We're out

Tot i que en el seu moment no ho vaig fer expressament, el meu article de la setmana passada va resultar ser profètic: tot s’acaba, i és millor prendre-ho amb alegria i una frase lapidària més o menys divertida. Així que amics, lamento comunicar que aquí s’acaba Dies de Melody i Roses, almenys en el format que ha tingut en el seu primer any d’existència. La vida, que tot canvia i res perdona, ha fet que Dividé Descartes, Vladimir Bardamu i Arsad Bolnei continuïn explorant els límits de les seves capacitats creatives en altres entorns. Jo, com a exiliat, sento aquella inquietud vital tan pròpia del creador del meu pseudònim, Jack Kerouac, per la qual no et sents a casa allà on vius, però tampoc pertanys ja completament al lloc que has deixat. I així, aquest bloc ha seguit essent per mi potser la única constant imperturbable al meu canvi de continent, i un vehicle per connectar què faig ara i qui he estat sempre.

Per tant, us comunico que m’agradaria mantenir aquest bloc com a crònica de la meva estada a Nova York. Sempre he estat dolent escrivint emails, i per alguna raó escriure aquí em fa esforçar-me a anar una mica més enllà, a transmetre les meves experiències d’una forma una mica més interessant que un relat banal de les meves activitats de la última setmana. Intentaré escriure un cop per setmana, per donar regularitat al tema, i seguiré lluitant per donar el toc humorístic i potser una mica (o molt) cínic que crec que ha estat la marca de la casa de Dies de Melody i Roses. Evidentment, els articles convidats i les contribucions de tot tipus segueixen sent més que benvingudes (Pat Andrews proposava una contribució mensual dels antics membres de DdMiR), i agrairé tanta interacció com sigui possible.

I finalment, un altre detall: em sembla just que, en aquest canvi de mires, Pep Kerouac desaparegui com en Dividé, en Vladimir i n’Arsad. A partir d’ara, em puc deixar de tonteries i dir-me com em dic, Pere Roca-Cusachs.