Aquesta setmana, la Isobel i jo marxem de merescudes vacances a la terra del bon gust i la conciència ecològica: Las Vegas! Mentrestant, us deixo amb aquesta contribució de l'articulista convidat "Paralímpic". Bones vacances a tots!
Per raons de feina vaig haver de quedar-me el divendres fins tard i la família va anar cap a la comarca de Tarragona amb el cotxe. Per solidaritat amb el medi ambient (i francament, per mandra d’haver de conduir tant a l’anada com a la tornada) vaig decidir anar-hi jo amb tren, aventura que sempre et posa en contacte amb la realitat del país i dels seus habitants, que normalment no et trobes en una vida “ordenada” dins del marc del centre de Barcelona
Com preparació de l’aventura, hem vaig proveir de uns quants diaris i d’un llibre addicional, amb la esperança que el trajecte em permetria una lectura tranquil·la amb uns certes mirades cap al mar.
El projecte ja es va esgarrar als dos minuts de seure a la estació del Passeig de Gràcia, esperant el tren a Reus. Se’m va dirigir una xina de mitja edat (uns 40 anys) amb el descaro i la manca de discreció que el meu prejudici dona com a senyal d’identitat dels xinesos. Em va tocar ben fort el braç per preguntar si passava per allà un tren cap a Reus. Al dir-li que jo hi anava, ja vaig guanyar una relació extramarital no fàcilment explicable a la meva dona ja que a partir d’aquest moment es va convertir en la meva ombra.
L’alegria de la xina de sentir-se acompanyada fins al seu destí de forma segura per un natiu que no semblava gaire perillós va obrir la porta a les intimitats: explicacions sobres les famílies, els fills, les feines, etc, tot amb un castellà realment dificultós malgrat que ja portava a Barcelona mes de dos anys. Així la conversa era telegràfica i amb les pertinents conversions de les erres en eles (ja es va poder apreciar quan Reus era Leus). Van sortir fotos i les clares afirmacions de que el seu marit era molt lleig (la veritat es que si ho era, encara que també semblava simpàtic, però aquesta part positiva no la va assenyalar la meva interlocutora).
La confiança anava guanyant terreny, i es va animar quan va pujar al tren dues xines mes (mare i filla) que van seure just davant nostre i em van descarregar de una conversa certament dificultosa ja que van monopolitzar-la entre elles, evidentment en xinès, jo no se si mandarí o el que sigui. S’ha de destacar que el to de veu va pujar immediatament.
Semblava que jo ja podria llegir els diaris però cada cinc minuts notava un fort cop al costat que em donava la meva amiga, amb la expressió realment gratificant de “cariño”, i amb alguna pregunta, afirmació, o expressió. S’ha de dir que jo contestava amb la alegria de ser tractat amb tanta confiança, encara que amb un fort ensurt cada vegada que rebia el cop introductori.
S’ha de dir també que cap de les xines no van tenir cap interès sobre el que es veia per la finestra. El seu únic interès era saber si ja havien arribat, o quan faltava, informació que havia de donar de forma reiterada sense treva ni descans.
I s’ha de dir a mes a mes que la meva interlocutora va mostrar una clara cara de fàstic quan van entrar un grup de negres que, efectivament, feien una bona catipén. Vaig rebre l’habitual cop de colze i em va expressar gràficament el seu disgust agafant ben fort el nas amb els seus dits. La senyal no era gaire discreta i encara que tenia raó sobre el flaire escampat, vaig començar a sentir-me molt poc solidari amb la xina en qüestió.
Va ajudar a reafirmar la meva total manca de solidaritat quan, ja baixades les altres xines a Tarragona (i aquestes semblaven molt agradables), va començar a parlar per telèfon amb uns crits que crec que a Reus ja els van sentir quan faltaven encara uns quants kilòmetres. Els seus crits es van sentir afectats quan quatre nois també natius van començar a cridar de forma desaforada i posar música sense control, tot acompanyat amb sangria i altres begudes ben apropiades per al matí. Els va mirar enfurismada malgrat que el seu volum hauria resultat guanyador en qualsevulla competició. A mi aquells nois la veritat es que si em van causar una certa incomoditat ja que no eren gaire presentables i semblaven amb ganes de gresca, però a la xina no li van molestar el seu aspecte sinó que el soroll d’ells competís amb el seu. En canvi si que li va molestar un senyor negre, de molt bon aspecte, que seia al costat d’aquells nois. Vaig rebre un altre cop de colze i la afirmació que els negres eren tots uns lladres.
La veritat es que poques vegades no m’he sentit tant content d’arribar a Reus i de poder-me treure la xina de la sabata. He de dir que els meus prejudicis contra els xinesos, que intento eliminar, van quedar una vegada mes ajudats per una trobada desafortunada, malgrat que durant el temps de una hora i mitja vaig ser “cariño” per algú. I el meu perjudici va ser ajudat per un article que vaig llegir al Periodico d’aquell mateix dia que assenyalava les diferències entre els xinesos i els japonesos: l’excés en front de la austeritat; el soroll en front del silenci; el menjar amb la boca plena o amb la boca tancada. Em vaig estalviar d’assistir a la forma de menjar de la meva interlocutora, gràcies a Zeus o a Confuci, encara que si ho vaig poder contemplar a la Xina directament, o a San Francisco, o a Nova York. Malgrat tot continuaré esforçant-me en intentar no generalitzar sobre els xinesos. Per això només he parlat de la meva xina a la sabata, i de ningú mes.
divendres, 25 de juliol del 2008
M'ha tocat la xina
dimecres, 16 de juliol del 2008
La porta de l'Oest
Hi ha moments irrecuperables en que una bellesa fugaç et corprèn, omplint-te de pau i a la vegada de la suau melancolia de saber que aquest instant no tornarà. Avui, assegut a la gespa del Riverside Park, veient la posta de sol sobre el riu Hudson i la catifa centellejant de milers de cuques de llum, n’he experimentat un, d’aquests instants. Un instant que també m’ha fet meravellar de les paradoxes de Nova York, una ciutat que per una banda et fa viure en apartaments minúsculs a preu d’or, i per altra et regala kilòmetres i kilòmetres de parcs idíl•lics on descansar, reflexionar i jugar al frisbee. Tot aquest espai, a més, tot aquest dispendi d’hectàrees que als europeus ens semblen impensables, encara fa que m’irriti més, que em molesti més no saber el perquè.
I és que tot i que Nova York probablement sigui la zona dels Estats Units on l’espai va més restringit, on el metre (o peu) quadrat és més car, fins i tot aquí traspua clarament el diferent concepte de l’espai que tenen en aquest país. Els Estats Units, tots ho sabem, és un país enorme (18 vegades la mida d’Espanya), i amb poca densitat de població (3 vegades menys que Espanya), un continent que fou colonitzat amb el mite que l’espai i els recursos naturals eren il•limitats, i que per aprofitar-ne els fruits només calia empenta i treball dur. Un concepte que es reflecteix clarament en la vida diària: aquí tot és més gran, més desmesurat, més tot. Aquí ciutats a 5 hores en cotxe (com Nova York i Washington, per exemple) són considerades properes, cotxes tipus tanc com el Hummer o el Cadillac Escalade són habituals tot i l’augment del preu del petroli, i la família mitja no està contenta fins tenir una casa unifamiliar amb jardí en algun suburbi. La gent menja galledes de pollastre i costellams sencers de porc, i beu coca-cola en envasos d’un litre. Aquesta idea d’una natura inesgotable i d’una terra inacabable és també la raó principal per explicar que els EUA siguin el país que més contamina, i que s’hagin negat fins ara a signar cap tipus d’acord internacional sobre medi ambient. Així doncs i vist això, encara em costa més entendre perquè collons.
La conseqüència potser més curiosa d’aquest vincle dels americans amb el seu entorn, i potser la part que als mediterranis ens costa més entendre, és la que determina les relacions entre persones. A Europa, des de sempre, hem viscut amuntegats, i el contacte físic entre nosaltres ha estat habitual: ens fem petons quan coneixem algú, ens apilotonem al metro, a la platja i fins i tot a la muntanya, i veiem i interactuem constantment amb tota mena d’amics i família, tot i que no sigui sempre voluntàriament. Aquest, en canvi, tot i que costi recordar-ho en passejar per Times Square, és un país de gent individualista i més aviat solitària, acostumada a tenir molt d’espai personal i que prefereix tractar de lluny amb els altres, tant a nivell físic com emocional. Aquí només les parelles es donen petons, la gent es posa nerviosa si t’hi acostes a menys de dos metres, i les famílies viuen desperdigades de costa a costa, amb els avis tirats en un asil a florida, els pares treballant a Atlanta, i els fills anant a la Universitat a Los Angeles. En els moments d’emotivitat màxima, dos americans poden arribar a abraçar-se, però amb un estil propi (coll estirat al màxim i cul en pompa cap a fora) que busca minimitzar l’àrea de contacte. I ara si que ja no ho entenc gens: perquè, cony, perquè!
I és que vull, no, necessito, saber com pot ser que, amb tot el que us he explicat, els lavabos públics de la primera potència mundial, ja siguin al McDonalds o a un restaurant 3 estrelles Michelin, facin 70 centímetres d’ample i estiguin tapats per una porteta de fullola tipus bar de l’oeste que comença als genolls i acaba lleugerament per sobre dels ulls. Espero sincerament trobar algun tipus de resposta o, millor, solució aviat, ja que no sé si la meva fràgil ment serà capaç de suportar un altre cop la visió de les sabates negres i brillants, els pantalons de pana arremangats, el cinturó de platejada sivella, les cames de refulgent blancor, i els gemecs de costosa excreció del meu jefe, assegut a la tassa del costat.
dimarts, 15 de juliol del 2008
(sense títol ni paraules)
Enviat per Pitiminí
Dia 1
- Quan fa que t'hauria d'haver vingut?
- Ja quasi farà una setmana.
- Així que potser estàs embarassada?
- Bueno, espera. Això encara no vol dir res. I a part, em fan mal els pits que pot ser que la regla m'estigui a punt de venir.
- Sí, però potser estàs embarassada.
- Potser sí.
Dia 2
- Com et trobes?
- Bé, cap canvi.
- Potser hauries de no menjar llangonissa per si un cas estàs embarassada i no has passat la toxoplasmosis.
- Home tampoc serà tant. De moment no estic embarassada i a més si ho estigués potser ja hauria passat igualment la toxoplasmosis.
Dia 3
- Res?
- No, res.
- Així que avui estàs una mica més embarassada que ahir?
- Home, no és descartable. Potser sí que ho estic.
- Tindrem un xurumbele?
- Potser sí. Va, deixaré de menjar llangonissa, amb lo bona que està!
Dia 4
- Què?
- Tot igual.
- O sigui. Estàs embarassada.
- La veritat, ja s'està retardant molt i no és normal.
- Els ho diem a tots?
- Però si encara no ho sabem ni nosaltres, què hem de dir?
- Vale, vale. Baixem al poble a comprar un test d'embaràs?
- No, quan tornem a Barcelona ja ho farem.
- Vols que tornem a Barcelona ara mateix?
- Noooo, paciència.
- T'estimo.
- Jo també.
Dia 5
- Que falta molt per arribar a Barcelona?
- Són les set i mitja del matí i no hi anirem fins a la tarda.
- Buffff
(...)
- Vaig a comprar la prova!!!! Pobra de tu que pixis abans de que arribi!
- Vale però no triguis!
(...)
- Guapa, ja tinc la prova! Anem a veure com funciona!
- A veure.
(...)
- O sigui, aquesta primera ratlleta vol dir que el test funciona. I aquesta segona, bàsicament i sense molts circumloquis, podríem arribar a afirmar sense molts dubtes que estàs embarassada.
- Home, la veritat és que la ratlleta hi és.
- Estàs embarassada.
- Estic embarassada.
dimecres, 9 de juliol del 2008
Els coreans.
Com ja he dit vàries vegades, una de les coses que més estic aprenent en aquesta gran ciutat és sobre la fauna humana al món, en particular l’americana, la francesa (n’hi ha molts, s’ajunten entre ells i parlen en francès, però aquí, afortunadament, no pretenen que els entenguis...), i la coreana.
Avui volia parlar una mica sobre els coreans. A l’escola d’anglès en vaig conèixer moltíssims. La primera impressió, la dels primers mesos, va ser que, deixant de banda les faccions de la cara i el físic de les noies, tampoc érem tant diferents. Però vaig acabar fent dos molt bons amics coreans que em van ensenyar que les nostres cultures són realment diferents.
El primer xoc cultural va tenir lloc un dia a l’escola, quan discutíem sobre el funcionament de les escoles i l’ensenyament als diferents països dels assistents. Resulta que a corea, els alumnes als cursos que equivalen al nostre 3r i 4rt d’ESO entren a l’escola a les 8 del matí i en surten a les 9 de la nit. La meitat de les hores del dia les passen fent classe, les altres se les passen a les aules estudiant. Els cursos equivalents al batxillerat és una mica més dur: entren a les 7 del matí i surten a les 11 de la nit. Jo, incrèdula de mi, ho vaig trobar una mica exagerat, així que vaig començar a preguntar-li a tots els meus amics coreans quins havien estat els seus horaris a l’institut. Tots, absolutament tots em van dir que a totes les escoles coreanes els horaris són aquests. No només això sinó que tenen un vigilant que controla que no s’adormin ni perdin el temps. I evidentment, si el perden, ostiot al canto. I això no s’acaba aquí. A final de curs tenen un examen que podria ser l’equivalent al de la selectivitat aquí. Doncs bé, el que tota la societat coreana espera dels estudiants durant la setmana anterior a l’examen és que estudiïn les 24 hores del dia. Pares, mares, professors, i els mateixos estudiants esperen que no dormin en tota la setmana. És l’examen més important de les seves vides i per tant s’ho mereix. Però és clar, és evident que aquest comportament és insostenible, així que els pobres jovenets estudiants desenvolupen tècniques increïbles per dormir a qualsevol lloc durant poca estona (a l’autobús, al lavabo...), i per adoptar postures d’estudi que permetin dissimular que estan dormint en comptes d’estudiar. Ara, si els enganxen, ostiot al canto. El més curiós és que els mateixos estudiants s’enganyen entre ells presumint de les hores que es passen sense dormir estudiant.
El segon xoc va ser una mica més endavant. Ja feia temps que dinava o sopava amb la Mina (la meva amiga coreana) de tant en tant. Recordo com em molestava una mica que mengés amb la boca ben oberta i fent uns sorolls desagradables com si es tractés d’una nena de 5 anys que no pot deixar de cridar l’atenció. Un bon dia, la Mina va venir cap a mi, tota avergonyida i em va dir: Acabo de saber que aquí és molt groller fer soroll mentre es menja... És que a Corea és un costum molt comú. Hem de fer soroll sempre que ens agrada el que estem menjant. En principi és com a mostra de respecte per la persona que ha fet el menjar, però es fa encara que estiguis en un restaurant i el cuiner/a no hi sigui present.
Una altra sobre sopars i convidats: Típicament, quan algú convida als amics a sopar, s’espera que aquests, els convidats, es dediquin a netejar la cuina i els estris fets servir per cuinar i sopar. Aquesta està molt bé pels amfitrions, però crec que la quantitat de gent que aniria a sopar a casa dels col•legues disminuiria dràsticament.
Un altre dia que la Mina ja havia marxat, l’altre coreà (el Jeon) i jo estàvem acomiadant a l’italià, que marxava al seu país al dia següent. Li vaig comprar un petit present de despedida, del qual el Jeon en volia pagar-ne la meitat. Total que com bon coreà, just després de que l’italià ens donés mil gràcies pel regal, el Jeon va procedir a la manera coreana tot preguntant-me obertament davant de tothom i en veu ben clara i alta que quant m’havia costat i quant li havia de pagar. Els altres ens vam mirar una mica estranyats i jo li vaig dir tranquil•lament que ja li ho diria en un altre moment, que no es preocupés pels diners. Aquell mateix dia, unes hores després, em va explicar que és que a corea sempre es fa així. Així, el que rep el regal ja sap quant s’ha de gastar quan li toqui a ell. I pobre d’ell que rebaixi la quantitat.
Per acabar, només explicar que des de joves s’entrenen a beure el màxim d’alcohol possible sense perdre el control de si mateixos perquè quan entren a treballar a una empresa tenen com a norma estricta sortir amb el jefe a beure alcohol com a descosits un cop acabada la feina, pràcticament tots els dies de la setmana. Això fa que hi hagi molta gent alcohòlica i amb problemes de fetge, però la tradició és la tradició.
A part d’això, la majoria estan enamorats del seu país. Els que vaig conèixer a l’escola diuen que la gent és molt amable i oberta, i estan molt orgullosos del progrés que han fet durant els últims anys treballant com xinos. El Jeon, en canvi, l’altre dia em va dir que si algun dia vaig a corea i necessito preguntar alguna cosa a algú, que ho faci a la gent més jove, que són els que parlaran l’anglès perfectament amb més probabilitat. Qualsevol persona que no el parli perfectament no s’atrevirà a parlar-lo en públic i fugirà de mi perquè la gent el podria mirar amb mala cara tot pensant que què fa aquest idiota intentant parlar l’anglès si no en té ni idea? De fet, alguna vegada que hem trucat a la Mina, ens ha penjat perquè estava a l’autobús...
dijous, 26 de juny del 2008
Ciència i ràdio
Aquesta setmana publico un article del Pat (la pared mágica). A part d'això, però, us invito a escoltar la fantàstica entrevista que em van fer els del programa científic de Sants 3 Radio "Pa Ciencia la nostra", quan vaig estar de visita a Barcelona fa dues setmanes. Pels veterans del bloc, us diré que els presentadors del programa no són més que els nostres vells amics Dividé Descartes i Arsad Bolnei...
El link del programa (20 minuts) el podeu trobar aquí.
La pared mágica
Enviat per Pat Andrews
Inmediatamente después de habernos sentado abandonamos las copas a su suerte y nos decidimos a explorar el local. Nuestros ojos, debían adaptarse a las diferentes oscuridades de los distintos rincones en todos nuestros movimientos, se detuvieron en dos cuerpos desnudos, inicialmente apenas vislumbrados, pero que poco a poco se fueron mostrando en toda su desnudez y provocativa postura. Intentaré explicarlo fielmente, no sé si en un local como aquel el término fidelidad tiene cabida, pero por lo menos la explicación intentará ser fiel.
En una esquina de un cuarto diminuto en el que justo cabía una cama, la mujer estaba a cuatro patas, es decir apoyada sobre la cama con sus rodillas y sus manos, y con la cara muy próxima a la pared, más que próxima podría decirse que la estaba besando ¿Besando a una pared? Realmente los gustos sexuales nunca dejarán de sorprenderme. Sin duda era la mujer, la redondez de su culo y los atributos mamarios que le colgaban del pecho no admitían ninguna duda, además el hombre, colocado como un mecánico que esta examinando los bajos de un coche, tenía la cabeza a la altura de su bajo vientre y parecía manipular algún tipo de herramientas con las manos, probablemente no eran más que sus propios dedos, realizando alguna operación en el bajo vientre de la propietaria del orondo trasero. Cuando la adaptación a la oscuridad lo fue permitiendo entre las piernas apoyadas con las plantas de los pies sobre la cama y con las rodillas dobladas podía observarse el resurgir incuestionable de una polla o pene, que como es bien sabido ambos términos pueden utilizarse, en un estado de evidente excitación, fácilmente comprobable por su elevación hacia la búsqueda del techo, no sé si como búsqueda final o solo provisional y forzada por la posición momentánea del hombre propietario de la misma. Pues es bien sabido que por inclinación natural y genética las pollas nunca han sido amantes de buscar ni el techo ni el cielo, si no otros lugares más concretos, preferentemente húmedos y necesariamente oscuros, salvo en los casos en que en desigual lucha de una contra cinco se ven expuestas a las mismas condiciones exteriores que la mano que las menea, situación esta, que en las condiciones en las que se encontraba, y si dejaba de manipular la vagina de la mujer tampoco era tan descabellada.
Nos retiramos todo lo prudentemente posible del lugar donde nuestra imprudencia nos había llevado y volvimos a nuestras inocentes copas que nos esperaban con la misma actitud que podían tener unas copas situadas en una mesa del lugar más concurrido, público y decente del mundo. Me asombra la actitud impasible, uniforme y constante con la que las copas y bebidas del mundo entero están allí donde las dejas. Bebimos algo de ellas pues su comportamiento se lo merecía e intercambiamos nuestras apreciaciones sobre lo que acabamos de ver. Mi compañera no dudaba que aquella era la pared de los agujeros para penes (a partir de ahora intercalaré polla o pene en función del estado de ánimo con el que recuerde el momento, sin renunciar por supuesto si fuera menester, a utilizar otros términos igualmente válidos como pollón, cipote, manubrio, ciruelo u otros muchos que nuestro rico lenguaje coloquial incorpora para la denominación de nuestro nunca bien ponderado y alabado miembro viril), estaba seguro de ello y en su excitación solo justificable por lo excepcional del hallazgo no dudaba en afirmar que la mujer no solo no besaba la pared sino que se estaba comiendo un buen ciruelo. No veo denominación más adecuada para este momento, si se trata de comer que mejor que utilizar ciruelo. Nada más lejos de mi intención contradecirla, así que propuse posponer la confirmación definitiva para más tarde y le comunique mi intención de ir a buscar una llave para una taquilla donde dejar nuestra ropa a la vez que investigaría sobre la existencia o no de jacuzzi en aquel bendito antro. Así como supongo que quizás la palabra “bendito” no sea la más adecuada, sin duda la de “antro” sí que lo es. ( ¿continuará?)
dijous, 19 de juny del 2008
A sopar
Tot i que destaqui en alguns aspectes meravellosos, com els brunchs, els bagels o els muffins, s’ha de reconèixer que la cuina americana no és precisament de les més elaborades del món. La il·limitada disponibilitat de terres verdes i fèrtils d’aquest país (almenys en temps passats) ha propiciat una sobreabundància de bestiar, la qual es tradueix en una dieta totalment basada en la carn i els productes làctics. Tot s’ha de dir, també, que la carn que tenen és excepcional, però la utilitzen en un excés grotesc: aquí, per exemple, la lasanya és bàsicament una hamburguesa on s’ha substituït el pa per una fina capa de pasta, i la beixamel per una en absolut fina capa de formatjot fos de pèssima qualitat. Una amanida és probable que porti com a guarniment un pit de pollastre sencer tallat a tires (sec com una moixama i cremadot a línies negres de barbacoa com en un anunci del burger king), i un bistec de menys de 300 gr és per nenes. Ara bé: potser et serviran bazofia, però ho faran amb una professionalitat absolutament impecable. Aquí, el negoci de la restauració no es pren a la lleugera.
Els americans (i en especial els Nova Yorkesos) tendeixen a ser gent sense gaires vincles socials i que no donen gaire importància a la família. Així, els àpats a casa, familiars o en parella, són una raresa, fins al punt que la majoria de gent ni es molesta a tenir una taula a casa. L’espai aquí és limitat i , què cony, dinar amb un bol de macarrons amb formatge de pot al sofà davant de la tele és més fàcil i ràpid que cuinar. A moltes famílies, per molt que Hollywood ens hagi intentat vendre el contrari durant molts anys, no existeix el concepte de “hora de sopar”, i cada membre simplement agafa qualsevol guarrada de la nevera quan té gana. Amb aquest panorama, doncs, pràcticament els únics espais de reunió familiar i entre amics són els restaurants, i està clar que més val que els tinguin cuidadets...
I cuidadets, els tenen. Anar a un restaurant aquí és una experiència completament diferent a fer-ho a Europa. Per començar, amb el servei: aquí el cambrer indiferent i groller que et mira malament perquè demanes un got d’aigua no existeix. Aquí, el cambrer se’t presentarà quan et seguis a la taula, i et dirà el seu nom. Cal dir que a tot europeu, al principi, li semblarà excessivament simpàtic i fals, es sentirà com en una pel·lícula barata i pensarà que només li falta servir-li el cafè en una tassa enorme. Al final s’acostumarà, però, ja que és bastant difícil resistir-te a que et tractin bé... Seguidament, el cambrer et donarà la carta i farà que et portin aigua amb gel. No té la portarà ell mateix, però, ja que aquí hi ha diferents graus de cambrer. El que t’atén i parla amb tu és un americà jove que està estudiant per ser actor o metge, mentre que el que et serveix l’aigua (vigilant que mai baixi de mig got), et treu les molles de pa de la taula, o et porta els plats és un mexicà o equatorià que no parla una paraula d’anglès. També podràs escollir el que vulguis: si al menú hi ha una amanida de rúcula, nous i pera, i tu la vols d’enciam, avellanes i tonyina japonesa, doncs cap problema. No et passarà coma París, on una vegada vaig demanar si el gelat amb una bola de maduixa i una de vainilla en podia tenir dues de maduixa, i em van dir que cada plat corresponia a un botó a l’ordinador i que no hi podien fer res. També pagaràs com vols: si sou 14, i 7 volen pagar només els seus plats amb targeta de crèdit cada un, 5 volen pagar en efectiu (demanant canvi tots) i 2 amb un xec al portador, doncs cap problema. Finalment, que els lavabos estiguin bruts és impensable, i en general la presentació tant del restaurant com dels plats serà impecable. Ara bé, tot això es paga: la propina que es considera mínima si el servei ha estat mínimament digne és d’un 15%, xifra que pot pujar fins al 20% en restaurants cars o en grups de més de 6 persones.
Així doncs, tot i que el menjar pugui no ser excepcional, sopar a un restaurant a nova york és invariablement una experiència relaxada, agradable, on seràs tractat sempre amb respecte i deferència. Però com sempre, tot té el seu costat obscur. Segons explica el chef Anthony Bourdain al seu llibre “Kitchen Confidential” (“Confesiones de un chef” en castellà) darrera del menjador, a la cuina, hi ha un submón on cuiners i pinches beuen, es droguen i follen sense parar mentre preparen els plats, en una voràgine de perdició on els subproductes líquids de les orgies que s’hi fan acaben de vegades fent de guarnició als plats. Així, quan surto a sopar, em fascina pensar que, més enllà del cambrer respectuós, la taula impecablement parada, i l’elegància de la noia que rep els clients a l’entrada, hi ha un infern de fogons, ganivets i heroïna que posa el contrapunt de sordidesa i depravació imprescindible per fer la vida interessant i real.
