La CNN

Hi ha molts tòpics, sobre Estats Units, i la majoria són falsos. Alguns diran que és una nació d’incults ignorants, però és ben sabut que aquí hi ha les millors universitats del món, i que gran part de les noves tendències en art i ciència neixen aquest país. Una altra preconcepció habitual consisteix en pensar que el menjar americà és igual a McDonalds, tema que mereix un article a part. També s’acusa als EUA de ser un poder imperialista malvat i despòtic, i tot i que certament ha comès barbaritats diverses, només cal comparar amb anteriors poders hegemònics (Unió Soviètica, Alemanya, Japó, Anglaterra, França, Espanya...) per veure que no n’hi ha per tant, i que qui mana abusa, sigui d’on sigui. Ara bé, hi ha un tòpic que he d’admetre que s’ajusta fidelment a la realitat: l’americà mig, al menys jutjant pel que veu per la tele, no té la més remota idea ni el més mínim interès en el que passa més enllà de la frontera amb Mèxic i Canadà. I jo encara diria més: No té cap interès en res del que passa, punto pelota.

I és que poc després d’arribar a Nova York vaig contractar televisió per cable per la mòdica quantitat de 60 dòlars mensuals, ja que és la única manera de veure televisió (gairebé no hi ha canals públics, i els que hi ha casi ni es molesten a retransmetre per antena). A partir d’aquest moment, vaig guanyar accés a cadenes informatives que, des d’Europa, tenen una mena de ressò de prestigi i rigurositat: CNN, NBC, ABC, CBS... Així que al dia següent, mentre esmorzava amb delit uns cereals que m’havia costat una hora d’angoixes triar el dia anterior al súper entre les 500 opcions possibles, em vaig disposar a gaudir d’una sessió informativa seriosa, objectiva, clara, res a veure amb la infame propaganda esbiaixada de TVE, Tele5, o TV3. Vaig posar, doncs la CNN.

La primera notícia em va resultar una mica sorprenent. Bé, de fet és difícil qualificar-la de notícia, bàsicament es tractava d’un reportatge de 2 minuts sobre els serveis mèdics del president. Explicaven com allà on va té un helicòpter amb una sala d’operacions dintre i un equip dels millors metges, com li fan anàlisis constants, com qualsevol petit problema és tractat amb rapidesa i a l’instant. Això, en un país sense sanitat pública i on una assegurança mèdica mínimament digna et costa 1000 dòlars al mes, però això és un altre tema. En fi, passem a la següent notícia: la situació a la guerra d’Irak. Ara sí que va de bo, penso. Però no: la cobertura consisteix en una entrevista a una mare d’un soldat que ha muntat una web on els soldats intercanvien missatges amb els seus familiars i amb el públic en general. Sembla que s’està fent d’or, lo qual meravella i encanta als presentadors. Cap comentari de la situació política al país, dels moviments de tropes, de la situació dels insurgents, de les relacions amb l’Iran. I finalment, la “notícia” que completa el meu sa desdejuni és una disquisició d’un expert de la Universitat de Iowa explicant què cal fer perquè portar un estil de vida ecològic sigui compatible amb tenir un 4x4 amb el pes i el consum d’un Panzer.

Cap referència a cap event mínimament rellevant de l’actualitat, cap anàlisi amb la més mínima profunditat de cap tema, i a sobre una durada màxima per notícia, reportatge o entrevista d’un o dos minuts com a molt. Tot això adobat per uns presentadors que no paren de fer-se brometes preparadíssimes i totalment forçades, enclenxinats fins al límit amb uns pentinats que semblen fets en sèrie (sino mireu el estilo para ellos 1 2 3 i sobretodo para ellas 1 2 3). En fi, que els nostres telenotícies poden estar manipulats o amanyats, però donen mil voltes al que es troba per aquí. Tarribas, et trobo a faltar...