La volta al món (2- terra de reines)

Nova York, desgraciadament, és una ciutat molt snob on la gent és propensa a fer judicis de valor sobre qualsevol basant-se solament en la zona on viu. Basant-nos en aquests judicis, podríem fins i tot fer una escala dels diferents barris segons com de “cool” o guai és viure-hi. A dalt de tot de la classificació hi hauria evidentment el Village, i en general tot el downtown de Manhattan, on la gent rica i moderna viu. Seguidament seguirien altres barris de Manhattan, com l’Upper East o West side, on també cal ser molt ric per viure però potser menys modern. Aquí és on visc jo (gràcies als lloguers assequibles de la meva universitat), i perquè veieu, us diré que una vegada una noia em va arribar a girar la cara i deixar de parlar quan va saber el barri tan poc autèntic on habitava. Per sota el nivell de Manhattan hi haurien barris de Brooklyn com Willamsburg o Park Slope, on joves professionals amb pretensions però no encara fortunes emigren. I al fons abissal de la classificació hi ha una zona teòricament tan avorrida, tan mediocre, tan trista, que la gent que hi viu només ho confessa amb certa vergonya i després d’intentar evadir la pregunta. Estem parlant, evidentment, de Queens.

Així docns, avui canviarem de barri, deixant Brooklyn i Brigthon Beach, on les onades de l’atlàntic intenten, amb èxit irregular, endolcir la melancolia de la comunitat russa, i entrarem a la terra de les reines, Queens. En la meva opinió, la reputació de Queens de barri avorrit i anodí és extremadament injusta. Queens és el comtat amb més diversitat ètnica dels Estats Units, i passejar pels seus barris és una festa del contrast i el caos ètnic. Començarem el nostre recorregut agafant la línia 7 del metro a Times Square i anant fins a l’última parada, Flushing. Aquest serà un recorregut d’una mica menys d’una hora, en gran part per una via no sota terra, sino elevada per sobre el carrer, cosa molt comú a les línies de metro de fora de Manhattan. El paisatge que veureu serà, de moment, depriment: cases i cases unifamiliars més aviat lletjes i monòtones, acompanyades, a l’hivern, d’arbres grisos i pelats desperdigats. Però l’atractiu de Queens no rau en la seva arquitectura, sino en la seva gent.

En arribar a Flushing, baixarem del metro per descobrir astorats que hem arribat a la Xina. I no parlo de Chinatown, que és un barri ple de xinesos a Manhattan. Parlo de la Xina. El barri de Flushing està habitat pràcticament en exclusiva per xinesos, que viuen amb total normalitat: compren els seus diaris xinesos, la seva roba en tendes de roba xinesa, i el menjar en supermercats xinesos. En aquests locals, es poden trobar especialitats com ara peixos assecats de tot tipus, gripaus vius de la mida d’un meló, o tortugues marines grans com un gat boquejant en cerca d’aire des dels seus cubells. Els restaurants també són com els que et podries trobar a Beijing: menjadors enormes decorats com una sala de conferències d’un hotel amb pretensions però poca categoria, amb taules rodones on comparteixes taula amb famílies locals. No hi ha carta que valgui (i potser si n’aconsegueixes una està en xinès), i el menjar s’obté a partir de cambreres que passen amb carrets, o en mostradors tipus bufet lliure. Les delícies que es poden degustar en aquests locals inclouen fumejants dim sums (també anomenats en una analogia denigrant “raviolis xinesos”) dins la seva caixa de bambú, potes d’ànec fregides amb la seva membrana, cargols de mar gegants escabetxats, i trossos de matèria fregida indeterminada que, en provar-la, resulta no ser res més que un troç de greix sol, pur i dur. Tot i els evidents riscos, però, anar a un d’aquests restaurants (com l’East Manor) és una experiència única.

Flushing, però, és potser fins i tot massa molocultural per les normes de Queens, així que acabarem d’escurar els ossos de la pota d’ànec que ens estàvem menjant i caminarem tranquil•lament fins al metro, on farem transbord de la línia 7 a la N fins a Astoria, potser el barri més definitori de Queens. Com tot barri de Nova York, Astoria va ser formada per una combinació d’individus emprenedors, immigrants de tot tipus, i desordre en general. Anomenada originalment “Hallet’s Cove” en honor de William Halet, la primera persona a colonitzar la zona l’any 1659, els habitants del barri van canviar el nom a Astoria per convèncer a John Jacob Astor per invertir-hi 2000 dòlars. Astor, que va acabar convertint-se en l’home més ric d’amèrica, finalment només va invertir 500 dòlars al barri, i mai va arribar a posar-hi peu. Des d’aleshores, Astoria ha estat habitada per holandesos i alemanys al segle XVII, italians més tard, i finalment grecs, àrabs i llatins. Actualment Astoria es ven com el barri grec de la ciutat, i és amb aquesta idea que el vaig visitar fa poc, buscant la remor del mediterrani, la fragància de la fulla de parra i el so d’un sirtaki. Lamentablement, el fred del desembre a Nova York i l’arquitectura immisericorde de Queens van impedir que em transportés mentalment a Atenes, però això no va evitar que trobés un fantàstic restaurant grec on vaig degustar un deliciós cap de xai al forn, amb les seves galtes i el seu cervell. I és cert que alguns altres elements grecs es poden veure: una tenda de dolços per aquí, dos avis parlant grec per allà, un centre cultural grec més enllà. Però més enllà d’això, hem d’admetre que a Astoria ara mateix hi ha més comunitats, que la grega, i la més prominent probablement sigui l’àrab.

La comuntiat àrab és potser una de les més úniques als Estats Units. Degut en part perquè és molt menys abundant que les seves comunitats germanes a Europa, té un nivell d’integració a la societat més alt. Tot i això, la realitat post- 11 de setembre aquí ha fet que els Estats Units no siguin el lloc més còmode per un musulmà, i pels carrers egipcis d’Astoria es veuen, entre les seves mesquites i tendes de música àrab, mirades receloses i una certa timidesa cap al món exterior. Això, és clar, fins que entrem al restaurant Kabab, on la timidesa queda immediatament anul•lada per la mida minúscula del local i per la veu de tro del seu propietari/cuiner Ali. L’Ali, que afirma fer gastronomia d’Alexandria, amb influències àrabs, franceses i del món sencer, desprecia amb indiferència les cartes, i prefereix vociferar abraonant-se sobre cada taula les seves propostes del dia. Invariablement, el resultat de la seva diatriba és que no entendrem res i li deixarem que ens porti el que li vingui en gana, la qual cosa serà deliciosa però, com descobrirem més tard, més cara del que pensàvem. Tot i així, n’estic segur, sortirem plenament satisfets del local. I així, passant per mesquites, restaurants grecs i supermercats dominicans de camí al nostre confortable i anodí hotel enterrat entre rascacels al midtown de Manhattan, ens meravellarem un cop més de la diversitat bruta i salvatge d’aquesta ciutat.

I sembla que l’article que vaig pensar que acabaria en una tirada ja porta dos capítols, i no sembla encara a prop d’acabar-se. Així que aquesta vegada no faré promeses d’on acabarem l’excursió la setmana que ve. Us puc dir, però, que la començarem per un dels barris on mite i realitat estan més lluny: el Bronx.