Els gegants de gel

Quant en X -per a resguardar la intimitat del funcionari i no posar en perill la integritat de la seva persona- estava a punt d’esbotzar la porta d’aquell pis de Trinitat Vella li va sobrevenir, per un segon, una sensació intensa d’ofec, una pressió que l’hauria pogut fer replegar-se sobre si mateix, com si el cel es tornés tan espès com el plom fos i l’esclafés, rebregant-lo. Recuperat l’alè i mentre el seu company Y –per a fer un sistema d’equacions- li recriminava amb gestos aquella espera, va etzibar una patada a la portalada al pur estil Chuck Norris.

500 euros, balances de precisió, vàries papelas de coca i 300 grams en una bossa. La denúncia dels veïns els havia posat sobreavís. X es va dirigir a la nevera i el va tornar a pertorbar aquella sensació d’empetitiment, d’un sobrepès titànic que l’immobilitzava. Va estirar el braç, va obrir el congelador i, va observar amb sorpresa aquells tres pots de vidre. Tres pots de llegums buits, amb unes etiquetes enganxades amb cel·lo, en cadascuna de les quals resava: “mossos de escuadra", "antidisturbios de la policía" i "secretas de la policía”. El mosso, amb la seva ment de mosso, tan pertorbada per visionar diàriament “La Jungla de Cristal”, va anar cap els delinqüents, que esperaven esposats al sofà i els va increpar: “Què dimonis és això? Àntrax? Alguna substància que guardeu al congelador per atacar els agents de l’ordre?” La Dolores, la Felicidad i el Luís no entenien un borrall. Ja no perquè els parlés en català, ni perquè feia mitja hora havien estofat el seu nas en la bossa de farlopa, sinó perquè no tenien ni punyetera idea del què era l’àntrax ni els agents de l’ordre. Però van suposar que es referia als Gegants de gel.

La Dolores, que era la que anava més serena, li va explicar que no, que allò era només un encanteri de protecció. Li va explicar que si guardes al congelador el nom del teu enemic (“y disculpe que le trate así, pero tal cómo estan las cosas...”) o d’algú del qual et vols resguardar i, cada vegada que el tanques, dius la frase: “Gegants de gel, si us plau, seieu sobre [la policia, en aquest cas] per a que no torni a molestar-me més”, aconsegueixes protegir-te d’ell. X, en una clarividència impròpia d’un mosso, de la qual es va sorprendre, va dir: “doncs això us passa per no haver estudiat, que en català, mossos d’esquadra, s’escriu amb q”.

Avui, tan bon punt he sabut d’aquest fet, ocorregut fa una setmana, em costa tancar el congelador. “Gegants de gel, si us plau, seieu sobre Mariano Rajoy, José Luís Rodríguez Zapatero, Jiménez Losantos, Jordi González, Ángel Cristo, Norma Duval, Ángel Acebes, Marujita Díaz, Artur Mas, Juan Imedio, Marichalar (els dos), Juan Carles I, Ratzinger, Lala, Po, i Bertín Osborne per a que no tornin a molestar-me més.

Tots tenim els nostres dimonis.