L'imperi del sol decrèpit

Fa uns mesos parlava dels perills de la compassió, que et poden portar a passar una nit inoblidable al Marroc sent timat pel teu instructor de surf i els seus amics. Avui, en canvi, parlaré d’un cas en el que ni la compassió serveix, un cas en el que ni una injecció d’empatia de la mida de la que rep la Uma Thurman a “Pulp Fiction” em va poder motivar per ajudar a una persona en necessitat. I és que si la vida d’un científic pot ser solitària, dura i desagraïda, la vida d’un científic japonès de 300 anys pot ser inenarrable.

La història del professor Hagimashi és un pou de misteris, del qual se sap ben poca cosa. Només us puc dir que, segons rumors no confirmats, va participar als jocs olímpics portant l’estandard Nipó. Tanta és la boira que envolta a l’eminent personatge que la data concreta d’aquest event és desconeguda, tot i que jutjant per l’aspecte físic de l’individu estaríem parlant dels jocs del 776 a.c. a Olímpia, Grècia. Des d’aquest episodi fins a la data actual només podem especular sobre la atribulada vida del professor: les meves elucubracions sobre el tema em porten a suposar una vida apassionada dedicada al fascinant tema de la microscopia òptica, una existència frenètica saltant sense pausa de conferència en conferència, de publicació en publicació, d’èxit acadèmic en èxit acadèmic. En aquest camí de ruta cega cap a l’èxit i l’acceptació professional, tan propi de les cultures asiàtiques, no puc més que imaginar una pèrdua progressiva de tot contacte social: primer els amics, després els pares, després la dona, fent-se el suïcidi ritual del Seppuku en un moment de desesperació, finalment el gat.

I és en aquest moment, després d’una vida professional curulla d’èxits només visibles per la comunitat de microscopistes mundial, que el Prof. Hagimashi arriba, orgullós però secretament decebut d’una existència buida, al meu laboratori a Nova York. La resta de membres del laboratori el coneixem en una reunió, on el nostre jefe el presenta vagament, mantenint la permanent incògnita sobre la seva figura. A partir d’aquest moment el veiem exclusivament en les reunions de grup, ja que no sembla prendre part en cap aspecte de la feina real del laboratori. La seva evident i total decadència física i mental, desferra impúdica i esfereïdora dels estralls de l’edat, dóna un toc matusalènic i aberrant a les nostres reunions. En elles, l’eminent doctor alterna capcinades de mitja hora amb preguntes del tipus “aquesta imatge que mostres és d’una cèl·lula o d’una muntanya?”.

Va ser precisament després d’una d’aquestes reunions que, en un moment anímic mínim, l’amic Hagimashi va abraonar-se sobre mi, buscant desesperadament un toc de companyonia i amistat a l’erm infèrtil de la seva existència. Ai las, però, tants anys de solitud havien destruït sense compassió qualsevol dot social en el pobre home, i el seu intent de conversa es va convertir en un indescriptible monòleg sobre la seva vida com a microscopista. En la seva perorata em confessà entre riures (més val riure que plorar, digué algú) que tots els seus amics eren morts fa anys, que no tenia a ningú, i que era cec d’un ull degut a una traicionera mala aliniació d’un a font de llum làser. I aleshores, amb una brillantor expectant als ulls, em va dir que en teníem molts, de microscopis, al laboratori, i que li agradaria molt que li ensenyessin en algun moment. Durant uns instants inacabables, l’esperança desesperada d’aquell home es va projectar amb tota la seva brutalitat sobre mi. La visió depriment i acabada del que representava en Hagimashi, però, i el pànic d’estar-me veient a mi mateix d’aquí 50 (o potser 300?) anys van ser superiors a mi. Murmurant una excusa ininteligible sobre els meus experiments, vaig esmunyir-me del laboratori, deixant enrera la tristor, soledat i buidor d’una ànima esgotada.