no puc aparcar la bici, hauré de tenir paciència i esperar a un salvador. Al costat del pal principal, instal·lat com puc sobre la meva bici aprofitant per fer-me el nus de la corbata veig com va arribant gent amb el seu bicing. Alguns segueixen el ritual d’intentar aparcar en els tres llocs disponibles per acabar mirant-me amb cara de, sí, em pensava que eres tonto. D’altres pregunten, No funcionen? No, no funcionen. Els més pacients esperen darrera meu fent cua. Fa gaire que esperes? Doncs ja farà deu minuts. Moltes més bicis de les que paren van passant mirant amb cara entre desesperada i coneixedora. Coneixeran ells algun lloc que jo no conec? Quan ja porto un quart d’hora, finalment s’acosta el meu salvador i posa la targeta per agafar la seva bici. Em salten llàgrimes de gratitud, de l’emoció continguda. Treu la seva bici, però es queda encallada. No la pot treure. No pot ser. Va a agafar-ne una altra però la màquina li diu que ja en té una, que no pot agafar. Ooooooh deu meu. Tan ateu sóc que no mereixo ni la teva compassió!!! El salvador, ara ja company de trinxera, truca al servei d’atenció. Ai senyor, potser m’hauria de fer creient i deu em donaria un cop de mà. Va passant el temps i el company va tenint diàlegs no gaire brillants amb el personatge de l’altre costat, Los Otros. Al cap de deu minuts més, per un descuit de la incompetència, les coses s’arreglen i pot agafar una altra bicicleta. Amb orgull i satisfacció deixo la meva bici, comprovo que tot ha funcionat correctament, no sense por, i finalment miro als companys de cua de qui m’acomiado amb la mirada, feliç. La seva mirada trista, envejosa i ja amb deixos de desesperació em recorda que jo era un d’ells però ja no en sóc. No sé si demà tindré ànims de tornar a lluitar amb el bicing, el que sí sé és que avui arribo tard a la feina.