Nova York, desgraciadament, és una ciutat molt snob on la gent és propensa a fer judicis de valor sobre qualsevol basant-se solament en la zona on viu. Basant-nos en aquests judicis, podríem fins i tot fer una escala dels diferents barris segons com de “cool” o guai és viure-hi. A dalt de tot de la classificació hi hauria evidentment el Village, i en general tot el downtown de Manhattan, on la gent rica i moderna viu. Seguidament seguirien altres barris de Manhattan, com l’Upper East o West side, on també cal ser molt ric per viure però potser menys modern. Aquí és on visc jo (gràcies als lloguers assequibles de la meva universitat), i perquè veieu, us diré que una vegada una noia em va arribar a girar la cara i deixar de parlar quan va saber el barri tan poc autèntic on habitava. Per sota el nivell de Manhattan hi haurien barris de Brooklyn com Willamsburg o Park Slope, on joves professionals amb pretensions però no encara fortunes emigren. I al fons abissal de la classificació hi ha una zona teòricament tan avorrida, tan mediocre, tan trista, que la gent que hi viu només ho confessa amb certa vergonya i després d’intentar evadir la pregunta. Estem parlant, evidentment, de Queens.
Així docns, avui canviarem de barri, deixant Brooklyn i Brigthon Beach, on les onades de l’atlàntic intenten, amb èxit irregular, endolcir la melancolia de la comunitat russa, i entrarem a la terra de les reines, Queens. En la meva opinió, la reputació de Queens de barri avorrit i anodí és extremadament injusta. Queens és el comtat amb més diversitat ètnica dels Estats Units, i passejar pels seus barris és una festa del contrast i el caos ètnic. Començarem el nostre recorregut agafant la línia 7 del metro a Times Square i anant fins a l’última parada, Flushing. Aquest serà un recorregut d’una mica menys d’una hora, en gran part per una via no sota terra, sino elevada per sobre el carrer, cosa molt comú a les línies de metro de fora de Manhattan. El paisatge que veureu serà, de moment, depriment: cases i cases unifamiliars més aviat lletjes i monòtones, acompanyades, a l’hivern, d’arbres grisos i pelats desperdigats. Però l’atractiu de Queens no rau en la seva arquitectura, sino en la seva gent.
En arribar a Flushing, baixarem del metro per descobrir astorats que hem arribat a la Xina. I no parlo de Chinatown, que és un barri ple de xinesos a Manhattan. Parlo de la Xina. El barri de Flushing està habitat pràcticament en exclusiva per xinesos, que viuen amb total normalitat: compren els seus diaris xinesos, la seva roba en tendes de roba xinesa, i el menjar en supermercats xinesos. En aquests locals, es poden trobar especialitats com ara peixos assecats de tot tipus, gripaus vius de la mida d’un meló, o tortugues marines grans com un gat boquejant en cerca d’aire des dels seus cubells. Els restaurants també són com els que et podries trobar a Beijing: menjadors enormes decorats com una sala de conferències d’un hotel amb pretensions però poca categoria, amb taules rodones on comparteixes taula amb famílies locals. No hi ha carta que valgui (i potser si n’aconsegueixes una està en xinès), i el menjar s’obté a partir de cambreres que passen amb carrets, o en mostradors tipus bufet lliure. Les delícies que es poden degustar en aquests locals inclouen fumejants dim sums (també anomenats en una analogia denigrant “raviolis xinesos”) dins la seva caixa de bambú, potes d’ànec fregides amb la seva membrana, cargols de mar gegants escabetxats, i trossos de matèria fregida indeterminada que, en provar-la, resulta no ser res més que un troç de greix sol, pur i dur. Tot i els evidents riscos, però, anar a un d’aquests restaurants (com l’East Manor) és una experiència única.
Flushing, però, és potser fins i tot massa molocultural per les normes de Queens, així que acabarem d’escurar els ossos de la pota d’ànec que ens estàvem menjant i caminarem tranquil•lament fins al metro, on farem transbord de la línia 7 a la N fins a Astoria, potser el barri més definitori de Queens. Com tot barri de Nova York, Astoria va ser formada per una combinació d’individus emprenedors, immigrants de tot tipus, i desordre en general. Anomenada originalment “Hallet’s Cove” en honor de William Halet, la primera persona a colonitzar la zona l’any 1659, els habitants del barri van canviar el nom a Astoria per convèncer a John Jacob Astor per invertir-hi 2000 dòlars. Astor, que va acabar convertint-se en l’home més ric d’amèrica, finalment només va invertir 500 dòlars al barri, i mai va arribar a posar-hi peu. Des d’aleshores, Astoria ha estat habitada per holandesos i alemanys al segle XVII, italians més tard, i finalment grecs, àrabs i llatins. Actualment Astoria es ven com el barri grec de la ciutat, i és amb aquesta idea que el vaig visitar fa poc, buscant la remor del mediterrani, la fragància de la fulla de parra i el so d’un sirtaki. Lamentablement, el fred del desembre a Nova York i l’arquitectura immisericorde de Queens van impedir que em transportés mentalment a Atenes, però això no va evitar que trobés un fantàstic restaurant grec on vaig degustar un deliciós cap de xai al forn, amb les seves galtes i el seu cervell. I és cert que alguns altres elements grecs es poden veure: una tenda de dolços per aquí, dos avis parlant grec per allà, un centre cultural grec més enllà. Però més enllà d’això, hem d’admetre que a Astoria ara mateix hi ha més comunitats, que la grega, i la més prominent probablement sigui l’àrab.
La comuntiat àrab és potser una de les més úniques als Estats Units. Degut en part perquè és molt menys abundant que les seves comunitats germanes a Europa, té un nivell d’integració a la societat més alt. Tot i això, la realitat post- 11 de setembre aquí ha fet que els Estats Units no siguin el lloc més còmode per un musulmà, i pels carrers egipcis d’Astoria es veuen, entre les seves mesquites i tendes de música àrab, mirades receloses i una certa timidesa cap al món exterior. Això, és clar, fins que entrem al restaurant Kabab, on la timidesa queda immediatament anul•lada per la mida minúscula del local i per la veu de tro del seu propietari/cuiner Ali. L’Ali, que afirma fer gastronomia d’Alexandria, amb influències àrabs, franceses i del món sencer, desprecia amb indiferència les cartes, i prefereix vociferar abraonant-se sobre cada taula les seves propostes del dia. Invariablement, el resultat de la seva diatriba és que no entendrem res i li deixarem que ens porti el que li vingui en gana, la qual cosa serà deliciosa però, com descobrirem més tard, més cara del que pensàvem. Tot i així, n’estic segur, sortirem plenament satisfets del local. I així, passant per mesquites, restaurants grecs i supermercats dominicans de camí al nostre confortable i anodí hotel enterrat entre rascacels al midtown de Manhattan, ens meravellarem un cop més de la diversitat bruta i salvatge d’aquesta ciutat.
I sembla que l’article que vaig pensar que acabaria en una tirada ja porta dos capítols, i no sembla encara a prop d’acabar-se. Així que aquesta vegada no faré promeses d’on acabarem l’excursió la setmana que ve. Us puc dir, però, que la començarem per un dels barris on mite i realitat estan més lluny: el Bronx.
divendres, 10 d’abril del 2009
La volta al món (2- terra de reines)
dimarts, 24 de març del 2009
La volta al món (1)
Diuen que una de les grans coses de Nova York és que et permet viatjar per tot el món sense sortir de la ciutat. I tot i que sovint les llargues hores al metro creuant Brooklyn et fan sentir que estàs viatjant molt lluny – per molt que segueixis a Nova York - , és cert que dins d’aquesta ciutat hi ha una diversitat eixordadora que jo no he vist enlloc més. Jo diria que aquesta és la característica que més em fascina d’aquesta bèstia rugent que és la ciutat on visc, i una de les meves activitats preferides del cap de setmana és agafar el metro amb algun llibre, preparat per estar’m-hi una hora i mitja o dues, i sortir a descobrir un nou barri inexplorat. Així doncs, dedicaré aquest article a una guia turística de la Nova York alternativa, portant-vos per un recorregut on teniu pràcticament garantit no veure cap altre turista i potser, fins i tot, cap altre persona del vostre color de pell. Ara bé, abans de començar, un avís: la ruta que esteu a punt de començar no inclou ni un sol gratacels, no passa per Central Park, i de fet ni toca Manhattan. Som-hi?
De fet acabo de mentir, ja que sens dubte el vostre hotel estarà a Manhattan, o sigui que haurem de començar per sortir del districte o “borough”. Tot i constituir la Nova York original i ser la part més famosa, Manhattan només te 1,6 dels 8,3 milions d’habitants de la ciutat, i 59 dels seus 786 quilòmetres quadrats totals. Així que creuem sense dubtar-ho el pont de Williamsburg, i fugim ràpidament d’aquesta trampa d’asfalt, yuppies i estrés que és Manhattan. El pont de Williamsburg ens deixarà òbviament al barri de Williamsburg, a Brooklyn. Refugi d’artistes i inconformistes diversos fugint en estampida dels desorbitats preus dels lloguers a Manhattan, Williamsburg és un lloc de contrastos. Originalment un barri obrer i humil, tots aquests artistes, irònicament, han portat amb ells els preus elevats i l’ambient “cool” de Manhattan, convertint el barri precisament en allò del que havien fugit. La zona manté però una personalitat tranquila i alternativa molt diferenciada de Manhattan, i és un lloc ideal per observar joves amb pentinats creatius i samarretes amb missatges irònics contra Bush, Coca Cola o la gent sense ànima que explota als insectes per treure’n mel. Proveu el Roebling tea room, el Dumont restaurant o el Royal Oak bar per veure a modernets o “Hipsters” lluint les seves millors gales.
Però ja prou d’hipocresia barata, Williamsburg no deixa d’estar a una parada de metro de Manhattan i s’ha convertit en un barri pijo més, en la terminologia preferida de la ciutat, s’ha “gentrificat”. Així que allunyem-nos caminant del riu per Bedford Avenue cap a l’interior de Brooklyn. I aquí és un ens trobem el primer xoc del dia. Sense pràcticament transició i abans de deixar Williamsburg, passarem sobtadament dels nostres jovenets amb pantalons apretats al segle XVII. D’un carrer per l’laltre, ens trobem al barri ultraortodox jueu de Nova York, on tothom vesteix de negre, els homes amb casulles, barrets d’ala, i tirabuixons penjant de les orelles, i les dones amb faldilles fins als turmells i mocadors al cap. Els cartells de les tendes estan escrits en caràcters hebreus, i la gent no parla anglès sino Yiddish, una barreja d’hebreu i alemany pròpia dels jueus emigrats de l’Europa de l’est. Si us passegeu un diumenge al migdia per aquest barri, probablement els amics que vagin amb vosaltres siguin les úniques persones que pogueu veure al vostre voltant que no vesteixin de negre. La gent us mirarà amb cara estranya, i les nenes murmuraran en Yiddish entre elles al veure-us passar com si fóssiu un exòtic objecte. Tot i ser un lloc fascinant, no crec que hi aguanteu molta estona, i no us hi puc recomanar restaurants perquè francament, mai m’he atrevit a entrar-hi. Així que acomiadeu-vos de les famílies amb 7 fills que us miren des de l’altre banda del carrer, i prepareu-vos per un llarg trajecte a la línia D.
De fet anirem fins a la última parada, on Brooklyn es troba amb l’oceà atlàntic a Coney island. Coney Island és (o era) un parc d’atraccions desenvolupat a principis del segle XX, probablement el lloc més decadent i estranyament melancòlic on hagi estat mai apart de Rubí. El parc està ple de tómboles, màquines de l’home més fort, muntanyes russes atrotinades, i la seu del concurs anual d’ingesta de hot dogs, el restaurant Nathan’s, on aquest estiu 68 gossets calents menjats en 10 minuts van donar la victòria a Joey Chestnut. Però tanta melancolia es pot fer insuportable, sobretot quan ens assabentem que el lloguer del terreny al parc d’atraccions acaba d’expirar i que una promotora pretén tirar-ho tot a terra i construir blocs d’apartaments. Una promotora, per cert, del barri del costat, Brigthon Beach, al qual hi podem arribar amb una curta caminada pel passeig de la platja.
Brigthon Beach és el barri rus de Nova York, però no cal pas gaire esforç per endivinar-ho un cop hi entrem. Passejant per la platja hi ha grups de senyores baixes, massisses i amb la cara pintada de forma ferotge parlant en el to trist i pensatiu dels eslaus, mentre els seus marits juguen a escacs al parc del costat. Els nois joves, mentrestant, es passegen amb els seus cotxes luxosos descapotables pels carrers del barri amb música rap a tot drap, mentre dones misterioses amb tacons impossibles fumen lànguidament al seient del darrera de berlines negres portades per xofers. No tothom és sospitosament ric aquí, però: al costat de tendes de comestibles amb cartells en ciríl•lic i cogombrets i peix escabetxat en oferta, tenim el petit restaurant uigur Kashkar, on una clientela de parla russa, trets asiàtics i religió musulmana es deleita amb especialitats senzilles de l’estepa més llunyana. Si teniu sort, podreu veure dinar en aquest restaurant a tres afables vells russos amb les seves cerveses i el seu vodka barat Smirnoff, portats de fora ja que l’amo musulmà no serveix alcohol. Quan acabin plorant un en braços de l’altre i sortint amb dificultats del local, sabreu que, per molt que tingueu l’oceà atlàntic davant vostre i el continent americà darrera, en realitat esteu a la Rússia més profunda.
Ara caldrà però tornar de Rússia, ja que el dia s’acaba i cal anar a dormir. Així que, després de passar per un dels locals de Brigthon Beach amb música tecno i damiseles eslaves ballant en una barra, tornarem a Manhattan, en espera de més viatges llunyans. Quan hi tornem, espero que la setmana que ve, us portaré a la Xina, Grècia, Egipte, Itàlia i la república dominicana. Ah, i si ens queda temps, potser podem donar una ullada i tot a l’amèrica profunda.
dijous, 12 de març del 2009
La rabieta perfecta
S’acosta la primavera a Nova York, i fins i tot abans que les fulles dels arbres comencin a sortir, les millors escoles de la ciutat ja comencen a sortir com a bolets a totes les pàgines web d’ofertes de feina, fent gran propaganda de com de magnífiques són, dels grans professors que hi treballen, i amb una gran llista de places disponibles per al millor candidat.
Les escoles que classificaria com les millors de la ciutat són: Les escoles públiques especialitzades que tenen prova d’accés (ja vaig parlar d’una en un article anterior). Les “charter schools”, que són escoles públiques sense prova d’accés que accepten a tot tipus d’alumnat, però amb classes de 10 alumnes, tots amb un nivell de la matèria semblant (és a dir, separen als alumnes per nivell de capacitat), amb uns ratis aproximats d’un professor per cada 7 alumnes, i amb plena capacitat d’expulsar un alumne que es comporti inadequadament o que mostri una clara manca total d’interès. I per acabar, les escoles privades (religioses i no religioses) que requereixen: exàmens d’accés, certificats acadèmics de les escoles anteriors (amb avaluacions i cartes de recomanació dels professors, sobretot per entrar a una high school), una redacció (o més) sobre temes proposats per l’escola, declaracions en forma de redacció per part de l’alumne, i dels pares, de per què es vol accedir a aquella escola i quins són els objectius i expectacions de l’alumne (de vegades també es demana el compromís per part dels pares per la seva participació en alguna activitat a l’escola), i per últim, entrevistes per part del director a l’alumne i als pares, de vegades fins i tot per separat.
En general, les pàgines web d’aquestes escoles expliquen com preparen als seus alumnes per ser uns bons líders en el futur. Que tenen unes tècniques d’ensenyament úniques que fan que els seus alumnes aprenguin des de l’observació, la indagació i l’experimentació, desenvolupant així extraordinàries tècniques d’aprenentatge que els permetrà triomfar en qualsevol estudi posterior. Que tenen uns professors increïbles que, no només tenen una base acadèmica formidable, sinó que són grans comunicadors, gent enèrgica i apassionada capaç de motivar, orientar i despertar les inquietuds dels alumnes; capaços de fer que l’alumne adquireixi el màxim nivell acadèmic a partir del repte i la motivació, i des d’una base de coneixement sòlida i ben consolidada.
Aquesta festa de la perfecció i impecables habilitats d’ensenyament no només queden ben exposades a la descripció de cada escola sinó que forma part de la descripció del perfil de professor que demanen adjuntada amb la corresponent oferta de feina. I per tant, ja us podeu fer una idea del perfil de la gent que arriba a ser entrevistada: professors perfectes. I com tenen professors perfectes, també tenen estudiants que aprenen de tot, motivats, amb uns nivells acadèmics fantàstics, amb una capacitat de pensar i aprendre insuperables, i amb un esperit crític formidable. En definitiva, els seus estudiants esdevenen perfectes.
I és clar, aquí comença el meu drama. Perquè tot i que considero que sóc força bona professora (i no entraré en els detalls de per què ho crec així), no sóc perfecta. M’han dit mil cops que quan escrigui cartes de presentació i vagi a les entrevistes apagui el botó que controla la modèstia, que aixequi ben alt el cap, que posi a totes les persones d’aquest món per sota de les meves sabates i em cregui que sóc la p. reòstia, la més millor, la més preparada, la més perfecta de les professores que hi ha en aquest món. He aconseguit reflectir una mica això en les cartes de presentació, però a les entrevistes encara em costa una mica. Serà per l’anglès, o per no-sé-què, però el cas és que no hi ha manera. I és clar, tots els professors perfectes d’aquest país em passen per davant.
Una de les maneres que tenen les escoles perfectes per donar-se a conèixer als professors perfectes per tal que es trobin els uns els altres per crear escoles perfectes i personetes perfectes és fent fires d’escoles. Això consisteix en que l’entitat organitzadora de l’esdeveniment recluta a les escoles per una banda, als professors per una altre, i els reuneix a tots en algun hotel luxós o universitat privada i prestigiosa de la ciutat. Els professors han d’anar vestits amb “business attire” (és a dir, els tios amb traje i corbata i les ties amb lo equivalent). Els representants de cada escola tenen una taula assignada a una sala molt gran i elegant, i els professors demanen entrevistes amb aquestes escoles mitjançant missatges en forma de paper o de correu electrònic (un dels requisits per ser apte per a la perfecció és portar sempre a sobre un portàtil de disseny, preferentment un apple). Aleshores les escoles consulten el currículum del candidat i li assignen una hora per trobar-se a la taula i fer un intercanvi de perfeccions.
Evidentment em vaig apuntar a un d’aquests esdeveniments. Estava una mica acollonida perquè era la primera vegada que trobaria a tanta gent perfecta junta. No sabia ben bé quina cara farien, com anirien vestits, com parlarien... També vaig portar el meu portàtil, encara que fos massa gran, negre, amb sistema operatiu Windows i amb un adaptador cutre per endolls europeus.
I sabeu què? Quina decepció. Allà hi havia gent normal. De tot (bueno, gran majoria de blancs), i de totes les edats. Gent que semblava que vinguessin directament de Wall Street i que et miraven com si dient “bitxo no te m’apropis que et trepitjo”; gent amb cara de bones persones que de tant en tant feien comentaris amables per trencar la tensió; algun que altre asiàtic; un o dos negres; jo; gent amb ordinadors no apple; gent sense ordinador!!!; gent no vestida amb business attire; fins i tot vaig sentir algun que deia que feia un any que havia vingut de Chicago de treballar de no-sé-què, i que per tant només feia un any que ensenyava.
Als suposats professors perfectes no els vaig sentir parlar gaire. Amb qui si que vaig parlar va ser amb els directors de dues escoles privades que em van fer un primer atac fort amb una mirada de circumstancia només sentir-me dir la primera frase, i em van acabar de rematar explicant-me la perfecció de l’escola mentre vocalitzaven exageradament i de tant en tant em preguntaven si els seguia.
Així que no sé, estic una mica desorientada. Potser les persones perfectes que esperava s’amaguen dins d’un aspecte de normalitat. O potser resulta que necessites ser perfecte per veure la perfecció. El cas és que ara encara més, m’encantaria treballar en una d’aquestes escoles perfectes per aprendre a ser la professora perfecta.
I que a ningú se li acudeixi pensar que tot estigui exagerat i hi hagi punts de mentida! Imagina’t, les escoles dient mentides sobre elles mateixes, els professors, i els alumnes; els professors dient mentides sobre ells mateixos, les escoles i els alumnes; els alumnes creient-se les mentides dels professors i de les escoles; els pares creient-se també totes les mentides i a més a més pagant una pasterada de diners per elles; i nosaltres creient-nos totes les mentides juntes... Seria massa pessimista creure que tota aquesta perfecció és una farsa descomunal. I és que els professors perfectes també són molt optimistes!
dimecres, 4 de febrer del 2009
Quan només ens queda l'or
Any 1983. L’escena és angoixant, i es desenvolupa en un passadís metàl•lic i fosc d’ambient opressiu on una dona portant un martell enorme corre, perseguida per una patrulla de policies amb uniformes antidisturbis. La noia, vestida amb pantalons i samarreta d’esport de tons vius, sembla representar l’únic toc d’esperança i color, en el que altrament sembla un món trist i repressiu sense esperança. Atrapats per aquesta aparent lluita per la llibertat, seguim la persecució fins que, seguida cada vegada més de prop pels policies, la dona entra en una sala on un grup d’homes embadalits i estupiditzats miren una gran pantalla, en la qual un home crida un discurs autoritari del qual només sentim fragments inconnexos. Just abans de ser capturada, però, la nostra protagonista aconsegueix llançar el martell a la pantalla, creant una gran explosió. I finalment, després d’una pausa, la imatge es fon a negre, i sentim una veu en off que diu: “El 18 de Gener, Apple llançarà al Mercat l’ordinador Macintosh. I veureu perquè l’any 1984 no serà com la pel•lícula 1984”.
Aquest anunci, dirigit per Ridley Scott, va introduir el primer ordinador de la marca Apple al mercat, i està considerat actualment com una obra mestra. Posicionant el nou ordinador com a símbol de creativitat, originalitat i independència contra la potència uniformitzadora d’un “gran germà” (en al•lusió directa a IBM), Apple va aconseguir crear una imatge de marca inconformista, original i “diferent” que perdura fins avui. Aquest és doncs un exemple d’un anunci tipus superproducció, que a través d’una gran despesa de nivell pràcticament de Hollywood pretén crear un abans i un després en la percepció d’un producte concret. Al nostre país també en tenim, d’aquests anuncis, i els concentrem a la temporada nadalenca i, en concret, a l’espai comercial de just després de les campanades de cap d’any. L’exemple més clàssic seria l’anunci anual del cava Freixenet. Aquí als Estats Units, però, tenen un altre dia, per això: el dia de la Super Bowl.
La “Super Bowl” és la final de la lliga de futbol americà, la NFL. Degut a l’enorme popularitat d’aquest esport, aquest event és doncs d’alguna manera equivalent a la final de la lliga de campions, però a l’americana. Així doncs i seguint fidelment l’afició d’aquest país pel “show business”, la Super Bowl és un espectacle de proporcions descomunals, on el partit de futbol pràcticament és el de menys. Abans de començar el joc i a les pauses per exemple, hi ha sempre intervencions de cantants famosos. Aquest any (el partit es va jugar aquest diumenge) ha estat el Bruce Springsteen, i fa uns anys va ser el Justin Timberlake, protagonitzant el famós incident en el qual va destapar per un moment un pit de la Janet Jackson, creant un escàndol de proporcions considerables.
A part de futbolistes i cantants, però, una de les atraccions més populars de la Super Bowl són els anuncis que es projecten durant la seva emissió. Degut a l’altíssima audiència de l’event, el cost de mig minut d’anunci pot arribar a pujar a 3 milions de dòlars, creant l’espai publicitari més car de l’any i portant, conseqüentment, a uns “súper-anuncis” creats específicament per l’ocasió. D’aquesta manera, hi ha diverses pàgines web dedicades exclusivament a aquest tema, hi ha fins i tot gent poc interessada en el futbol que organitza festes a casa seva on miren el partit amb el volum apagat, engegant-lo només quan fan anuncis per comentar la seva originalitat i interès. També es podria dir que aquests anuncis s’han convertit en un reflex de la cultura americana i de com ha anat canviant amb el temps: Durant la Super Bowl s’han emès anuncis famosos de Coca Cola, McDonalds, cervesa Budweiser, Apple (l’anunci de Macintosh), i durant el boom tecnològic recent, multitud d’anuncis d’empreses “.com”.
Així doncs aquest any, immersos en la famosa crisi, una incògnita fins aquest diumenge era com es reflexaria la situació econòmica en la Super Bowl. Tindríem potser anuncis de cotxes barats? Bancs buscant desesperadament que la gent els hi confiï els diners en comptes de deixar de pagar les hipoteques? Polítics venent la moto de com ho arreglaran tot? Res, però, ens podia preparar per la realitat atroç que ens esperava. En l’anunci clau, l’anunci definitori, tot el país aguantava la respiració. I ocupant un espai publicitari de 3 milions de dòlars, va aparèixer una dona d’edat avançada, més aviat lletja, sense maquillar, dirigint-se a la càmera amb veu trencada: “quan em vaig divorciar, no hagués pensat mai que pogués treure res de les meves joies de casada. Però vaig enviar el meu anell de casament a Cash for Gold (efectiu per or, literalment) i en menys de dos setmanes em van enviar diners en efectiu!”.
I en aquest moment, l’ànim d’Amèrica sencera es va esfondrar, esbalaïda per la magnitud de la situació. Quan l’anunci més car de l’any és d’una empresa que t’envia diners per fondre les teves joies, quan només et queda l’or, estem parlant d'alguna cosa pitjor que una crisi, una recessió, o una depressió. Estem parlant d’una societat on les empreses del futur, en comptes de ser tipus Microsoft o Google, pot ser que siguin els anunciants dels programes de matinada: empreses de crèdits brossa a interessos desorbitants, empreses que avancen diners d'indemnitzacions judicials abans que es celebri el judici, o, qui sap, fins i tot fabricants d’aparells de gimnàs miraculosos, de kits de bricolatge, o de pastilles que allarguen l'anatomia masculina.
dijous, 22 de gener del 2009
La moto americana
El nom de Colorado ressona de forma gairebé mítica en el submón dels esquiadors. Més enllà de les cues d’Andorra, la neu semiderretida de la Cerdanya, o el suposat glamour de la Vall d’Aran o fins i tot els Alps, els destins de les muntanyes rocalloses com Colorado o Canadà tenen un estatus especial. Llunyanes i cares, les rocalloses tenen fama de tenir la neu més pols i flonja, les pistes més interessants i boniques, i la natura més salvatge. Accessible només a uns pocs rics afortunats, doncs, un viatge d’esquí al Colorado és garantia d’una experiència de muntanya única. O potser no?
Fascinat per aquesta promesa de paradís de les neus, aquest cap de setmana vaig decidir anar a Colorado. Així doncs i sense dubtar-ho ni un segon, em vaig gastar un dineral horrorós en un bitllet d’anada i tornada des de Nova York. Un cop arribat, vaig llogar uns esquís d’aquests amplíssims per neus profundes, i em vaig embotir ràpidament dins d’un equipament d’esquí nou de trinca de 32 capes dissenyat per suportar les temperatures polars que fan que la neu sigui sempre tan bona. Després de pagar el caríssim accés a les pistes i de pujar a dalt de tot amb un remuntador vaig mirar el paisatge al meu voltant i vaig respirar, satisfet: finalment el meu somni estava a punt de complir-se, i anava a fer l’esquiada de la meva vida.
Just en aquell moment, però, em vaig adonar que al meu cos li passava alguna cosa, ja que estava suant com una font i passant una calor horrorosa. Però això era molt estrany, ja que, com he dit, a Colorado sempre fa molt de fred, mantenint una neu pols i profunda espectacular. Així que em vaig cordar encara més l’abric de gore-tex súper-gruixut d’última generació, fins que de sobte la visió d’un noi passant per davant meu sense samarreta em va fer caure la bena dels ulls. Éstàvem a 10 graus com a mínim, la neu era una pasterada mig fosa d’aiguabarreig, i d’aquelles imatges de joves baixant per pistes a tota velocitat amb neu fins a la cintura, doncs res de res. Bàsicament, en aquell moment se’m podia descriure com una ceba suada de roba polar amb dos esquís desproporcionats als peus que més aviat semblaven posts de planxar.
I així doncs, un cop més, els americans m’havien venut la moto, convencent-me que el que tenen ells és el millor del millor. Jo, francament, m’ho hagués pogut esperar, perquè no és la primera vegada que em passa. La gent d’aquest país és experta en marketing i sap vendre com ningú, amagant o decorant fins a l’extrem els seus productes. Així, potser us sorprendreu si us dic que la famosa pista de patinatge del Rockefeller Center, a Nova York, té la mida d’una sala d’estar gran, i que la decoració nadalenca de la ciutat és francament més pobre que la de Barcelona. Hollywood és un barri més aviat lleig de Los Angeles, i l’avinguda amb les estrelles al paviment amb els noms dels actors és completament anodina i no té el més mínim glamour. Nova Orleans és una trampa per turistes, els americans no treballen tant com diuen, i els investigadors d’universitats com Harvard o Columbia no són necessàriament més intel•ligents que els de la Universitat de Barcelona.
Evidentment però, no tot el que ens han dit d’aquest país és mentida. És cert que ciutats com Nova York o San Francisco són espectaculars, que el gran canyó del Colorado és incomparable, i que les muntanyes rocalloses (amb neu o sense) són d’una magnificència natural impossible de trobar a Europa. Tanmateix, el problema és que aquí la gent dedica tant d’esforç i ganes a vendre’t el seu producte (ja sigui la seva ciutat, les seves muntanyes o les seves capacitats personals), que és molt difícil destriar el gra de la palla. I no tenir això en compte pot ser perillós, per un europeu. En una carta de recomanació, per exemple, si no es menciona de forma inequívoca que ets extremadament intel•ligent i treballador, qui la llegeixi assumirà sense dubtar-ho que ets una sola de sabata i, a sobre, mandrós com un koala. En una entrevista de feina, si no comentes que tens coneixements avançats de matemàtiques, pensaran que sumes amb dificultats. En fi, que com a tot arreu peroò potser especialment aquí, s’ha de vigilar quina moto compres. Avui més que mai, però, esperem que la que ens ha venut l’Obama tingui, com a mínim, dues rodes, un manillar i un motor, encara que sigui de Vespino.
dissabte, 10 de gener del 2009
Ingenuity
Aquests dies de Nadal he tornat a Barcelona, seguint la migració massiva de moltíssims novayorquesos que, pràcticament per definició, no són originaris de la ciutat i passen les festes fora. El retorn a casa per vacances del que viu fora és una experiència estranya i agredolça, compartida pel que he pogut comprovar per tothom que la viu, però que al mateix temps m’hagués estat molt difícil d’entendre abans de viure-la personalment. És dolça evidentment perquè tornes a veure la gent que estimes, i et pots llançar amb frenesí a fer totes aquelles coses que no pots fer fora (unes tapes al sol, un tall de pernil ibèric a menys de 50 dòlars, unes bromes políticament incorrectes, entre moltes altres coses). Però és agre perquè, per molt que ho intentis, no podràs veure a tothom, no podràs fer tot el que volies, i encara que et juris que aquesta vegada t’ho prendràs amb calma, acabaràs passant el temps corrent amunt i avall perquè has quedat amb algú altre per sopar. I és que un torna a casa perseguint un record del passat en una carrera frenètica per reproduir memòries. Però, tal com va dir un savi, intentant recrear records només aconseguim destruir-los. Si intentes recuperar-la, la nostàlgia es fa cendra, i quan entens això assumeixes amb una certa por que, d’alguna manera, una part de tu ja no pertany a casa teva.
En fi, una parrafada que m’ha acabat sortint més aviat melodramàtica, amb la qual el que volia transmetre és que tornant a Barcelona després de viure fora tens una percepció diferent. I això també té el seu costat bo, ja que et permet adonar-te de trets de la teva pròpia cultura que des de dins són difícils de veure. I un d’aquests trets va sortir a relluir en diverses converses sobre el tema estrella relacionat amb Amèrica aquests dies: l’Obama. Com podreu haver copsat si vau llegir el meu article sobre les eleccions, aquí la victòria de l’Obama es va viure amb celebracions al carrer, eufòria i bàsicament alegria generalitzada. Dos mesos després de les eleccions, aquesta atmosfera encara es respira, i l’expectació generada per la cerimònia d’inauguració el 20 de gener és enorme. Evidentment, no esperava trobar-me el mateix ambient a Barcelona, entre moltes altres coses perquè es tracta del president d’un altre país. Però sí que em va sorprendre adonar-me que tots els comentaris que vaig rebre van ser negatius: la opinió generalitzada a Barcelona, i suposo que a tot Europa, és que és impossible que compleixi les seves promeses, que al final serà un bluff buit per dins com el Zapatero, i que a veure quan tarda a desinflar-se tota aquesta història.
Estic d’acord en que el fenomen Obama és probablement desproporcionat, i que és bastant impossible que compleixi amb totes les promeses electorals que va fer. Tanmateix, també és veritat que representa un canvi dràstic en el discurs i la imatge dels Estats Units, que per molt malament que ho faci serà infinitament millor que el Bush, i que només que compleixi amb un 10% del que va dir (cobertura sanitària per tothom, impuls dràstic a les energies alternatives al petroli, més ajudes per l’educació, entre molts altres) ja suposarà una gran millora. I aquí, crec, rau una gran diferència entre els Estats Units i Europa. A Amèrica, l’excés és sempre d’optimisme, encara que moltes vegades caigui en la ingenuitat: els polítics nous realment porten “canvi”, l’economia s’arreglarà aviat, Amèrica és el millor país del món, l’home pot arribar a la lluna. A Europa, tendim a caure en l’excés contrari: tots els nostres polítics són corruptes i ineficaços, la crisi durarà per sempre, Europa és un continent en decadència, “que inventen ellos”. I tot i que el nostre enfoc probablement ens eviti desenganys, a la llarga també ens paralitza i ens evita innovar, avançar. Potser per això en català la paraula ingenuïtat s’associa a credulitat i estupidesa, mentre en angles “ingenuity” vol dir enginy i capacitat d’innovació.
dimarts, 2 de desembre del 2008
Je me souviens
Aquest cap de setmana, per celebrar l'entranyable diada d’acció de gràcies he anat amb uns amics a visitar Montréal, una bonica ciutat a la riba del riu sant Llorenç i capital cultural i econòmica de la província francòfona del Québec, a Canadà. Feia temps que tenia ganes de fer aquest viatge, en part perquè molta gent m’havia parlat molt bé de la ciutat, però sobretot per la curiositat morbosa que tot català amb tendències més o menys nacionalistes té amb tota regió que tingui una realitat sociolingüísitca mínimament semblant a la catalana. I efectivament, Québec s’assembla a Catalunya en el sentit que està format per una majoria que parla una llengua (el francès) diferent a la llengua principal del país (l’anglès). Tanmateix, als pocs minuts d’entrar al Canadà em vaig adonar que aquest aparent paral•lelisme amaga unes diferències bastant essencials...
El primer xoc va arribar just a la línia de la frontera, on una policia ens va rebre per demanar-nos els passaports – en francès. Això pot semblar natural, donat que estava en una regió majoritàriament francòfona, però no deixa de ser un contrast radical amb la realitat catalana. Almenys en la meva experiència, és absolutament impensable que un policia d’aduanes a l’aeroport de Barcelona o, en el seu temps, un agent a la frontera de Puigcerdà se’m dirigís directament i per elecció pròpia en català. En el meu cas, fins i tot, és probable que la vaga sensació de temor i d’estar fent alguna cosa malament que m’envaeix invariablement en creuar una frontera fes que jo mateix em dirigís al policia en castellà.
Només creuar la frontera, les diferències van continuar. Les senyalitzacions de les carreteres, panells d’anuncis, i cartells de comerços estaven tots en francès, i la immensa majoria només en francès. Els textos en anglès eren pràcticament inexistents, i en tot cas acompanyats sempre d’una versió en francès en lletres més grans. En arribar a casa d’uns amics i sortir a prendre alguna cosa, vaig acabar de comprovar sobre el terreny que el francès era la llengua imperant en tots els àmbits: les converses de la gent passejant pel carrer que vaig poder sentir eren pràcticament sempre en francès, i un cop dins del bar vaig comprovar esbalaït que fins i tot dos cambrers, un negre i l’altre asiàtic, es dirigien l’un a l’altre en francès amb accent estranger. És més: després de parlar amb alguns locals en anglès, em vaig adonar que molts tenien grans dificultats per comunicar-se, i que tenien un fortíssim accent francès. En definitiva: avui en dia, no crec que es pugui dir que Québec sigui una societat bilingüe. Québec és, a tots els efectes, una societat francòfona, on hi viu una minoria cada vegada més reduïda d’anglòfons.
Aquesta constatació em va fascinar, i em va portar immediatament a preguntar-me com el Québec ha arribat a aquest punt. Com pot ser que un territori que va passar de ser francès a anglès el 1759 (només 40 anys després del nostre 11 de setembre!) hagi aconseguit no només mantenir la llengua francesa, sinó pràcticament evitar la progressió de la llengua dels conqueridors fins a dia d’avui. La resposta és senzilla però, almenys per mi, bastant pertorbadora: la realitat actual de Québec s’explica no tant a partir de conquestes i lluites imperials que van tenir lloc fa 300 anys, sinó a partir de canvis profunds en polítiques i actituds en els últims 50 anys. Als anys 50, Québec era una societat eminentment rural on una majoria de francòfons pobres i profundament religiosos treballaven sense queixar-se per una minoria anglòfona que dominava l’economia i bàsicament dirigien la societat. A partir dels anys 60, però, el moviment que es va passar a conèixer com la “revolució silenciosa” va trencar amb la influència de l’església catòlica i va lluitar per defensar els drets de la majoria francòfona. Des d’aleshores, Québec ha sofert un canvi radical que ha portat als francòfons a recuperar la direcció política i el poder econòmic a la província, i a implementar un seguit de lleis dirigits a fortificar la identitat francesa. L’estatut actual del Québec afirma que el francès (i només el francès) és la llengua oficial, tot i que Québec té una població anglòfona important. Ningú té la obligació ni la necessitat de respondre en anglès en cap circumstància, i a les escoles l’ensenyament és en francès, amb una assignatura d’anglès com a segona llengua que moltes vegades amb prou feines fa que els adolescents quebequesos sàpiguen xapurrejar l’anglès. Els immigrants han d’escolaritzar als seus fills en francès obligatòriament, i els cartells de tot negoci han d’estar com a mínim en francès, portant a exemples curiosos com que “Kentucky Fried Chicken” al Québec es digui “Poulet Frit à la Kentucky”. Algú m’ha arribat a dir, tot i que no ho he pogut comprovar, que hi ha lleis per preservar els cognoms francesos, de forma que si en Jack O’hara es casa amb la Juliette Legault el cognom del fill ha de ser obligatòriament Legault.
En resum, a Québec, utilitzant mecanismes que poden semblar dubtosos i fins i tot faixistoides, s’ha creat un entorn que ha fet que parlar francès sigui absolutament necessari. Cada vegada és menys factible portar una vida completa en anglès, la qual cosa ha fet que la població angloparlant s’hagi reduït a la meitat en els últims 30 anys. Tanmateix aquesta política, que pot semblar que no respecti els drets de la població angloparlant, ha funcionat. Avui en dia, la llengua que fa 50 anys estava desprestigiada i amenaçada ha passat a ser la llengua majoritària i vehicular a tot el Québec, augmentant paral•lelament el nivell de vida d’una població que ha recuperat l’orgull en la seva identitat. El contrast amb la realitat a Catalunya, on el castellà és la única llengua parlada i entesa universalment, és dràstic. Així doncs, després d’aquest viatge se’m planteja un dubte angoixant. El nostre model català de bilingüisme i d’integració mútua de les dues comunitats, que jo considero francament ètica i socialment millor, porta irrevocablement a la desaparició del català? A mi m’agradaria pensar que no, però, la veritat és que no puc evitar pensar que, ara mateix, si jo fos un immigrant marroquí no crec que tingués cap interès en aprendre català. I si, aquest és el cas, és el model Québecois la única sortida? Es redueix tot a una elecció entre imposició o desaparició? La resposta, d’aquí 50 anys.
