You're terrific

Són les nou del matí a la càlida aula de la Cambridge School, situada al carrer 43, entre la segona i la tercera avinguda, fregant la frontera del gegantí cor de Manhattan. A fora està nevant molt, moltíssim. Una de les meves vistes preferides d’aquesta ciutat és la que es veu des del carrer 43, just abans d’arribar a la “Central Station” durant una nevada intensa: Aixeques el cap i notes com unes volves gegants que cauen d’un cel baix i gris s’acumulen lentament a la galta sense desfer-se, sensació que em recorda a alguna nevada a Espot, als Pirineus. Però aquest cop no hi ha silenci, quietud i aire fresc i pur. Milers de persones atrafegades volten en totes direccions; la majoria són homes trajats i dones vestides amb faldilles i jaquetes elegantíssimes, que caminen sobre la neu amb les altíssimes botes de taló d’agulla, i amb els paraigües negres oberts i emblanquits per la neu. I tot això envoltat de desenes de rascacels, entre ells l’elegant Chrystler.


Entra en Michael, el professor de l’assignatura d’anglès avançat “Business English”: - Bon dia nois, com esteu avui? Heu descansat molt aquesta nit? Ufff, jo estic molt reventat perquè ahir vaig estar fins a les no-sé-quantes de la matinada preparant uns quants articles per vosaltres, nois. Ja ja ja ja! You know, és molt dur preparar el material d’una nova assignatura... Però vosaltres treballeu molt nois, you guys are terrífic! You are a great class! Ja ja ja ja!

I el mateix discurset, amb petites variacions, dia rere dia. La veritat és que m'ha costat tot un més deixar de pensar que aquest tio és un gilipolles. Però això no és tot. Cada dos dies hem de portar el resum d’un article d’economia o negocis en anglès. El llegim un per un davant de tothom, mentre ens gravem amb un d’aquests reproductors de cassets petits. Després, posa el casset en un reproductor més gran i ens escoltem. En Michael va comentant els resums un per un, i a mesura que els comenta, em vaig desconcertant cada vegada més.

A la gent que a mi em sembla que ha fet el que és un resum pròpiament dit, els diu que ben fet, que ho han fet molt bé. Per la gent a la qual no he entès de què estaven parlant, o a la que han fet un discurs que s’allunya bastant del que jo entenc com a resum d’un text, segueix unes pautes molt marcades:

- Primer riu llarga i falsament dient que "It's been terrífic" (terrífic ho fan servir moltíssim per dir que ha estat magnífic).
- Després els diu que molt bé, que han treballat molt i que està molt content de que s’hagin esforçat tant.
- A continuació, en comptes de dir què és el que han fet malament, remarca les poques coses que han fet bé, com per exemple que el seu accent ha millorat respecte la setmana anterior, o que el que han dit té molta gràcia, o que la gramàtica que fan servir és fantàstica.
- I per últim, com que el que han dit potser no tenia res a veure amb el que havien de dir (crec), els diu com podrien millorar el que han fet, tot i que el que han fet està prou bé i que cadascú té el seu estil.

El cas és que surto de la classe una mica confosa perquè tots els resums són molt diferents, i tots són terrífics... Total que no tinc ni idea de si resumeixo bé en anglès o no. Les primera setmana vaig pensar que aquest professor no tenia ni idea d’ensenyar i que era un papanates que l’única cosa que volia era caure bé als seus alumnes. Però després, m’he anat informant sobre el tema de l’ensenyament aquí i la veritat és que, sense ser tant exagerat, és una mica el rollo que es porta, aquesta teoria de que no s’han de desmoralitzar als alumnes i que sempre se’ls ha de remarcar les coses positives que han fet i no pas les negatives...

Tinc taaaantes coses per aprendre, i tantes idees al meu cap sobre com fer les coses que he de canviar, que els primers pensaments que vaig tenir quan vaig descobrir que el Michael potser no era un gilipolles van ser que no sé què nassos feia aquí, que aquí tot ho fan malament, que són massa diferents a mi i que volia tornar-me’n a Barcelona.

Afortunadament l’escola està plena d’asiàtics, turcs i sud-americans, amb la qual cosa cada dia aprenc coses diferents sobre les mil cultures del món. I la veritat és que els asiàtics i els turcs m’han ajudat a trobar que nosaltres i els nord-americans tampoc som tant diferents... M’han ajudat a trencar una mica amb la meva tossuderia i a acceptar que potser el problema és que jo sóc més tancada de mires del que em pensava i que la meva cultura no té per què ser la millor del món. Així que el toca ara és baixar del burro i començar a aprendre i veure les coses positives d’aquesta nova manera d’entendre l’ensenyament, ja que a partir d’ara: “el sistema de convivencia, y por consiguiente de disciplina (•••), demanda del profesor flexibilidad en el trato con sus discípulos, sabiendo que el clima de la clase no es una consecuencia natural de la “auctoritas” docente, sino del esfuerzo del preceptor por crear situaciones de trabajo atractivas e interesantes para sus discípulos”, i “Uno de los principios no escritos que regulan la vida escolar es el que postula que el alumno se sienta a gusto, feliz, es más importante que el aprendizaje en términos meramente académicos” (Gonzalo Gómez, Consejero de Educación y Ciencia. Washington D.C.).

Qui m’hagués dit que el Business English m’ensenyaria tanta cultura de l’ensenyament americà i tant poc a resumir textos en anglès.

Isobel