La Nova York real és més lletja que la de les pel•lícules del Martin Scorsese, més bruta que el que et vol fer creure Woody Allen a “Annie Hall”, i menys glamurosa que el que es desprèn de les cançons del Frank Sinatra. És per això que molts turistes poden sortir-ne decebuts, perquè l’experiència Novayorquesa real els hi destrueix un paisatge mental treballosament construït a base d’anys d’anar al cinema. Ara bé, hi ha una cosa d’aquesta ciutat que mai et podrà decebre, i en canvi et sorprendrà, et meravellarà i t’aterroritzarà dia a dia: la seva gent. No és només que aquí hi hagi milers d’ètnies barrejades de qualsevol manera, sinó que els representants de cada una d’aquestes cultures acostumen a ser els personatges més inadaptats i pertorbats de les seves societats relatives. Valgui només un petit recorregut mundial pel meu dissabte passat per demostrar el meu argument.
2:00 PM: Connexió franco-midwest. Posa per una banda una parella de francesos modernets que estan a punt de tenir un fill, i per l’altra posa una amiga originària del Midwest (el centre pla, granger i gèlid dels Estats Units). Posa que aquesta noia, com a bona amiga que és, es llança sense dubtar-ho a organitzar un event típic en aquest país en honor dels futurs pares, la coneguda “baby shower” o “dutxa de bebés”. No, no us espanteu: no es tracta de llançar nadons des d’una terrassa estil Michael Jackson. Es tracta de reunir a les amigues de la futura mare i fer una festa on es fan regals com cotxets o babers, i jocs entranyables com que tothom que digui la paraula “bebé” s’ha de posar una piruleta al cap. Ara però considera que els pares són francesos del sud, i que els seus amics són una patuleia de pseudo-científics desarrapats de la procedència més diversa. Això, inevitablement, ens portarà a una festa de migdia on es barrejaran amb tota naturalitat els cotxets i el rom, els biberons i els habanos, les joguines i el gin-tònic. Vist el panorama, cap a les 6 de la tarda fujo, esperonat cap a la meva pròxima cita.
7: PM: Com molta gent d’aquesta ciutat, la meva amiga Nidhi, amb qui he quedat per fer una cervesa, té el problema de no pertànyer ja plenament a la seva pròpia cultura, la Índia, però tampoc sentir-se còmoda al món occidental. Així, després de sortir de la Índia per fer un Master a França (on la vaig conèixer) va decidir establir-se definitivament de forma il•legal a Nova York, on el pedigrí atorgat pel títol adquirit (el prestígiosissim “Master of Space Studies, de la famosa “International Space University”) li va permetre ni més ni menys que establir-se com a dependenta d’un bar d’entrepans. Atrapada entre dos móns, la Jessie va accedir sota pressió paterna poc després a casar-se amb un noi indi que no coneixia. Divorciada de mutu acord dos dies més tard, la Nidhi porta des d’aleshores més de 100 cites amb homes organitzades a través d’una pàgina web matrimonial per indis. Decidida per cultura i convicció a casar-se amb un desconegut però inconscientment incapaç d’assumir-ho, la Nidhi segueix venent entrepans, animant el seu esperit de tant en tant prenent uns mojitos amb els seus antics companys de Master.
11:00 PM: Pèrsia, cultura milenària, hereva d’un imperi de sofisticació sublim i creadora de vicis refinats, capaços de transformar a Alexandre el magne de conqueridor imbatible a desferra humana, o de generar els intricats i rics versos sobre els plaers del vi d’Omar Khayyam. Amb aquest rerafons, a mi des de sempre m’havia costat creure que Iran s’hagués convertit de sobte en un país d’Ayatolàs i radicals islàmics. Aixi que no em va sorprendre veure el percal quan vaig entrar a la festa de la meva amiga Noor: enmig d’un bullir d’homes en zel, una dotzena de noies iranianes filles de la haute societé de Teheran, i vestides amb la roba justa per tapar la carn del cul als mugrons, ballaven al ritme de l’aserejé, englopint sense descans vi de Bordeus. Enmig del frenesí, una d’elles va escenificar un rodó i meravellós espectacle lèsbic amb una altra noia, que no va acabar amb sexe públic, ai las, degut als efectes secundaris del per altra banda subtil vi de Burdeus. I així la noia es va veure forçada a abandonar la festa i a anar a vomitar a una paperera al carrer, ajudada per un gentil amic. I en aquest moment, mentre presenciava aquesta tendra escena tornant cap a casa, vaig tenir un instant d’epifania sobre la grandesa de la diversitat d’aquesta ciutat: el noi que l’acompanyava no era més que el seu marit israelí, el qual en nits anteriors havia estat detectat per coneguts meus en diversos bars gays. Ah, quanta bellesa: un Israelí gay ajudant a vomitar a la seva dona lesbiana després de sortir d’una festa iraniana plena d’alcohol. Only in New York...
dissabte, 20 de setembre del 2008
El món en un dia
divendres, 5 de setembre del 2008
La ciutat dels àngels
Després d’un descans estiuenc més o menys merescut, torno avui a escriure en aquest blog per parlar d’un lloc llunyà, en molts aspectes, a la meva ciutat actual. I és que si Nova York, amb els seus gratacels, la seva aglomeració, i el seu famós metro és la cara dels Estats Units, Los Angeles n’és la creu.
Fundat el 1781 per colons espanyols sota el senzill i planer nom de “El Pueblo de Nuestra Señora la Reina de los Ángeles del Río de Porciúncula”, Los Angeles va mantenir-se com un poblet ignorat per la història fins a la dècada dels anys 90 del segle XIX quan, ja sota sobirania Americana, es va trobar petroli a la zona. A partir d’aquí, la ja ciutat va experimentar un creixement espectacular, atraient successivament les indústries de l’agricultura, l’aviació i finalment la cinematogràfica. Avui en dia, Los Angeles té una població de 3.8 milions d’habitants, amb una àrea metropolitana de pràcticament 18 milions. El que m’interessa, però, d’aquesta ciutat no és que sigui gran, ni que sigui la residència de Scarlett Johansson, Arnold Schwarzenegger o Paris Hilton: el que em fascina de Los Angeles és com s’ha construït i què ha arribat a ser.
El període d’expansió màxima de LA es va produir a les dues primeres dècades del segle 20, una època d’eufòria econòmica i nacional als Estats Units, en la qual es va definir el somni americà que tot és possible, que amb treball, esforç i fe cega en la tecnologia un pot arribar a on vulgui. És la època en la que Henry Ford va posar els cotxes a l’abast de les famílies de classe mitja, l’època en que es va fer l’Empire State, el Chrisler building, i en general tots els rascacels “Art Déco” que defineixen l’skyline de Nova York, l’època en que els Estats Units van presentar-se al món com a candidat a potència mundial humiliant a un paupèrrim imperi espanyol a Cuba i Filipines. Mentre a Nova York, però, els gratacels només van posar la guinda a una ciutat ja definida i bulliciosa molt abans, Los Angeles va ser creada en aquest moment.
Així, Los Angeles va créixer al voltant de la revolució del moment: el cotxe. La immensa llibertat que proporcionava el fet que cada família pogués desplaçar-se ne quatre rodes va alterar radicalment el disseny tradicional de ciutat. La gent ja no estava limitada a viure amuntegada en zones reduïdes a prop del transport públic: amb el seu cotxe, podien desplaçar-se grans distàncies, i per tant viure en casetes unifamiliars amb jardí allunyades del centre. De la mateixa manera, es redefinien els espais socials: els restaurants a peu de carrer ja no tenien sentit, ja que pels carrers no hi caminava ningú. Ara calia tenir restaurants a peu d’autopista, i a ser possible que et servissin sense sortir del vehicle: així va néixer el fast food. Els llocs de trobada deixaven de ser les places, reduïdes a rotondes inhòspites, i passaven a ser centres comercials amb pàrkings gegants habilitats. Aquest és un model en el qual, inicialment, ningú hi va veure res de dolent. Què hi ha de negatiu en tenir més espai, més llibertat? De fet, aquest concepte ha tingut tan èxit que s’ha expandit per la resta dels Estats Units com la pòlvora, creant clons de Los Angeles per tot el país.
Ara bé, només cal passejar-se en cotxe un dia per LA per veure l’infern en què pot desembocar aquesta idea. Los Angeles avui en dia és un scalextric d’autopistes permanentment col•lapsades, una amalgama barris impersonals que s’extenen kilòmetres i kilòmetres, una ciutat sense centre, sense gent al carrer, sense vida aparent. S’ha convertit en una trampa amb una contaminació desbocada i on la gent passa de mitjana més d’una hora per arribar a la feina. A més, la situació és de difícil, si no impossible, solució. Crear una xarxa de transport públic que abarqui els centenars de quilòmetres que ocupa la ciutat és inviable, i treure la gent de les cases i recolocar-la en pisos està mal vist, a menys que siguin gitanos de la mina. Així que us recomano que algun dia, com deia el loquillo, aneu a LA i ho veieu per vosaltres mateixos, encara que sigui per reconfortar-vos pensant quina sort que tenim de tenir un model de ciutat tan diferent. Tot i que, si heu estat mai a Sant Cugat, Arenys de Munt o Castelldefels potser tindreu una estranya sensació de dejà vu...
divendres, 25 de juliol del 2008
M'ha tocat la xina
Aquesta setmana, la Isobel i jo marxem de merescudes vacances a la terra del bon gust i la conciència ecològica: Las Vegas! Mentrestant, us deixo amb aquesta contribució de l'articulista convidat "Paralímpic". Bones vacances a tots!
Per raons de feina vaig haver de quedar-me el divendres fins tard i la família va anar cap a la comarca de Tarragona amb el cotxe. Per solidaritat amb el medi ambient (i francament, per mandra d’haver de conduir tant a l’anada com a la tornada) vaig decidir anar-hi jo amb tren, aventura que sempre et posa en contacte amb la realitat del país i dels seus habitants, que normalment no et trobes en una vida “ordenada” dins del marc del centre de Barcelona
Com preparació de l’aventura, hem vaig proveir de uns quants diaris i d’un llibre addicional, amb la esperança que el trajecte em permetria una lectura tranquil·la amb uns certes mirades cap al mar.
El projecte ja es va esgarrar als dos minuts de seure a la estació del Passeig de Gràcia, esperant el tren a Reus. Se’m va dirigir una xina de mitja edat (uns 40 anys) amb el descaro i la manca de discreció que el meu prejudici dona com a senyal d’identitat dels xinesos. Em va tocar ben fort el braç per preguntar si passava per allà un tren cap a Reus. Al dir-li que jo hi anava, ja vaig guanyar una relació extramarital no fàcilment explicable a la meva dona ja que a partir d’aquest moment es va convertir en la meva ombra.
L’alegria de la xina de sentir-se acompanyada fins al seu destí de forma segura per un natiu que no semblava gaire perillós va obrir la porta a les intimitats: explicacions sobres les famílies, els fills, les feines, etc, tot amb un castellà realment dificultós malgrat que ja portava a Barcelona mes de dos anys. Així la conversa era telegràfica i amb les pertinents conversions de les erres en eles (ja es va poder apreciar quan Reus era Leus). Van sortir fotos i les clares afirmacions de que el seu marit era molt lleig (la veritat es que si ho era, encara que també semblava simpàtic, però aquesta part positiva no la va assenyalar la meva interlocutora).
La confiança anava guanyant terreny, i es va animar quan va pujar al tren dues xines mes (mare i filla) que van seure just davant nostre i em van descarregar de una conversa certament dificultosa ja que van monopolitzar-la entre elles, evidentment en xinès, jo no se si mandarí o el que sigui. S’ha de destacar que el to de veu va pujar immediatament.
Semblava que jo ja podria llegir els diaris però cada cinc minuts notava un fort cop al costat que em donava la meva amiga, amb la expressió realment gratificant de “cariño”, i amb alguna pregunta, afirmació, o expressió. S’ha de dir que jo contestava amb la alegria de ser tractat amb tanta confiança, encara que amb un fort ensurt cada vegada que rebia el cop introductori.
S’ha de dir també que cap de les xines no van tenir cap interès sobre el que es veia per la finestra. El seu únic interès era saber si ja havien arribat, o quan faltava, informació que havia de donar de forma reiterada sense treva ni descans.
I s’ha de dir a mes a mes que la meva interlocutora va mostrar una clara cara de fàstic quan van entrar un grup de negres que, efectivament, feien una bona catipén. Vaig rebre l’habitual cop de colze i em va expressar gràficament el seu disgust agafant ben fort el nas amb els seus dits. La senyal no era gaire discreta i encara que tenia raó sobre el flaire escampat, vaig començar a sentir-me molt poc solidari amb la xina en qüestió.
Va ajudar a reafirmar la meva total manca de solidaritat quan, ja baixades les altres xines a Tarragona (i aquestes semblaven molt agradables), va començar a parlar per telèfon amb uns crits que crec que a Reus ja els van sentir quan faltaven encara uns quants kilòmetres. Els seus crits es van sentir afectats quan quatre nois també natius van començar a cridar de forma desaforada i posar música sense control, tot acompanyat amb sangria i altres begudes ben apropiades per al matí. Els va mirar enfurismada malgrat que el seu volum hauria resultat guanyador en qualsevulla competició. A mi aquells nois la veritat es que si em van causar una certa incomoditat ja que no eren gaire presentables i semblaven amb ganes de gresca, però a la xina no li van molestar el seu aspecte sinó que el soroll d’ells competís amb el seu. En canvi si que li va molestar un senyor negre, de molt bon aspecte, que seia al costat d’aquells nois. Vaig rebre un altre cop de colze i la afirmació que els negres eren tots uns lladres.
La veritat es que poques vegades no m’he sentit tant content d’arribar a Reus i de poder-me treure la xina de la sabata. He de dir que els meus prejudicis contra els xinesos, que intento eliminar, van quedar una vegada mes ajudats per una trobada desafortunada, malgrat que durant el temps de una hora i mitja vaig ser “cariño” per algú. I el meu perjudici va ser ajudat per un article que vaig llegir al Periodico d’aquell mateix dia que assenyalava les diferències entre els xinesos i els japonesos: l’excés en front de la austeritat; el soroll en front del silenci; el menjar amb la boca plena o amb la boca tancada. Em vaig estalviar d’assistir a la forma de menjar de la meva interlocutora, gràcies a Zeus o a Confuci, encara que si ho vaig poder contemplar a la Xina directament, o a San Francisco, o a Nova York. Malgrat tot continuaré esforçant-me en intentar no generalitzar sobre els xinesos. Per això només he parlat de la meva xina a la sabata, i de ningú mes.
dimecres, 16 de juliol del 2008
La porta de l'Oest
Hi ha moments irrecuperables en que una bellesa fugaç et corprèn, omplint-te de pau i a la vegada de la suau melancolia de saber que aquest instant no tornarà. Avui, assegut a la gespa del Riverside Park, veient la posta de sol sobre el riu Hudson i la catifa centellejant de milers de cuques de llum, n’he experimentat un, d’aquests instants. Un instant que també m’ha fet meravellar de les paradoxes de Nova York, una ciutat que per una banda et fa viure en apartaments minúsculs a preu d’or, i per altra et regala kilòmetres i kilòmetres de parcs idíl•lics on descansar, reflexionar i jugar al frisbee. Tot aquest espai, a més, tot aquest dispendi d’hectàrees que als europeus ens semblen impensables, encara fa que m’irriti més, que em molesti més no saber el perquè.
I és que tot i que Nova York probablement sigui la zona dels Estats Units on l’espai va més restringit, on el metre (o peu) quadrat és més car, fins i tot aquí traspua clarament el diferent concepte de l’espai que tenen en aquest país. Els Estats Units, tots ho sabem, és un país enorme (18 vegades la mida d’Espanya), i amb poca densitat de població (3 vegades menys que Espanya), un continent que fou colonitzat amb el mite que l’espai i els recursos naturals eren il•limitats, i que per aprofitar-ne els fruits només calia empenta i treball dur. Un concepte que es reflecteix clarament en la vida diària: aquí tot és més gran, més desmesurat, més tot. Aquí ciutats a 5 hores en cotxe (com Nova York i Washington, per exemple) són considerades properes, cotxes tipus tanc com el Hummer o el Cadillac Escalade són habituals tot i l’augment del preu del petroli, i la família mitja no està contenta fins tenir una casa unifamiliar amb jardí en algun suburbi. La gent menja galledes de pollastre i costellams sencers de porc, i beu coca-cola en envasos d’un litre. Aquesta idea d’una natura inesgotable i d’una terra inacabable és també la raó principal per explicar que els EUA siguin el país que més contamina, i que s’hagin negat fins ara a signar cap tipus d’acord internacional sobre medi ambient. Així doncs i vist això, encara em costa més entendre perquè collons.
La conseqüència potser més curiosa d’aquest vincle dels americans amb el seu entorn, i potser la part que als mediterranis ens costa més entendre, és la que determina les relacions entre persones. A Europa, des de sempre, hem viscut amuntegats, i el contacte físic entre nosaltres ha estat habitual: ens fem petons quan coneixem algú, ens apilotonem al metro, a la platja i fins i tot a la muntanya, i veiem i interactuem constantment amb tota mena d’amics i família, tot i que no sigui sempre voluntàriament. Aquest, en canvi, tot i que costi recordar-ho en passejar per Times Square, és un país de gent individualista i més aviat solitària, acostumada a tenir molt d’espai personal i que prefereix tractar de lluny amb els altres, tant a nivell físic com emocional. Aquí només les parelles es donen petons, la gent es posa nerviosa si t’hi acostes a menys de dos metres, i les famílies viuen desperdigades de costa a costa, amb els avis tirats en un asil a florida, els pares treballant a Atlanta, i els fills anant a la Universitat a Los Angeles. En els moments d’emotivitat màxima, dos americans poden arribar a abraçar-se, però amb un estil propi (coll estirat al màxim i cul en pompa cap a fora) que busca minimitzar l’àrea de contacte. I ara si que ja no ho entenc gens: perquè, cony, perquè!
I és que vull, no, necessito, saber com pot ser que, amb tot el que us he explicat, els lavabos públics de la primera potència mundial, ja siguin al McDonalds o a un restaurant 3 estrelles Michelin, facin 70 centímetres d’ample i estiguin tapats per una porteta de fullola tipus bar de l’oeste que comença als genolls i acaba lleugerament per sobre dels ulls. Espero sincerament trobar algun tipus de resposta o, millor, solució aviat, ja que no sé si la meva fràgil ment serà capaç de suportar un altre cop la visió de les sabates negres i brillants, els pantalons de pana arremangats, el cinturó de platejada sivella, les cames de refulgent blancor, i els gemecs de costosa excreció del meu jefe, assegut a la tassa del costat.
dimarts, 15 de juliol del 2008
(sense títol ni paraules)
Enviat per Pitiminí
Dia 1
- Quan fa que t'hauria d'haver vingut?
- Ja quasi farà una setmana.
- Així que potser estàs embarassada?
- Bueno, espera. Això encara no vol dir res. I a part, em fan mal els pits que pot ser que la regla m'estigui a punt de venir.
- Sí, però potser estàs embarassada.
- Potser sí.
Dia 2
- Com et trobes?
- Bé, cap canvi.
- Potser hauries de no menjar llangonissa per si un cas estàs embarassada i no has passat la toxoplasmosis.
- Home tampoc serà tant. De moment no estic embarassada i a més si ho estigués potser ja hauria passat igualment la toxoplasmosis.
Dia 3
- Res?
- No, res.
- Així que avui estàs una mica més embarassada que ahir?
- Home, no és descartable. Potser sí que ho estic.
- Tindrem un xurumbele?
- Potser sí. Va, deixaré de menjar llangonissa, amb lo bona que està!
Dia 4
- Què?
- Tot igual.
- O sigui. Estàs embarassada.
- La veritat, ja s'està retardant molt i no és normal.
- Els ho diem a tots?
- Però si encara no ho sabem ni nosaltres, què hem de dir?
- Vale, vale. Baixem al poble a comprar un test d'embaràs?
- No, quan tornem a Barcelona ja ho farem.
- Vols que tornem a Barcelona ara mateix?
- Noooo, paciència.
- T'estimo.
- Jo també.
Dia 5
- Que falta molt per arribar a Barcelona?
- Són les set i mitja del matí i no hi anirem fins a la tarda.
- Buffff
(...)
- Vaig a comprar la prova!!!! Pobra de tu que pixis abans de que arribi!
- Vale però no triguis!
(...)
- Guapa, ja tinc la prova! Anem a veure com funciona!
- A veure.
(...)
- O sigui, aquesta primera ratlleta vol dir que el test funciona. I aquesta segona, bàsicament i sense molts circumloquis, podríem arribar a afirmar sense molts dubtes que estàs embarassada.
- Home, la veritat és que la ratlleta hi és.
- Estàs embarassada.
- Estic embarassada.
dimecres, 9 de juliol del 2008
Els coreans.
Com ja he dit vàries vegades, una de les coses que més estic aprenent en aquesta gran ciutat és sobre la fauna humana al món, en particular l’americana, la francesa (n’hi ha molts, s’ajunten entre ells i parlen en francès, però aquí, afortunadament, no pretenen que els entenguis...), i la coreana.
Avui volia parlar una mica sobre els coreans. A l’escola d’anglès en vaig conèixer moltíssims. La primera impressió, la dels primers mesos, va ser que, deixant de banda les faccions de la cara i el físic de les noies, tampoc érem tant diferents. Però vaig acabar fent dos molt bons amics coreans que em van ensenyar que les nostres cultures són realment diferents.
El primer xoc cultural va tenir lloc un dia a l’escola, quan discutíem sobre el funcionament de les escoles i l’ensenyament als diferents països dels assistents. Resulta que a corea, els alumnes als cursos que equivalen al nostre 3r i 4rt d’ESO entren a l’escola a les 8 del matí i en surten a les 9 de la nit. La meitat de les hores del dia les passen fent classe, les altres se les passen a les aules estudiant. Els cursos equivalents al batxillerat és una mica més dur: entren a les 7 del matí i surten a les 11 de la nit. Jo, incrèdula de mi, ho vaig trobar una mica exagerat, així que vaig començar a preguntar-li a tots els meus amics coreans quins havien estat els seus horaris a l’institut. Tots, absolutament tots em van dir que a totes les escoles coreanes els horaris són aquests. No només això sinó que tenen un vigilant que controla que no s’adormin ni perdin el temps. I evidentment, si el perden, ostiot al canto. I això no s’acaba aquí. A final de curs tenen un examen que podria ser l’equivalent al de la selectivitat aquí. Doncs bé, el que tota la societat coreana espera dels estudiants durant la setmana anterior a l’examen és que estudiïn les 24 hores del dia. Pares, mares, professors, i els mateixos estudiants esperen que no dormin en tota la setmana. És l’examen més important de les seves vides i per tant s’ho mereix. Però és clar, és evident que aquest comportament és insostenible, així que els pobres jovenets estudiants desenvolupen tècniques increïbles per dormir a qualsevol lloc durant poca estona (a l’autobús, al lavabo...), i per adoptar postures d’estudi que permetin dissimular que estan dormint en comptes d’estudiar. Ara, si els enganxen, ostiot al canto. El més curiós és que els mateixos estudiants s’enganyen entre ells presumint de les hores que es passen sense dormir estudiant.
El segon xoc va ser una mica més endavant. Ja feia temps que dinava o sopava amb la Mina (la meva amiga coreana) de tant en tant. Recordo com em molestava una mica que mengés amb la boca ben oberta i fent uns sorolls desagradables com si es tractés d’una nena de 5 anys que no pot deixar de cridar l’atenció. Un bon dia, la Mina va venir cap a mi, tota avergonyida i em va dir: Acabo de saber que aquí és molt groller fer soroll mentre es menja... És que a Corea és un costum molt comú. Hem de fer soroll sempre que ens agrada el que estem menjant. En principi és com a mostra de respecte per la persona que ha fet el menjar, però es fa encara que estiguis en un restaurant i el cuiner/a no hi sigui present.
Una altra sobre sopars i convidats: Típicament, quan algú convida als amics a sopar, s’espera que aquests, els convidats, es dediquin a netejar la cuina i els estris fets servir per cuinar i sopar. Aquesta està molt bé pels amfitrions, però crec que la quantitat de gent que aniria a sopar a casa dels col•legues disminuiria dràsticament.
Un altre dia que la Mina ja havia marxat, l’altre coreà (el Jeon) i jo estàvem acomiadant a l’italià, que marxava al seu país al dia següent. Li vaig comprar un petit present de despedida, del qual el Jeon en volia pagar-ne la meitat. Total que com bon coreà, just després de que l’italià ens donés mil gràcies pel regal, el Jeon va procedir a la manera coreana tot preguntant-me obertament davant de tothom i en veu ben clara i alta que quant m’havia costat i quant li havia de pagar. Els altres ens vam mirar una mica estranyats i jo li vaig dir tranquil•lament que ja li ho diria en un altre moment, que no es preocupés pels diners. Aquell mateix dia, unes hores després, em va explicar que és que a corea sempre es fa així. Així, el que rep el regal ja sap quant s’ha de gastar quan li toqui a ell. I pobre d’ell que rebaixi la quantitat.
Per acabar, només explicar que des de joves s’entrenen a beure el màxim d’alcohol possible sense perdre el control de si mateixos perquè quan entren a treballar a una empresa tenen com a norma estricta sortir amb el jefe a beure alcohol com a descosits un cop acabada la feina, pràcticament tots els dies de la setmana. Això fa que hi hagi molta gent alcohòlica i amb problemes de fetge, però la tradició és la tradició.
A part d’això, la majoria estan enamorats del seu país. Els que vaig conèixer a l’escola diuen que la gent és molt amable i oberta, i estan molt orgullosos del progrés que han fet durant els últims anys treballant com xinos. El Jeon, en canvi, l’altre dia em va dir que si algun dia vaig a corea i necessito preguntar alguna cosa a algú, que ho faci a la gent més jove, que són els que parlaran l’anglès perfectament amb més probabilitat. Qualsevol persona que no el parli perfectament no s’atrevirà a parlar-lo en públic i fugirà de mi perquè la gent el podria mirar amb mala cara tot pensant que què fa aquest idiota intentant parlar l’anglès si no en té ni idea? De fet, alguna vegada que hem trucat a la Mina, ens ha penjat perquè estava a l’autobús...
dijous, 26 de juny del 2008
Ciència i ràdio
Aquesta setmana publico un article del Pat (la pared mágica). A part d'això, però, us invito a escoltar la fantàstica entrevista que em van fer els del programa científic de Sants 3 Radio "Pa Ciencia la nostra", quan vaig estar de visita a Barcelona fa dues setmanes. Pels veterans del bloc, us diré que els presentadors del programa no són més que els nostres vells amics Dividé Descartes i Arsad Bolnei...
El link del programa (20 minuts) el podeu trobar aquí.
