La moto americana

El nom de Colorado ressona de forma gairebé mítica en el submón dels esquiadors. Més enllà de les cues d’Andorra, la neu semiderretida de la Cerdanya, o el suposat glamour de la Vall d’Aran o fins i tot els Alps, els destins de les muntanyes rocalloses com Colorado o Canadà tenen un estatus especial. Llunyanes i cares, les rocalloses tenen fama de tenir la neu més pols i flonja, les pistes més interessants i boniques, i la natura més salvatge. Accessible només a uns pocs rics afortunats, doncs, un viatge d’esquí al Colorado és garantia d’una experiència de muntanya única. O potser no?


Fascinat per aquesta promesa de paradís de les neus, aquest cap de setmana vaig decidir anar a Colorado. Així doncs i sense dubtar-ho ni un segon, em vaig gastar un dineral horrorós en un bitllet d’anada i tornada des de Nova York. Un cop arribat, vaig llogar uns esquís d’aquests amplíssims per neus profundes, i em vaig embotir ràpidament dins d’un equipament d’esquí nou de trinca de 32 capes dissenyat per suportar les temperatures polars que fan que la neu sigui sempre tan bona. Després de pagar el caríssim accés a les pistes i de pujar a dalt de tot amb un remuntador vaig mirar el paisatge al meu voltant i vaig respirar, satisfet: finalment el meu somni estava a punt de complir-se, i anava a fer l’esquiada de la meva vida.

Just en aquell moment, però, em vaig adonar que al meu cos li passava alguna cosa, ja que estava suant com una font i passant una calor horrorosa. Però això era molt estrany, ja que, com he dit, a Colorado sempre fa molt de fred, mantenint una neu pols i profunda espectacular. Així que em vaig cordar encara més l’abric de gore-tex súper-gruixut d’última generació, fins que de sobte la visió d’un noi passant per davant meu sense samarreta em va fer caure la bena dels ulls. Éstàvem a 10 graus com a mínim, la neu era una pasterada mig fosa d’aiguabarreig, i d’aquelles imatges de joves baixant per pistes a tota velocitat amb neu fins a la cintura, doncs res de res. Bàsicament, en aquell moment se’m podia descriure com una ceba suada de roba polar amb dos esquís desproporcionats als peus que més aviat semblaven posts de planxar.

I així doncs, un cop més, els americans m’havien venut la moto, convencent-me que el que tenen ells és el millor del millor. Jo, francament, m’ho hagués pogut esperar, perquè no és la primera vegada que em passa. La gent d’aquest país és experta en marketing i sap vendre com ningú, amagant o decorant fins a l’extrem els seus productes. Així, potser us sorprendreu si us dic que la famosa pista de patinatge del Rockefeller Center, a Nova York, té la mida d’una sala d’estar gran, i que la decoració nadalenca de la ciutat és francament més pobre que la de Barcelona. Hollywood és un barri més aviat lleig de Los Angeles, i l’avinguda amb les estrelles al paviment amb els noms dels actors és completament anodina i no té el més mínim glamour. Nova Orleans és una trampa per turistes, els americans no treballen tant com diuen, i els investigadors d’universitats com Harvard o Columbia no són necessàriament més intel•ligents que els de la Universitat de Barcelona.

Evidentment però, no tot el que ens han dit d’aquest país és mentida. És cert que ciutats com Nova York o San Francisco són espectaculars, que el gran canyó del Colorado és incomparable, i que les muntanyes rocalloses (amb neu o sense) són d’una magnificència natural impossible de trobar a Europa. Tanmateix, el problema és que aquí la gent dedica tant d’esforç i ganes a vendre’t el seu producte (ja sigui la seva ciutat, les seves muntanyes o les seves capacitats personals), que és molt difícil destriar el gra de la palla. I no tenir això en compte pot ser perillós, per un europeu. En una carta de recomanació, per exemple, si no es menciona de forma inequívoca que ets extremadament intel•ligent i treballador, qui la llegeixi assumirà sense dubtar-ho que ets una sola de sabata i, a sobre, mandrós com un koala. En una entrevista de feina, si no comentes que tens coneixements avançats de matemàtiques, pensaran que sumes amb dificultats. En fi, que com a tot arreu peroò potser especialment aquí, s’ha de vigilar quina moto compres. Avui més que mai, però, esperem que la que ens ha venut l’Obama tingui, com a mínim, dues rodes, un manillar i un motor, encara que sigui de Vespino.